Durant segles, la comunicació de masses va estar concentrada en canals costosos i verticals: impremtes, radiodifusió, televisions i diaris han imposat ritmes i jerarquies del relat públic. Aquests canals no només estructuraven què es podia dir, sinó qui podia dir-ho, en condicions que requerien infraestructura, capital i permisos. El relat, en aquest sentit, estava interposat, canalitzat i —de vegades— condicionat per interessos que no sempre eren visibles però que condicionaven l’accés a l’audiència i la interpretació dominant de la realitat .
L’arribada de la comunicació digital massiva va fer saltar moltes d’aquestes barreres. La xarxa i, molt especialment, les plataformes socials van permetre a milions de persones produir, distribuir i amplificar informació sense necessitat de passar per intermediacions tradicionals. Això no va suprimir la centralitat mediàtica, però va introduir un element nou: la desintermediació del relat tradicional, amb totes les possibilitats i tensions que això comporta .
La proliferació de canals, però, no ha eliminat la pressió sobre el relat; l’ha traslladat a un altre terreny. El debat públic actual es troba en la cruïlla d’una arquitectura econòmica i institucional que encara preserva enormes incentius per controlar el marc narratiu i d’un ecosistema digital on milions d’usuaris generen contenidors independents de discurs que poden desafiar l’hegemonia interpretativa. Aquest doble dinamisme crea una fractura: comunicació abundant però també conflictiva, plural però també polaritzada, distribuïda però també susceptible de manipulació, amplificació i control indirecte .
No sorprèn, doncs, que la reacció institucional hagi assumit la forma d’un discurs simultàniament democràtic i regulador. Els missatges oficials parlen de protecció de la “integritat de la informació”, de defensa contra la desinformació i de salvaguarda de la cohesió social en l’era digital, alhora que es proposen mecanismes de supervisió, codi de conducta, observatoris especialitzats i capacitats de resposta ràpida que afecten principalment plataformes i intermediaris tècnics . Aquest moviment es presenta com un acte de responsabilitat democràtica, però cal analitzar-lo també com una forma de reconstrucció del control narratiu en un paisatge comunicatiu fragmentat.
Aquesta tensió —entre una arquitectura vertical de propietat, capital i mercat que busca estabilitat i previsibilitat, i una expressió horitzontal ciutadana que tendeix a fragmentar, contestar i diversificar el relat— constitueix el nucli de la fractura digital contemporània. La tecnologia no ha eliminat l’estructura de poder; l’ha obligat a adaptar-se, a redefinir els seus mecanismes de control i a intentar recapturar l’espai narratiu dins un entorn comunicatiu on ja no controla exclusivament els nodes centrals de producció i difusió de contingut .
El repte avui no és simplement garantir que circuli informació veritable o ferible, sinó entendre com la distribució massiva de veus i canals interactua amb les estructures econòmiques, institucionals i reguladores que encara modelen el valor, la visibilitat i la legitimitat de la paraula pública. La fractura digital no elimina l’estructura; l’obliga a adaptar-se i a intentar recapturar l’espai narratiu. Aquesta és la perspectiva des de la qual abordarem les diferents capes d’aquest capítol.
De la comunicació concentrada i costosa a la comunicació massiva i descentralitzada
Durant gran part del segle XX, la comunicació pública va estar estructurada sota un principi clar: emetre era car, i allò que és car tendeix a concentrar-se. Impremtes, canals de televisió, llicències radiofòniques, xarxes de distribució física i infraestructures tècniques requerien capital, permisos i connexions institucionals. No era només una qüestió tecnològica; era una qüestió econòmica. Qui controlava la infraestructura controlava el relat.
Aquesta concentració no implicava necessàriament censura explícita. Implicava filtre. El filtre operava en la selecció de temes, en la jerarquització de notícies, en la definició del que era rellevant i del que no ho era. El poder narratiu no es presentava com a imposició, sinó com a criteri editorial. I aquest criteri, com hem vist en capítols anteriors, estava inserit en una arquitectura de propietat i dependència financera que no era neutral.
Amb la irrupció d’Internet i, posteriorment, de les xarxes socials, aquesta equació es va alterar de manera radical. El cost marginal d’emetre es va desplomar. Un individu amb connexió podia publicar, retransmetre, opinar i arribar potencialment a audiències massives. La infraestructura es va desmaterialitzar parcialment: ja no calia posseir una rotativa o una freqüència; n’hi havia prou amb accedir a una plataforma digital.
