Quan canviar el nom modifica la realitat que percebem
Les paraules ens acompanyen amb una discreció que sovint amaga la seva força. Les utilitzem per reconèixer les coses, distingir-les, ordenar-les i compartir-les amb els altres, i en aquest procés cada paraula va acumulant significats, relacions, experiències i expectatives. Quan diem casa, frontera, progrés, guerra, llibertat o intel·ligència, evoquem una realitat i, al mateix temps, activem una determinada manera d’accedir-hi. El llenguatge constitueix així una de les estructures fonamentals amb què convertim la immensitat del món en una realitat que podem comprendre, relacionar i transmetre. Posar nom a una cosa significa donar-li un lloc dins del nostre univers mental.
Aquesta capacitat resulta especialment visible quan una realitat rep un nom nou. L’objecte pot conservar les seves propietats materials, continuar ocupant el mateix lloc i funcionar exactament com funcionava un instant abans, mentre la nova denominació modifica les relacions que establim amb ell. Una paraula pot acostar-lo a conceptes que fins aleshores quedaven lluny, alterar les expectatives que hi projectem, fer visibles unes característiques i situar-ne unes altres en segon terme. El canvi es produeix en el territori de la percepció i, des d’allà, pot continuar el seu recorregut cap al llenguatge col·lectiu, les decisions, les institucions i les formes amb què una societat organitza la seva comprensió del món.
La història ofereix innombrables exemples d’aquesta capacitat del llenguatge, però la nostra època ens permet contemplar-la gairebé en temps real. Vivim envoltats de conceptes que adquireixen una velocitat de circulació desconeguda fins fa ben poc. Una expressió pronunciada en un escenari polític pot travessar fronteres en qüestió de minuts, convertir-se en titular, entrar en una conversa, passar a un document oficial i començar a modificar el vocabulari amb què milions de persones interpreten una mateixa realitat. En aquest trajecte, les paraules transporten molt més que una definició: transporten una determinada disposició de significats.
La Intel·ligència Artificial constitueix un cas privilegiat per observar aquest fenomen. Durant dècades, aquestes dues paraules han agrupat tecnologies, aspiracions, temors, promeses i imaginaris molt diferents. Avui formen part del llenguatge quotidià de centenars de milions de persones i designen, amb una facilitat sorprenent, realitats tan diverses com un model de llenguatge, un sistema de visió, un mecanisme de recomanació, un agent autònom o una infraestructura capaç d’integrar moltes d’aquestes funcions. El terme ha adquirit una força pròpia perquè permet condensar una enorme complexitat tecnològica en dues paraules que gairebé tothom reconeix, encara que cadascú pugui omplir-les amb una imatge diferent.
I aleshores, enmig d’aquesta transformació tecnològica, apareix una proposta aparentment senzilla: substituir una d’aquestes dues paraules. Mantenir Intelligence i canviar Artificial per Super. Dues expressions separades per un sol adjectiu, aplicades essencialment al mateix univers tecnològic, capaces tanmateix de situar-lo en dos paisatges conceptuals diferents. El moviment convida a observar una qüestió que arriba molt més lluny que la terminologia i que ens acompanyarà al llarg d’aquestes pàgines: què succeeix amb una realitat quan canviem el lloc des del qual la pensem?
1. Dues paraules a Nova York
El 22 de setembre de 2026, davant la 81a Assemblea General de les Nacions Unides, Donald Trump va introduir una modificació aparentment petita enmig d’un discurs dedicat a qüestions molt més grans. En parlar d’Intel·ligència Artificial, va anunciar que els Estats Units passarien a referir-s’hi oficialment com a Super Intelligence. La formulació va ser explícita: Trump va anunciar que, a partir d’aquell moment, els documents dels Estats Units haurien d’utilitzar el terme super en lloc d’artificial, una denominació que el president considerava més precisa. La mateixa Casa Blanca va recollir el canvi en el resum oficial del discurs, i Trump hi va afegir una aspiració que ampliava considerablement l’abast de la proposta: esperava que el món acabés adoptant també aquella nova denominació.
