🪔Quan el poder utilitza la immediatesa — El cas FIFA

Português   |   ⌬ ATP

El Mundial de futbol com a cas d’estudi de Ganesha

Hi ha una idea profundament arrelada en la nostra manera d’entendre la informació: pensem que, com més transparents són els esdeveniments i més persones els observen, més difícil resulta manipular-los. La realitat és molt més complexa. El poder no necessita amagar allò que fa quan sap que la immediatesa s’encarregarà d’esborrar-ne el record abans que la societat tingui temps de construir una visió de conjunt.

Aquest és un dels mecanismes que descriu Ganesha.

La immediatesa no consisteix únicament en la rapidesa amb què circula la informació. Consisteix, sobretot, en la rapidesa amb què una informació substitueix l’anterior. Cada nou esdeveniment ocupa l’espai del precedent, fins que la memòria col·lectiva acaba formada per una successió de fragments inconnexos. Els fets no desapareixen perquè siguin ocultats; desapareixen perquè deixen de ser relacionats entre ells.

Quan això succeeix, també desapareix el patró.

I quan el patró desapareix, la responsabilitat es dilueix.

El Mundial de futbol és, probablement, un dels laboratoris més visibles d’aquest fenomen. Durant unes setmanes, centenars de milions de persones segueixen cada partit amb una intensitat extraordinària. Cada decisió arbitral és analitzada al detall. Cada intervenció del VAR genera debats, discussions i hores de contingut als mitjans i a les xarxes socials. Mai un esdeveniment esportiu havia estat tan observat.

Paradoxalment, mai havia estat tan difícil contemplar-lo en conjunt.

Cada polèmica és substituïda per la següent abans que la societat hagi pogut incorporar-la a una visió global del campionat. Allò que avui sembla una decisió determinant, demà queda relegat per un altre partit, una altra classificació o una nova controvèrsia. Al cap de pocs dies, gairebé ningú no és capaç de reconstruir tota la seqüència d’esdeveniments que ha conduït fins a una determinada eliminatòria.

Aquest és el punt essencial.

No és una decisió concreta la que mereix ser observada. És la successió de totes elles.

Quan les decisions determinants tendeixen reiteradament a afavorir els mateixos interessos esportius, econòmics o mediàtics, deixa de ser suficient analitzar cadascun dels episodis de manera aïllada. El que adquireix importància és el patró que formen quan són observats conjuntament.

Però aquest patró difícilment arriba a construir-se.

La immediatesa actua precisament com un mecanisme de fragmentació. Cada nova controvèrsia impedeix consolidar la memòria de l’anterior. El debat queda limitat a l’últim episodi, mentre el conjunt desapareix progressivament de la consciència col·lectiva.

La immediatesa, però, no és l’únic mecanisme que protegeix el poder. N’hi ha un segon, igualment eficaç i molt menys visible.

Cada decisió controvertida perjudica inevitablement una de les parts, però gairebé sempre beneficia l’altra. Els perjudicats denuncien la decisió; els beneficiats la defensen o, simplement, no tenen cap interès a qüestionar-la. El debat deixa de centrar-se en la institució responsable i es transforma en una confrontació entre aficions, entre seleccions o entre interessos oposats.

Sense adonar-se’n, els mateixos afectats acaben fent la feina més útil per al poder: discutir entre ells mentre el centre real de responsabilitat desapareix del debat.

Ganesha descriu dues formes complementàries de fragmentació. La primera és temporal: la immediatesa impedeix construir el patró dels esdeveniments. La segona és social: els interessos divideixen els afectats. Quan totes dues actuen alhora, la responsabilitat institucional queda extraordinàriament protegida. La societat deixa d’observar qui exerceix el poder per concentrar-se en el conflicte entre els qui se senten perjudicats i els qui se senten beneficiats.

Quan això succeeix, la possibilitat d’exigir responsabilitats queda diluïda abans fins i tot que pugui ser plantejada. El debat ja no gira entorn de qui governa el sistema, sinó dels efectes concrets que cadascú ha experimentat. Aquesta és, precisament, l’autèntica utilitat d’aquest mecanisme per al poder.

No cal convèncer la societat que cada decisió és correcta. N’hi ha prou que cada decisió sigui discutida per separat. D’aquesta manera, allò que contemplat globalment podria revelar un patró acaba convertit en una cadena d’incidents aparentment independents. Quan el poder aconsegueix que la societat deixi d’unir els punts, ja no necessita controlar el relat. El mateix relat acaba destruint-se a si mateix.

En el cas del Mundial, aquest poder ocupa una posició perfectament identificable. Els àrbitres no constitueixen el nivell superior de decisió. Tampoc el VAR ni els diferents comitès tècnics. Tota aquesta estructura forma part d’una organització que administra el torneig, estableix els criteris, controla el funcionament de la competició i assumeix la seva màxima autoritat institucional.

