𓂀 Capítol VIII – L’alteració de la memòria

Português   |   ⌬ ATP

L’omissió constitueix un dels mecanismes més subtils d’alteració de la memòria. Actua reduint la presència d’alguns fets, persones, documents o processos dins de la memòria compartida. Quan determinats elements deixen de formar part dels espais habituals de transmissió, la percepció del passat es transforma progressivament, encara que els fets originals continuïn existint.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de moltes maneres. Alguns episodis apareixen poc en els relats històrics més difosos; determinades aportacions reben una atenció menor; alguns personatges són escassament estudiats; alguns documents romanen poc coneguts; determinats processos ocupen un espai reduït dins dels materials educatius, dels mitjans de comunicació o de la divulgació cultural. En tots aquests casos, la memòria compartida es configura a partir d’una informació parcial.

L’omissió modifica sobretot la perspectiva des de la qual s’observa el passat. Quan una part dels fets queda fora de la memòria col·lectiva, les relacions entre els esdeveniments esdevenen més difícils de comprendre i la visió del conjunt perd profunditat. Els fets conservats continuen essent reals, però el marc general dins del qual són interpretats resulta menys complet.

Aquest mecanisme adquireix una especial rellevància perquè sovint actua de manera gradual. Cada absència pot semblar poc significativa considerada de forma aïllada, però l’acumulació d’omissions al llarg del temps acaba configurant una memòria diferent de la que sorgiria d’una visió més completa del patrimoni disponible. La memòria es transforma tant pel que transmet com pel que deixa progressivament fora dels seus circuits habituals.

Dins del recorregut de Memorivm, l’omissió representa el primer gran mecanisme d’alteració de la memòria. Redueix la presència d’una part del passat dins de la memòria compartida i modifica la percepció general de la realitat històrica sense necessitat d’alterar materialment els fets que la van conformar.

El silenciament constitueix un dels mecanismes més directes d’alteració de la memòria. Mentre que l’omissió redueix gradualment la presència d’uns determinats fets dins de la memòria compartida, el silenciament actua limitant activament la seva transmissió. El seu efecte consisteix a restringir la presència d’una part del passat en els espais on la memòria es construeix, es comparteix i es renova.

Aquest mecanisme pot adoptar formes molt diverses. Pot afectar la publicació de determinades investigacions, la difusió d’alguns documents, la celebració de commemoracions, la presència de certs episodis en l’ensenyament, l’accés a determinats arxius o la possibilitat de debatre públicament alguns processos històrics. En tots aquests casos, la capacitat d’una societat per incorporar aquesta part del passat a la seva memòria compartida es redueix de manera significativa.

El silenciament actua sobre la circulació del coneixement. Quan una informació deixa de poder ser explicada, estudiada, consultada o difosa amb normalitat, disminueixen també les oportunitats perquè sigui coneguda, contrastada i incorporada al patrimoni col·lectiu. La memòria acaba desenvolupant-se sobre una base informativa més limitada.

La força d’aquest mecanisme rau en el fet que incideix directament sobre els canals de transmissió del coneixement. Quan una part del passat deixa d’estar present en els espais on les societats aprenen, investiguen, publiquen, debaten o commemoren, la seva presència dins de la memòria compartida tendeix a afeblir-se progressivament. El silenciament actua així sobre els mecanismes que mantenen viva la memòria.

Dins del recorregut de Memorivm, el silenciament representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que limita la transmissió del coneixement. A diferència de l’omissió, que pot produir-se de manera gradual o acumulativa, el silenciament implica una actuació orientada a restringir la presència pública d’una part del passat. Aquesta diferència permet distingir entre allò que deixa de ser transmès de manera espontània i allò la transmissió del qual resulta activament limitada.

La descontextualització constitueix un dels mecanismes més eficaços d’alteració de la memòria perquè modifica la comprensió dels fets sense alterar-ne necessàriament el contingut. Un mateix esdeveniment pot adquirir significats molt diferents quan és separat de les circumstàncies històriques, socials, polítiques, culturals o econòmiques que li donaven sentit. Els fets continuen essent els mateixos, però la manera d’interpretar-los experimenta una transformació profunda.