L’escenari contribuïa a donar pes al gest. Aquelles paraules es pronunciaven a Nova York, davant la principal assemblea política internacional, en un moment en què la tecnologia que hem agrupat sota les sigles AI ja ocupa un lloc central en la competència econòmica, científica i geopolítica. Trump va explicar també el criteri que l’havia portat a preferir el nou terme: la paraula artificial, segons ell, podia fer que aquella intel·ligència semblés falsa, mentre que la tecnologia era ben real i extraordinàriament poderosa. La seva proposta consistia, doncs, a traslladar el nom des de l’origen de la intel·ligència —una intel·ligència construïda per l’ésser humà— cap a una qualitat atribuïda a la seva capacitat. En una sola operació lingüística, artificial deixava lloc a super.
Podem observar el moment amb una certa distància i comprovar una característica singular del que acabava de succeir. En travessar aquella frase la sala de l’Assemblea General, els models conservaven els seus paràmetres, els centres de dades mantenien la seva potència, els algoritmes executaven les mateixes funcions i els agents disposaven de la mateixa autonomia. El vast sistema tecnològic al qual s’aplicaven aquelles paraules continuava essent, un instant després, el mateix que un instant abans. El canvi s’havia produït en un altre lloc: en la manera proposada d’anomenar-lo. I aquest lloc, aparentment immaterial, forma part del territori des del qual els éssers humans construïm la nostra relació amb les coses.
Això converteix l’episodi en alguna cosa més interessant que una discussió sobre terminologia. Si Artificial Intelligence i Super Intelligence poden assenyalar inicialment un mateix conjunt de tecnologies, podem preguntar-nos què transporta cadascuna de les dues expressions quan arriba a la nostra ment. Les paraules convoquen relacions. Una situa l’objecte respecte del seu origen; l’altra comença a situar-lo respecte de la seva potència. Una ens convida a pensar en allò construït; l’altra obre immediatament la idea d’una capacitat que ocupa una posició superior. La màquina conserva la seva arquitectura mentre el llenguatge comença a modificar l’arquitectura conceptual des de la qual la contemplem.
Aquí apareix la pregunta que realment ens interessa. El temps mostrarà quina denominació acabarà prevalent. Avui disposem d’un fenomen més immediat per observar: dues paraules aplicades a una mateixa realitat poden situar aquesta realitat en llocs diferents del nostre univers mental. Entre Artificial Intelligence i Super Intelligence hi ha només la substitució d’un adjectiu. Entre allò que cadascun d’aquests adjectius ens convida a pensar, la distància pot arribar a ser considerable.
2. D’artificial a super
Les paraules artificial i super comparteixen una característica elemental: totes dues necessiten alguna cosa amb què establir una relació. Allò artificial ho és respecte d’allò que considerem natural; allò superior ho és respecte d’un altre terme que ocupa una posició diferent en una escala. Aquesta semblança formal conté dos moviments conceptuals profundament diferents. Quan parlem d’Intel·ligència Artificial, situem l’accent en l’origen: una intel·ligència produïda mitjançant l’activitat humana, construïda amb matemàtiques, algoritmes, dades, energia, màquines i coneixement acumulat. L’adjectiu ens ajuda a col·locar l’objecte dins d’una relació que durant dècades hem expressat, amb totes les seves imperfeccions, com una distinció entre intel·ligència natural i intel·ligència artificial. El centre de gravetat es troba en la procedència.
Super construeix una relació d’una altra naturalesa. Una Super Intelligence introdueix immediatament una escala. El prefix super- prové del llatí i conserva una extraordinària capacitat per suggerir allò que està per damunt, que excedeix, que supera una magnitud o que ocupa una posició superior. Superpotència, supersònic, superconductor, superestructura: en contextos molt diferents, el prefix incorpora una idea d’elevació, excedència o ampliació. Aplicat a la intel·ligència, aquesta força semàntica desplaça la pregunta. L’atenció passa de d’on prové aquella intel·ligència cap a quina posició ocupa en relació amb altres intel·ligències.
