⌬ La generació pont

Português   |   ⌬ ATP

Els Baby Boomers i el naixement de la generació BabyIA

Experiència, intel·ligència artificial i el nou paper dels jubilats al segle XXI

Avui mateix he llegit un article sobre jubilats nord-americans que dediquen una part important del seu temps a treballar amb intel·ligència artificial. Alguns desenvolupen aplicacions. Altres escriuen llibres. Altres investiguen. Alguns obren canals de YouTube. D’altres exploren noves eines digitals amb una curiositat que molts considerarien més pròpia d’un estudiant que no pas d’una persona retirada de la vida professional.

La notícia, en si mateixa, no té res d’extraordinari. En un món saturat d’informació, històries semblants apareixen cada dia. No obstant això, mentre avançava en la lectura, he experimentat una sensació inesperada. M’he adonat que m’identificava profundament amb moltes de les persones que hi apareixien descrites.

No perquè compartíssim la mateixa professió. No perquè haguéssim recorregut camins semblants. Ni tan sols perquè perseguíssim els mateixos objectius. El que reconeixia era una actitud. Una manera d’entendre aquesta etapa de la vida que em resultava profundament familiar. De fet, mentre avançava en la lectura, he comprès que aquesta reflexió no parlava únicament d’aquells jubilats nord-americans. Parlava també de mi. Parlava de moltes de les activitats que ocupen avui una part important del meu temps. I parlava, probablement, de milers de persones que sense posar-se d’acord estan començant a recórrer camins semblants en diferents llocs del món.

Durant dècades ens hem acostumat a considerar la jubilació com una mena de punt final. Després d’anys d’estudi, treball, responsabilitats professionals, obligacions familiars i compromisos socials, arribava el moment de retirar-se gradualment de l’activitat. La societat industrial va construir bona part de les seves estructures al voltant d’aquesta idea. Hi havia una etapa per aprendre, una etapa per produir i una etapa final destinada principalment al descans.

Però mentre llegia aquell article, una pregunta ha començat a prendre forma. I si aquesta visió estigués començant a quedar obsoleta? I si estiguéssim assistint, gairebé sense adonar-nos-en, al naixement d’una nova manera d’entendre la vellesa, l’experiència i la contribució social?

La pregunta m’ha resultat especialment suggeridora perquè no apareix aïllada. Durant els darrers anys he dedicat moltes hores a reflexionar sobre qüestions relacionades amb el temps, el coneixement, la transmissió de l’experiència i la responsabilitat que cada generació assumeix davant de les que vindran després. Reflexions que, d’una manera o altra, han acabat formant part de diferents treballs i que han contribuït també a la construcció de l’Arquitectura del Temps i del Poder.

Potser per això aquell article ha captat la meva atenció d’una manera especial. Perquè darrere de les anècdotes sobre jubilats que experimenten amb intel·ligència artificial intuïa alguna cosa molt més profunda.

Encara era incapaç de definir exactament què estava observant. Però tenia la sensació que aquelles persones representaven alguna cosa més que uns simples jubilats aprenent una nova tecnologia. Potser eren els primers indicis d’una realitat emergent per a la qual encara no disposem d’un nom adequat. Una realitat que més endavant, al llarg d’aquesta reflexió, proposaré anomenar generació BabyIA.

La qüestió no és simplement que algunes persones grans estiguin aprenent a utilitzar una nova tecnologia. El que resulta realment interessant és que comencen a aparèixer indicis que una part de la generació més experimentada de les nostres societats està redefinint el seu paper històric en un moment de transformació tecnològica accelerada.

Observada des d’aquesta perspectiva, la qüestió deixa de ser exclusivament tecnològica per convertir-se també en una reflexió sobre la manera com les societats gestionen el coneixement acumulat al llarg de les vides de milions de persones. Durant segles, una part considerable d’aquest patrimoni desapareixia progressivament quan els individus abandonaven la seva activitat professional o arribaven als darrers anys de la seva existència. Potser no existien alternatives. Potser cap civilització anterior no disposava dels instruments necessaris per fer una altra cosa.

Avui, però, la situació comença a ser diferent. Per primera vegada a la història coincideixen milions de persones que acumulen dècades d’experiència, una esperança de vida cada vegada més llarga, nivells de salut impensables en altres èpoques, accés immediat al coneixement mundial i unes eines d’intel·ligència artificial capaces d’amplificar la seva capacitat de crear, investigar, escriure, analitzar, relacionar idees i transmetre allò que han après al llarg del seu camí.

Potser encara és massa aviat per comprendre totes les conseqüències d’aquest fenomen. Però també és possible que ja ens trobem davant d’un d’aquells moments històrics en què els primers senyals d’un canvi profund comencen a fer-se visibles abans que la majoria de la societat sigui conscient de la seva transcendència. I és precisament aquesta possibilitat la que m’ha portat a reflexionar sobre el paper que podria jugar la meva generació en el món que està començant a emergir.

Una notícia aparentment trivial

La notícia que ha donat origen a aquesta reflexió és, en aparença, d’una simplicitat gairebé banal. Un grup de jubilats nord-americans descobreix les possibilitats de la intel·ligència artificial i decideix incorporar-les al seu dia a dia. Alguns creen aplicacions. Altres escriuen llibres. Alguns desenvolupen projectes personals que havien deixat aparcats durant anys. D’altres investiguen, aprenen nous coneixements, experimenten amb eines digitals o obren canals de comunicació a Internet per compartir allò que saben.

A primera vista, podria semblar una més de les moltes històries humanes que apareixen diàriament als mitjans de comunicació. Persones que descobreixen una nova tecnologia i decideixen explorar-la. Res especialment sorprenent. Després de tot, la història de la humanitat és també la història de la nostra capacitat d’adaptació. Cada generació ha hagut d’aprendre a conviure amb eines, tècniques i coneixements que no existien quan va néixer.

Però, a mesura que anava llegint l’article, començava a tenir la sensació que allò que estava observant era alguna cosa diferent. No perquè aquestes persones utilitzessin intel·ligència artificial. La tecnologia, per si mateixa, rarament explica res de profund. Les eines canvien constantment. El que realment importa és la manera com les societats les incorporen i les conseqüències que aquestes eines acaben tenint sobre la forma d’organitzar la vida col·lectiva.

La qüestió interessant no és que alguns jubilats aprenguin a treballar amb intel·ligència artificial. La qüestió interessant és que cada vegada apareixen més persones que, després d’haver completat la seva vida professional, lluny de retirar-se intel·lectualment, decideixen iniciar noves activitats, explorar nous coneixements i participar activament en una transformació tecnològica que està redefinint el món contemporani.

Durant molt de temps hem associat la innovació a la joventut. La imatge de l’innovador acostuma a estar vinculada a l’estudiant, a l’emprenedor jove, al programador que treballa fins a la matinada o a l’investigador que inicia la seva carrera. És una imatge poderosa i, en molts casos, legítima. Però potser és també una visió incompleta. Potser hem assumit, gairebé sense qüestionar-ho, que la capacitat d’explorar nous territoris disminueix inevitablement amb l’edat i que la curiositat és un atribut principalment associat a les primeres etapes de la vida.

Tanmateix, els testimonis que apareixien en aquell article semblaven apuntar en una direcció diferent. No transmetien resignació ni retirada. Tampoc la nostàlgia d’un passat millor. El que hi apareixia era una actitud que reconec perfectament: la voluntat de continuar aprenent. La necessitat de comprendre allò que està passant. La curiositat davant d’un món que continua transformant-se. I, sobretot, la convicció que l’edat no constitueix necessàriament una frontera infranquejable per continuar participant en aquests canvis.

Potser encara és massa aviat per saber si ens trobem davant d’un fenomen marginal o davant dels primers símptomes d’una transformació social molt més profunda. Però hi ha moments en què les grans mutacions històriques es manifesten inicialment a través de petits senyals que passen desapercebuts per a la majoria de les persones. Fenòmens que, observats de manera aïllada, semblen anecdòtics, però que vistos amb perspectiva acaben revelant canvis molt més importants en la manera com una societat entén el treball, el coneixement, l’experiència i fins i tot el sentit de les diferents etapes de la vida.

I és precisament aquesta possibilitat la que em sembla interessant explorar. Perquè potser no estem simplement davant d’uns quants jubilats que han descobert una nova tecnologia. Potser estem observant els primers indicis d’una generació que comença a redefinir el seu paper dins de la societat del segle XXI.

