🌀V – Mitjans de Comunicació: El Relat com a Instrument

Si el deute estructura l’entorn legislatiu i els contractes consoliden la rendibilitat, el relat en garanteix la legitimació. Cap arquitectura de poder no es manté només amb fluxos financers i textos legals; necessita un marc interpretatiu que faci coherent el conjunt, que el presenti com a normalitat, com a racionalitat, com a única opció viable dins del món possible.

Els mitjans de comunicació no són només canals d’informació. Són espais de selecció, jerarquització i codificació de la realitat. Decideixen què és problema i què és soroll, què és estructural i què és anecdòtic, què mereix indignació i què s’ha d’acceptar com a inevitabilitat tècnica. En societats complexes, on la major part dels ciutadans no tenen accés directe a la font primària dels fets econòmics o institucionals, el relat mediàtic esdevé la interfície entre el sistema i la percepció pública.

Quan parlem de Fonsfera no ens referim només a capital concentrat, deute sobirà o arquitectura normativa. Parlem també d’un ecosistema on propietat, finançament i discurs conviuen dins una mateixa esfera de poder. El capital no només necessita retorn; necessita estabilitat narrativa. Perquè la rendibilitat, sense legitimació, esdevé fràgil. I la legitimació, en les democràcies formals, s’articula principalment a través del relat.

El poder financer no imposa titulars de manera burda ni necessita intervenir diàriament en la redacció d’un diari. El seu impacte és més subtil i més estructural. Opera a través de propietats creuades, dependències publicitàries, línies de crèdit, subvencions, marcs regulatoris i, sobretot, a través d’una cultura compartida entre el món econòmic i el món mediàtic. El resultat no és una censura explícita, sinó una alineació gradual del que es considera “raonable”, “seriós”, “responsable”.

En aquest capítol examinarem com aquesta esfera financera es projecta sobre el sistema mediàtic en cinc estrats: des de les participacions directes i indirectes en grups de comunicació, fins a la configuració de l’agenda pública i la tecnificació del llenguatge econòmic com a mecanisme de despolitització. L’objectiu no és reduir el periodisme a una caricatura ni negar l’existència de professionals honestos; és descriure com, en un entorn d’alta concentració financera, el relat tendeix a estabilitzar allò que la propietat ja ha estructurat.

Perquè si el deute disciplina la política i la norma assegura la rendibilitat, el relat assegura la comprensió social del sistema. I allò que es comprèn com a inevitable deixa de ser qüestionat com a opcional.

Participacions directes i indirectes en grups mediàtics dins la mateixa esfera financera

Abans que el relat sigui línia editorial, és estructura de propietat. I la propietat, en els sistemes econòmics contemporanis, rarament és simple. Un gran grup mediàtic —televisió, ràdio, premsa, plataformes digitals— no acostuma a ser avui una empresa familiar amb un accionista clar i identificable. Forma part d’una cadena societària que pot incloure holdings, fons d’inversió, bancs col·locadors, asseguradores i gestors d’actius que, al mateix temps, participen en altres sectors estratègics de l’economia.

Aquesta realitat no és anecdòtica; és conseqüència directa del procés de concentració i financiarització que ha afectat el sector mediàtic durant les darreres dècades. La caiguda dels ingressos tradicionals —especialment en premsa escrita—, la fragmentació de l’audiència i la competència digital han generat una necessitat recurrent de capitalització. Molts grups han hagut de refinançar deute, reestructurar passius o obrir el capital a inversors institucionals per garantir la seva supervivència. En aquest procés, els grans fons han entrat no tant per controlar titulars, sinó per adquirir actius en dificultat amb potencial d’estabilització o rendiment a mitjà termini.

El problema no és la inversió en si mateixa; és la convergència d’interessos que es produeix quan el mateix univers de capital està present en múltiples capes del sistema. Quan un fons gestiona participacions en energètiques, infraestructures, telecomunicacions i, alhora, en el grup mediàtic que informa sobre la regulació d’aquests sectors, la independència formal del periodista no elimina la interdependència estructural del conjunt. El relat es produeix dins un ecosistema patrimonial que té interès en l’estabilitat sistèmica.