Aquesta desintermediació va introduir una fractura profunda en l’arquitectura del relat. Per primera vegada en molt temps, l’emissió massiva no depenia exclusivament de centres concentrats de capital. Milers de veus van començar a disputar espai interpretatiu als mitjans tradicionals. Informacions que abans podien quedar fora de l’agenda van trobar canals de circulació alternatius. El monopoli del filtre es va erosionar.
Però aquesta descentralització no és absoluta. Les plataformes digitals també són empreses amb estructura de propietat, accionistes, dependència publicitària i models de negoci basats en dades i atenció. La comunicació massiva s’ha descentralitzat en la producció de contingut, però no necessàriament en la propietat de les infraestructures digitals. El servidor, l’algoritme i la visibilitat continuen sent espais de poder.
El canvi real, doncs, no és la desaparició del control narratiu, sinó la seva transformació. El relat ja no pot ser gestionat únicament a través de redaccions i consells editorials; ha de ser modulable mitjançant algoritmes, normes de comunitat, polítiques de contingut i jerarquies invisibles de distribució. La concentració física ha estat substituïda per concentració digital.
En l’entorn de Fonsfera, aquesta transició té una implicació central: l’arquitectura vertical del capital, acostumada a operar en canals comunicatius concentrats, es troba davant una esfera narrativa parcialment desbordada. Ja no pot ignorar determinades informacions amb la mateixa facilitat. Però tampoc pot permetre que la fragmentació erosioni completament l’estabilitat del marc interpretatiu.
La comunicació massiva i descentralitzada no elimina l’estructura de poder; la posa en tensió. Introdueix imprevisibilitat. Amplifica dissidències. Genera soroll. Però alhora crea noves dependències: dependència de plataformes, de visibilitat algorítmica, de monetització digital.
La fractura, per tant, no és entre llibertat i control, sinó entre dues arquitectures diferents de mediació. Una era visible, concentrada i lenta. L’altra és distribuïda, accelerada i opaca en els seus mecanismes tècnics.
I en aquest terreny —ni completament alliberat ni completament capturat— és on es jugarà el conflicte estructural del Cinquè Poder.
Xarxes socials com a desintermediació del relat tradicional
La desintermediació no és un concepte moral; és un concepte estructural. Significa eliminar o reduir els intermediaris que tradicionalment controlaven l’accés a la paraula pública. En el model comunicatiu del segle XX, la cadena era clara: font → redacció → edició → emissió → audiència. Cada esglaó actuava com a filtre, com a jerarquitzador i, inevitablement, com a modulador del sentit.
Les xarxes socials alteren aquesta seqüència. La font pot convertir-se directament en emissor massiu. Un document, una filtració, una opinió o una hipòtesi poden circular sense passar per una redacció que en validi el marc o en contextualitzi l’impacte. Això no significa que desaparegui el filtre; significa que el filtre es desplaça. Ja no és humà i editorial en primera instància; és algorítmic, conductual i reactiu.
Aquest desplaçament té conseqüències profundes. En el model tradicional, el relat era construït des de dalt cap a baix: els mitjans definien agenda, llenguatge i prioritat. L’audiència reaccionava. En el model de xarxes, la circulació és horitzontal i caòtica. Una narrativa pot emergir des de la base i forçar els mitjans tradicionals a cobrir-la. El flux ja no és unidireccional; és reticular.
Això altera l’equilibri de poder narratiu. Actors que abans no tenien capacitat d’incidir poden generar pressió pública directa. Un vídeo viral pot condicionar declaracions institucionals en qüestió d’hores. Una comunitat digital pot construir una contra-narrativa que disputi el marc interpretatiu dominant. La legitimitat ja no prové exclusivament del segell editorial; pot provenir de la viralitat, de la comunitat o de la persistència.
Però aquesta desintermediació no implica absència de poder. Les plataformes no són espais neutres; són infraestructures governades per normes internes, interessos comercials i arquitectura algorítmica. L’algoritme decideix què amplifica i què dilueix. La visibilitat és jerarquitzada segons criteris que no sempre són transparents. La desintermediació del relat tradicional ha estat substituïda per una nova mediació tècnica.