Aquest desplaçament resulta especialment significatiu perquè l’ésser humà disposa d’un referent immediat amb el qual construir l’escala: ell mateix. Durant molt de temps, l’expressió intel·ligència artificial ha permès imaginar una relació fonamentalment horitzontal entre dues procedències: una intel·ligència humana o natural i una intel·ligència creada mitjançant artefactes. Super Intelligence facilita una disposició vertical. Allà on la primera denominació afavoria l’eix natural ↔ artificial, la segona pot activar l’eix humana ↔ superhumana. El canvi d’adjectiu reorganitza així les coordenades amb què situem l’objecte, i aquesta nova geometria conceptual pot influir en les preguntes que li adrecem, en les expectatives que hi dipositem i en la posició que ens atribuïm a nosaltres mateixos davant seu.
Aquest efecte adquireix encara més profunditat perquè superintel·ligència ja circulava abans d’aquest episodi amb un significat propi en la literatura sobre intel·ligència artificial. El terme s’ha utilitzat per designar, amb formulacions diverses segons els autors, una intel·ligència capaç de superar àmpliament les capacitats cognitives humanes en un conjunt extens de dominis. Per això, traslladar Super Intelligence des d’un concepte associat a un possible estadi de desenvolupament cap al nom general d’un camp tecnològic produeix una operació semàntica particularment intensa: una paraula que podia assenyalar una determinada posició futura dins d’una escala passa a presentar-se com a denominació del conjunt. El futur imaginat i el present tecnològic comencen així a compartir una mateixa expressió.
Aquí es manifesta una propietat essencial del llenguatge. Els noms ens permeten assenyalar les coses i, alhora, les relacionen. Cada denominació incorpora l’objecte a una constel·lació de significats que ja existia abans que aquella paraula s’hi apliqués. Quan substituïm artificial per super, conservem el substantiu intel·ligència i modifiquem el sistema de relacions que l’envolta. L’objecte tecnològic entra sota una llum diferent perquè el nou adjectiu porta amb ell una altra família d’associacions: capacitat, escala, superioritat, acceleració, potència. El llenguatge actua aquí com una primera arquitectura, elemental però poderosa, que ordena la posició de les coses abans fins i tot que comencem a raonar explícitament sobre elles.
Per això el moviment de Nova York mereix ser observat més enllà de la seva fortuna terminològica futura. La qüestió decisiva rau en el procés que posa davant nostre: un canvi mínim en el llenguatge pot reorganitzar les relacions conceptuals que envolten un objecte mentre l’objecte mateix conserva les seves propietats. I quan aquesta nova denominació abandona l’instant d’un discurs i comença a penetrar en els documents, les institucions i el llenguatge oficial d’un Estat, el fenomen entra en una dimensió diferent. La paraula comença a adquirir estructura, continuïtat i poder.
3. Quan una paraula entra a l’Estat
Una paraula pronunciada en un discurs pot extingir-se amb els aplaudiments o iniciar un recorregut molt més llarg. En aquest cas, el trajecte va continuar. La proposta de substituir Artificial Intelligence per Super Intelligence va començar immediatament a traslladar-se al llenguatge institucional nord-americà: els diplomàtics del Bureau of International Organization Affairs del Departament d’Estat van rebre instruccions perquè la nova denominació fos utilitzada en les seves comunicacions relacionades amb les organitzacions internacionals. El gest adquiria així una naturalesa diferent. Una expressió formulada pel president començava a convertir-se en vocabulari administratiu i diplomàtic. Les institucions es construeixen també amb paraules: redacten lleis, reglaments, pressupostos, informes, estratègies, tractats i comunicats, i cadascun d’aquests documents contribueix a estabilitzar les categories mitjançant les quals l’Estat interpreta i ordena la realitat sobre la qual actua.