Aquesta organització és la FIFA.

Precisament perquè ocupa la cúspide de la piràmide, també li correspon la màxima responsabilitat sobre el funcionament del sistema. Quan determinades decisions es repeteixen amb una orientació semblant i els seus efectes afavoreixen reiteradament interessos concrets, no resulta suficient atribuir-ho indefinidament a errors humans o circumstàncies aïllades. La responsabilitat institucional no desapareix perquè els errors siguin individuals.

Aquesta és probablement la conseqüència més important d’aquest mecanisme. Com més intensa és la discussió entre els qui se senten perjudicats i els qui se senten beneficiats, menys temps i menys energia dedica la societat a observar el funcionament de la institució que governa el sistema.

El debat queda atrapat als extrems, mentre el centre del poder queda protegit.

La immediatesa fragmenta els esdeveniments. Els interessos fragmenten els afectats. La combinació de tots dos mecanismes dificulta extraordinàriament que la responsabilitat arribi fins a qui exerceix el poder.

Quan finalitza el campionat, el record col·lectiu conserva el vencedor, les imatges de la celebració i el gran relat esportiu. El procés que ha fet possible aquell resultat pràcticament s’ha esvaït.

Aquest mecanisme també explica per què tan poques veus qüestionen el sistema en la seva totalitat. Les federacions obtenen ingressos molt importants per participar-hi. Les televisions multipliquen les audiències. Els patrocinadors incrementen el valor de les seves marques. Els grans protagonistes continuen generant negoci. Molts poden discrepar d’una decisió concreta, però molt pocs tenen incentius per discutir l’estructura que permet que tot continuï funcionant.

El sistema distribueix beneficis. I amb els beneficis també distribueix silencis.

Ganesha no pretén explicar el futbol. Pretén explicar un mecanisme de poder que es manifesta amb especial claredat en aquest Mundial, però que és perfectament aplicable a la política, a l’economia, als conflictes internacionals o a qualsevol altre espai on els interessos necessitin que la societat perdi la capacitat de construir una memòria coherent dels fets.

Si les decisions determinants es repeteixen en una mateixa direcció, quan afavoreixen interessos esportius, comercials i mediàtics identificables, quan l’organització responsable disposa de tots els instruments per observar-les, corregir-les i evitar-ne la reiteració, i quan cada nova polèmica és absorbida immediatament pel partit següent, ja no podem parlar només d’una successió d’errors independents.

La immediatesa no actua aquí com una circumstància accidental. És utilitzada perquè els fets quedin fragmentats, perquè el patró no arribi a consolidar-se en la consciència col·lectiva i perquè les responsabilitats es dissolguin abans de poder ser exigides. Uns errors poden ser voluntaris i altres poden no ser-ho; allò decisiu és que tots acaben absorbits pel mateix mecanisme d’impunitat i que el resultat beneficia l’estructura que governa la competició.

Al final quedarà el nom del campió. Quedarà la celebració, el relat oficial i el gran espectacle mundial. Les decisions que han construït aquest resultat hauran quedat enterrades sota la velocitat dels esdeveniments, mentre les federacions, les televisions, els patrocinadors i tots els integrants del negoci hauran rebut la seva part. Gairebé ningú tindrà interès a qüestionar formalment un sistema del qual també obté beneficis.

El més rellevant no és que alguns observadors arribin a conclusions diferents sobre una decisió arbitral concreta. Això és inevitable. El que resulta significatiu és que gairebé ningú no dediqui temps a reconstruir tota la seqüència dels fets ni a preguntar-se si, observats conjuntament, dibuixen un patró coherent.

Quan això deixa de fer-se, el sistema ja no necessita justificar-se. N’hi ha prou que els afectats continuïn discutint entre ells.

Aquest és, precisament, el mecanisme que Ganesha descriu. La immediatesa deixa de ser una simple característica del nostre temps per convertir-se en una eina que el poder utilitza quan li convé diluir responsabilitats. Quan, a més, es combina amb la divisió natural dels interessos dels afectats, la seva eficàcia és extraordinària.

La conclusió d’aquest cas d’estudi és clara. El poder utilitza la immediatesa per protegir-se de la responsabilitat. I quan aquest poder governa el Mundial de futbol, també té un nom:

FIFA!

Aquí pots continuar llegint el següent capítol:   Més enllà de la immediatesa

  |   ⌬ ATP   |   🪞 Destruens   |   🌀 Fonsfera   |   🪔 Ganesha   |   🧨 Col·lapse   |   ⬛ BSE   |   🌞 Sunthereum   |   🕸 Labyrinthus   |   ◯ GO XXI   |   🤫 Silentivm   |   🧭Govolution   |   ⏳ KRoNoS   |   🏛 Ekklesia XXI   |   𓂀 Memorivm   |   🗨️ O meu amigo Brasil   |   𓅓BennuCatalunya