Les generacions i el seu temps

Per comprendre millor el significat d’aquest fenomen convé fer un petit pas enrere i observar-lo amb una perspectiva més àmplia. Les societats no evolucionen únicament a través dels individus. També ho fan a través de les generacions. Cada generació neix en un context històric determinat, creix envoltada d’unes circumstàncies concretes i acaba desenvolupant una manera particular d’entendre el món.

Els historiadors, sociòlegs i demògrafs acostumen a dividir les poblacions en grans grups generacionals. Les etiquetes poden variar lleugerament segons els països o les fonts consultades, però en termes generals solem parlar de la Generació Silent, formada per aquells que van créixer enmig de les conseqüències de les grans guerres i de les dificultats de la primera meitat del segle XX; dels Baby Boomers, nascuts durant els anys d’expansió demogràfica i econòmica que van seguir la Segona Guerra Mundial; de la Generació X, que va viure la transició entre el món analògic i les primeres tecnologies digitals; dels Millennials, que van créixer paral·lelament a la consolidació d’Internet; de la Generació Z, que pràcticament no ha conegut un món sense connexió digital permanent; i de la Generació Alpha, que està començant la seva vida en una realitat on la intel·ligència artificial forma part del paisatge tecnològic quotidià.

Totes aquestes classificacions tenen limitacions. Cap persona no pot ser reduïda a una etiqueta generacional. Les experiències vitals són infinitament més diverses del que qualsevol esquema és capaç de representar. Però, malgrat aquestes limitacions, les generacions continuen sent una eina útil per comprendre com els grans canvis històrics modelen les societats. Al capdavall, cada generació és filla del seu temps.

La Generació Silent va créixer en un món marcat per l’escassetat, l’esforç i la reconstrucció. Els Millennials ho van fer en un entorn ja profundament influït per la globalització i les xarxes digitals. La Generació Z ha viscut sempre connectada. I la Generació Alpha probablement considerarà la intel·ligència artificial tan normal com les generacions anteriors consideraven l’electricitat, el telèfon o la televisió.

Tanmateix, quan observem aquest conjunt des d’una certa distància, els Baby Boomers presenten una singularitat extraordinària que rarament és destacada amb la importància que mereix.

Es tracta probablement de la primera generació de la història que ha recorregut gairebé íntegrament una revolució tecnològica de dimensions civilitzatòries.

Quan els primers Baby Boomers van néixer, la televisió encara era una novetat en moltes llars. Els ordinadors ocupaven edificis sencers. Les comunicacions internacionals continuaven sent lentes i costoses. La carrera espacial encara no havia començat. Internet no existia. Els telèfons mòbils pertanyien al terreny de la ciència-ficció. I la idea que una persona podria conversar amb una màquina capaç de respondre preguntes complexes hauria semblat una fantasia pròpia de les novel·les futuristes.

Des d’aleshores, aquesta mateixa generació ha contemplat la irrupció de la televisió global, la carrera espacial, els microprocessadors, la informàtica personal, Internet, la telefonia mòbil, les xarxes socials, la computació en el núvol i, finalment, la intel·ligència artificial. Cap altra generació ha recorregut un trajecte tecnològic tan llarg.

Els membres de la Generació Z han nascut en un món digital. La Generació Alpha neix directament en un entorn on la intel·ligència artificial ja forma part de la realitat. Però els Baby Boomers han estat testimonis de tot el procés. Han vist aparèixer cadascuna de les tecnologies que avui estructuren la nostra vida quotidiana. Han hagut d’aprendre-les, adaptar-s’hi, incorporar-les al seu treball i reinterpretar contínuament la seva manera de relacionar-se amb el món.

Potser per això resulta tan simplista la imatge que sovint presenta les persones grans com a alienes als canvis tecnològics. Certament existeixen diferències individuals, com sempre han existit. Però des d’una perspectiva històrica més àmplia, la realitat és una altra. Una part molt significativa de la revolució digital contemporània no només ha estat observada pels Baby Boomers. Ha estat construïda per ells.

Els enginyers que van desenvolupar els primers microprocessadors. Els investigadors que van contribuir a la creació d’Internet. Els programadors que van escriure els primers sistemes operatius. Els emprenedors que van fundar moltes de les grans empreses tecnològiques actuals. Els científics que van impulsar la computació moderna. Una part considerable d’aquests protagonistes pertany precisament a aquesta generació.

Això no significa que totes les innovacions hagin estat obra seva. Ni que les generacions més joves no hi hagin tingut un paper fonamental. Significa simplement que la història tecnològica de les darreres dècades no pot explicar-se sense la participació activa dels Baby Boomers.

Potser és precisament aquí on apareix la idea que acabarà conduint aquesta reflexió. Potser els Baby Boomers no són només una generació que arriba a la jubilació. Potser constitueixen una generació pont. Una generació situada entre dos mons profundament diferents. Un peu en la realitat analògica que va marcar bona part del segle XX i l’altre en la realitat digital i intel·ligent que comença a definir el segle XXI.

I potser aquesta posició singular els atorga una perspectiva que cap altra generació ha pogut tenir abans.

La generació pont

A mesura que aprofundia en aquesta reflexió, he començat a percebre que la singularitat dels Baby Boomers no es troba únicament en el fet d’haver viscut una època de canvis extraordinaris. Totes les generacions, d’una manera o altra, acaben convivint amb transformacions que els seus predecessors difícilment haurien pogut imaginar. El que realment diferencia aquesta generació és la posició històrica que ocupa dins d’un procés de transformació que encara continua en marxa.

Potser la millor manera de descriure aquesta situació és definir-la com una generació pont.

Els ponts tenen una característica particular. No pertanyen completament a cap dels territoris que connecten. La seva funció consisteix precisament a permetre el pas d’un costat a l’altre. I aquesta és, en molts aspectes, la situació que han viscut els Baby Boomers al llarg de la seva existència.

Van néixer en un món que avui ja pràcticament ha desaparegut. Un món on el coneixement es trobava principalment als llibres, on les cartes requerien dies o setmanes per arribar al seu destí, on les fotografies es revelaven sobre paper, on la informació circulava lentament i on la memòria humana continuava ocupant un lloc central en la transmissió del coneixement. Era una realitat construïda sobre ritmes molt diferents dels actuals, en què l’experiència directa i el contacte personal constituïen encara els principals canals a través dels quals les persones aprenien, treballaven i es relacionaven.

Però aquesta mateixa generació ha arribat a la seva maduresa en un món radicalment diferent. Un món connectat de manera permanent, on una part considerable del coneixement humà és accessible instantàniament, on les comunicacions travessen continents en qüestió de segons i on comencen a aparèixer sistemes d’intel·ligència artificial capaços de col·laborar amb les persones en tasques intel·lectuals cada vegada més complexes. En l’espai d’una sola vida humana, aquesta generació ha contemplat una transformació tecnològica que, en altres períodes de la història, hauria necessitat diversos segles per desenvolupar-se.

Aquesta circumstància atorga als Baby Boomers una perspectiva excepcional. No observen el món digital com qui estudia una realitat aliena, ni tampoc hi han nascut immersos fins al punt de considerar-lo natural. Han recorregut el trajecte complet. Han conegut les limitacions del món analògic i participen ara en les possibilitats del món digital. Han après a construir coneixement quan les respostes no estaven a un clic de distància i avui disposen d’eines capaces de posar al seu abast una quantitat d’informació que hauria semblat inabastable durant bona part de la seva vida.

Per això crec que resulta insuficient presentar aquesta generació com un simple conjunt de testimonis privilegiats dels canvis tecnològics de les darreres dècades. Els testimonis observen els esdeveniments des de la distància. Els Baby Boomers han fet molt més que això. Han participat activament en la construcció del món que avui habitem. Han estat professors, investigadors, emprenedors, treballadors, enginyers, científics, directius, professionals i creadors. Han contribuït a desenvolupar les institucions, les infraestructures, els coneixements i les tecnologies que han fet possible la societat contemporània.

La revolució digital no és un fenomen que hagin contemplat des de la barrera. És una transformació en la qual han participat directament. Molts dels ordinadors, programes, xarxes, empreses i centres de recerca que constitueixen els fonaments del món actual van ser concebuts, desenvolupats o impulsats per persones que avui formen part precisament d’aquesta generació. Fins i tot la intel·ligència artificial, que sovint es presenta com una tecnologia associada exclusivament al futur, és també el resultat de dècades d’investigació acumulada per homes i dones que pertanyen majoritàriament a les generacions que avui s’acosten o han superat la jubilació.

