Motivació
Allò que m’empeny a escriure aquestes pàgines no és només la preocupació per la censura, sinó el cinisme amb què se la vesteix d’alta moral. Institucions públiques, organismes globals i governs proclamen que volen “protegir la veritat” i “defensar la democràcia”, però actuen com si la paraula fos un privilegi concedit des de dalt. El missatge implícit és vell com el món: els ciutadans podem parlar… mentre no incomodem.
La sospita no neix del no-res. Les xarxes socials són avui la plaça pública més gran de la història: imperfecta, sorollosa i sovint barroera, sí, però viva. I és precisament això el que incomoda. Perquè les xarxes no es controlen amb la mateixa facilitat que els canals tradicionals. Els mitjans convencionals —públics o privats— fa dècades que es mouen dins d’un ecosistema d’interessos: polítics, ideològics, estratègics, econòmics. Amb subvencions, publicitat institucional, llicències, accessos privilegiats i portes giratòries, la disciplina es pot imposar sense necessitat de dir-ne “censura”. Mentrestant, quan la gent parla fora del guió, aleshores sí: alarma social, emergència democràtica, perill existencial.
Aquesta escena no és nova. Quan la impremta va democratitzar la difusió d’idees, el poder eclesiàstic va reaccionar amb el reflex de sempre: reinstaurar el filtre. El 17 de novembre de 1487, Innocenci VIII va dictar la butlla Inter multiplices nostrae sollicitudinis curas contra impressors de llibres considerats reprovables, i és citada com un dels primers textos que apunten cap a un control previ de la impressió, delegant-ne l’execució a l’autoritat eclesiàstica. Més endavant, el 4 de maig de 1515, Lleó X, en el context del V Concili del Laterà, va impulsar disposicions sobre la impressió de llibres (sovint referides com Inter sollicitudines o decrets sobre la impressió), reforçant que no s’havia d’imprimir sense llicència o autorització eclesiàstica. La lliçó és transparent: quan apareix una tecnologia que fa el pensament més accessible, el poder intenta convertir l’accés en permís.
Avui, en ple segle XXI, la història rima. Com que les xarxes socials no són fàcilment domesticables, s’intenta imposar un nou silenci: una censura global presentada com a higiene informativa. D’aquí neix SILENTIVM: un estudi per desemmascarar el mecanisme, per reivindicar que els ciutadans tenim dret a equivocar-nos, a discrepar i a parlar fort, i per denunciar que la desinformació més perillosa sovint prové dels qui es proclamen guardians de la veritat.
Lectura crítica del document de l’ONU sobre “integritat de la informació” a les plataformes digitals
El text analitzat és la vuitena nota de política de la sèrie Our Common Agenda, dedicada a la “integritat de la informació” en plataformes digitals. Aquesta lectura no busca fer un resum escolar. Busca entendre què diu, què pressuposa, què omet i quina arquitectura institucional proposa. El problema de la desinformació existeix; la qüestió és si la solució que s’ofereix és simètrica, verificable i compatible amb una llibertat d’expressió real.
1. Les definicions: quan el marc ja és una presa de posició
El document introdueix la “integritat de la informació” amb un vocabulari aparentment innocu: exactitud, consistència, fiabilitat. Però de seguida defineix la integritat a través del seu contrari: desinformació, informació errònia i discurs d’odi. I admet, sense rubor, que no hi ha definicions universalment acceptades, que treballa amb definicions operatives.
Aquí neix la primera tensió seriosa: es vol impulsar acció global amb un marc semàntic que el mateix text reconeix inestable. La distinció central entre informació errònia i desinformació es fonamenta sobretot en la intenció. I quan el criteri decisiu és la intenció, el risc d’arbitrarietat és estructural: qui llegeix la intenció, amb quines proves, amb quina rendició de comptes? Aquesta és la porta per on entra la censura amb guants blancs.
Encara més delicat és l’embolcall conjunt de veracitat i discurs d’odi. No es tracta de negar que l’odi sigui un problema; es tracta d’advertir que, quan es barreja en el mateix paquet conceptual que la veritat factual, la “integritat” pot acabar confundida amb “discurs acceptable”. I llavors ja no es governa la veritat: es governa el dir.
2. El diagnòstic: l’escala de la por com a fonament moral
Un cop fixat el vocabulari, el document construeix el diagnòstic com una escala de gravetat. Comença afirmant que les plataformes han amplificat veus i moviments, però també han accelerat mentides i odi fins a causar dany “a escala global”. Tot seguit eleva el to: violència i mort; després, “risc existencial” quan es parla d’erosionar fets establerts científicament; i finalment, democràcia i drets humans com a víctimes inevitables.
Aquesta arquitectura retòrica és eficient: quan el diagnòstic és apocalíptic, la resposta dura sembla moralment obligada. A més, el text hi afegeix un accelerant contemporani: la intel·ligència artificial generativa, presentada com a multiplicador del problema.
I, tanmateix, aquí apareix ja la simetria trencada. El document reconeix que també hi ha desinformació en mitjans tradicionals, però justifica una resposta “urgent i a mida” centrada en plataformes digitals per raons de velocitat, volum i viralitat. És el moviment essencial: admet el pecat del vell altar, però prepara el càstig per a la plaça.