El recorregut va adquirir encara una altra dimensió quan Trump va traslladar personalment la nova denominació a la seva conversa amb Xi Jinping. Segons la informació publicada posteriorment, el president nord-americà va explicar al president xinès la seva preferència per Super Intelligence. Posteriorment, el Ministeri d’Afers Exteriors xinès va manifestar públicament que la Xina donava importància a la posició nord-americana i respectava la seva elecció terminològica. Pequín preservava així la seva pròpia posició sobre el vocabulari que utilitzaria, mentre l’episodi introduïa un element qualitativament nou: la denominació havia començat a travessar el perímetre institucional nord-americà i havia entrat en el llenguatge de la relació entre dues grans potències tecnològiques. Una paraula pronunciada a Nova York iniciava així una seqüència observable: persona, Presidència, Administració, diplomàcia, relació entre Estats.
Aquesta seqüència permet observar com el llenguatge adquireix capacitat institucional. Una denominació guanya persistència quan els documents la repeteixen, guanya extensió quan diferents organismes l’adopten i guanya circulació quan altres actors han de relacionar-se amb ella, encara que mantinguin les seves pròpies denominacions. A partir d’aquí pot arribar als mitjans de comunicació, a les empreses, a les universitats, als organismes reguladors i finalment a la conversa quotidiana. Cada etapa amplia el nombre de persones que troben la paraula ja situada davant seu, disponible per pensar amb ella. El procés resulta especialment rellevant en una tecnologia sotmesa a una competència global tan intensa, perquè els Estats participen també en la construcció del vocabulari amb què aquesta competència serà explicada, regulada i socialment percebuda.
El poder institucional d’una paraula creix mitjançant aquesta acumulació d’usos. Quan una administració adopta una denominació, aquesta comença a aparèixer en contextos que li concedeixen continuïtat i autoritat. Quan entra en la diplomàcia, altres actors han de reconèixer-la com a mínim per respondre-hi. Quan els mitjans reprodueixen el nou terme, milions de persones entren en contacte amb una relació conceptual que fins aleshores podia pertànyer a cercles especialitzats. La circulació va sedimentant significat. Una paraula pot començar com una elecció personal i acabar convertida en una peça del paisatge cognitiu compartit.
El cas Artificial Intelligence → Super Intelligence ens ofereix, per tant, alguna cosa més valuosa que una predicció sobre quin acrònim utilitzarem d’aquí a uns anys. Ens permet contemplar el procés mitjançant el qual una denominació comença a adquirir realitat institucional. El recorregut s’està escrivint i la seva destinació continua oberta, mentre el mecanisme ja és visible: una paraula entra en una institució, la institució li proporciona continuïtat, la diplomàcia l’exposa a altres institucions i la circulació pública amplia l’espai en què aquella paraula pot començar a ordenar significats. Arribats aquí, la qüestió ja ultrapassa AI i SI. Ens porta cap a una facultat molt més antiga i profunda: la capacitat de les paraules per participar en la construcció de la realitat que una societat arriba a percebre.
4. Les paraules també construeixen realitat
Vivim immersos en una realitat immensament més extensa que la porció que podem percebre, comprendre i retenir. Per habitar-la necessitem ordenar-la, establir diferències, reconèixer semblances, crear categories i relacionar els objectes que hi trobem. El llenguatge participa decisivament en aquesta feina. Quan donem nom a alguna cosa, la incorporem a una xarxa de significats que ens permet pensar-la i compartir-la amb els altres. La paraula actua així com una peça d’organització del coneixement: concentra experiències anteriors, convoca associacions, estableix proximitats i distàncies i ofereix un punt des del qual continuar construint pensament. Per això una llengua constitueix molt més que un inventari de noms disponibles; és també un immens dipòsit de relacions acumulades entre les coses, una cartografia heretada que cada generació rep, transforma i transmet.
