Hi ha conceptes que, un cop pronunciats, fan vibrar una fibra profunda del pensament. Blackout Stage Energy, o simplement BSE, n’és un. No és un mot tècnic qualsevol, ni un acrònim cridat a diluir-se entre les modes tecnològiques. És, per contra, un concepte que apel·la directament al cor de la nostra supervivència com a espècie tecnificada. El BSE designa una fase crítica —potser terminal— del sistema energètic global, un escenari en què la humanitat, després d’haver edificat el seu món damunt una base de combustibles fòssils, descobreix que aquesta base comença a enfonsar-se… sense que n’hagi construït una altra per sostenir el pes del seu propi progrés.
Per entendre plenament la naturalesa del BSE, cal retrocedir. Imaginem una escala temporal on situem la formació dels combustibles fòssils fa més de 400 milions d’anys. Durant aquest immens període geològic, la natura ha anat acumulant —gota a gota, capa a capa— el carboni de la vida extinta, convertint-lo en dipòsits de petroli, carbó i gas natural. Aquesta reserva, oculta sota terra, ha estat el coixí energètic que ha permès a la civilització contemporània desenvolupar-se, créixer, expandir-se. Però, paradoxalment, aquest regal prehistòric està essent devorat amb una voracitat que li atorga una esperança de vida de només 100 a 150 anys, segons les estimacions més realistes. El que resulta encara més pertorbador és que només fa uns 200 anys que n’hem iniciat el consum intensiu, arran de la primera revolució industrial, quan la màquina de vapor va començar a transformar el món. És a dir: un procés de centenars de milions d’anys podria arribar a la seva fi en una fracció insignificant de la història humana, i encara més, en una fracció ridícula del temps que fa que n’hem començat a dependre.
El BSE apareix justament en aquest trencament de ritmes temporals. És l’abisme que s’obre entre l’exhauriment ràpid dels recursos i la incapacitat de generar una resposta sistèmica a temps. Un món que viu hiperconnectat, digitalitzat, robotitzat i electrificat s’encamina a un futur on l’energia per fer-lo funcionar pot esdevenir intermitent, insuficient o, en el pitjor dels casos, inexistent. El nom blackout, en aquest context, no és només una metàfora de foscor: és literal. Un blackout energètic global podria implicar la fallida dels sistemes de salut, la paralització de la logística, l’aturada d’infraestructures crítiques, i la descomposició del teixit social i institucional a escala mundial.
Però encara més important que el què, és el com i el per què. Per què estem arribant a aquest punt? Com és que, tot i tenir les dades a la mà, es continua actuant amb la mateixa inèrcia suïcida? Aquestes preguntes no només apunten a una negligència col·lectiva, sinó a una cultura de la immediatesa, del benefici immediat i del desconeixement volgut, que ha convertit el perill energètic en un tabú, en una veritat incòmoda que ningú vol mirar de cara.
La consciència del BSE implica reconèixer que el sistema energètic actual és estructuralment inviable a llarg termini. I això no per una crisi puntual de preus, ni per una guerra o un bloqueig logístic. Sinó perquè ens hem instal·lat en una ficció: la de creure que podem créixer indefinidament en un planeta finit, amb recursos finits i amb un model que només sap cremar i consumir.
A partir d’aquest punt de comprensió —del diagnòstic sense eufemismes— és que es pot començar a pensar en solucions. Però per arribar-hi, cal mirar el BSE com el que realment és: una alerta civilitzatòria. Una crida urgent a trencar amb el model heretat i a construir una nova arquitectura energètica que no sigui només un miratge ecològic, sinó una estructura funcional i sostenible durant segles.
I és aquí on entra en joc la proposta Sunthereum. Però abans d’arribar-hi, hem de desmuntar amb rigor les causes profundes que ens han dut fins aquest escenari. Perquè només des de la veritat —encara que sigui incòmoda— es poden construir respostes realment duradores.