Potser és aquí on apareix la paradoxa més interessant. Justament en el moment en què moltes societats continuen considerant els jubilats com a persones que abandonen progressivament la vida activa, emergeixen unes tecnologies capaces de multiplicar el valor del coneixement, de l’experiència i de la capacitat de síntesi acumulades al llarg de tota una existència. És com si la generació que ha contribuït a construir el pont entre dos mons descobrís ara que aquest mateix pont continua sent necessari per comprendre el món que està naixent.

I potser aquesta és la qüestió fonamental. Potser la principal aportació dels Baby Boomers al segle XXI no serà simplement haver participat en la gran transformació tecnològica contemporània. Potser consistirà a actuar com a element de connexió entre l’experiència acumulada del segle XX i les noves possibilitats que emergeixen al segle XXI. Perquè les societats necessiten innovació, però també necessiten memòria. Necessiten velocitat, però també perspectiva. Necessiten tecnologia, però també criteri. I poques generacions es troben en una posició tan privilegiada per contribuir a aquesta síntesi com aquella que ha tingut l’oportunitat de viure plenament en ambdós mons.

La jubilació segons el paradigma industrial

Per comprendre la transcendència potencial del que estem observant, cal examinar una idea que durant generacions ha estat acceptada gairebé sense discussió. Em refereixo a la manera com les societats modernes han entès la jubilació.

La major part de les institucions econòmiques i socials que coneixem van ser concebudes durant l’era industrial. Va ser en aquell context quan es van consolidar els grans sistemes educatius, els mercats laborals contemporanis, els mecanismes de protecció social i els sistemes de pensions que encara avui continuen estructurant bona part de la nostra vida col·lectiva. Aquell model responia a unes necessitats concretes i, en molts aspectes, va representar un progrés extraordinari respecte a etapes anteriors de la història.

La seva lògica era relativament senzilla. Durant els primers anys de vida, l’individu es preparava per a la seva futura activitat productiva. Més endavant s’incorporava al mercat laboral i contribuïa al funcionament de l’economia mitjançant el seu treball. Finalment, quan l’edat avançada començava a limitar les seves capacitats físiques o professionals, abandonava progressivament la vida activa i passava a una etapa de jubilació sostinguda pels mecanismes de solidaritat intergeneracional que havien anat construint-se al llarg del temps.

Aquest esquema va funcionar raonablement bé durant bona part del segle XX perquè s’ajustava a la realitat demogràfica, tecnològica i econòmica de l’època. L’esperança de vida era considerablement inferior a l’actual. Moltes professions exigien un esforç físic difícilment compatible amb edats avançades. L’accés al coneixement continuava estretament vinculat a les institucions acadèmiques, als centres de treball o a les estructures professionals. I les possibilitats de continuar contribuint activament després de la jubilació eren relativament limitades per a la major part de la població.

Amb el pas dels anys, aquest model va acabar convertint-se en alguna cosa més que una simple forma d’organització econòmica. Es va transformar en una manera d’entendre la vida. Estudiar. Treballar. Jubilar-se. Aquesta seqüència va adquirir una aparença gairebé natural, com si respongués a una llei immutable de la condició humana quan, en realitat, no deixava de ser una construcció històrica vinculada a unes circumstàncies molt concretes.

La conseqüència d’aquesta visió és que la jubilació va començar a associar-se progressivament amb la idea de retirada. No necessàriament una retirada social o familiar, però sí una retirada de l’espai que les societats modernes consideraven principal: el de la producció econòmica. A partir d’aquell moment, l’individu deixava de ser valorat principalment pel que aportava i passava a ser analitzat sobretot des de la perspectiva dels recursos que necessitava.

Així, en gran part dels debats públics contemporanis, les persones jubilades apareixen habitualment vinculades a conceptes com despesa en pensions, cost sanitari, dependència o sostenibilitat dels sistemes de protecció social. Totes aquestes qüestions són legítimes i importants. Seria absurd ignorar-les. Però també és cert que aquesta mirada acaba reduint milions de persones a una simple categoria estadística definida fonamentalment pels costos que generen.

Potser aquí és on apareix una de les limitacions més profundes del paradigma industrial. En la seva necessitat de quantificar els fluxos econòmics, tendeix a mesurar amb gran precisió allò que costa, però resulta molt menys eficaç a l’hora de valorar allò que representa una reserva d’experiència, coneixement i capacitat de comprensió acumulada al llarg de tota una vida.

La paradoxa és evident. Justament quan una persona ha acumulat dècades d’experiència professional, coneixement tècnic, criteri, memòria històrica i comprensió dels mecanismes socials, el model dominant tendeix a situar-la fora de la categoria de població activa. Des d’un punt de vista administratiu, deixa de formar part del món productiu. Des d’un punt de vista estadístic, passa a integrar els grups que han de ser sostinguts per la població en edat laboral. I, tanmateix, és precisament en aquest moment quan moltes persones disposen de la màxima perspectiva que han tingut mai sobre el seu camp de coneixement i sobre el funcionament de la societat en què han viscut.

No es tracta de negar les limitacions associades a l’edat. Seria tan absurd idealitzar la vellesa com ho seria idealitzar qualsevol altra etapa de la vida. El pas del temps existeix i comporta conseqüències inevitables. Però una cosa és reconèixer aquestes limitacions i una altra molt diferent és assumir que la jubilació equival necessàriament a la desaparició de qualsevol contribució significativa a la vida col·lectiva.

Potser aquesta equivalència va tenir sentit en una societat basada principalment en l’esforç físic i en estructures productives pròpies de la revolució industrial. La pregunta que avui comença a emergir és si continua sent vàlida en una economia on el coneixement, la informació, la capacitat d’anàlisi, la transmissió d’experiència i la comprensió de sistemes complexos adquireixen un pes cada vegada més rellevant.

Perquè si aquesta realitat està canviant, aleshores potser no ens trobem únicament davant d’una transformació tecnològica. Potser ens trobem també davant de la necessitat de revisar una de les idees més arrelades que les societats industrials han construït sobre el significat de la jubilació i sobre el paper que les persones grans poden continuar exercint dins del futur que estem construint.

Una combinació que mai havia existit

Si la hipòtesi que estic plantejant té algun sentit, és perquè la situació actual no és simplement una continuació del passat. No estem davant d’una variació quantitativa d’un fenomen conegut, sinó davant de la possible convergència d’un conjunt de circumstàncies que, observades conjuntament, no tenen precedents clars en la història humana.

Les societats han conegut persones grans des dels seus orígens. Han existit savis, mestres, filòsofs, artesans experimentats, dirigents i pensadors en totes les civilitzacions. També han existit individus que han continuat aportant valor intel·lectual fins a edats molt avançades. La història és plena d’exemples. Però aquests casos acostumaven a ser excepcionals. La major part de la població no arribava a aquestes edats o ho feia en unes condicions que limitaven severament la seva capacitat de continuar participant activament en la vida col·lectiva.

Avui la situació és diferent. No perquè hagi desaparegut el procés natural d’envelliment ni perquè les limitacions associades a l’edat hagin deixat d’existir, sinó perquè diversos factors que tradicionalment evolucionaven de manera separada han començat a coincidir simultàniament en una escala sense precedents.

En primer lloc, l’esperança de vida ha augmentat de manera extraordinària. En moltes societats desenvolupades i en nombrosos països emergents, milions de persones poden esperar viure dècades més del que hauria estat habitual per als seus avis. Aquest fet, que sovint és analitzat exclusivament des de la perspectiva dels costos socials, representa també una ampliació considerable del temps potencial disponible per continuar aprenent, reflexionant, transmetent coneixement i participar en projectes de llarg recorregut.

Al mateix temps, les condicions de salut de moltes persones que arriben a la jubilació són incomparablement millors que les de generacions anteriors. Evidentment, existeixen diferències individuals molt importants, i seria ingenu ignorar-les. Però també seria un error no reconèixer que una part significativa dels jubilats actuals conserva unes capacitats intel·lectuals, cognitives i relacionals que els permeten continuar desenvolupant activitats complexes durant molts anys.

A aquesta realitat s’hi afegeix un tercer element igualment rellevant: la disponibilitat de temps. Per primera vegada en la seva vida adulta, moltes persones deixen d’estar sotmeses a les exigències quotidianes de la carrera professional. Les obligacions laborals disminueixen o desapareixen, els horaris es flexibilitzen i apareix un recurs escàs que durant dècades havia estat permanentment limitat: el temps per pensar. El temps per estudiar. El temps per aprofundir. El temps per explorar camins que sovint havien quedat ajornats per les necessitats immediates de la vida professional i familiar.