Aquesta integració no implica necessàriament ordres explícites ni trucades telefòniques imposant línies editorials. Funciona d’una manera més subtil i més persistent: a través de la definició del marc estratègic empresarial. El consell d’administració d’un grup mediàtic no es reuneix per decidir el contingut d’una notícia concreta, però sí per establir orientacions generals: quin tipus de posicionament corporatiu es vol projectar, quins riscos reputacionals es poden assumir, quines batalles val la pena lliurar i quines no. Quan el capital que sustenta el grup té exposició transversal a l’economia regulada, la prudència davant determinats conflictes sistèmics esdevé una actitud racional.

A més, cal considerar la dimensió indirecta de la propietat. En un entorn dominat per fons indexats i grans gestors globals, una mateixa entitat pot tenir participacions minoritàries en desenes o centenars d’empreses, inclosos mitjans i empreses regulades. Cap participació individual pot semblar decisiva, però el pes acumulat d’aquestes presències crea una xarxa de connexions on els principals actors econòmics comparteixen accionistes comuns. Això no genera una conspiració coordinada, però sí un espai d’interessos compartits on l’estabilitat general del sistema és prioritària.

També és rellevant el fet que els mitjans, com qualsevol empresa, depenen del seu valor de mercat, del seu accés al crèdit i de la seva capacitat d’atraure inversió. Un grup mediàtic altament endeutat o en procés de refinançament sap que la percepció de risc no és només una qüestió financera; és també reputacional. Una confrontació frontal amb l’arquitectura econòmica dominant pot no ser prohibida, però pot ser percebuda com a estratègicament costosa en un moment de vulnerabilitat financera. Així, la prudència editorial no neix necessàriament de la censura, sinó del context empresarial.

En aquest sentit, la propietat no dicta cada paraula, però defineix l’horitzó del possible. Pot permetre crítica puntual, investigació acotada o debat controlat, però tendeix a evitar narratives que qüestionin radicalment la legitimitat del marc financer del qual forma part. El sistema no necessita uniformitat absoluta; necessita límits. I aquests límits no sempre són explícits. Es construeixen a través de la cultura corporativa, dels equilibris interns i de la consciència que el mitjà no és un actor extern al sistema, sinó un node més dins la mateixa esfera.

Així, el primer estrat d’aquest capítol no parla encara de contingut, sinó de base material. El relat no flota en l’aire; s’assenta sobre estructures de capital concretes. Quan aquestes estructures coincideixen amb les que sostenen el deute sobirà, les empreses regulades i els grans fluxos d’inversió, el relat tendeix a estabilitzar el sistema que el fa possible. No perquè cada periodista vulgui protegir-lo, sinó perquè el mitjà com a entitat forma part d’aquesta arquitectura.

En la Fonsfera, la propietat no només estructura rendibilitats; estructura també el terreny sobre el qual es construeix la interpretació pública de la realitat. I abans que la narrativa sigui discurs, és balanç.

Dependència publicitària i creditícia dels mitjans respecte a empreses, fons i bancs integrats en el sistema

Si en el primer estrat parlàvem de propietat, aquí parlem de supervivència quotidiana. Un mitjà no viu només del seu accionariat; viu dels seus fluxos d’ingressos i del seu accés al finançament. I en l’economia contemporània, aquests fluxos estan fortament connectats amb els mateixos actors que estructuren la resta del sistema financer i empresarial.

Històricament, la publicitat ha estat una de les principals fonts d’ingressos dels mitjans. No és un element marginal; és el motor que ha sostingut redaccions, corresponsalies, equips d’investigació i infraestructures tècniques. Quan aquest model es debilita —per fragmentació digital o migració cap a plataformes tecnològiques— la dependència es concentra encara més en grans anunciants capaços d’aportar volum estable. I qui són aquests anunciants? Sovint, grans corporacions: bancs, asseguradores, energètiques, operadores de telecomunicacions, empreses d’infraestructures, multinacionals amb capacitat d’inversió publicitària massiva.

Aquesta dependència no implica necessàriament censura directa, però introdueix un factor estructural de prudència. Quan una part significativa dels ingressos publicitaris prové d’un nombre reduït d’empreses, el mitjà no pot ignorar que un conflicte sostingut amb aquests actors pot tenir conseqüències econòmiques. No cal que l’anunciant truqui per protestar; el simple fet que pugui retirar campanyes o redirigir pressupostos crea un incentiu implícit d’autoregulació.

En entorns altament competitius, on els marges són estrets i la viabilitat econòmica és fràgil, aquesta vulnerabilitat es fa encara més intensa. Una redacció pot defensar la seva independència editorial, però la direcció empresarial sap que la pèrdua d’un gran contracte publicitari pot significar retallades, acomiadaments o reestructuracions. Així, el conflicte no és només ideològic; és comptable.