Aquest mecanisme pot adoptar formes diverses. Un document pot presentar-se sense explicar el moment històric en què va ser redactat; una decisió política pot aparèixer desvinculada de les circumstàncies que la van motivar; un episodi pot explicar-se sense els seus antecedents o sense les conseqüències que en van derivar; una cita pot reproduir-se aïllada de l’obra de la qual forma part. En tots aquests casos, la informació continua essent autèntica, però el seu significat resulta parcial perquè ha perdut el context que permet comprendre-la plenament.

La descontextualització actua sobre la interpretació de la realitat. Quan desapareixen les connexions entre els fets, els processos i les circumstàncies que els envolten, la memòria ofereix una visió més fragmentària del passat i disminueix la capacitat de comprendre els processos històrics en tota la seva complexitat. El sentit dels esdeveniments es modifica perquè es debiliten les relacions que els expliquen.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè treballa amb elements reals de la memòria. Li és suficient modificar el marc en què aquests elements són presentats perquè la percepció global del passat evolucioni cap a una comprensió diferent. La transformació afecta principalment les relacions entre els fets més que no pas els fets mateixos.

Dins del recorregut de Memorivm, la descontextualització representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que actua sobre la comprensió del passat. Si la contextualització permetia integrar els fets dins del seu entorn històric per ampliar-ne el significat, la descontextualització separa aquests mateixos fets del marc que els dona sentit i modifica la manera com acaben essent interpretats.

L’exageració constitueix un mecanisme d’alteració de la memòria que actua modificant la percepció de la importància dels fets. Sense necessitat d’inventar esdeveniments, atribueix a determinats episodis, persones o processos una transcendència superior a la que es desprèn del conjunt de les evidències disponibles. La memòria compartida continua recolzant-se sobre fets reals, però l’equilibri amb què aquests són percebuts experimenta una transformació significativa.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de moltes maneres. Un episodi puntual pot arribar a presentar-se com el factor determinant d’un procés històric molt més complex; una figura concreta pot concentrar un protagonisme desproporcionat respecte del paper desenvolupat per altres actors; un esdeveniment local pot adquirir una dimensió general que excedeix el seu abast real. En tots aquests casos, els fets continuen essent autèntics, però la seva rellevància és amplificada fins a modificar la percepció del conjunt.

L’exageració altera sobretot les proporcions de la memòria. Quan alguns elements reben una atenció extraordinària, la resta perden pes relatiu dins del relat compartit. La imatge global del passat es reorganitza perquè la jerarquia entre els diferents processos històrics deixa de correspondre’s amb la seva transcendència original.

Aquest mecanisme resulta especialment eficaç perquè treballa sobre elements reals. No necessita crear proves inexistents ni modificar els documents disponibles. Li és suficient amplificar el pes d’una part de la realitat perquè la interpretació global del passat es desplaci progressivament cap a una percepció diferent.

Dins del recorregut de Memorivm, l’exageració representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que actua sobre les proporcions dels fets. Si la jerarquització permetia ordenar els esdeveniments segons la seva rellevància per facilitar-ne la comprensió, l’exageració desfigura aquest equilibri i atribueix a alguns elements un protagonisme que acaba modificant la percepció del conjunt.

La minimització constitueix el mecanisme complementari de l’exageració. Actua reduint la importància atribuïda a determinats fets, persones o processos històrics sense eliminar-los de la memòria compartida. Els fets continuen presents, però el lloc que ocupen dins de la comprensió del passat esdevé progressivament més reduït.

Aquest mecanisme pot adoptar formes molt diverses. Un descobriment pot ser presentat com una aportació secundària malgrat la seva influència posterior; una institució pot rebre una atenció escassa en comparació amb el paper que va exercir; un procés històric de llarga durada pot quedar resumit en poques referències; una comunitat pot aparèixer només de manera marginal dins d’un relat més ampli. En tots aquests casos, els fets continuen essent reals, però la seva capacitat explicativa disminueix.

La minimització altera també les proporcions amb què el passat és percebut. Quan alguns elements perden pes dins del conjunt, altres adquireixen automàticament una presència relativa més gran. La transformació no prové de la desaparició dels fets, sinó del valor diferent que acaben adquirint dins de la memòria compartida.

Aquest mecanisme opera habitualment de manera discreta i acumulativa. La reducció continuada de la rellevància d’una part del passat acaba desplaçant-la cap a una posició cada vegada més secundària dins de la memòria col·lectiva.

