La paraula “civilització” ens reconforta. La pronunciem amb la mateixa serenor amb què algú es declara innocent davant del mirall. Civilitzats som nosaltres; bà rbars, sempre els altres. La història ens ha col·locat —ens diem— en el costat correcte del temps. Hem construït ciutats, codificat drets, redactat constitucions, enviat sondes més enllà del nostre planeta. Tot això sembla prova suficient que hem superat la brutalitat primitiva. Però potser el que hem superat no és la barbà rie, sinó la seva aparença.
El mite del progrĂ©s ha estat la narraciĂł mĂ©s poderosa que els sapiens han produĂŻt. Una lĂnia ascendent que va de la cova al satèl·lit, de la tribu a l’Estat, de la supersticiĂł a la ciència. Aquesta narrativa ens diu que cada pas tècnic Ă©s tambĂ© un pas moral, que cada millora material implica una elevaciĂł interior. Però si la capacitat de transformar el mĂłn augmenta exponencialment mentre la nostra disposiciĂł a autolimitar-nos no creix al mateix ritme, potser no estem davant d’una ascensiĂł, sinĂł d’una amplificaciĂł.
La civilització, llavors, podria no ser la negació de la barbà rie, sinó la seva sofisticació. Allò que abans es feia amb violència directa ara s’executa a través de procediments, lleis, estructures i discursos que neutralitzen la culpa. El dany no desapareix; es distribueix. La responsabilitat no s’assumeix; es fragmenta. I en aquesta fragmentació, l’ésser humà troba el seu refugi més còmode: ningú no es percep com a destructor, però el conjunt continua destruint.
La paraula que ens absol
Hi ha paraules que descriuen el món, i n’hi ha d’altres que protegeixen la consciència. “Civilització” pertany a la segona categoria. Quan el Sapiens es proclama civilitzat, no només afirma un nivell de desenvolupament; es concedeix una absolució. La paraula funciona com un escut moral: si som civilitzats, no podem ser bà rbars. I si actuem amb duresa, serà en nom de l’ordre, del progrés, del bé comú. Mai en nom de la destrucció.
Però aquà s’insinua el mirall. El Sapiens que es defineix com a constructor de ciutats, de lleis i de sistemes és el mateix que, al llarg dels mil·lennis, ha expandit fronteres, extingit espècies, sotmès pobles i explotat recursos amb una eficà cia creixent. El Destruens no és una desviació accidental; és la cara inseparable d’aquesta mateixa intel·ligència. I la paraula “civilització” esdevé el mecanisme subtil que permet al Sapiens mirar només una de les seves dues cares.
La frontera entre “nosaltres” i “els bĂ rbars” no Ă©s nomĂ©s geopolĂtica; Ă©s psicològica. Ens situem dins del cercle de la civilitzaciĂł per expulsar-ne la barbĂ rie. Però el Destruens no viu fora del cercle; habita al centre mateix del projecte civilitzador. La història mostra que, sovint, les accions mĂ©s devastadores han estat executades no per pobles que es consideraven salvatges, sinĂł per societats que es proclamaven portadores de llum, ordre i racionalitat.
AixĂ, la paraula no descriu una realitat objectiva; construeix una identitat autojustificada. El Sapiens necessita creure’s civilitzat per no reconèixer-se com a Destruens. Necessita el relat del progrĂ©s per no veure que l’augment de la seva potència tècnica ha multiplicat tambĂ© la seva capacitat de dany. La civilitzaciĂł es converteix en una narrativa de superioritat moral que permet continuar actuant sense examinar l’ombra.
Aquest mecanisme no és necessà riament conscient. No hi ha un complot deliberat. Hi ha una necessitat psicològica profunda: la de no habitar el costat fosc del propi mirall. El Sapiens crea sistemes, institucions i discursos que confirmen la seva imatge de constructor, i en aquest procés invisibilitza el Destruens que opera en paral·lel. La destrucció es dilueix en termes com desenvolupament, estabilització, creixement, seguretat. El llenguatge suavitza el gest.
Per això la paraula “civilització” és tan poderosa. No només organitza el món exterior; organitza la nostra percepció de nosaltres mateixos. Ens permet sentir-nos part d’un projecte elevat mentre participem, directament o indirectament, en processos que degraden allò que diuen protegir. El Sapiens civilitzat és, sovint, el Destruens més eficient: no actua amb rà bia, sinó amb justificació.