Aquesta capacitat es fa especialment visible quan observem com dues denominacions diferents poden projectar sobre un mateix objecte camps de significació diferents. Una paraula pot acostar una realitat a la idea de progrés, una altra a la de risc; una pot situar-la en el territori de la necessitat, una altra en el de l’elecció; una pot presentar una acció com una despesa i una altra com una inversió. En cadascun d’aquests casos, la realitat material conserva la seva consistència mentre el llenguatge reorganitza les relacions a través de les quals hi accedim. La paraula seleccionada orienta l’atenció, activa unes preguntes, facilita unes analogies i prepara unes expectatives. D’aquesta manera, el llenguatge intervé en una fase molt primerenca del procés cognitiu: participa en la construcció del marc dins del qual els fets adquiriran significat.
Aquest fenomen adquireix encara més importància quan les paraules es converteixen en categories col·lectives. Una societat necessita conceptes compartits per deliberar, legislar, educar, invertir, investigar i decidir. Paraules com progrés, seguretat, desenvolupament, crisi, sostenibilitat o intel·ligència permeten reunir sota una mateixa denominació fenòmens diversos i construir al seu voltant discursos, institucions i polítiques. La seva eficàcia prové precisament d’aquesta capacitat de condensació. Cada terme crea un espai comú en què moltes realitats particulars poden ser relacionades, i aquest espai compartit facilita l’acció col·lectiva. Al mateix temps, la categoria orienta la mirada: allò que queda relacionat sota un mateix nom comença a ser pensat conjuntament, i les propietats que associem al terme poden projectar-se sobre els objectes que hi incorporem.
La denominació intel·ligència ofereix un exemple especialment ric perquè porta al darrere una experiència humana mil·lenària. Intel·ligència evoca comprensió, aprenentatge, raonament, memòria, adaptació, anticipació, capacitat de resoldre problemes i, en determinats contextos, criteri. Quan aquesta paraula s’aplica a una màquina, tot aquest sediment semàntic entra també en escena. L’objecte tecnològic queda relacionat amb una categoria que durant segles hem utilitzat principalment per comprendre facultats humanes i, per extensió, les d’altres éssers vius. L’adjectiu que l’acompanya modula després aquesta relació. Artificial la situa en el territori d’allò construït; super la projecta cap a una escala de capacitats. En tots dos casos, la denominació proporciona una primera forma a la realitat abans que comencem a examinar amb detall què fa cada sistema, com ho fa i fins on arriben les seves capacitats.
Aquí apareix una conseqüència important. Les paraules que utilitzem orienten també les preguntes que podem formular amb més facilitat. Davant d’una intel·ligència artificial podem preguntar-nos fins a quin punt reprodueix o simula capacitats que associem a la intel·ligència natural; davant d’una superintel·ligència, la comparació de capacitats amb l’ésser humà emergeix gairebé espontàniament. Una denominació reorganitza així l’espai de les preguntes possibles, i les preguntes orienten després l’observació, la investigació i el debat. El recorregut pot continuar fins a les decisions: allò que percebem com a instrument, competidor, assistent, infraestructura, autoritat o potència suscita formes diferents de relacionar-nos-hi. Entre la paraula inicial i la decisió final existeix, per tant, una arquitectura de relacions que sovint opera amb una naturalitat tan gran que gairebé es confon amb la realitat mateixa.
És precisament aquí on el problema s’eixampla. Una paraula constitueix una peça d’una estructura molt més vasta. Pensem també mitjançant conceptes que es relacionen entre ells, jerarquies que estableixen importàncies, experiències que proporcionen antecedents, causalitats amb què expliquem els esdeveniments, criteris amb què els valorem i horitzons temporals des dels quals mesurem les seves conseqüències. Quan totes aquestes peces adquireixen una certa coherència, formen alguna cosa més profunda que un vocabulari: una estructura des de la qual la realitat es fa intel·ligible. És en aquest nivell on podem començar a parlar d’Arquitectures de Pensament.