Dins del recorregut de Memorivm, la minimització completa el mecanisme iniciat per l’exageració. Ambdós actuen sobre la jerarquia dels fets i alteren l’equilibri amb què una societat percep el seu passat. La memòria continua recolzant-se sobre esdeveniments reals, però les proporcions amb què aquests són valorats deixen de correspondre’s amb el conjunt de les evidències disponibles.

La fragmentació constitueix un mecanisme d’alteració de la memòria que actua trencant la visió de conjunt dels processos històrics. En lloc de presentar els fets com a parts d’una mateixa realitat, els separa en episodis independents i debilita les relacions que els uneixen. Els esdeveniments continuen essent reals, però la seva comprensió esdevé parcial perquè desapareix la perspectiva que permet interpretar-los com a expressions d’un mateix procés.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de moltes maneres. Un procés de llarga durada pot explicar-se únicament a través d’episodis puntuals; una successió de decisions pot aparèixer com una sèrie de fets independents; els antecedents i les conseqüències d’un esdeveniment poden deixar de relacionar-se entre si; diferents dimensions de la realitat —política, econòmica, social, cultural o tecnològica— poden estudiar-se separadament, sense posar en relleu les múltiples interaccions que les connecten. En tots aquests casos, els fets es conserven, però el fil que els articula es debilita.

La fragmentació modifica principalment la capacitat d’identificar processos. Quan la memòria presenta els esdeveniments com a peces aïllades, resulta molt més difícil comprendre les continuïtats, les transformacions graduals i les dinàmiques de llarg termini que expliquen l’evolució de les societats. El passat apareix així com una successió d’episodis dispersos en lloc d’una realitat coherent.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè actua sobre les relacions entre els fets i no sobre els fets mateixos. Sense necessitat de modificar les evidències disponibles, reorganitza la manera com aquestes són percebudes i dificulta la comprensió dels grans processos històrics que donen sentit al conjunt.

Dins del recorregut de Memorivm, la fragmentació representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que opera sobre l’estructura del coneixement. Si la contextualització permetia integrar els fets dins d’una realitat més àmplia, la fragmentació dissol aquestes connexions i transforma una arquitectura coherent en un conjunt d’elements dispersos. La memòria continua existint, però perd bona part de la seva capacitat explicativa.

La substitució de fets per interpretacions constitueix un dels mecanismes més profunds d’alteració de la memòria. La interpretació és indispensable per comprendre el passat, però la seva funció consisteix a explicar els fets, no a ocupar-ne el lloc. L’alteració apareix quan la interpretació deixa de ser una eina de comprensió i es converteix en el principal referent del coneixement històric.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de diverses formes. Les interpretacions poden presentar-se com si fossin els mateixos fets; les hipòtesis poden adquirir aparença de certesa; les explicacions poden desplaçar progressivament les proves documentals; els judicis sobre un procés històric poden acabar ocupant més espai que el coneixement del procés mateix. En tots aquests casos, la interpretació deixa d’acompanyar els fets i passa a substituir-los.

La substitució altera la relació entre coneixement i explicació. Els fets constitueixen el fonament sobre el qual és possible elaborar interpretacions diverses. Quan aquesta relació s’inverteix, la memòria passa a organitzar-se al voltant de determinades lectures del passat i les evidències deixen d’ocupar el lloc central que els correspon.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè tota història necessita ser interpretada. Precisament per aquesta raó, el desplaçament dels fets cap a un segon pla pot produir-se sense modificar aparentment els instruments habituals de construcció del coneixement. La transformació afecta el centre mateix de la memòria.

Dins del recorregut de Memorivm, la substitució de fets per interpretacions representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que modifica el fonament del coneixement històric. La memòria deixa de recolzar-se principalment sobre els fets i passa a construir-se al voltant de les interpretacions que aquests han generat. El resultat és una percepció del passat cada vegada més condicionada per les explicacions que no pas per les evidències.

La reordenació interessada constitueix un mecanisme d’alteració de la memòria que actua reorganitzant l’estructura amb què els fets són presentats i relacionats entre si. Els esdeveniments continuen essent els mateixos, però canvien l’ordre en què són exposats, les connexions que s’estableixen entre ells o el lloc que ocupen dins del relat. Aquesta reorganització pot modificar profundament la manera com una societat comprèn el seu passat.