Si el Destruens és la intel·ligència que destrueix, la civilització pot ser la intel·ligència que s’autoabsol. I aquesta és la fissura que cal obrir. Perquè mentre el Sapiens es refugiï en la seva autoimatge civilitzada, el Destruens continuarà operant sense ser reconegut.
Potser la primera condició per ser realment civilitzat no és proclamar-ho, sinó admetre que dins nostre habita també el destructor.
El mite del progrés
Si la paraula “civilització” Ă©s l’escut, el progrĂ©s n’és el credo. El Sapiens no nomĂ©s es defineix com a civilitzat; es concep com a avançant. La història, segons aquesta narrativa, no Ă©s un territori irregular ple de contradiccions, sinĂł una lĂnia ascendent que va de la foscor a la llum, de la ignorĂ ncia a la racionalitat, de la precarietat a l’abundĂ ncia. Tot passat Ă©s inferior; tot futur, prometedor. Aquesta estructura mental Ă©s tan poderosa que rarament Ă©s qĂĽestionada. No Ă©s una teoria: Ă©s una evidència assumida.
El mite del progrĂ©s afirma que cada avenç tècnic implica una millora moral. Si sabem mĂ©s, serem millors. Si produĂŻm mĂ©s, viurem millor. Si controlem mĂ©s la natura, serem mĂ©s lliures. La potència tecnològica es confon amb maduresa ètica. I aixĂ, la capacitat de transformar el mĂłn es converteix en prova de superioritat. El Sapiens, orgullĂłs de les seves conquestes cientĂfiques, es veu a si mateix com el punt culminant d’una evoluciĂł inevitable. Però aquesta associaciĂł entre poder i bondat Ă©s una inferència, no una demostraciĂł.
El progrés s’ha convertit en la nova teologia invisible de la modernitat. Ja no cal invocar déus per justificar el moviment de la història; n’hi ha prou amb invocar el desenvolupament. Allò que expandeix l’economia és bo. Allò que accelera la producció és necessari. Allò que augmenta l’eficiència és indiscutible. El creixement esdevé virtut en si mateixa. I, com tota teologia, el progrés té els seus heretges: aquells que dubten del seu ritme, del seu sentit o dels seus costos.
Però tota fe necessita una ombra que no vol veure. El relat lineal del progrés tendeix a ometre les discontinuïtats, les regressions, les devastacions que acompanyen cada salt endavant. Les guerres industrials, les explotacions colonials, les desigualtats estructurals, les crisis ambientals no són integrades com a conseqüències del model, sinó com a desviacions temporals. El sistema no és qüestionat; només cal perfeccionar-lo. El Sapiens es convenç que qualsevol dany és el preu inevitable d’un bé superior que encara no s’ha desplegat del tot.
Aquesta lògica permet al Destruens operar amb tranquil·litat. Si la història avança inevitablement cap a un estadi millor, qualsevol sacrifici present queda justificat. La destrucciĂł no Ă©s vista com a fracĂ s moral, sinĂł com a fase intermèdia. El sofriment es converteix en combustible del futur. I aixĂ, la intel·ligència que destrueix pot continuar actuant sota la promesa d’una redempciĂł col·lectiva que sempre Ă©s imminent, però mai arriba del tot.
El mite del progrés no necessita conspiracions; necessita convicció. Funciona perquè ofereix sentit. Dona coherència al moviment incessant de la societat moderna. Transforma la incertesa en direcció. El Sapiens prefereix creure que avança que admetre que pot estar amplificant la seva pròpia capacitat de dany. I mentre el relat es mantingui intacte, la paraula “progrés” continuarà sent el bà lsam que suavitza la consciència.
Però potser la pregunta que cal formular Ă©s mĂ©s senzilla i mĂ©s inquietant: què passa si el desenvolupament material no implica desenvolupament interior? Què passa si la lĂnia que anomenem ascendent Ă©s nomĂ©s una acceleraciĂł? Què passa si l’augment de potència no ha anat acompanyat d’un augment equivalent de consciència?