Durant bona part de la història, aquesta disponibilitat de temps hauria tingut un valor limitat per una raó molt simple: l’accés al coneixement continuava sent difícil, lent i sovint restringit. Però aquesta limitació també ha desaparegut en gran mesura. Mai abans havia estat possible consultar biblioteques senceres, accedir a cursos universitaris, seguir conferències, investigar temes especialitzats o establir contacte amb persones de qualsevol part del planeta amb la facilitat que avui considerem normal.

Tanmateix, encara hi ha un element addicional que converteix aquesta situació en alguna cosa veritablement nova. No es tracta únicament de disposar de més informació. La humanitat entra ara en una etapa en què comencen a aparèixer eines capaces de col·laborar activament en els processos de creació, investigació, síntesi i transmissió del coneixement. La intel·ligència artificial no substitueix l’experiència acumulada al llarg d’una vida. Però pot contribuir a amplificar-la. Pot ajudar a organitzar idees, accelerar investigacions, explorar alternatives, identificar connexions i transformar en coneixement compartit una part d’allò que fins ara romania dispers en la memòria individual.

És precisament la coincidència de tots aquests factors el que fa que la situació actual sigui tan singular. Mai abans havia existit una generació tan nombrosa que acumulés simultàniament dècades d’experiència, una esperança de vida elevada, unes condicions de salut relativament favorables, una disponibilitat de temps significativa, un accés pràcticament il·limitat al coneixement mundial i unes eines capaces d’amplificar la seva capacitat intel·lectual.

Cap civilització anterior no havia disposat d’una combinació semblant.

Aquesta constatació no implica necessàriament que ens trobem davant d’una revolució inevitable. Les possibilitats històriques no es materialitzen automàticament. Les societats poden aprofitar-les o ignorar-les. Poden convertir-les en una oportunitat o deixar-les passar desapercebudes. Però abans de decidir què fer-ne, cal reconèixer que existeixen.

I potser aquesta és la qüestió essencial. Durant dècades hem continuat observant els jubilats a través de categories conceptuals heretades d’un món que ja no existeix completament. Mentrestant, davant dels nostres ulls, comença a aparèixer una realitat nova formada per milions de persones que disposen de més experiència, més temps, més coneixement accessible i més capacitat de producció intel·lectual que qualsevol generació anterior. La pregunta ja no és si aquesta realitat existeix. La pregunta és si serem capaços d’entendre les conseqüències que pot arribar a tenir.

La biblioteca que es nega a desaparèixer

En una reflexió que vaig titular La responsabilitat de transmetre, vaig desenvolupar una idea que continua semblant-me essencial. La idea que cada ésser humà és, en certa manera, una biblioteca. No una biblioteca formada únicament per llibres o coneixements acadèmics, sinó una biblioteca construïda lentament al llarg de tota una existència. Una biblioteca composta per experiències viscudes, encerts i errors, observacions acumulades, aprenentatges sovint difícils, intuïcions, fracassos, èxits, relacions humanes, contextos històrics i una infinitat de matisos que difícilment poden ser reduïts a un simple conjunt de dades.

La major part d’aquest patrimoni no apareix en cap currículum. Tampoc acostuma a quedar registrat en cap document oficial. És un coneixement profundament humà que es construeix al llarg de dècades d’interacció amb la realitat. Un metge que ha vist milers de pacients. Un empresari que ha superat crisis que semblaven insalvables. Un mestre que ha dedicat una vida sencera a educar generacions successives. Un enginyer que ha participat en projectes complexos. Un agricultor que ha observat durant anys els ritmes de la natura. Un pare o una mare que han après a través de l’experiència directa allò que cap manual no pot explicar completament. Tots acumulen coneixements que van molt més enllà de la informació formalment adquirida.

Potser és precisament aquí on apareix una de les grans paradoxes de la història humana. Les civilitzacions han dedicat esforços immensos a preservar monuments, documents, biblioteques, obres d’art i patrimoni material. Han construït arxius per conservar la memòria col·lectiva i han desenvolupat institucions destinades a protegir el coneixement acumulat. Però, al mateix temps, una part considerable de la saviesa adquirida per milions de persones al llarg de les seves vides ha desaparegut silenciosament amb elles.

Aquesta pèrdua ha estat tan habitual que gairebé hem deixat de percebre-la. La considerem una conseqüència natural del pas del temps. Quan una persona mor, desapareixen també una part de les seves experiències, de les seves reflexions, de les seves intuïcions i de la seva comprensió del món. Algunes deixen rastres en els seus fills, en els seus alumnes o en les persones que l’han coneguda. Però una altra part simplement s’esvaeix. Sempre ha estat així.

Potser, de fet, no podia ser d’una altra manera. Durant la major part de la història, les possibilitats de transmetre aquest patrimoni eren limitades. Escriure requeria temps i esforç. Publicar era un privilegi reservat a una minoria. Investigar exigia recursos considerables. Organitzar el coneixement acumulat durant tota una vida resultava sovint una tasca inabastable. Fins i tot aquelles persones que desitjaven transmetre allò que havien après es trobaven amb obstacles materials difícils de superar.

És aquí on la situació actual comença a diferenciar-se de qualsevol altra etapa anterior. No perquè hagi desaparegut la fragilitat de la memòria humana ni perquè s’hagi resolt definitivament el problema de la transmissió del coneixement, sinó perquè apareixen eines capaces de reduir considerablement algunes de les limitacions que fins ara havien acompanyat aquest procés.

Per primera vegada, una persona pot escriure, organitzar, relacionar idees, documentar experiències, investigar temes complexos, traduir continguts, accedir a fonts d’informació globals i compartir els resultats del seu treball amb una facilitat que hauria resultat inimaginable per a les generacions anteriors. La intel·ligència artificial no crea l’experiència. No substitueix la memòria viscuda. No aporta per si mateixa la comprensió profunda que només proporciona el pas dels anys. Però pot actuar com un amplificador extraordinari de la capacitat humana per ordenar, desenvolupar i transmetre allò que ha après.

Aquesta diferència és fonamental. Durant dècades hem tendit a contemplar la intel·ligència artificial principalment des de la perspectiva de la productivitat, de l’automatització o de l’eficiència econòmica. Tanmateix, potser una de les seves aportacions més transformadores serà una altra. Potser contribuirà a reduir la velocitat amb què desapareix una part del patrimoni immaterial acumulat per milions de persones al llarg de la seva vida.

Observada des d’aquesta perspectiva, la qüestió adquireix una dimensió completament diferent. Ja no es tracta només de tecnologia. Es tracta de memòria. Es tracta de transmissió. Es tracta de la capacitat de les societats per conservar i posar en valor una part molt més gran del coneixement que generen els seus propis membres.

Potser no serà possible preservar-ho tot. Probablement no ho ha estat mai ni ho serà mai. Però la diferència entre perdre-ho gairebé tot i aconseguir transmetre’n una part significativa és enorme. Especialment en unes societats que afronten transformacions cada vegada més complexes i que necessiten combinar innovació amb experiència, velocitat amb perspectiva i futur amb memòria.

Per això, quan observo els jubilats que avui escriuen, investiguen, creen projectes o treballen amb intel·ligència artificial, no veig únicament persones ocupant el seu temps lliure. Veig alguna cosa potencialment molt més important. Veig biblioteques que es resisteixen a desaparèixer. Biblioteques que, per primera vegada, disposen d’eines capaces d’ajudar-les a ordenar els seus continguts, ampliar-los, compartir-los i posar-los a disposició d’altres persones. I potser és precisament aquí on comença a prendre forma una de les transformacions més profundes que poden derivar-se de la convergència entre experiència humana i intel·ligència artificial.

El naixement de la generació BabyIA

És en aquest context on comença a prendre forma un concepte que, almenys de moment, utilitzo més com una eina de reflexió que no pas com una categoria acadèmica. Em refereixo a allò que he anomenat la generació BabyIA.

Naturalment, no estem parlant d’una generació en el sentit demogràfic tradicional. No existeix una data de naixement que la defineixi. No apareixerà en cap estudi estadístic ni substituirà les classificacions habituals utilitzades pels sociòlegs. De fet, és perfectament possible que moltes de les persones que acabin formant part d’aquesta realitat pertanyin a generacions diferents. Per això, BabyIA no designa una franja d’edat. Designa una actitud. Designa una manera d’entendre la relació entre experiència, coneixement i futur en una època marcada per l’aparició de la intel·ligència artificial.