Aquí apareix una tensió central per a Fonsfera: el capital concentrat pot haver perdut part del control directe sobre el relat, però no ha desaparegut de l’escena. Les grans plataformes digitals són corporacions amb accionistes, dependència publicitària i pressions reguladores. El relat pot circular lliurement a nivell de producció, però la seva amplificació continua vinculada a estructures empresarials de gran escala.
La fractura, doncs, és parcial. Les xarxes permeten que determinades informacions escapin al filtre inicial dels mitjans tradicionals. Permeten exposicions que, en altres temps, haurien estat diluïdes. Però al mateix temps, introdueixen noves formes de jerarquització invisibles: desmonetització, reducció d’abast, etiquetatge, priorització de continguts “segurs”, penalització d’altres.
El que canvia és la naturalesa del conflicte. Ja no es tracta només de discutir què publiquen els mitjans, sinó de discutir com operen els algoritmes, quins criteris determinen la visibilitat i qui defineix els límits del discurs admissible. La batalla pel relat es trasllada del consell editorial al codi.
Aquesta transformació genera una situació inestable. D’una banda, les xarxes han permès exposicions que erosionen el metabolisme tradicional del sistema —escàndols que no moren en un cicle informatiu breu, documents que reapareixen constantment, narratives que resisteixen l’oblit. De l’altra, han creat un entorn saturat on la sobreabundància pot diluir la capacitat d’anàlisi i facilitar noves formes de control indirecte.
La desintermediació, per tant, no és emancipació plena ni simple caos. És una redistribució del poder narratiu que obliga l’arquitectura vertical del capital a adaptar-se. Ja no pot confiar exclusivament en el control de redaccions i agendes. Ha d’intervenir en l’esfera digital, ja sigui a través de regulació, pressió institucional o relació directa amb les plataformes.
I és aquí on la fractura esdevé estratègica: quan el relat ja no pot ser completament canalitzat des de dalt, el sistema busca noves formes de recaptura.
Reacció reguladora: discurs de protecció democràtica i control de continguts
Quan l’espai narratiu es fragmenta i escapa parcialment als canals tradicionals, la reacció institucional no triga a arribar. Aquesta reacció no es presenta mai com a voluntat de control; es formula en termes de protecció. Protecció de la democràcia, de la cohesió social, de la integritat electoral, de la salut pública, de la seguretat nacional. El llenguatge és impecable. La justificació és comprensible. I, en molts casos, el problema que es vol abordar és real.
La proliferació de desinformació, manipulacions coordinades, bots, campanyes estrangeres i continguts deliberadament falsos no és una invenció. Existeix. Però el punt estructural no és si cal resposta, sinó com es configura aquesta resposta i quin abast adquireix.
En un entorn digital massiu i descentralitzat, la regulació tendeix a adoptar formes que afecten la infraestructura mateixa del discurs. Ja no es regula només l’emissor individual; es regula la plataforma. Es demana a les empreses digitals que moderin continguts, que eliminin publicacions considerades nocives, que etiquetin informació, que col·laborin amb autoritats, que implementin mecanismes de detecció automatitzada. El focus es desplaça del periodista al codi, de la redacció al servidor.
Aquest moviment té implicacions profundes. Quan l’Estat, o blocs institucionals supranacionals, estableixen marcs regulatoris sobre què és “desinformació”, “discurs nociu” o “contingut problemàtic”, es construeix un nou perímetre del que és admissible. El problema és que aquestes categories no sempre són estrictament tècniques; sovint tenen una dimensió interpretativa. I en política, la interpretació és poder.
La regulació digital opera en un terreny especialment delicat perquè combina tres actors amb interessos diferents però potencialment convergents: governs que volen estabilitat i control de riscos; plataformes que volen seguretat jurídica i protecció del seu model de negoci; i grans actors econòmics que necessiten un entorn narratiu previsible per preservar confiança inversora. Aquesta convergència no necessita conspiració per existir; emergeix d’incentius compartits.
El discurs de protecció democràtica es converteix així en un marc potent. Qui podria oposar-se a la defensa de la democràcia? Però cal observar com es defineix aquesta defensa. Si protegir la democràcia implica limitar la circulació de determinades narratives considerades desestabilitzadores, s’introdueix un principi nou: la estabilitat passa a ser un valor superior a la fricció discursiva.