Aquà no hem desmuntat encara el mecanisme de la irresponsabilitat. Només hem exposat el dogma que el sosté. El Sapiens necessita creure en el progrés per no veure que, en paral·lel a cada avenç, el Destruens ha après a actuar amb més precisió, més eficà cia i menys remordiment.
La fe en el progrés no elimina la barbà rie; la projecta cap endavant.
Civilitzar és dominar?
Si el progrĂ©s Ă©s el credo, la civilitzaciĂł n’és la missiĂł. El Sapiens no nomĂ©s creu que avança; creu que tĂ© el deure d’estendre aquest avanç. AquĂ apareix una idea persistent en la història humana: la “missiĂł civilitzadora”. Quan una comunitat es percep a si mateixa com a mĂ©s desenvolupada, mĂ©s racional o mĂ©s ordenada, tendeix a considerar legĂtim exportar aquest model. El moviment deixa de ser expansiĂł per convertir-se en responsabilitat.
El llenguatge Ă©s revelador. No es parla d’imposiciĂł, sinĂł d’elevaciĂł. No d’ocupaciĂł, sinĂł d’integraciĂł. No de substituciĂł cultural, sinĂł de modernitzaciĂł. El Sapiens civilitzat es concep com a corrector del caos aliè. I aixĂ, el gest de dominar es presenta com un acte pedagògic. Allò que Ă©s diferent es redefineix com a incomplet; allò que resisteix, com a endarrerit. El Destruens no apareix com a agressor, sinĂł com a administrador del progrĂ©s.
Aquest mecanisme no és exclusivament geogrà fic; és mental. La dominació no sempre necessita exèrcits. Pot expressar-se en la uniformització cultural, en la substitució de llenguatges, en la imposició de valors que es presenten com a universals però que neixen d’un centre concret. Quan el Sapiens identifica la seva manera d’organitzar el món amb la forma correcta d’organitzar-lo, qualsevol altra manera queda subordinada. La pluralitat es tolera mentre no qüestioni el model dominant.
AixĂ, “civilitzar” sovint ha significat reduir la complexitat de l’altre per adaptar-la al propi esquema. La diferència esdevĂ© problema a resoldre. La diversitat, obstacle a harmonitzar. El Destruens actua aquĂ no amb violència visible, sinĂł amb convicciĂł estructural: si el nostre sistema Ă©s superior, la seva expansiĂł Ă©s natural. La dominaciĂł esdevĂ© conseqüència lògica, no decisiĂł moral.
La paradoxa és profunda. El mateix Sapiens que es proclama defensor de la llibertat pot justificar la limitació de la llibertat aliena en nom d’un bé superior. La mateixa societat que exalça la dignitat humana pot desconsiderar formes de vida que no encaixen en la seva definició de desenvolupament. La civilització es converteix en criteri d’autoritat. Qui la posseeix, governa; qui no, aprèn.
Però aquesta lògica amaga una confusió essencial: confon complexitat amb superioritat. Que una estructura social sigui més tecnificada no la fa necessà riament més justa. Que un sistema sigui més eficient no el converteix automà ticament en més humà . El Sapiens, fascinat per la seva pròpia capacitat organitzativa, oblida preguntar-se si l’expansió del seu model incrementa també la consciència o només amplia el seu abast.
En aquest punt, el mirall es torna incòmode. Potser el Destruens no Ă©s nomĂ©s aquell que destrueix fĂsicament, sinĂł aquell que destrueix formes de vida simbòliques, memòries col·lectives, maneres d’habitar el mĂłn. Potser la dominaciĂł mĂ©s profunda no Ă©s la que arrasa, sinĂł la que substitueix sense deixar rastre, convençuda que estĂ millorant.
La pregunta “civilitzar és dominar?” no és retòrica. És estructural. Si la civilització es defineix com la imposició d’un únic model de racionalitat, aleshores la dominació n’és conseqüència inevitable. Si, en canvi, la civilització implica la capacitat de conviure amb la diferència sense necessitat d’absorbir-la, el concepte canvia radicalment.
Però fins ara, el Sapiens ha demostrat una tendència persistent: allò que considera superior, tendeix a expandir-ho. I en aquesta expansió, el Destruens troba una de les seves formes més eficients: la dominació exercida amb la convicció que es tracta d’una millora.