Durant molt de temps, les societats industrials van assumir que l’edat avançada comportava inevitablement una progressiva desvinculació dels grans processos de transformació social. Les innovacions eren associades als joves. Els canvis de paradigma semblaven reservats a les noves generacions. Les persones grans ocupaven un paper més aviat consultiu, testimonial o simbòlic. La seva funció consistia principalment a transmetre allò que ja sabien, mentre les noves generacions assumien la responsabilitat de construir el futur. Però potser aquesta separació comença a perdre sentit.

Perquè la intel·ligència artificial introdueix una novetat que cap revolució tecnològica anterior havia posat a l’abast de manera tan directa. Per primera vegada, milions de persones poden ampliar la seva capacitat de producció intel·lectual sense necessitat de competir en velocitat amb les generacions més joves. La força física continua sent limitada. El temps continua avançant. Les limitacions pròpies de l’edat continuen existint. Però apareixen eines capaces de multiplicar la capacitat d’organitzar coneixement, explorar alternatives, desenvolupar idees, redactar textos, investigar temes complexos, establir connexions entre àmbits diferents i convertir dècades d’experiència acumulada en contingut compartible. És aquí on apareix la idea de BabyIA.

No com una generació que substitueix les anteriors, sinó com una generació de l’experiència que es nega a abandonar la construcció del futur. Persones que continuen escrivint quan molts esperaven que deixessin d’escriure. Persones que continuen investigant quan se suposava que ja havien completat el seu recorregut professional. Persones que desenvolupen projectes nous en una etapa de la vida que durant dècades havia estat associada principalment al descans. Persones que utilitzen la intel·ligència artificial per aprofundir en els seus coneixements, per explorar nous territoris intel·lectuals, per estructurar idees acumulades durant anys o per transmetre a altres allò que han après al llarg del seu camí.

La diferència és important perquè sovint es presenta la intel·ligència artificial com una tecnologia destinada a substituir capacitats humanes. Potser en alguns àmbits això acabarà succeint parcialment. Però aquesta no és la perspectiva que m’interessa aquí.

La qüestió que planteja la generació BabyIA és una altra. No es tracta de substituir el pensament. Es tracta d’amplificar-lo. No es tracta de reemplaçar l’experiència. Es tracta de multiplicar-ne el valor. No es tracta d’eliminar la necessitat d’aprendre. Es tracta d’augmentar la capacitat de continuar aprenent.

Quan una persona acumula quaranta o cinquanta anys d’experiència en qualsevol camp del coneixement humà, la seva principal limitació ja no acostuma a ser la manca d’idees. Sovint és la manca de temps, d’energia o d’eines per desenvolupar-les adequadament. Molts projectes queden inacabats. Moltes intuïcions no arriben mai a cristal·litzar. Moltes experiències no es transmeten. Moltes reflexions moren amb els seus autors.

La intel·ligència artificial no resol automàticament aquests problemes. Però pot reduir-ne considerablement alguns dels obstacles. Pot actuar com una mena d’amplificador cognitiu que permet a una persona desenvolupar en mesos tasques que abans haurien requerit anys. Pot facilitar investigacions que haurien estat inabastables. Pot ajudar a ordenar coneixements dispersos. Pot contribuir a transformar experiència acumulada en coneixement estructurat.

Per això considero que el fenomen que comença a aparèixer és potencialment molt més important del que podria semblar a primera vista. No estem parlant simplement de jubilats que aprenen a utilitzar una nova tecnologia. Estem parlant de la possibilitat que una part significativa de la generació més experimentada de les nostres societats descobreixi noves formes de continuar creant, investigant, transmetent i contribuint a la vida col·lectiva.

Potser aquesta és la veritable novetat. No la intel·ligència artificial en si mateixa. Sinó el fet que, per primera vegada, una generació que acumula dècades d’experiència disposa d’un conjunt d’eines capaces de convertir aquesta experiència en una força creativa amb un potencial molt superior al que havia existit fins ara.

I si aquesta hipòtesi resulta certa, aleshores la generació BabyIA podria acabar representant molt més que una simple curiositat sociològica. Podria convertir-se en el primer indici d’una transformació profunda en la manera com les societats entenen la relació entre envelliment, coneixement i contribució al futur.

De càrrega social a capital estratègic

Si les reflexions desenvolupades fins aquí tenen algun fonament, aleshores resulta inevitable replantejar una de les idees més arrelades en els debats demogràfics, econòmics i socials de les darreres dècades. Em refereixo a la manera com les societats contemporànies interpreten l’envelliment de la població.

Potser, de fet, totes les idees desenvolupades fins ara convergeixen en una mateixa direcció. La biblioteca que es nega a desaparèixer, la generació pont o la generació BabyIA no són fenòmens independents. Constitueixen diferents manifestacions d’una realitat més profunda que fins ara ha romàs pràcticament invisible: l’existència d’un enorme capital experiencial acumulat per les nostres societats.

Quan es parla de l’augment del nombre de jubilats, la conversa acostuma a girar gairebé sempre al voltant dels mateixos conceptes. Es parla de la sostenibilitat dels sistemes de pensions, de la pressió sobre els pressupostos públics, dels costos sanitaris, de les necessitats assistencials o de les conseqüències que l’envelliment pot tenir sobre la població activa. Totes aquestes qüestions són importants. Algunes fins i tot resulten decisives per al futur de moltes societats. Però també és cert que aquesta manera d’abordar el fenomen tendeix a contemplar les persones grans principalment des de la perspectiva del que necessiten i molt menys des de la perspectiva del que encara poden aportar.

D’una manera gairebé imperceptible, el debat acaba construint una imatge implícita segons la qual l’envelliment representa fonamentalment una acumulació de costos. Les persones passen progressivament de ser considerades agents productius a ser contemplades com a beneficiàries de recursos generats per altres. La mirada econòmica se centra en els fluxos financers necessaris per sostenir aquesta situació i acaba convertint una qüestió humana extraordinàriament complexa en una simple equació comptable.

No es tracta de negar aquesta realitat. Els recursos necessaris per sostenir les pensions, la sanitat o els sistemes de dependència són reals i han de ser gestionats amb responsabilitat. Però limitar l’anàlisi a aquesta dimensió equival a observar només una part del problema. I, com passa sovint, una mirada parcial acaba generant conclusions parcials. Aquesta reflexió tampoc pretén qüestionar el dret a la jubilació ni justificar un eventual endarreriment de l’edat de retirada laboral. Seria un error interpretar-la en aquesta direcció. La possibilitat que una part dels jubilats continuï contribuint activament a la societat només té sentit si neix de la llibertat individual i no de la necessitat econòmica o de l’obligació administrativa. El valor del capital experiencial no rau en prolongar la vida laboral, sinó en crear les condicions perquè aquells que ho desitgin puguin continuar compartint coneixement, experiència i criteri una vegada finalitzada la seva etapa professional. Perquè existeix una altra pregunta que rarament ocupa el centre del debat: Quin valor representa la generació que acumula la major quantitat d’experiència, coneixement pràctic, memòria històrica i capacitat de comprensió sistèmica que ha existit mai?

La pregunta és important perquè potser estem davant d’una situació sense precedents. Mai abans una societat havia disposat simultàniament de milions de persones que han participat durant dècades en la construcció de les seves institucions, les seves empreses, els seus sistemes educatius, les seves infraestructures, els seus avenços científics i les seves transformacions socials. Mai abans una generació tan nombrosa havia acumulat una experiència tan extensa sobre el funcionament real de les organitzacions, dels mercats, de les tecnologies i de les relacions humanes.

I tanmateix, quan arriba a la jubilació, gran part d’aquest patrimoni desapareix pràcticament de les nostres anàlisis econòmiques. Mesurem el cost de les pensions. Mesurem el cost de la sanitat. Mesurem el cost de la dependència. Però gairebé mai intentem valorar el volum de coneixement, criteri i experiència que continua existint darrere d’aquestes mateixes xifres.

Potser això ocorre perquè les societats modernes han desenvolupat instruments molt sofisticats per mesurar el capital financer, el capital industrial o el capital tecnològic, però continuen tenint enormes dificultats per quantificar formes de riquesa molt menys tangibles. No obstant això, el fet que una realitat sigui difícil de mesurar no significa que no existeixi.