Aquest mecanisme pot adoptar formes molt diverses. Un procés històric pot començar a explicar-se a partir d’un episodi concret, deixant en un segon terme els antecedents que el van fer possible; els efectes poden precedir les causes dins del relat; alguns esdeveniments poden aparèixer desvinculats de la seqüència en què realment es van produir; determinats processos poden reorganitzar-se de manera que unes connexions guanyin protagonisme mentre que d’altres desapareguin de la visió de conjunt. En tots aquests casos, els fets es mantenen, però l’arquitectura del relat experimenta una transformació.

La reordenació interessada modifica principalment la interpretació dels processos històrics. L’ordre amb què els esdeveniments són coneguts condiciona la manera com s’estableixen les relacions de causa, conseqüència, continuïtat o ruptura. Quan aquesta estructura és reorganitzada segons un determinat criteri, també es transforma la percepció global del passat.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè actua sobre l’arquitectura del relat més que no pas sobre el contingut dels fets. Sense necessitat d’eliminar proves ni d’incorporar documents inexistents, reorganitza la manera com el coneixement és presentat i orienta així la comprensió de la realitat històrica.

Dins del recorregut de Memorivm, la reordenació interessada representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que opera sobre l’organització del coneixement. Si l’ordenació facilitava la comprensió dels processos històrics, la reordenació interessada utilitza aquesta mateixa estructura per conduir el relat cap a una determinada lectura del passat.

La destrucció de proves constitueix un dels mecanismes més radicals d’alteració de la memòria. Mentre que altres mecanismes actuen sobre la selecció, la interpretació o la transmissió dels fets, aquest incideix directament sobre els testimonis que permeten conèixer-los. Quan desapareixen documents, objectes, registres o qualsevol altra evidència material, disminueix també la capacitat de les generacions futures per reconstruir el passat amb precisió.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de formes molt diverses. Documents poden ser destruïts, arxius poden desaparèixer, biblioteques poden ser cremades, monuments poden ser enderrocats, inscripcions poden ser esborrades, restes arqueològiques poden resultar malmeses o registres documentals poden perdre’s de manera irreversible. En tots aquests casos, el patrimoni disponible per conèixer una part de la realitat històrica es redueix.

La destrucció de proves modifica la memòria perquè limita la capacitat de verificar el coneixement. Els testimonis materials constitueixen el fonament sobre el qual historiadors, investigadors i institucions poden contrastar els relats sobre el passat. Quan aquests testimonis desapareixen, també es redueixen les possibilitats de revisar, ampliar o completar el coneixement disponible.

La transcendència d’aquest mecanisme rau en el seu caràcter sovint irreversible. Cada document perdut, cada registre destruït o cada testimoni material desaparegut representa una disminució permanent del patrimoni documental sobre el qual les societats construeixen la seva memòria.

Dins del recorregut de Memorivm, la destrucció de proves representa un dels mecanismes més profunds d’alteració de la memòria perquè actua sobre els mateixos fonaments del coneixement històric. Si la conservació documental assegurava la continuïtat de les evidències, la seva destrucció en redueix la base disponible i limita la capacitat de les generacions futures per conèixer, contrastar i comprendre el passat.

L’ocultació de proves constitueix un mecanisme d’alteració de la memòria que actua restringint l’accés als testimonis del passat sense arribar necessàriament a destruir-los. Les proves continuen existint, però deixen d’estar disponibles per a una part o per a la totalitat de la societat. Aquesta limitació condiciona la capacitat de conèixer, contrastar i interpretar els fets a partir de les seves fonts originals.

Aquest mecanisme pot adoptar formes diverses. Determinats arxius poden romandre tancats durant llargs períodes; alguns documents poden ser classificats amb accés restringit; certes col·leccions poden quedar fora de la consulta pública; alguns registres poden resultar difícils de localitzar o consultar; determinades proves materials poden romandre fora dels circuits habituals de recerca i divulgació. En tots aquests casos, les evidències continuen existint, però la seva aportació a la construcció de la memòria compartida queda limitada.

L’ocultació modifica la memòria perquè redueix les possibilitats d’ampliar i contrastar el coneixement disponible. Quan una part de les fonts queda fora de l’abast dels investigadors o de la societat, la memòria es construeix sobre una base documental parcial, encara que altres testimonis continuïn existint.