La democrà cia com a narcòtic moral
La democrĂ cia Ă©s, probablement, el sĂmbol mĂ©s estimat de la modernitat. S’associa amb llibertat, dignitat, participaciĂł, drets. I amb raĂł: ha representat un avenç respecte a formes de poder despòtiques i arbitrĂ ries. Però precisament per aquesta cĂ rrega simbòlica, la democrĂ cia s’ha convertit tambĂ© en una zona d’intocabilitat moral. Criticar-ne els mecanismes psicològics no Ă©s negar-ne el valor; Ă©s examinar-ne l’ombra.
El problema no és la democrà cia com a ideal, sinó la seva conversió en absolució col·lectiva. Quan una decisió es pren en nom de la majoria, el pes moral sembla dissoldre’s. “Ho ha decidit el poble” es transforma en escut. I darrere d’aquesta fórmula, el Sapiens troba una comoditat profunda: si la voluntat és col·lectiva, la responsabilitat no és de ningú en particular.
El vot, que hauria de ser expressió de consciència, pot esdevenir ritual d’absolució. Dipositem una papereta, deleguem una decisió, i sortim amb la sensació d’haver complert. El gest individual es dilueix en la massa. El resultat —sigui just o injust, prudent o temerari— queda legitimat per la suma. El Destruens no necessita imposar-se; li n’hi ha prou amb esperar que la suma el legitimi.
La representació fragmenta la consciència. El ciutadà delega en un representant; el representant s’escuda en el mandat; el mandat es justifica en la majoria. Cada baula del procés sembla parcialment innocent. Ningú no decideix sol; ningú no assumeix completament. I en aquesta cadena de delegacions, la responsabilitat es dispersa fins a perdre densitat moral.
AquĂ apareix una tensiĂł incòmoda: pot la majoria equivocar-se moralment? Si la resposta Ă©s afirmativa —i la història suggereix que sĂ—, llavors la legitimitat numèrica no garanteix rectitud ètica. El Sapiens pot votar amb convicciĂł, pot decidir amb entusiasme, pot celebrar amb orgull, i alhora contribuir a processos que amplifiquen la desigualtat, la violència estructural o la degradaciĂł col·lectiva. El fet que una decisiĂł sigui majoritĂ ria no la converteix automĂ ticament en justa.
La democrà cia pot esdevenir aixà un narcòtic subtil. No perquè anul·li la llibertat, sinó perquè ofereix una sensació de participació suficient per calmar la consciència. El sistema funciona, les institucions operen, els procediments es compleixen. I mentre el mecanisme gira, el Sapiens pot sentir que viu en una societat civilitzada, encara que els resultats d’aquest mateix sistema generin danys que ningú no assumeix plenament.
El Destruens, en aquest context, no és un tirà visible. És una dinà mica. Opera en la tranquil·litat de la normalitat institucional. No necessita trencar la llei; pot actuar dins d’ella. No necessita imposar-se contra la voluntat col·lectiva; pot emergir de la seva suma. La força ja no és vertical; és distribuïda. I la culpa, amb ella.
No es tracta aquà de negar la democrà cia, sinó de formular la pregunta que sovint evitem: pot existir una democrà cia sense consciència individual activa? Pot un sistema basat en la majoria sostenir-se moralment si els individus que la conformen deleguen la seva responsabilitat a l’anonimat del nombre?
Aquest interrogant és incòmode perquè desplaça el focus. Ja no es tracta només de millorar institucions, sinó d’examinar la qualitat moral dels subjectes que les habiten. Si la democrà cia es converteix en coartada psicològica, el Sapiens pot continuar veient-se com a civilitzat mentre el Destruens opera des de la suma anònima.
Aquà només hem obert la fissura. El mecanisme complet —la tecnologia de la irresponsabilitat— serà examinat amb més profunditat. De moment, n’hi ha prou amb admetre que fins i tot els sistemes que considerem més avançats poden convertir-se en espais on la culpa es fragmenta i la consciència s’alleugereix.
I potser la pregunta més incòmoda és aquesta: quan decidim junts, qui respon?