Quan una societat perd una fàbrica, sap exactament què ha perdut. Quan perd una infraestructura estratègica, també ho sap. Quan desapareix una empresa innovadora, les conseqüències poden ser estimades amb una certa precisió. Però quan desapareixen milions de persones que acumulen dècades d’experiència professional, de coneixement pràctic i de comprensió profunda del seu entorn, les pèrdues resulten molt més difícils de calcular. Potser per això tendeixen a passar desapercebudes. És aquí on proposo introduir una idea que considero especialment rellevant per entendre els reptes del segle XXI: el concepte de capital experiencial.

Entenc per capital experiencial el conjunt de coneixements, aprenentatges, intuïcions, capacitats de síntesi, memòria històrica i criteri acumulats per una societat a través de les experiències viscudes pels seus membres al llarg del temps. Es tracta d’una forma de capital que no apareix als balanços comptables ni a les estadístiques convencionals, però que pot tenir una influència enorme sobre la capacitat col·lectiva d’una comunitat per prendre decisions encertades, evitar errors ja coneguts, interpretar situacions complexes i transmetre coneixement entre generacions.

Igual que les societats acumulen capital financer, capital industrial o capital tecnològic, també acumulen capital experiencial. La diferència és que aquesta forma de capital no es conserva automàticament. Si no és transmesa, desapareix.

Durant bona part de la història, aquest capital experiencial existia però resultava difícilment mobilitzable. Les limitacions tecnològiques i organitzatives feien que gran part d’aquest patrimoni romangués dispers o desaparegués gradualment amb el pas del temps. Però les circumstàncies que hem analitzat en els capítols anteriors suggereixen que aquesta situació podria estar començant a canviar.

Si milions de persones jubilades disposen avui de temps, salut, accés al coneixement global i eines capaces d’amplificar la seva capacitat de crear, investigar, escriure i transmetre, aleshores potser ens trobem davant de la possibilitat de convertir una part significativa d’aquest capital experiencial en un recurs actiu per a la societat.

I aquí és on la perspectiva canvia completament. La pregunta deixa de ser exclusivament quant costa una societat envellida. La pregunta passa a ser també quin valor és capaç de generar una societat que sap aprofitar intel·ligentment l’experiència acumulada dels seus membres.

Pot semblar un matís, però en realitat és un canvi profund de paradigma. Perquè una cosa és contemplar l’envelliment principalment com una càrrega que cal gestionar i una altra molt diferent és començar a considerar-lo també com una reserva estratègica de coneixement que pot contribuir al desenvolupament col·lectiu.

Potser el segle XXI acabarà descobrint que el veritable repte no consisteix únicament a finançar una població cada vegada més envellida. Potser el repte consisteix també a trobar les formes adequades perquè una part significativa d’aquesta experiència acumulada continuï participant en la construcció del futur.

I si aquesta possibilitat arriba a materialitzar-se, la generació BabyIA podria acabar convertint-se en una de les primeres manifestacions visibles d’una nova manera d’entendre la relació entre edat, coneixement i valor social.

Una nova mirada demogràfica

Si acceptem, encara que sigui provisionalment, la idea que existeix una forma de riquesa col·lectiva que hem anomenat capital experiencial, aleshores les seves implicacions van molt més enllà de la situació personal dels jubilats o de la manera com cada individu decideix ocupar el seu temps. En realitat, aquesta reflexió ens obliga a revisar alguns dels conceptes demogràfics més bàsics que les societats contemporànies han utilitzat durant dècades per interpretar la seva pròpia realitat.

La demografia moderna es va desenvolupar principalment durant una etapa històrica marcada per la industrialització. En aquell context, les categories emprades per descriure la població responien a una lògica relativament clara. D’una banda hi havia la població activa, formada per aquells individus que participaven directament en els processos productius. De l’altra, la població dependent, integrada principalment pels infants, els estudiants i els jubilats. Aquesta classificació resultava funcional perquè reflectia amb una certa fidelitat l’estructura econòmica i social del seu temps.

Tanmateix, les categories estadístiques, igual que les institucions, no són realitats permanents. Són eines conceptuals creades per interpretar un determinat context històric. Quan aquest context canvia profundament, les eines que utilitzàvem per descriure’l poden començar a perdre capacitat explicativa sense que ens n’adonem.

Potser això és precisament el que està començant a succeir davant dels nostres ulls. Durant bona part del segle XX, considerar una persona jubilada com a població inactiva tenia una certa coherència. Les limitacions tecnològiques, les característiques del mercat laboral i les pròpies condicions de salut feien que la major part de les contribucions econòmiques i intel·lectuals es concentressin en les edats centrals de la vida. Però la situació que emergeix al segle XXI és progressivament diferent. No perquè desapareguin les fronteres biològiques associades a l’edat, sinó perquè canvien les formes a través de les quals una persona pot continuar contribuint a la societat.

Quan observem un jubilat a través de les categories tradicionals, tendim a preguntar-nos si continua treballant o no. Però aquesta pregunta, tot i ser legítima, pot resultar insuficient. Potser la qüestió real és una altra. Potser hauríem de preguntar-nos si continua aportant valor. I les dues coses no són necessàriament equivalents.

Una persona de setanta-cinc anys que dedica una part significativa del seu temps a investigar, escriure, assessorar, desenvolupar projectes, formar altres persones, transmetre coneixement acumulat o contribuir a processos d’innovació continua realitzant una activitat socialment rellevant encara que aquesta activitat no encaixi dins de les categories tradicionals del treball remunerat. El seu impacte pot ser difícil de quantificar. Pot no aparèixer reflectit en els indicadors habituals de productivitat. Però això no significa que sigui inexistent.

De fet, si observem amb una certa perspectiva històrica, resulta sorprenent comprovar fins a quin punt les societats contemporànies continuen associant el concepte de contribució gairebé exclusivament a la participació directa en el mercat laboral. Aquesta identificació tenia sentit en una economia basada principalment en la producció industrial. Però en una societat on el coneixement, la informació, la creativitat, la capacitat d’anàlisi i la transmissió d’experiència adquireixen un pes cada vegada més important, la frontera entre població activa i població inactiva comença a resultar molt menys evident.

La irrupció de la intel·ligència artificial accelera encara més aquesta transformació. Per primera vegada apareixen eines que permeten a persones d’edat avançada continuar participant en activitats intel·lectuals complexes amb una eficàcia impensable fa només unes dècades. No es tracta simplement d’accedir a informació. Es tracta de poder organitzar-la, interpretar-la, relacionar-la i convertir-la en nous coneixements o en noves formes de transmissió cultural. Allò que abans requeria estructures institucionals importants o equips nombrosos pot ser desenvolupat avui per individus que disposen principalment d’experiència, temps i capacitat de reflexió.

Aquesta realitat planteja interrogants que les nostres categories demogràfiques tradicionals encara no semblen preparades per respondre. Si una part creixent de la població jubilada continua generant coneixement, contribuint a processos educatius, participant en projectes socials o desenvolupant iniciatives intel·lectuals gràcies a les noves tecnologies, fins a quin punt continua sent correcte considerar-la simplement com a població dependent? I si les formes de contribució estan canviant més ràpidament que les categories amb què les mesurem?

Potser encara és massa aviat per reformular els indicadors demogràfics que utilitzem avui. Però també és possible que ens trobem davant d’un fenomen que acabarà obligant-nos a repensar algunes de les nostres definicions més bàsiques. Perquè una societat formada per milions de persones que acumulen experiència, temps disponible, accés al coneixement global i eines capaces d’amplificar les seves capacitats intel·lectuals és una realitat substancialment diferent de la que van conèixer les generacions que van dissenyar els models demogràfics que continuem utilitzant.

I si aquesta diferència continua ampliant-se durant les pròximes dècades, és probable que acabem descobrint que una part important dels debats actuals sobre envelliment, dependència i sostenibilitat no poden ser compresos adequadament sense incorporar aquesta nova dimensió. La qüestió ja no serà només quantes persones arriben a la jubilació, sinó quina capacitat conserva una societat per mobilitzar, aprofitar i transmetre l’immens capital experiencial acumulat pels seus propis ciutadans.

L’avantatge invisible de les nacions

Quan una societat observa el seu futur demogràfic, acostuma a fer-ho a través de les xifres. Percentatges de natalitat, esperança de vida, població activa, població dependent, despesa pública, sostenibilitat dels sistemes de pensions o necessitats sanitàries. Tot això és important i resulta imprescindible per comprendre l’evolució de qualsevol país. Però les xifres, per elles mateixes, rarament expliquen tota la realitat. De vegades, allò que determina l’èxit o el fracàs d’una societat no és únicament el que apareix a les estadístiques, sinó allò que aquestes estadístiques són incapaces de mesurar.

