El silenci abans del col·lapse no és mut. És ple de sotracs, espurnes, advertiments que molts prefereixen no escoltar. El món no es quedarà sense energia de sobte, com si algú apagués un interruptor universal. El que vivim ja avui són els primers tremolors d’un terratrèmol de gran magnitud: interrupcions elèctriques que s’estenen com taques d’oli sobre xarxes saturades, subministraments intermitents en zones que fins fa poc semblaven segures, tensions geopolítiques lligades a gasoductes, minerals i reserves estratègiques. Els senyals hi són. Cal només la voluntat de llegir-los.
Els episodis de fallida energètica, sovint classificats com a errors tècnics, atacs cibernètics o crisis puntuals, amaguen una veritat més inquietant: són l’expressió visible d’una arquitectura energètica global que comença a trontollar. La nostra dependència extrema d’un flux continu, estable i predictible d’energia ha creat una vulnerabilitat sistèmica. Quan aquest flux es trenca —per dèficit de subministrament, per col·lapse logístic o per falta d’infraestructura resilient—, tot el que sosté la vida moderna entra en crisi: hospitals, transport, telecomunicacions, subministrament d’aliments, aigua potable. És en aquest punt que el BSE deixa de ser una hipòtesi per materialitzar-se com a realitat.
No cal mirar gaire lluny. El 28 d’abril de 2025, una apagada massiva va sacsejar Espanya, Portugal i parts de França, deixant desenes de milions de ciutadans sense electricitat. En qüestió de segons, Espanya va perdre 15 gigawatts de potència, equivalent al 60% de la seva demanda nacional. Aquest esdeveniment va paralitzar trens, aeroports, hospitals, xarxes mòbils i caixers automàtics, afectant greument la vida quotidiana i els serveis essencials. Qualificat oficialment com un “incident de subministrament elèctric d’origen indeterminat”, va tenir totes les característiques d’un micro-BSE: caiguda sobtada de línies d’alta tensió, desconnexió automàtica de subestacions, col·lapse de sistemes de comunicació, pèrdua d’aigua corrent en múltiples municipis i paralització de serveis mèdics. Durant hores, una part significativa de la població va experimentar, en viu, la fragilitat extrema d’un sistema que crèiem robust. I si aquest només era un tast del que pot venir, la pregunta no és si estem preparats —sinó si volem estar-ho.
Aquest episodi no és un cas aïllat. El 19 de juny de 2024, l’Equador va patir una apagada nacional a causa del falliment d’una línia de transmissió. El 21 de juny del mateix any, una gran part dels Balcans, incloent Montenegro, Croàcia i Albània, van quedar sense electricitat durant una onada de calor extrema. A l’agost, Veneçuela va experimentar una apagada nacional que el govern va atribuir a un sabotatge.
Aquests esdeveniments, dispersos geogràficament però similars en la seva naturalesa, indiquen una tendència preocupant: la infraestructura energètica global està sota una pressió creixent, i les falles esdevenen més freqüents i greus. La combinació de factors com el canvi climàtic, l’envelliment de les infraestructures, la transició energètica cap a fonts renovables sense una planificació adequada i les tensions geopolítiques contribueixen a aquesta vulnerabilitat.
Aquestes senyals no només ens parlen d’una ineficiència tècnica. Ens parlen d’un desequilibri profund: el model energètic s’ha estirat fins al límit, però no ha canviat la seva lògica de fons. S’ha connectat tot a una xarxa que no tolera errors, s’ha centralitzat la distribució de manera obsessiva i s’han sacrificat els marges de seguretat per la promesa d’una eficiència econòmica que ja no és real. I ara, quan arriben les conseqüències, es disfressen d’inesperades.
El que proposa aquest capítol no és fer sonar l’alarma per por, sinó per responsabilitat. El futur no ens arribarà amb una explosió, sinó amb una sèrie d’interrupcions progressives, discontínues, però devastadores. I mentre esperem “el gran col·lapse”, potser no veiem que ja estem immersos en ell. Cada apagada, cada tensió energètica, cada conflicte pel control de recursos és part d’aquest mateix procés. El BSE no és una porta que s’obrirà de sobte, sinó una finestra que es va tancant.
La gran paradoxa és que la humanitat no està cega. Té les dades, els informes, les prediccions. El que li falta no és informació, sinó coratge per actuar. I aquí és on Sunthereum apareix com a resposta: no com una utopia més, sinó com una proposta estructural capaç d’anticipar-se als fets, d’absorbir tensions, de construir alternatives abans que el col·lapse sigui irreversible.
Però aquest capítol no vol ser només diagnòstic. Vol ser prova. Vol mostrar que ja no parlem de futurs imaginaris, sinó de presents concrets. I vol convidar a reconèixer que l’única forma d’afrontar una crisi global és acceptar-la, entendre-la i actuar des de la consciència i la intel·ligència col·lectiva.
L’alerta està donada. Ara només resta decidir si la volem escoltar.