3. El mecanisme: economia de l’atenció, incentius i amplificació
Paradoxalment, aquesta és la part més sòlida del document. Perquè deixa la moral i entra en l’enginyeria. El text descriu el model dominant de moltes plataformes com una economia de l’atenció: la interacció és la moneda, i els sistemes de recomanació premien allò que captura temps, emoció i reacció. En aquest marc, el contingut polaritzador —sigui veritat, mitja veritat o mentida— sovint guanya perquè mobilitza.
Això desplaça la discussió cap on ha d’estar: no és només un problema de “gent dolenta que menteix”, sinó de disseny i incentiu. I si el motor és sistèmic, la resposta no pot quedar reduïda a moderar més, censurar més o perseguir més. El problema és estructural.
El document admet també que l’escala real del fenomen és desconeguda i que la desinformació pot venir d’actors diversos, inclosos actors estatals. Però aquí obre un buit enorme: si es reconeix que la propaganda d’Estat existeix, cal definir com es fiscalitza. Obrir la porta i deixar el govern fora del tribunal és una manera elegant de dir-ho… sense tocar-ho.
El text observa igualment que les plataformes busquen noves vies de monetització més enllà de l’atenció i cita la verificació de pagament. És un detall important perquè mostra que els vectors d’abús canvien quan canvia el negoci. Regular el contingut sense entendre el model és lluitar contra l’ombra.
4. El Codi de Conducta: principis impecables, poder real a l’operativa
Arribem al nucli normatiu: el document proposa un Codi de Conducta de les Nacions Unides i el presenta com a estàndard de referència. A primera vista, els principis sonen impecables: drets humans, transparència, suport a mitjans independents, recerca, empoderament d’usuari, respostes més contundents i reforç de la confiança i la seguretat.
Però el poder no és en el titular; és en l’operativa. El document afirma que tots els actors s’han d’abstenir d’usar o amplificar desinformació i odi “per qualsevol propòsit”, incloent objectius polítics, militars o estratègics. Si això s’apliqués de debò, seria una revolució: implicaria limitar pràctiques habituals d’Estat. El problema és que el text no defineix un mecanisme independent, verificable i coercible per auditar aquest punt quan l’infractor és el govern.
En canvi, allà on sí concreta és on és més fàcil actuar: transparència sobre sistemes de recomanació, dades, moderació i publicitat; reforç d’equips de confiança i seguretat; sistemes de denúncia i reclamació; resposta ràpida en contextos de conflicte; dissuasius econòmics via anunciants. El resultat és previsible: el codi reparteix deures a tothom, però el pes operatiu recau sobre plataformes i intermediaris. El triangle és antic: pressió normativa des de l’Estat, execució tècnica al privat, conseqüència sobre el ciutadà.
El text adverteix contra abusos evidents (apagades d’internet o prohibicions totals), però alhora legitima regulació amb mecanismes d’execució. I torna la pregunta que travessa tot aquest estudi: qui decideix què és expressió legítima, especialment quan el mateix marc conceptual posava al centre una cosa tan interpretable com la intenció? Sense definicions robustes i garanties fortes, la frontera entre protecció i censura és una línia dibuixada amb guix sota la pluja.
5. Passos següents: quan el sistema es fa permanent
Si a la secció anterior el document deia què s’ha de fer, aquí defineix com es consolidarà. I ho fa amb dues idees que mereixen tota l’atenció.
La primera és la possibilitat de crear un observatori “independent” d’experts reconeguts per avaluar les mesures adoptades pels actors que s’hi comprometin. Sobre el paper, podria ser transparència. En la pràctica, pot convertir-se en un dispositiu de disciplina narrativa si el concepte d’integritat és capturable.
La segona és la creació d’una capacitat dedicada dins el Secretariat per escalar la resposta: monitoratge, anàlisi experta i estratègies de comunicació a mida per anticipar i respondre ràpidament a amenaces abans que es converteixin en dany fora de la xarxa. Aquesta frase és una frontera: ja no és només recerca, és governança del relat amb justificació preventiva.
I aquí reapareix el nucli d’aquesta lectura: el document imagina mecanismes per coordinar, avaluar i accelerar respostes en l’espai digital, però no desenvolupa amb el mateix detall com s’auditarà i sancionarà el govern que menteix, el mitjà subvencionat que manipula o la campanya institucional que fabrica por. Sense simetria, el sistema tendeix a colpejar allà on és més fàcil.
6. Tancament: blindatge moral, pregunta oberta
El tancament invoca drets humans, pau, seguretat, confiança social i progrés. És legítim preocupar-se per tot això. Però també és una cuirassa retòrica que pot convertir qualsevol crítica en sospitosa. SILENTIVM no nega el problema; separa el problema de la solució i exigeix criteris.
El document també es recolza en un procés de consultes amb Estats, plataformes, societat civil i acadèmia. Però una consulta no prova equilibri: en política global, els actors amb recursos parlen més fort i més sovint. I l’annex de referències, finalment, és la biblioteca que delata el centre de gravetat: quines autoritats i quins marcs s’han triat per legitimar el mecanisme.
En definitiva, la qüestió no és si existeix desinformació. La qüestió és si, en nom de combatre-la, s’està aixecant un sistema que tracta la plaça pública com una amenaça i l’Estat com una font de veritat. Quan el poder es reserva la llibertat de mentir i a l’altre li reserva el deure de callar, no es defensa la democràcia: se la maquilla.
Document de referència: Nacions Unides, Our Common Agenda — Policy Brief 8: Information Integrity on Digital Platforms (PDF oficial).