Aquest mecanisme presenta una característica singular: pot ser reversible. L’obertura d’arxius, la desclassificació de documents o la recuperació de col·leccions fins aleshores poc accessibles poden ampliar considerablement el coneixement sobre determinats processos històrics i enriquir la memòria compartida.

Dins del recorregut de Memorivm, l’ocultació de proves representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que limita l’accés al patrimoni documental. Si la destrucció elimina les evidències, l’ocultació en restringeix la disponibilitat. Ambdós mecanismes redueixen la capacitat de construir una comprensió completa del passat, encara que ho facin per vies diferents.

La fabricació de proves constitueix un dels mecanismes més extrems d’alteració de la memòria perquè incorpora al patrimoni documental elements que no corresponen a la realitat dels fets. A diferència de la destrucció o de l’ocultació de proves, que actuen sobre les evidències existents, aquest mecanisme introdueix testimonis destinats a presentar-se com si fossin autèntics. La memòria deixa així de recolzar-se exclusivament sobre proves reals i incorpora elements que poden modificar la comprensió del passat.

Aquest mecanisme pot adoptar formes diverses. Documents poden ser falsificats, inscripcions poden ser alterades, objectes poden ser atribuïts a un origen diferent del real, correspondència pot ser fabricada, registres poden incorporar informació inexistent o proves materials poden ser creades amb l’objectiu d’aparentar una autenticitat que no posseeixen. En tots aquests casos, una evidència fabricada passa a ocupar l’espai que correspondria a una prova legítima.

La fabricació de proves altera profundament la memòria perquè modifica el mateix fonament documental sobre el qual es construeix el coneixement. Les proves permeten contrastar els relats, verificar les interpretacions i reconstruir els processos històrics. Quan aquest fonament incorpora evidències fabricades, també es transforma la percepció de la realitat que aquestes pretenen documentar.

Aquest mecanisme resulta especialment influent perquè les proves generen, per la seva naturalesa, una elevada confiança. Quan un testimoni fabricat és percebut com a autèntic, pot influir durant molt de temps en la recerca, en la divulgació i en la construcció de la memòria compartida, fins que la seva manca d’autenticitat és descoberta mitjançant els procediments propis de la investigació històrica, documental o científica.

Dins del recorregut de Memorivm, la fabricació de proves representa un dels mecanismes més greus d’alteració de la memòria perquè actua sobre el suport documental que sosté el coneixement històric. Si la conservació de proves reforça la solidesa de la memòria, la incorporació de proves fabricades introdueix elements artificials dins d’aquesta arquitectura i modifica la percepció de la realitat a partir d’evidències que no corresponen als fets.

La reescriptura de relats constitueix un mecanisme d’alteració de la memòria que actua modificant la manera com els fets són explicats. Els esdeveniments poden continuar essent els mateixos i les proves poden romandre disponibles, però el relat que els articula és reconstruït segons una nova arquitectura narrativa. La memòria compartida evoluciona perquè canvia la manera com el passat és explicat.

Aquest mecanisme pot manifestar-se de moltes maneres. Un mateix procés històric pot començar a explicar-se des d’un punt de vista diferent; els protagonistes poden assumir funcions noves dins del relat; les relacions entre causes i conseqüències poden reorganitzar-se; determinats episodis poden adquirir un paper narratiu diferent; la seqüència general dels esdeveniments pot reconstruir-se per conduir el lector cap a una nova comprensió del conjunt. Els fets continuen existint, però el relat que els connecta es transforma.

La reescriptura de relats actua sobre la forma d’organitzar el coneixement. Les persones comprenen el passat principalment a través de narracions que relacionen els fets, els situen dins d’un procés i els atribueixen un significat. Quan aquesta arquitectura narrativa és modificada, també evoluciona la manera com la societat interpreta la realitat històrica.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè els relats constitueixen el principal vehicle de transmissió de la memòria. La major part de les persones accedeixen al passat a través de llibres, documentals, classes, articles o obres de divulgació, i no mitjançant les fonts originals. Per aquest motiu, una transformació significativa del relat pot modificar profundament la memòria compartida.

Dins del recorregut de Memorivm, la reescriptura de relats representa un mecanisme específic d’alteració de la memòria que actua sobre la narració del passat. Si la narració permetia organitzar els fets per facilitar-ne la comprensió, la reescriptura reorganitza aquesta mateixa arquitectura narrativa i orienta la percepció col·lectiva cap a una lectura diferent de la realitat històrica.