La geopolítica acostuma a analitzar recursos energètics, capacitats industrials, tecnologia, finances, matèries primeres o demografia. Però rarament es pregunta fins a quin punt una societat és capaç de conservar i mobilitzar l’experiència acumulada pels seus propis ciutadans. Potser perquè fins ara aquesta possibilitat simplement no existia.

Durant les darreres dècades, l’envelliment de la població ha estat presentat principalment com un problema. Europa en parla. El Japó en parla. La Xina comença a parlar-ne. Brasil ho farà en les pròximes dècades. La preocupació és comprensible. Una societat amb menys joves i més persones grans veu augmentar les seves necessitats socials i, al mateix temps, observa com disminueix proporcionalment la seva població en edat laboral. Des de la perspectiva econòmica tradicional, la conclusió sembla evident: una societat envellida és una societat menys dinàmica, menys productiva i sotmesa a pressions creixents sobre els seus sistemes de protecció social.

Però aquesta interpretació descansa sobre una premissa que potser pertany més al segle XX que no pas al segle XXI. Assumeix que el valor principal d’una societat resideix en la seva capacitat de mobilitzar força de treball. Assumeix que la productivitat depèn fonamentalment de la població activa en el sentit clàssic del terme. Assumeix que una vegada abandonada la vida professional, la contribució potencial de les persones disminueix de manera inevitable fins a convertir-se principalment en una càrrega que cal gestionar.

Potser aquesta visió va resultar adequada durant gran part de la societat industrial. Però resulta legítim preguntar-se si continua descrivint correctament una realitat en què el coneixement, la innovació, la capacitat d’anàlisi, la comprensió de sistemes complexos i la transmissió d’experiència adquireixen un valor creixent.

Quan observem les grans transformacions que marcaran les pròximes dècades —la intel·ligència artificial, la robotització, la transició energètica, la reorganització geopolítica global, l’envelliment demogràfic o la creixent complexitat de les societats contemporànies— resulta difícil imaginar que podran ser gestionades únicament amb velocitat, entusiasme i capacitat tecnològica. Totes aquestes transformacions exigiran també perspectiva, memòria, experiència acumulada i capacitat per interpretar processos històrics de llarg recorregut.

És aquí on apareix una pregunta que rarament forma part dels debats públics. Si una societat disposa de milions de persones que acumulen quaranta, cinquanta o seixanta anys d’experiència professional, institucional, empresarial, científica, tècnica o humana, quin valor estratègic representa aquest patrimoni? I, sobretot, què succeeix si és capaç de mobilitzar-lo de manera intel·ligent?

Potser una part de la resposta es troba en el concepte de capital experiencial que hem introduït anteriorment. Durant segles, les nacions han intentat acumular capital financer, capital industrial, capital tecnològic o capital militar perquè entenien que aquests recursos augmentaven la seva capacitat d’actuació i la seva influència sobre el món. Però és possible que el segle XXI ens obligui a reconèixer una altra forma de capital que fins ara havia romàs relativament invisible. Un capital format no per diners, fàbriques o patents, sinó per experiència acumulada. Per coneixement viscut. Per comprensió profunda dels processos socials, econòmics i humans.

Si aquesta hipòtesi és correcta, aleshores no totes les societats afrontaran l’envelliment de la mateixa manera. Algunes continuaran observant les generacions jubilades principalment des de la perspectiva dels costos. Altres podrien començar a considerar-les també com una reserva estratègica de coneixement. I entre ambdues visions existeix una diferència enorme.

Perquè una societat capaç d’integrar la seva generació més experimentada no només conservarà una part més gran del seu coneixement acumulat. També disposarà de més capacitat per transmetre experiència entre generacions, per reduir errors repetitius, per enriquir els processos educatius, per reforçar la cohesió social i per aportar profunditat històrica a la presa de decisions. En un món cada vegada més accelerat, la velocitat continuarà sent important. Però la capacitat d’interpretar correctament la direcció dels canvis podria resultar encara més decisiva.

Potser per això les preguntes que avui dominen els debats demogràfics acabaran transformant-se gradualment. Durant anys hem preguntat quants jubilats tindrà una societat i quin cost representarà el seu manteniment. Potser les societats més intel·ligents començaran a formular una pregunta diferent: quina part del capital experiencial acumulat pels seus ciutadans són capaces de mobilitzar en benefici del conjunt de la comunitat?

I si aquesta pregunta arriba a ocupar un lloc central en les polítiques públiques del futur, és possible que acabem descobrint que una de les fonts de poder més importants del segle XXI no es trobava ni als mercats financers, ni als centres de dades, ni als laboratoris d’investigació, sinó en alguna cosa molt més discreta i menys visible: la capacitat d’una societat per aprofitar la saviesa acumulada pels seus propis ciutadans abans que aquesta desaparegui.

Una nova etapa de la vida humana

A mesura que aquesta reflexió ha anat avançant, he tingut la sensació creixent que potser la qüestió que estem analitzant és encara més profunda del que aparentava al principi. El punt de partida era aparentment modest: un article sobre jubilats que utilitzen intel·ligència artificial. Després han aparegut conceptes com la generació pont, el capital experiencial o la possibilitat de reconsiderar algunes categories demogràfiques tradicionals. Però potser totes aquestes idees són només manifestacions parcials d’un fenomen més ampli. Potser allò que realment estem començant a observar és una transformació progressiva de la manera com les societats entenen una de les etapes més antigues de la condició humana: la vellesa.

Durant mil·lennis, la relació entre envelliment i retirada ha estat gairebé indiscutible. Les formes concretes variaven segons les cultures, les èpoques i les circumstàncies econòmiques, però la lògica de fons era similar. A mesura que les capacitats físiques disminuïen, també disminuïa la capacitat de participació en les activitats que sostenien la vida material de la comunitat. En societats agràries, artesanals o industrials, bona part del valor aportat pels individus depenia directament de la seva força, de la seva resistència física o de la seva capacitat per mantenir ritmes de treball exigents. La vellesa era respectada en moltes cultures, però aquest respecte coexistia amb una realitat difícilment evitable: el progressiu allunyament dels principals centres de producció.

Aquesta situació va acabar modelant no només les institucions, sinó també l’imaginari col·lectiu. La jubilació es va convertir en el símbol modern d’aquesta retirada. Una retirada legítima, sovint merescuda, fins i tot desitjada després de dècades d’esforç. Però continuava essent una retirada. El missatge implícit era clar: l’etapa principal de contribució a la societat havia conclòs i començava una fase diferent, més vinculada al descans que no pas a la construcció activa del futur.

Tanmateix, les societats contemporànies comencen a introduir elements que qüestionen silenciosament aquesta narrativa. No ho fan a través de grans declaracions filosòfiques ni de revolucions ideològiques. Ho fan a través de transformacions molt concretes que, observades conjuntament, alteren gradualment les condicions sota les quals aquesta visió es va construir. Les persones viuen més anys. Arriben a edats avançades en millors condicions de salut. Disposen de nivells educatius superiors als de qualsevol generació anterior. Tenen accés immediat a fonts pràcticament inesgotables de coneixement. I, per primera vegada, comencen a aparèixer eines capaces d’amplificar les seves capacitats intel·lectuals d’una manera que fins fa pocs anys hauria semblat impossible.

Aquest conjunt de circumstàncies no elimina les limitacions associades a l’edat, però sí que modifica profundament la naturalesa de la contribució que una persona pot continuar fent a la societat. Potser la gran diferència és que el valor aportat ja no depèn principalment de la força física ni de la posició ocupada dins d’una estructura professional. Cada vegada més, el valor es desplaça cap a terrenys on el pas del temps pot representar un avantatge més que no pas un inconvenient. La capacitat d’interpretar situacions complexes, de reconèixer patrons històrics, de distingir allò essencial d’allò accessori, de contextualitzar problemes, d’evitar errors ja coneguts o de transmetre experiència acumulada són competències que tendeixen a créixer amb els anys molt més que no pas a disminuir.

Potser per això resulta insuficient continuar pensant la vellesa exclusivament com una etapa de declivi. Durant dècades hem parlat dels jubilats principalment com una càrrega social que calia sostenir. Potser el segle XXI ens obligarà a revisar aquest llenguatge. No perquè desapareguin les obligacions de solidaritat intergeneracional, sinó perquè comença a emergir la possibilitat que una part significativa d’aquesta població es converteixi també en una font de coneixement, d’innovació, de transmissió cultural i de contribució activa al desenvolupament col·lectiu. Potser estem assistint al naixement d’una realitat en què els jubilats deixen de ser contemplats exclusivament com un cost i comencen a ser reconeguts també com un actiu estratègic.