Això no significa que tota regulació sigui autoritària. Significa que la regulació, en un entorn de Fonsfera, no és neutral. Pot convertir-se en instrument de recentralització del relat. Quan les plataformes adopten polítiques de contingut estrictes sota pressió reguladora o reputacional, el marge de dissidència pot reduir-se no per decisió directa d’un govern, sinó per autocontrol corporatiu.
Apareix així un fenomen subtil: la censura indirecta o preventiva. No cal prohibir explícitament una narrativa si es pot reduir el seu abast, desmonetitzar-la, etiquetar-la com a dubtosa o relegar-la en els fluxos algorítmics. La visibilitat esdevé el nou terreny de disputa. El contingut pot existir, però sense impacte.
Des de la perspectiva de Fonsfera, la reacció reguladora no és només una resposta a l’excés digital; és un intent d’adaptació de l’arquitectura vertical a un entorn que ja no controla plenament. Si el relat s’ha fragmentat, la regulació busca reconstruir perímetres. Si la desintermediació ha erosionat el filtre editorial tradicional, la regulació intenta reinstaurar filtres a nivell de plataforma.
La qüestió de fons és aquesta: fins a quin punt la protecció de la democràcia pot convertir-se en instrument de preservació de l’estabilitat sistèmica? I fins a quin punt la definició de “discurs acceptable” queda influïda per estructures econòmiques que, encara que no apareguin explícitament en la norma, operen en el mateix ecosistema d’incentius?
La fractura digital no només ha obert espais de llibertat; ha obert un nou camp de batalla regulatori. I en aquest camp, el control ja no és visible com a censura directa, sinó com a gestió del risc narratiu.
Pressions econòmiques i institucionals sobre plataformes digitals
Les plataformes digitals sovint es presenten com a espais “neutrals” que simplement allotgen contingut i connecten persones. Aquesta neutralitat, però, dura exactament fins que entra en joc el sistema real: diners, infraestructura, llicències, tribunals, bancs, publicitat i accés a mercats. És aquí on la Fonsfera mostra una de les seves habilitats preferides: no cal prohibir una plaça pública si pots controlar l’aigua, la llum i el peatge de l’entrada.
La pressió més efectiva no és la ideològica, sinó la financera. Una plataforma pot ser formalment lliure de dir “no censurem”, però és vulnerable en quatre punts vitals: ingressos, pagaments, distribució i infraestructura. I aquests quatre punts, en el món contemporani, no depenen d’un únic actor; depenen d’una cadena d’intermediaris que operen dins marcs regulats i, sovint, sota lògiques de reputació i risc.
Primer: la publicitat. Una plataforma gran viu del mercat publicitari; una plataforma petita sovint somia amb sobreviure-hi. Quan s’activa el relat de “brand safety” (seguretat de marca), els anunciants no discuteixen llibertat d’expressió: discuteixen risc reputacional. I el risc reputacional, en un entorn corporatiu, és una forma elegant de disciplina. N’hi ha prou que alguns grans anunciants retirin campanyes, o que una agència recomani reduir inversió, perquè el model econòmic tremoli. La decisió final sembla empresarial, però l’efecte és polític: el perímetre del discurs es reordena al voltant del que pot ser monetitzat.
Segon: els rails de pagament. Passarel·les, targetes, processadors, bancs, sistemes antifrau. La capacitat de cobrar subscripcions, donacions o serveis és un interruptor que no controla la plataforma; el controlen els intermediaris que temen sancions, litigis o mala premsa. Si una plataforma és etiquetada com a “problemàtica”, el primer que rep no és una condemna filosòfica: rep revisions, retencions, bloquejos preventius, tancaments de compte, exigències de “compliance” que ofeguen. I en un món on el flux de caixa és oxigen, això no és un detall: és una arma silenciosa.
Tercer: la distribució. Aquí hi ha un punt molt material: botigues d’apps, sistemes operatius, navegadors, normes de publicació, condicions d’accés. No cal “censurar” una plataforma si pots relegar-la: dificultar-ne l’entrada en dispositius, limitar-ne funcionalitats, expulsar-la per una norma ambigua, o obligar-la a canvis tècnics costosos. El ciutadà creu que decideix què consumeix, però sovint decideix dins un jardí emmurallat. La llibertat hi existeix, però amb portes i guàrdies.