Cultura i poder: els grans legitimadors
Cap sistema de dominaciĂł es mantĂ© Ăşnicament per la força. Necessita sentit. Necessita relat. Necessita una història que expliqui per què allò que es fa Ă©s necessari, just o inevitable. AquĂ entren en joc els grans generadors de significat del Sapiens: la polĂtica, la religiĂł i la ciència. No com a conspiraciĂł, sinĂł com a arquitectes simbòlics de la realitat compartida.
La polĂtica no nomĂ©s administra recursos; interpreta el mĂłn. Decideix què Ă©s prioritat, què Ă©s amenaça, què Ă©s progrĂ©s. En formular aquests marcs, estableix el llenguatge amb què la societat entĂ©n les seves accions. Una intervenciĂł pot anomenar-se protecciĂł; una restricciĂł, seguretat; una imposiciĂł, estabilitat. El vocabulari no Ă©s accessori: modela la percepciĂł moral dels fets. Quan el relat Ă©s convincent, la decisiĂł es percep com a necessĂ ria. I allò que sembla necessari deixa de ser qĂĽestionat amb la mateixa intensitat.
La religiĂł, al llarg dels segles, ha proporcionat un altre tipus de legitimitat: la transcendència. Ha situat determinades accions dins d’un marc superior, mĂ©s enllĂ del debat immediat. Quan un acte es vincula a un bĂ© sagrat o a una veritat Ăşltima, adquireix una densitat moral que el protegeix de la crĂtica ordinĂ ria. El sacrifici esdevĂ© virtut; la disciplina, redempciĂł; la renĂşncia, purificaciĂł. El llenguatge espiritual no inventa el poder, però pot conferir-li una aura que el fa mĂ©s difĂcil de desafiar.
La ciència, per la seva banda, ha aportat la legitimitat del coneixement. Ha dotat la modernitat d’una confiança extraordinà ria en la capacitat de comprendre i transformar el món. Però quan el saber es presenta com a neutral i inevitable, les decisions que se’n deriven poden aparèixer com a simples conseqüències lògiques. Allò que és tècnicament possible es transforma fà cilment en tècnicament necessari. I quan una decisió es presenta com a fruit de l’evidència, la seva dimensió moral queda sovint desplaçada.
En tots tres à mbits hi ha un element comú: la invocació d’un bé superior. El bé comú, la salvació, el progrés, la seguretat, el desenvolupament, l’eficiència. Són conceptes amplis, abstractes, carregats de valor positiu. I precisament per la seva abstracció, poden desplaçar l’atenció del dany concret. Quan el bé es formula en termes generals, el mal es percep com a col·lateral, puntual, secundari.
AixĂ, el relat cultural no elimina la destrucciĂł; la reinterpreta. El Destruens no desapareix, però queda envoltat d’una narrativa que en suavitza la percepciĂł. No es tracta de negar els beneficis reals que aquests Ă mbits han aportat a la humanitat. Es tracta d’admetre que tambĂ© poden construir una impunitat simbòlica: un espai mental on les conseqüències negatives es dilueixen darrere d’objectius nobles.
El Sapiens no necessita mentir-se de manera deliberada. N’hi ha prou amb habitar el relat dominant. Si el marc cultural afirma que l’acció respon a un bé superior, la consciència individual tendeix a relaxar-se. La pregunta ja no és “és just?”, sinó “és coherent amb el relat?”. I quan el relat és fort, la interrogació es debilita.
En aquest punt, el mirall torna a aparèixer. El Destruens no actua fora de la cultura; actua a través d’ella. No es manifesta només en gestos violents, sinó en discursos que fan acceptable allò que, vist sense paraules protectores, podria resultar inquietant. La cultura no és només expressió del Sapiens creador; és també el seu mecanisme d’autojustificació.
Aquà encara no hem penetrat en l’arquitectura interna dels sistemes —això vindrà després—. Només hem observat la seva funció simbòlica: construir un marc on el poder apareix com a necessari i el dany com a inevitable.
Quan el bé és abstracte, el dany es torna invisible. I allò que no es veu, rarament s’assumeix.
La sofisticaciĂł de la barbĂ rie
Quan pensem en la barbà rie, sovint imaginem violència visible, crits, brutalitat immediata. Imaginem caos. Però aquesta imatge pertany a una etapa primà ria del Destruens. La modernitat ha produït una forma més refinada: una barbà rie que no necessita soroll. No s’exhibeix; funciona.