Aquesta nova mirada no implica idealitzar l’envelliment ni ignorar les limitacions reals associades al pas dels anys. Però sí que obliga a contemplar una realitat molt més complexa que la simple idea de declivi. Una realitat en què l’envelliment no implica necessàriament una reducció del valor aportat a la comunitat, sinó una transformació de la naturalesa d’aquesta aportació. Allò que disminueix en alguns àmbits pot augmentar en d’altres. Allò que es perd en rapidesa pot guanyar-se en perspectiva. Allò que es redueix en energia física pot compensar-se parcialment amb una comprensió més profunda dels processos humans i socials.

Potser estem entrant, lentament i encara de manera imperfecta, en una etapa històrica en què la vellesa deixa de ser interpretada exclusivament com el tram final d’un recorregut i comença a adquirir característiques pròpies que la converteixen en una fase diferenciada de contribució. No una prolongació artificial de la vida professional. No una competició amb les generacions més joves. Tampoc una simple acumulació d’anys. Més aviat una etapa en què l’experiència acumulada al llarg de tota una vida pot ser reorganitzada, reinterpretada i compartida gràcies a unes eines i unes condicions històriques que cap generació anterior havia tingut al seu abast.

Si aquesta transformació arriba a consolidar-se, les seves conseqüències podrien ser molt més profundes del que avui imaginem. No estaríem simplement davant d’un canvi en la manera com els jubilats ocupen el seu temps. Estaríem assistint a l’aparició d’una nova etapa de la vida humana, una etapa situada entre la vida professional i la desaparició física, caracteritzada per una funció social específica basada en la transmissió de coneixement, en la preservació de la memòria col·lectiva, en la capacitat d’orientació i en l’aportació de perspectiva a unes societats cada vegada més accelerades.

Potser encara és massa aviat per saber si aquesta possibilitat acabarà materialitzant-se plenament. Però si alguna cosa ens ensenya la història és que les grans transformacions sovint comencen quan canvien les condicions materials que sostenien les idees anteriors. I és possible que una de les idees que estigui començant a canviar sigui precisament la nostra manera d’entendre què significa envellir en el segle XXI.

La responsabilitat d’obrir camí

Arribats a aquest punt, és possible que la pregunta més important ja no sigui què pot fer la intel·ligència artificial ni tampoc quina serà l’evolució futura de les societats envellides. Potser la qüestió fonamental és una altra. Potser la pregunta que comença a emergir és quin paper decideix assumir la generació que ha tingut el privilegi, i alhora la responsabilitat, de viure una de les etapes de transformació més extraordinàries de la història humana.

Els Baby Boomers han estat testimonis d’un canvi de civilització. Han nascut en un món que avui pràcticament ha desaparegut i han arribat a la maduresa en un altre que els seus avis difícilment haurien estat capaços d’imaginar. Han conegut la televisió quan encara era una novetat, han vist els primers passos de la carrera espacial, han assistit al naixement de la informàtica moderna, a l’expansió d’Internet, a la globalització de les comunicacions i, ara, contemplen l’aparició de la intel·ligència artificial. Poques generacions han recorregut un trajecte històric tan ampli. Poques han tingut l’oportunitat de viure simultàniament en dos mons tan diferents.

Però precisament perquè aquesta experiència és excepcional, també ho és la responsabilitat que pot derivar-se’n. Durant molt de temps hem assumit que la jubilació marcava el final natural de la contribució activa a la societat. Era una idea comprensible en un context històric determinat. Però tot allò que hem analitzat en aquestes pàgines suggereix que aquesta interpretació podria estar quedant progressivament enrere. No perquè desaparegui la necessitat de descans després de dècades d’activitat professional. No perquè tothom hagi de continuar treballant indefinidament. Ni tampoc perquè l’edat deixi de comportar limitacions inevitables. Sinó perquè les condicions històriques han canviat i, amb elles, també canvien les possibilitats de contribució.

Potser per primera vegada una generació arriba a la jubilació acumulant una quantitat extraordinària d’experiència i disposant alhora d’un conjunt d’eines capaces de multiplicar la seva capacitat de transmetre-la. Aquesta coincidència és nova. I precisament perquè és nova, no existeixen models consolidats que indiquin quin camí seguir. Ningú no ha recorregut abans aquest territori. Ningú no ha disposat simultàniament d’una esperança de vida tan elevada, d’un accés tan ampli al coneixement i d’unes tecnologies tan poderoses per transformar experiència en coneixement compartit.

Per això, quan penso en la generació BabyIA, no la veig com una categoria demogràfica ni com un moviment organitzat. La veig com una possibilitat. La possibilitat que una part de la generació més experimentada de les nostres societats decideixi continuar participant en la construcció del futur. No necessàriament ocupant els mateixos espais que ocupava durant la seva vida professional, sinó contribuint des d’aquells àmbits on l’experiència, la perspectiva i la capacitat de síntesi adquireixen un valor especial. Alguns escriuran. Altres investigaran. Alguns desenvoluparan projectes. Altres formaran noves generacions. Molts simplement compartiran allò que han après al llarg dels anys. Les formes poden ser infinites. El que importa no és la forma concreta, sinó la decisió de continuar participant en aquesta llarga conversa entre generacions que constitueix, en el fons, la història de la humanitat.

Perquè cap societat no es construeix únicament sobre infraestructures, tecnologies o recursos materials. Totes les civilitzacions són també el resultat d’un procés continu de transmissió. Cada generació hereta coneixements que no ha creat, institucions que no ha construït i experiències que no ha viscut. I, al seu torn, afegeix alguna cosa a aquest llegat abans de transmetre’l als qui vindran després. Aquest procés ha existit sempre. El que potser està canviant és la nostra capacitat per conservar una part molt més gran d’aquest patrimoni i posar-lo a disposició del futur.

Potser, al capdavall, la qüestió no consisteix a preguntar-nos què faran les persones grans amb la intel·ligència artificial. Potser la pregunta real és què farà la societat amb l’experiència acumulada de milions de persones que encara poden contribuir, crear, orientar i transmetre. La resposta dependrà de moltes circumstàncies. Dependrà de les institucions, de les tecnologies, de les polítiques públiques i de les transformacions culturals que encara estan per venir. Però també dependrà d’una decisió molt més simple i profundament humana: la decisió individual de continuar aprenent quan ja no és necessari fer-ho, de continuar pensant quan ningú no ho exigeix, de continuar creant quan ja no existeix cap obligació professional i de continuar transmetent quan seria molt més fàcil limitar-se a observar.

Potser és precisament aquí on comença el veritable significat de la generació pont. No únicament en el fet d’haver viscut entre dos mons, sinó en la voluntat de contribuir a connectar-los. Els Baby Boomers han participat en la construcció del món digital i avui assisteixen al naixement de la intel·ligència artificial. Cap altra generació ha recorregut completament aquest trajecte. Cap altra ha acumulat simultàniament tanta experiència històrica i tantes possibilitats tecnològiques per transmetre-la.

Per aquesta raó, la responsabilitat d’obrir aquest camí potser no correspon principalment als governs, ni a les empreses, ni a les universitats. Potser correspon als mateixos jubilats. A tots aquells que decideixin continuar pensant quan ja no és necessari fer-ho. Continuar aprenent quan ningú no els ho exigeix. Continuar creant quan ja no existeix cap obligació professional. Continuar transmetent quan seria molt més fàcil limitar-se a observar.

Potser el segle XXI acabarà descobrint que una de les seves fonts de riquesa més importants no es troba en els recursos naturals, ni en els mercats financers, ni tan sols en la tecnologia. Potser es troba en milions de persones que, després d’una vida sencera acumulant experiència, decideixen que encara tenen alguna cosa a aportar al futur.

Aquí pots continuar llegint:   ⌬ Què és l’Arquitectura del Temps i del Poder?

  |   ⌬ ATP   |   🪞 Destruens   |   🌀 Fonsfera   |   🪔 Ganesha   |   🧨 Col·lapse   |   ⬛ BSE   |   🌞 Sunthereum   |   🕸 Labyrinthus   |   ◯ GO XXI   |   🤫 Silentivm   |   🧭Govolution   |   ⏳ KRoNoS   |   🏛 Ekklesia XXI   |   𓂀 Memorivm   |   🗨️ O meu amigo Brasil   |   𓅓BennuCatalunya