Quart: la infraestructura. Hosting, núvol, CDN, DNS, protecció contra atacs, proveïdors de ciberseguretat. Una plataforma pot tenir milers o milions d’usuaris i, tanmateix, dependre d’un grapat de proveïdors perquè el servei no caigui. Si aquests proveïdors perceben “risc legal”, “risc de sanció” o “risc de reputació”, poden rescindir contractes o imposar condicions. No cal un censor amb uniforme: n’hi ha prou amb una clàusula de servei i una por ben administrada.
A aquestes pressions econòmiques se n’hi sumen d’institucionals, més elegants i més corrosives perquè sovint tenen aparença de normalitat administrativa. Reguladors que obren expedients. Multes que poden ser astronòmiques. Obligacions de reportar, auditar, documentar, respondre en terminis impossibles. Exigències de moderació en determinats contextos (eleccions, crisis, conflictes). Demandes d’accés a dades, o de retenció de continguts per “investigació”. Tot això no ha de ser il·legal per ser efectiu. És suficient que sigui car, lent i incert.
I ara ve la clau sistèmica: aquestes pressions no actuen només “des de l’Estat” contra “la plataforma”. Actuen dins un ecosistema on el capital busca estabilitat. Una plataforma que permet narrativa desordenada, crítica i imprevisible pot ser vista com un factor de volatilitat: reputacional, social, fins i tot financera. En aquest punt, la plataforma és empesa a convertir-se en administradora de risc narratiu. No perquè algú li ho “ordeni” cada dia, sinó perquè el seu futur depèn de seguir sent finançable, assegurable, contractable, anunciable i acceptable dins les cadenes que la sostenen.
La conseqüència pràctica és dura i simple: les plataformes no són només espais de conversa; són institucions privades dins una arquitectura regulada. I quan aquesta arquitectura activa penalitzacions, la plataforma tendeix a autocorregir-se. No per moral. Per supervivència.
Això explica per què, en moments crítics, el poder real no necessita silenciar directament milions de veus. Només ha de pressionar els colls d’ampolla. Els punts on el sistema respira. El resultat és un control sense declaració formal de control: una domesticació.
Conflicte estructural entre arquitectura vertical del capital i expressió horitzontal ciutadana
En el fons de la fractura digital no hi ha només un debat tecnològic ni una disputa reguladora; hi ha una tensió entre dues formes d’organitzar el poder. D’una banda, una arquitectura vertical: capital concentrat, propietats estructurades, jerarquies decisòries, estabilitat financera, previsibilitat normativa. De l’altra, una expressió horitzontal: milions d’individus que emeten, interpreten, critiquen, viralitzen, desconfien i construeixen comunitats narratives sense permís previ.
Aquest conflicte no és ideològic en primera instància; és geomètric. La verticalitat necessita ordre, coherència i control del flux. L’horitzontalitat genera dispersió, soroll, acceleració i, sovint, imprevisibilitat. El capital concentrat necessita entorns estables per projectar inversió i gestionar risc. L’expressió ciutadana digital pot introduir volatilitat reputacional, pressió política sobtada i desestabilització de marcs interpretatius consolidats.
La verticalitat es basa en la concentració de nodes clau: bancs, fons, plataformes, reguladors, grans empreses mediàtiques. L’horitzontalitat, en canvi, distribueix nodes a escala massiva: perfils, canals, comunitats, microinfluenciadors, xarxes descentralitzades. En un entorn així, el control absolut esdevé impossible. Però la recaptura parcial és intentada constantment.
Aquest conflicte es manifesta en múltiples plans. Quan una narrativa emergent qüestiona interessos consolidats, pot trobar amplificació immediata a les xarxes. Però aquesta amplificació pot topar amb límits tècnics, comercials o regulatoris que no existien en el mateix grau en el model tradicional. La paraula circula; la infraestructura la condiciona.
La qüestió fonamental no és si l’expressió ciutadana és sempre rigorosa o responsable. No ho és. Tampoc ho és el poder concentrat. La qüestió és si l’arquitectura vertical pot tolerar una esfera narrativa que no controla plenament. I si no pot, quins mecanismes activa per reduir la incertesa que aquesta esfera genera.
El conflicte és estructural perquè no depèn de persones concretes ni de governs específics. És la fricció entre un model que necessita centralització per operar eficientment i un model comunicatiu que tendeix a descentralitzar la producció de significat. La verticalitat necessita filtrar; l’horitzontalitat tendeix a desbordar.