5. De les paraules a les Arquitectures de Pensament
Una paraula pot orientar la mirada, però pensem amb estructures molt més àmplies que les paraules que les expressen. Davant de qualsevol realitat posem en moviment conceptes apresos, experiències acumulades, relacions causals, analogies, criteris, valors, jerarquies i expectatives; decidim quins elements mereixen atenció, establim connexions entre ells i els situem dins d’un horitzó temporal que ens permet interpretar d’on venen i cap on poden conduir. Gran part d’aquesta activitat es produeix amb una naturalitat extraordinària, perquè la vida ens ha anat proporcionant durant anys les peces amb què construïm la nostra manera de comprendre el món. Cada nova realitat entra així en contacte amb una estructura prèvia que ens permet reconèixer-la, ordenar-la i incorporar-la al conjunt del que ja sabem. Pensar consisteix també en aquesta capacitat d’establir relacions entre allò que arriba i l’arquitectura des de la qual ho rebem.
Podem anomenar Arquitectura de Pensament (AP) aquesta estructura organitzada de conceptes, principis, relacions, criteris i horitzons mitjançant la qual observem, relacionem i interpretem una realitat. La paraula arquitectura resulta aquí especialment adequada perquè posa l’accent en l’organització. Un conjunt de conceptes acumulats constitueix coneixement; una Arquitectura de Pensament apareix quan aquests conceptes estableixen entre ells relacions capaces d’orientar sistemàticament la mirada. Com en un edifici, les peces adquireixen funció per la posició que ocupen i per les connexions que mantenen amb les altres. Algunes actuen com a fonaments, altres proporcionen estructura, unes obren perspectives i altres permeten comunicar espais que, contemplats separadament, semblarien independents. La seva força prové del conjunt i de la coherència de les relacions que el sostenen.
Aquesta distinció permet comprendre per què dues persones que comparteixen els mateixos fets poden construir interpretacions diferents i, alhora, perfectament articulades. Cadascuna pot seleccionar aspectes diferents, atribuir-los una importància distinta, establir altres relacions causals o contemplar conseqüències dins d’horitzons temporals diferents. Un economista, un antropòleg, un enginyer, un historiador o un filòsof poden observar un mateix fenomen i descobrir-hi dimensions diverses perquè cadascun disposa d’instruments conceptuals que fan visibles determinades relacions. Aquesta pluralitat constitueix una de les grans riqueses del coneixement humà: cada arquitectura amplia el camp perceptible des d’una posició determinada i pot aportar dimensions que altres mirades situen en un pla diferent.
Les Arquitectures de Pensament poden tenir orígens molt diversos. Algunes s’han format durant segles dins d’una tradició filosòfica o religiosa; altres provenen d’una disciplina científica, d’una escola econòmica, d’una teoria política o de l’obra d’un autor. També poden construir-se deliberadament al llarg del temps, incorporant conceptes i relacions que acaben configurant un sistema coherent d’observació. Aristòtil, Confuci, Marx, Freud, Hayek o Munger, des de territoris intel·lectuals i amb finalitats molt diferents, ens han deixat conjunts de conceptes i relacions que permeten interrogar una realitat des d’angles específics. Utilitzar una d’aquestes arquitectures significa formular a l’objecte unes preguntes que aquella manera de pensar considera especialment significatives i observar quines relacions apareixen quan les apliquem.
Això introdueix una possibilitat especialment fecunda. Una Arquitectura de Pensament pot passar d’una estructura implícita, incorporada a la nostra manera habitual de pensar, a convertir-se en un instrument explícit d’observació. Podem identificar-ne els conceptes, descriure les relacions que estableix, determinar quines preguntes formula i aplicar-la conscientment a un objecte. En aquell moment, la mirada esdevé també mètode. Un mateix problema, un text, una decisió empresarial, una transformació social o una tecnologia poden ser observats successivament des de diverses arquitectures, i cadascuna farà emergir relacions diferents contingudes o potencialment presents en aquell mateix objecte. La pluralitat de perspectives adquireix així una estructura que permet conservar la identitat de cada mirada i, al mateix temps, comparar els resultats que produeix.