A més de la publicitat, hi ha la dimensió creditícia. Molts grups mediàtics operen amb deute: línies de crèdit, préstecs sindicats, emissions de bons corporatius o reestructuracions pactades amb bancs. Quan una entitat financera és alhora creditor i anunciant —o forma part del mateix univers d’inversors que participen en el capital del mitjà— la interdependència s’intensifica. El mitjà no només informa sobre el sistema financer; en depèn per finançar la seva pròpia estructura.

Aquesta situació crea una asimetria subtil. Un mitjà pot investigar una empresa concreta, però és molt menys probable que qüestioni estructuralment el model financer del qual depèn per existir. La crítica puntual és compatible amb el sistema; la crítica sistèmica pot esdevenir incòmoda. I en una economia on el crèdit és essencial per sostenir inversions, adquisicions o simples operacions corrents, la incomoditat pot tenir cost.

També cal considerar l’efecte acumulatiu d’aquesta dependència. No és només una qüestió de “no molestar l’anunciant”. Amb el temps, es genera una cultura empresarial que interioritza els límits del que és “assumible”. Determinats enfocaments es perceben com a excessivament disruptius, determinades investigacions com a poc “responsables”, determinades narratives com a massa radicals. El llenguatge s’ajusta, els marcs s’endolceixen, les explicacions es tecnifiquen. El sistema no necessita imposar; n’hi ha prou amb recordar que el flux d’ingressos és fràgil.

La dependència publicitària i creditícia no anul·la l’existència de periodistes crítics ni elimina la pluralitat de veus. Però estableix un entorn on la confrontació amb els fonaments econòmics del sistema esdevé estructuralment difícil. Quan els principals anunciants i creditors formen part de la mateixa esfera financera que sosté el deute sobirà, les infraestructures regulades i els grans fluxos de capital, el relat tendeix a preservar la confiança general en aquest ecosistema.

Aqui, la Fonsfera no actua a través de la propietat directa, sinó a través de la dependència operativa. El mitjà pot no ser formalment controlat, però està integrat en un circuit d’ingressos i finançament que el vincula a l’estabilitat del sistema. I en un entorn on la supervivència econòmica és condició prèvia per a qualsevol exercici de llibertat editorial, aquesta vinculació pesa.

El resultat no és una ordre explícita de silenci, sinó una inclinació progressiva cap a la moderació sistèmica. Allò que posa en risc el flux financer esdevé, gairebé automàticament, menys prioritari. I així, el relat comença a estabilitzar allò que el capital ja ha estructurat, no per imposició directa, sinó per necessitat compartida de continuïtat.

Subvencions públiques i estabilitat econòmica com a límit editorial implícit

Si la publicitat i el crèdit vinculen el mitjà amb el capital privat integrat en la mateixa esfera financera, les subvencions públiques el vinculen directament amb l’Estat. I en societats on el sector mediàtic ha vist erosionada la seva base d’ingressos tradicional, les ajudes públiques —directes o indirectes— s’han convertit en una peça rellevant de l’equilibri econòmic de moltes capçaleres.

Aquestes subvencions poden adoptar formes diverses: ajudes a la premsa escrita, subvencions per fomentar el pluralisme, incentius fiscals, contractes institucionals de comunicació, compra massiva d’exemplars per a biblioteques o centres públics, campanyes institucionals pagades amb pressupost estatal o autonòmic. Formalment, es justifiquen com a mecanismes per protegir la diversitat informativa i garantir l’accés a una informació de qualitat en un entorn digital dominat per plataformes globals.

El problema no rau en l’existència d’ajuda pública en si mateixa. Un ecosistema mediàtic pot requerir suport institucional per evitar la seva desaparició o la seva absorció per actors encara més concentrats. El problema emergeix quan aquesta ajuda esdevé estructural per a la supervivència econòmica del mitjà. Quan una part significativa del pressupost anual depèn de decisions administratives, el mitjà queda inserit en una relació de dependència amb el poder polític que regula també el marc econòmic general.

Aquí la tensió és subtil però profunda. Un mitjà que depèn de subvencions públiques pot mantenir una actitud crítica envers el govern de torn, però sap que el seu equilibri financer pot veure’s afectat per canvis en criteris de concessió, en volum pressupostari o en interpretació normativa. Encara que els mecanismes siguin reglats i transparents, l’existència mateixa de la dependència introdueix un factor de prudència.