En aquest punt apareix una paradoxa: les mateixes plataformes que permeten expressió horitzontal massiva són corporacions verticals amb estructura accionarial concentrada. Són, alhora, espais d’emancipació parcial i instruments potencials de recentralització. Aquesta ambivalència fa que el conflicte no sigui binari, sinó intern a cada infraestructura.
Des de la perspectiva de Fonsfera, la fractura digital no és un trencament definitiu de l’ordre anterior, sinó una alteració del terreny de joc. L’arquitectura vertical del capital no desapareix; es reconfigura. Intenta integrar la lògica horitzontal, monetitzar-la, regular-la, absorbir-la o, si cal, limitar-la. L’expressió ciutadana tampoc desapareix; s’adapta, migra, fragmenta, reapareix en nous formats.
La tensió no es resoldrà amb una victòria absoluta d’una banda sobre l’altra. El que està en joc és l’equilibri. Fins a quin punt la paraula ciutadana pot continuar erosionant el control narratiu concentrat? I fins a quin punt l’arquitectura financera i institucional serà capaç de reconstruir mecanismes de coordinació que redueixin la incertesa sense declarar obertament la restricció?
La fractura digital, en definitiva, no és la fi de l’estructura; és la seva prova d’estrès. I com hem vist en capítols anteriors, els sistemes complexos tendeixen a adaptar-se abans que a caure.
La fractura digital no ha destruït l’arquitectura anterior; l’ha posat a prova. El Cinquè Poder no és un poder institucionalitzat, ni coherent, ni jeràrquic. És un espai d’emissió distribuïda, fragmentària i sovint caòtica. Però precisament per això altera el monopoli interpretatiu que durant dècades havia estat concentrat en estructures verticals de capital i propietat mediàtica. La paraula ja no necessita infraestructura pròpia per existir; necessita connexió. I això modifica la correlació de forces.
Tanmateix, la descentralització narrativa no equival a emancipació estructural. Les plataformes que permeten aquesta expressió horitzontal són, alhora, corporacions integrades en l’arquitectura financera global. Cotitzen, depenen de capital, negocien amb reguladors, gestionen riscos reputacionals i busquen estabilitat. La fractura digital, per tant, no és una ruptura neta; és una zona de tensió on la verticalitat intenta assimilar l’horitzontalitat sense perdre el control del marc general.
El resultat és un escenari híbrid. D’una banda, ciutadans capaços d’exposar incoherències, amplificar escàndols, qüestionar narratives i construir relats alternatius sense passar per filtres tradicionals. De l’altra, mecanismes de regulació, pressió econòmica i disciplina reputacional que intenten reconduir aquest flux dins límits considerats acceptables. No es tracta només de moderació de continguts; es tracta de delimitació del perímetre discursiu.
La batalla real no és per cada missatge individual, sinó pel marc. Qui defineix què és desinformació, què és extrem, què és legítim debat i què és risc sistèmic? Qui estableix el llindar entre protecció democràtica i control narratiu? En aquest terreny, la Fonsfera no opera necessàriament amb censura explícita, sinó amb definició de condicions: infraestructurals, econòmiques i normatives.
Així, el Cinquè Poder no elimina l’estructura; l’obliga a adaptar-se. I l’estructura no pot suprimir completament l’expressió horitzontal sense danyar la seva pròpia legitimitat. El que emergeix és una convivència tensa, inestable, on la ciutadania disposa d’una capacitat d’emissió sense precedents, però dins un ecosistema que continua fortament condicionat per la concentració de capital i per la necessitat sistèmica d’estabilitat.
La fractura digital, en definitiva, no resol el problema central que ha recorregut tot el llibre. El reformula. Si el relat ja no pot ser monopolitzat, pot ser reconduït. Si la veu ciutadana no pot ser silenciada del tot, pot ser absorbida, diluïda o monetitzada. El conflicte no desapareix; es desplaça.
I és precisament en aquest desplaçament on s’obre la pregunta que travessa tota Fonsfera: fins a quin punt el poder financer pot tolerar una esfera narrativa realment autònoma? I fins a quin punt aquesta esfera és capaç d’existir sense dependre, també, de la mateixa arquitectura que pretén qüestionar?