La barbĂ rie moderna Ă©s eficient. No es fonamenta en l’impuls, sinĂł en el procediment. No es presenta com a desordre, sinĂł com a sistema. El Sapiens contemporani no necessita odi explĂcit per causar dany; li n’hi ha prou amb seguir protocols. La destrucciĂł pot produir-se dins d’un marc legal, amb informes tècnics, amb segells oficials. I quan tot estĂ formalment justificat, la consciència es relaxa.
Aquà el mirall es fa especialment incòmode. El Destruens no és un enemic exterior que irromp en el projecte civilitzador; és la seva ombra funcional. És la capacitat del mateix Sapiens per separar acció i responsabilitat, efecte i consciència. L’individu no percep el dany com a resultat directe de la seva voluntat, sinó com a conseqüència indirecta d’un sistema que “funciona”.
La legalitat es converteix en tranquil·litzador moral. Si una acciĂł Ă©s legal, tendeix a considerar-se legĂtima. Però la llei no sempre coincideix amb la justĂcia; nomĂ©s estableix el marc acceptat en un moment determinat. Quan el Destruens opera dins d’aquest marc, la seva presència queda difuminada. No hi ha transgressiĂł visible; hi ha compliment normatiu.
La barbĂ rie sofisticada no necessita enemics demonitzats. Pot produir-se en la rutina quotidiana, en decisions administratives, en cĂ lculs econòmics que optimitzen resultats sense considerar plenament les conseqüències humanes. No hi ha passiĂł; hi ha eficĂ cia. No hi ha crueltat explĂcita; hi ha distĂ ncia. I aquesta distĂ ncia Ă©s el terreny on el Destruens troba el seu espai mĂ©s còmode.
El Sapiens, orgullós de la seva capacitat d’organització, tendeix a identificar ordre amb bondat. Si un sistema és estable, si els procediments són clars, si les decisions segueixen un protocol, es pressuposa que tot està sota control. Però el control no és sinònim de consciència. La sofisticació pot augmentar la potència del dany sense augmentar proporcionalment la percepció del mateix.
Aquesta és la paradoxa central: com més complex esdevé el sistema, més fà cil resulta dispersar la responsabilitat. I com més dispersa està la responsabilitat, menys intensament es percep la barbà rie. El Destruens ja no necessita aparèixer amb rostre propi; pot operar en fragments, distribuït entre milers de decisions parcials que, sumades, produeixen efectes profunds.
No es tracta aquĂ d’assenyalar culpables concrets. Es tracta de reconèixer una dinĂ mica. El mateix individu que defensa valors de justĂcia, que es considera part d’una societat civilitzada, pot participar —sense odi, sense intenciĂł directa de fer mal— en processos que degraden o exclouen. No perquè sigui monstruĂłs, sinĂł perquè el sistema li permet no veure el conjunt.
La barbĂ rie moderna Ă©s, aixĂ, una barbĂ rie sense consciència directa. No neix necessĂ riament de la maldat individual, sinĂł de la combinaciĂł entre potència tècnica i distĂ ncia moral. El Sapiens continua veient-se com a constructor, mentre el Destruens actua des de la seva capacitat d’eficiència.
Aquest gir conceptual Ă©s decisiu. Si la barbĂ rie pot operar dins de la civilitzaciĂł, amb procediments legals i discursos legĂtims, aleshores el problema no Ă©s nomĂ©s la forma del sistema, sinĂł la relaciĂł entre sistema i consciència individual.
Aquà ens apropem al centre del mirall. El següent pas no serà examinar el relat, sinó l’arquitectura que permet aquesta dissolució de responsabilitat.
Pot existir civilització sense consciència individual?
Després d’haver recorregut el camà del relat, del progrés, de la missió i de la sofisticació sistèmica, la pregunta ja no pot ajornar-se: pot existir civilització sense consciència individual activa?
Si la civilització és només organització —lleis, institucions, procediments, mecanismes de representació—, llavors podria sostenir-se amb individus que compleixin, però no qüestionin; que obeeixin, però no examinin; que participin, però no assumeixin. Però si la civilització pretén ser alguna cosa més que eficà cia col·lectiva, si aspira a una dimensió moral, llavors no pot prescindir del centre des d’on neixen les decisions: la consciència de cada Sapiens.