Arribats aquí, podem tornar breument a les dues paraules que han iniciat el nostre recorregut. Artificial Intelligence i Super Intelligence constitueixen encara una modificació molt elemental: hem canviat un adjectiu i hem vist com aquest canvi reorganitza algunes de les relacions conceptuals que envolten l’objecte. Una Arquitectura de Pensament opera en una escala molt més profunda. Incorpora conjunts articulats de conceptes, relacions, causalitats, criteris i horitzons que actuen conjuntament sobre la manera d’interrogar una realitat. Si una sola paraula ja pot desplaçar la posició des de la qual contemplem una tecnologia, resulta fàcil intuir la capacitat d’una arquitectura completa per revelar dimensions diferents d’un mateix objecte.
Aquesta idea constitueix també el punt des del qual pot entendre’s millor un treball desenvolupat durant anys sota el nom d’Arquitectura del Temps i del Poder — ATP. ATP és una Arquitectura de Pensament concreta, construïda al voltant d’una relació particularment persistent en la història humana: la que existeix entre la distribució del poder i la distribució dels horitzons temporals des dels quals persones, organitzacions i societats poden pensar i actuar. És des d’aquesta arquitectura específica, i des del recorregut que ha anat construint, que podem avançar un pas més en la qüestió que ens ocupa.
6. ATP: una Arquitectura de Pensament concreta
L’Arquitectura del Temps i del Poder neix d’una observació que, amb els anys, ha anat desplegant les seves conseqüències: la distribució del poder està íntimament relacionada amb la distribució dels horitzons temporals. Persones, organitzacions i societats disposen de capacitats diferents per projectar-se cap al futur, preservar allò construït en el passat, administrar el present i convertir el temps disponible en possibilitats d’acció. Qui pot pensar a trenta anys opera en un territori diferent de qui necessita resoldre demà; qui disposa de memòria acumulada afronta el present des d’una posició diferent de qui disposa d’un horitzó de memòria més curt; qui pot esperar, anticipar, ajornar o accelerar disposa també d’una forma de poder. Temps i poder apareixen així com dimensions que es creuen contínuament, i la seva relació proporciona una perspectiva des de la qual observar fenòmens que, contemplats separadament, podrien semblar pertànyer a territoris independents.
Al llarg del seu desenvolupament, ATP ha anat convertint aquesta mirada inicial en una arquitectura formada per dominis que exploren manifestacions diferents d’aquesta relació. Cada domini concentra una part del camp d’observació, desenvolupa els seus conceptes i estableix connexions amb els altres, mentre el conjunt conserva una mateixa arquitectura de fons. Aquesta construcció progressiva permet que una qüestió tecnològica pugui relacionar-se amb el poder, que el poder pugui observar-se des del temps, que el present pugui llegir-se amb l’ajuda de la memòria i que les transformacions de llarg recorregut puguin ser examinades més enllà de l’esdeveniment immediat que les fa visibles. ATP funciona, en aquest sentit, com una estructura de relacions que proporciona continuïtat a la mirada i permet interrogar objectes diferents des d’un conjunt coherent de preguntes.
Considerar ATP com una Arquitectura de Pensament introdueix una conseqüència que arriba més enllà de la mateixa ATP. Una arquitectura que pot ser descrita, delimitada i documentada també pot ser utilitzada conscientment com a prisma d’observació. Podem prendre un objecte extern —un text, una decisió, una tecnologia, un procés històric, una transformació econòmica— i preguntar-nos què es fa visible quan l’observem des de les relacions que aquella arquitectura considera significatives. L’objecte conserva la seva identitat i aporta els seus propis fets; l’arquitectura aporta les preguntes, les relacions i els horitzons des dels quals aquests fets són examinats. El resultat amplia l’objecte cognitivament accessible perquè fa emergir connexions que aquella determinada manera de mirar permet reconèixer.