La conversió d’una interpretació en falsa realitat factual constitueix un dels mecanismes més sofisticats d’alteració de la memòria. La interpretació és una part imprescindible del coneixement històric perquè permet comprendre els fets, establir relacions entre ells i explicar els processos que els connecten. L’alteració apareix quan aquesta funció deixa de ser interpretativa i passa a ocupar el lloc dels mateixos fets.

Aquest procés pot manifestar-se de formes diverses. Una hipòtesi historiogràfica pot acabar essent presentada com un fet indiscutible; una explicació política pot adquirir aparença de realitat objectiva; una determinada lectura dels esdeveniments pot transmetre’s reiteradament fins que deixa de ser percebuda com una interpretació i passa a ser assumida com la realitat mateixa. Progressivament, la frontera entre els fets i la seva explicació es difumina.

Quan una interpretació substitueix els fets, deixa d’interpretar la història i comença a substituir-la. En aquest moment, la memòria deixa de construir-se principalment sobre les evidències disponibles i passa a organitzar-se al voltant d’una determinada lectura de la realitat. Els fets deixen de constituir el punt de partida del coneixement i passen a quedar subordinats a una interpretació presentada com si fos la realitat mateixa.

Aquest mecanisme és especialment influent perquè actua sobre la percepció de la certesa. Quan una interpretació és repetida, ensenyada, divulgada i assumida durant molt de temps com si fos un fet, tendeix a integrar-se dins de la memòria compartida amb la mateixa solidesa que una evidència documental. La distinció entre realitat i interpretació esdevé progressivament més difícil de percebre.

Dins del recorregut de Memorivm, aquest representa un dels mecanismes més profunds d’alteració de la memòria. La interpretació deixa de servir per comprendre els fets i passa a ocupar-ne el lloc. La memòria deixa així de recolzar-se principalment sobre la realitat històrica documentada i comença a construir-ne una altra.

La falsedat objectiva constitueix el resultat final dels processos d’alteració de la memòria. Quan omissions, silenciaments, descontextualitzacions, exageracions, minimitzacions, fragmentacions, substitucions dels fets per interpretacions, reordenacions interessades, alteracions de les proves i reescriptures dels relats s’acumulen al llarg del temps, la memòria compartida pot acabar descrivint una realitat diferent de la que mostren les evidències històriques.

La falsedat objectiva no neix de l’existència d’interpretacions diverses. La pluralitat d’interpretacions forma part del desenvolupament normal del coneixement històric. L’alteració apareix quan la representació del passat deixa de correspondre’s amb les evidències disponibles i construeix una realitat que substitueix els fets documentats.

Aquest procés pot afectar qualsevol dimensió de la memòria. Poden transformar-se els protagonistes dels processos històrics, les causes dels esdeveniments, les seves conseqüències, la cronologia, les relacions entre els fets o el significat atribuït al conjunt. Cada alteració pot semblar limitada quan és observada de manera aïllada, però la seva acumulació acaba configurant una representació del passat progressivament allunyada de la realitat històrica.

La falsedat objectiva tendeix a consolidar-se quan és transmesa de manera continuada a través dels mecanismes normals de construcció de la memòria. Amb el pas del temps, aquesta nova representació pot arribar a ser percebuda com una descripció natural dels fets i integrar-se dins del patrimoni compartit d’una societat.

Dins del recorregut de Memorivm, la falsedat objectiva representa el punt final del procés d’alteració de la memòria. La transformació ja no afecta únicament la manera d’explicar el passat; afecta la realitat que la memòria acaba transmetent. És en aquest punt on la substitució dels fets, de les proves o dels relats culmina en la construcció d’una realitat històrica diferent de la que sustenten les evidències disponibles.

Aquí pots continuar llegint:   Capítol IX – La institucionalització de la memòria

  |   ⌬ ATP   |   🪞 Destruens   |   🌀 Fonsfera   |   🪔 Ganesha   |   🧨 Col·lapse   |   ⬛ BSE   |   🌞 Sunthereum   |   🕸 Labyrinthus   |   ◯ GO XXI   |   🤫 Silentivm   |   🧭Govolution   |   ⏳ KRoNoS   |   🏛 Ekklesia XXI   |   𓂀 Memorivm   |   🗨️ O meu amigo Brasil   |   𓅓BennuCatalunya