El problema no Ă©s que els sistemes existeixin. El problema Ă©s quan aquests sistemes substitueixen el judici interior. Quan l’individu delega la seva capacitat crĂtica en el procediment, en la majoria, en l’autoritat tècnica o en el marc legal, la civilitzaciĂł es converteix en engranatge. Funciona, però no pensa. Opera, però no es mira.
Aquà el mirall es torna directe. El Sapiens tendeix a identificar-se amb el rostre ordenat del sistema: amb la llei, amb la institució, amb el consens. Però el Destruens pot operar justament en l’espai on la consciència es relaxa perquè “tot és correcte”. No cal odi; n’hi ha prou amb indiferència. No cal voluntat de fer mal; n’hi ha prou amb absència d’examen.
Una civilització sense consciència individual pot ser estable, pot ser eficient, pot fins i tot ser pròspera. Però serà moralment buida. Perquè la responsabilitat no neix de la suma, sinó del reconeixement interior. La majoria pot decidir; la institució pot validar; la llei pot autoritzar. Però només l’individu pot preguntar-se si allò que fa —o permet— és just.
Quan aquesta pregunta desapareix, la civilització esdevé façana. El Sapiens continua proclamant-se civilitzat mentre el Destruens opera en la normalitat. No hi ha contradicció visible; hi ha dissociació. El rostre públic parla de valors; la prà ctica quotidiana els administra.
Potser, doncs, la civilització no és un estat assolit, sinó una tensió permanent. Una vigilà ncia interior que impedeix que el sistema substitueixi la consciència. Quan aquesta tensió s’afebleix, quan l’individu es dissol completament en el “nosaltres”, el Destruens troba el seu terreny més fèrtil: ningú no es veu a si mateix com a origen del dany.
La pregunta no és si tenim institucions avançades. La pregunta és si els individus que les sostenen estan disposats a mirar-se al mirall sense refugi.
Sense aquesta mirada, la civilitzaciĂł pot continuar expandint-se.
Però ho farà buida.
Pont final
Hem recorregut el llenguatge que ens absol, el mite que ens consola, la missió que ens legitima, la majoria que ens tranquil·litza, el relat que ens protegeix i la sofisticació que ens fa eficients. Tot plegat configura el que anomenem civilització. Però en aquest recorregut s’ha anat dibuixant una ombra constant: el Destruens.
No com una figura externa. No com un accident històric. No com una desviaciĂł puntual del projecte humĂ . El Destruens Ă©s la capacitat del mateix Sapiens de dissociar poder i consciència, acciĂł i responsabilitat. És la part de nosaltres que aprèn a destruir sense odi, a dominar sense violència explĂcita, a participar sense assumir plenament les conseqüències.
La civilitzaciĂł, tal com l’hem construĂŻda, no nomĂ©s ens organitza; tambĂ© ens protegeix de veure’ns. Hem creat escenaris —jurĂdics, polĂtics, culturals, tècnics— que fan possible l’acciĂł sense contacte directe amb el seu impacte. Hem sofisticat la distĂ ncia. I en aquesta distĂ ncia, el Destruens es torna discret.
No cal negar el bé real que moltes estructures han generat. El problema no és l’existència d’ordre, de coneixement o d’institucions. El problema és quan aquests marcs es converteixen en pantalles que impedeixen l’examen interior. Quan la civilització es transforma en relat protector, el Sapiens pot continuar veient-se com a constructor mentre la seva altra cara actua en silenci.
Destruens no és una patologia d’uns quants; és una possibilitat de tots. No és el contrari de Sapiens; és la seva ombra funcional. Cada vegada que deleguem sense preguntar-nos, cada vegada que ens refugiem en el procediment, cada vegada que invoquem un bé abstracte per no mirar un dany concret, el Destruens opera.
Si hem après a anomenar civilització allò que ens permet destruir amb la consciència tranquil·la…
què som realment?
Potser la resposta no es troba en el relat que expliquem sobre nosaltres mateixos, sinó en el mecanisme que ens permet no sentir el pes complet del que fem.I és en aquest mecanisme —discret, distribuït, estructurat— on el Destruens ha après a tornar-se invisible