A més, cal considerar la interacció entre aquest estrat i els anteriors. L’Estat que atorga subvencions és el mateix Estat que necessita refinançar el seu deute i preservar la confiança dels mercats. Els grans actors financers que sostenen el deute sobirà són, alhora, anunciants, creditors o accionistes de mitjans. Així, la subvenció pública no opera en un buit, sinó dins una arquitectura on estabilitat financera i estabilitat política estan entrellaçades.

En aquest context, la crítica estructural al model de finançament de l’Estat, al sistema de deute o a l’arquitectura reguladora pot no ser prohibida, però esdevé incòmoda. Un mitjà que qüestioni radicalment la sostenibilitat del sistema que finança el propi pressupost públic està, indirectament, qüestionant també la font que contribueix a la seva pròpia estabilitat econòmica.

La dependència no genera necessàriament censura explícita. Genera un límit editorial implícit. Aquest límit no està escrit en cap contracte; s’expressa en decisions de jerarquització, en el to emprat, en el temps dedicat a determinats temes, en la selecció d’experts convidats, en la manera d’emmarcar un debat. Les qüestions que poden desestabilitzar la confiança sistèmica tendeixen a ser tractades com a problemàtiques tècniques, no com a qüestions polítiques de fons.

Aquesta dinàmica és especialment rellevant quan l’Estat es presenta com a garant de l’estabilitat econòmica general. En situacions de crisi financera, recessió o tensió pressupostària, el discurs oficial acostuma a apel·lar a la responsabilitat, a la necessitat de confiança, a la prudència. Els mitjans que depenen parcialment de recursos públics poden interioritzar aquest marc com a criteri de moderació: no alimentar alarmes, no generar incertesa, no erosionar la imatge de solvència institucional.

Així, el suport públic al pluralisme pot convertir-se, paradoxalment, en un mecanisme d’homogeneïtzació estructural. No perquè s’imposi una línia única, sinó perquè el marge de confrontació amb l’arquitectura financera i pressupostària de l’Estat es redueix progressivament. La crítica existeix, però dins límits compatibles amb la continuïtat del sistema.

En aquest tercer estrat, la Fonsfera es manifesta a través d’una doble dependència: el mitjà necessita estabilitat econòmica per existir; l’Estat necessita estabilitat narrativa per preservar confiança. La relació no és necessàriament corrupta en el sentit penal, però és sistèmica. I quan la supervivència econòmica del mitjà i la sostenibilitat financera de l’Estat es troben alineades, el relat tendeix a reforçar la idea que l’estabilitat és prioritat absoluta.

La llibertat formal de premsa pot romandre intacta. Però l’horitzó del debat queda inscrit dins un marc on la desestabilització profunda del sistema financer i pressupostari apareix com a irresponsable o temerària. I així, el relat no només informa sobre la realitat; contribueix a preservar-ne els fonaments.

Agenda-setting: què esdevé central i què queda fora del marc admissible

En democràcia, sovint es discuteix la llibertat d’expressió com si el problema fos només si es pot dir o no es pot dir alguna cosa. Però el poder mediàtic no es limita a censurar; el seu poder real rau en decidir què mereix ser discutit i què pot quedar relegat a la perifèria. L’agenda-setting no consisteix tant a imposar una opinió concreta com a establir les prioritats del debat públic. Allò que ocupa portades, tertúlies i minuts de noticiari adquireix categoria de problema nacional; allò que no hi entra queda dissolt en la irrellevància.

Aquest mecanisme és extraordinàriament potent perquè opera abans del judici. Si un tema no és situat al centre, no serà objecte de deliberació col·lectiva. I en una societat saturada d’informació, la selecció és inevitable: no tot pot ser notícia. Però la pregunta és segons quins criteris es decideix aquesta selecció.

En un ecosistema mediàtic integrat en la mateixa esfera financera que estructura el deute, la regulació i els fluxos de capital, l’agenda tendeix a privilegiar conflictes superficials i a minimitzar qüestions estructurals. Es discuteixen escàndols puntuals, disputes partidistes, declaracions incendiàries, errors de gestió individuals. Però rarament es col·loca al centre la pregunta sobre el model sistèmic: la concentració de capital, la financiarització de l’economia, el paper estructural del deute sobirà o la permeabilitat entre poder públic i poder privat.

Això no vol dir que aquests temes siguin completament absents. Poden aparèixer en reportatges especialitzats, en suplements econòmics o en espais acadèmics. Però no es converteixen en eix central del debat massiu. No es tracten com a qüestions polítiques fonamentals, sinó com a temes tècnics, complexos, gairebé reservats a experts.

L’agenda-setting també opera per saturació. Quan el focus es concentra en crisis immediates, en polèmiques identitàries o en enfrontaments partidistes constants, l’espai mental col·lectiu es redueix. La ciutadania pot sentir que viu en una crisi permanent, però aquesta crisi rarament apunta al nucli estructural del sistema financer i regulador. L’atenció és un recurs limitat; qui controla la seva distribució controla indirectament la profunditat del debat.

A més, el marc admissible del debat es construeix a través de la repetició. Determinades premisses es presenten com a indiscutibles: la necessitat de confiança dels mercats, la inevitabilitat del deute, la importància de l’estabilitat regulatòria, la competitivitat com a valor suprem. A partir d’aquí, les discrepàncies poden existir, però dins d’un perímetre delimitat. Es discuteix com gestionar el sistema, no si el sistema mateix és objecte de revisió profunda.

Aquesta delimitació no requereix una reunió secreta ni una ordre coordinada. Funciona per convergència d’interessos i per cultura compartida. Periodistes, analistes, economistes i directius es mouen sovint dins els mateixos cercles professionals, acadèmics i institucionals. Les fonts habituals són responsables polítics, directius empresarials, consultores, bancs centrals, agències de qualificació. Aquest univers genera un llenguatge comú i unes prioritats comunes que tendeixen a reforçar l’arquitectura existent.

El resultat és que determinades preguntes estructurals poden quedar fora del marc admissible no perquè siguin formalment prohibides, sinó perquè no encaixen en el relat de responsabilitat i estabilitat que sosté el sistema. Poden ser considerades exagerades, radicals, poc realistes o tècnicament inviables abans fins i tot d’entrar en el debat.

Així, l’agenda-setting esdevé una forma sofisticada de poder. No imposa silenci absolut; imposa jerarquia. Decideix què és central i què és marginal, què és urgent i què és secundari, què és seriós i què és extravagant. I en un entorn on la propietat, la dependència financera i la subvenció pública tendeixen a alinear-se amb l’estabilitat sistèmica, l’agenda mediàtica acaba reflectint aquesta mateixa orientació.

En aquest quart estrat, la Fonsfera no necessita intervenir directament en el contingut. N’hi ha prou amb ocupar el centre de l’arquitectura econòmica perquè el relat, gairebé de manera orgànica, situï al centre allò que preserva l’estabilitat del sistema i relegui a la perifèria allò que en qüestiona els fonaments.

Tecnificació del llenguatge econòmic com a despolitització del debat.

Aquí entrem en una peça fina, gairebé “invisible”, però és una de les més eficients de totes: no cal prohibir res si aconsegueixes que la gent deixi de sentir que té dret a opinar.

La tecnificació del llenguatge econòmic és, en essència, un procés de substitució. Allà on abans hi havia decisions polítiques debatibles, hi apareixen “necessitats tècniques”. Allà on abans hi havia conflicte d’interessos, hi apareixen “condicionants de mercat”. I allà on abans hi havia una pregunta moral (“a qui beneficia això?”), hi apareix una resposta administrativa (“és el que toca per estabilitat”). El mecanisme és simple: quan el vocabulari es torna opac, el poder es torna impune.

Aquesta tecnificació no consisteix només a fer servir paraules complicades; consisteix a canviar el terreny del debat. Si una mesura es presenta com una “reforma estructural per garantir la sostenibilitat” en lloc d’una retallada o una transferència de risc, ja no estàs discutint el contingut, estàs discutint la capacitat de comprendre’l. I quan el debat és sobre “si ho entens prou”, el ciutadà perd. Per definició. És com voler discutir teologia amb el Papa: el camp està inclinat d’entrada.

En la pràctica mediàtica, això opera amb una disciplina quasi litúrgica. Els conceptes econòmics es presenten com si fossin categories naturals, com la gravetat: prima de risc, confiança dels mercats, rating, estabilitat, credibilitat fiscal, flexibilitat laboral, eficiència, competitivitat. Són mots que sonen neutrals, però que porten dins un programa polític. Perquè “competitivitat” pot voler dir salaris més baixos; “flexibilitat” pot voler dir precarietat; “disciplina fiscal” pot voler dir retallar serveis; “estabilitat reguladora” pot voler dir blindar rendibilitats. Però el llenguatge tècnic fa una cosa genial: transforma valors i conflictes en paràmetres.

El pas següent és encara més important: quan el debat es tecnifica, la decisió es desdemocratitza. No perquè la gent no tingui vot, sinó perquè el vot deixa de ser capaç de canviar l’essencial. Pots canviar govern, però si el nou govern continua parlant el mateix idioma tècnic, continua sotmès al mateix “marc inevitable”. Es crea una política de baix voltatge: tot sembla discutible, però el nucli queda fora d’abast. I això és despolitització en estat pur.

Aquesta despolitització funciona també per delegació d’autoritat. En lloc de discutir idees, es discuteix “què diuen els experts”. Però els experts no són un oracle desinteressat: són part d’un ecosistema. Bancs centrals, consultores, agències de qualificació, think tanks, analistes de mercat, economistes mediàtics… molts d’aquests actors operen dins, o molt a prop, del mateix espai de poder que hem anat descrivint. Això no invalida el coneixement tècnic; el que invalida és la ficció que és neutre. Perquè la tècnica pot dir-te com funciona un mecanisme, però no pot decidir per tu a qui ha de servir.

I aquí el mitjà juga el seu paper amb una eficàcia admirable: converteix el debat econòmic en un debat de “gestió”, no de sobirania. Si la pregunta és “com ajustem el dèficit?”, ja has acceptat que l’objectiu suprem és ajustar-lo, i no, per exemple, redefinir el contracte social o repartir costos d’una altra manera. Si la pregunta és “com tranquil·litzem els mercats?”, ja has acceptat que el subjecte polític central són els mercats, no els ciutadans. I això és un canvi de règim mental: la democràcia s’acostuma a mirar-se a ella mateixa com una empresa endeutada que ha de donar explicacions.

Aquesta tecnificació té també un efecte de culpabilització. Quan es presenta un problema com a “matemàtica fiscal”, la discussió moral es converteix en irresponsabilitat. Qui discrepa és “populista”, “irrealista”, “radical”, “ignorant”. No cal refutar-lo; n’hi ha prou amb desacreditar-lo com a incompetent. És una censura elegant: no et callen, però et degraden.

El resultat final és un paisatge polític on la narrativa financera estableix els límits del pensable. La població pot discutir moltes coses, però no pot discutir el marc que decideix què és possible. I aquesta és la gran victòria del llenguatge tecnificat: converteix el poder en administració, i l’administració en destí.

Si ho vols dir amb la fredor d’un mecanisme: la tecnificació del llenguatge és una tecnologia de governança. No governa per força, governa per semàntica. I quan la semàntica està colonitzada, la sobirania es torna un mot decoratiu.

Els mitjans no són un annex del poder; són una de les seves infraestructures essencials. La propietat defineix el terreny, la dependència publicitària i creditícia assegura la continuïtat operativa, les subvencions públiques introdueixen una simbiosi amb l’Estat, l’agenda delimita el pensable i la tecnificació del llenguatge transforma decisions polítiques en aparent necessitat tècnica. Cada capa, per si sola, pot semblar justificable; acumulades, dibuixen una arquitectura coherent.

En aquesta arquitectura, el relat no necessita mentir per servir al sistema. N’hi ha prou amb ordenar la realitat de manera que l’estructura econòmica aparegui com a natural, inevitable o purament tècnica. La concentració de capital esdevé eficiència; el refinançament permanent, responsabilitat; la estabilitat reguladora, prudència; la subordinació a la confiança dels mercats, maduresa institucional. El conflicte estructural es dissol en gestió.

Així, el poder financer no només sosté el deute, influeix en la norma o consolida contractes; sosté també el marc interpretatiu que fa possible la seva acceptació social. El relat estabilitza allò que la propietat estructura. I quan el marc interpretatiu i l’arquitectura patrimonial convergeixen, la democràcia pot continuar parlant —però parla dins límits que rarament qüestionen els fonaments del sistema.

Si en els capítols anteriors hem vist com el capital disciplina partits i legisladors, aquí veiem com disciplina el sentit comú. I el sentit comú, quan es construeix dins una mateixa esfera de propietat, finançament i llenguatge, deixa de ser neutral: esdevé infraestructura invisible del poder.