Aquesta concepció preserva també una característica essencial de qualsevol Arquitectura de Pensament: la seva perspectiva és identificable. ATP ofereix una mirada determinada precisament perquè té una arquitectura determinada. Una altra AP pot situar el mateix objecte davant d’altres conceptes, establir altres relacions i fer emergir dimensions diferents. Aquesta pluralitat permet passar de l’acumulació de punts de vista a una forma més estructurada de pensament: sabem des de quina arquitectura observem, podem conservar-ne la traçabilitat i podem comparar allò que diferents arquitectures fan visible sobre un mateix objecte. La perspectiva passa així a formar part explícita del procés de coneixement.
A partir d’aquí s’obre una qüestió especialment fecunda. Si podem identificar l’objecte que observem i també l’arquitectura des de la qual l’observem, podem estudiar la transformació cognitiva que es produeix entre tots dos. La metàfora del prisma apareix gairebé de manera natural: una llum entra, travessa una estructura amb propietats determinades i en surt desplegada d’una manera que permet distingir dimensions que abans viatjaven juntes. La llum manté la continuïtat amb el seu origen i el prisma participa en la forma en què aquesta llum es manifesta després de travessar-lo. Traslladada al coneixement, aquesta imatge ens condueix cap a un territori amb antecedents intel·lectuals propis i amb una història que convé reconèixer abans de continuar: la Refracció Cognitiva.
7. Del prisma a la Refracció Cognitiva
La idea que allò que coneixem arriba a nosaltres transformat per les estructures des de les quals ho interpretem recorre una part important de la història del pensament, encara que els autors l’hagin formulada amb llenguatges diferents i amb propòsits també diferents. La tradició hermenèutica va convertir aquesta qüestió en un dels seus territoris centrals. Wilhelm Dilthey va situar la comprensió dins de l’experiència històrica de qui interpreta; Hans-Georg Gadamer va desenvolupar la idea que tota comprensió es produeix des d’un horitzó previ i que comprendre implica una transformació d’aquest horitzó; Paul Ricoeur va aprofundir en la mediació interpretativa mitjançant la qual accedim al sentit. Des d’una tradició diferent, Lev Vygotski va utilitzar explícitament la metàfora de la refracció per explicar com l’entorn adquireix significació a través de l’experiència de la persona: una mateixa realitat pot ser viscuda de manera diferent perquè passa a través d’una relació singular entre subjecte i entorn. Les paraules, les metàfores i els camps disciplinaris varien, però al darrere apareix una intuïció persistent: coneixem la realitat a través d’estructures que participen en la forma que aquesta realitat adquireix per a nosaltres.
Dins d’aquesta genealogia, la formulació de l’antropòleg brasiler Roberto Cardoso de Oliveira resulta especialment pròxima a la imatge que utilitzem aquí. En O trabalho do antropólogo: olhar, ouvir, escrever (1996), Cardoso reflexiona sobre la manera com la formació teòrica disciplina la mirada de l’antropòleg i descriu el seu esquema conceptual com una mena de prisma a través del qual la realitat observada experimenta un procés de refracció. La metàfora adquireix força perquè Cardoso l’estén al procés mateix del coneixement: l’observador arriba a l’objecte amb una estructura conceptual que participa en allò que esdevé visible i significatiu. La seva formulació ens proporciona, per tant, un antecedent especialment clar de la relació objecte–prisma–refracció, inserit alhora en una constel·lació intel·lectual molt més extensa.
La mateixa expressió Cognitive Refraction ha aparegut també, amb significats diversos, en treballs posteriors. Hannah M. Grossman va proposar el 2018 un Cognitive Refraction Model en l’àmbit educatiu, relacionat amb la manera com l’experiència intervé en l’aprenentatge; Otto Paans ha desenvolupat la refracció com un procés cognitiu de caràcter creatiu i generatiu, recuperant també antecedents filosòfics anteriors; i José Mauro Rocha de Barros, en Ideas That Arrive Whole, But I Absorb in Parts: Cognitive Refraction, utilitza explícitament el concepte per descriure el procés mitjançant el qual una idea que arriba amb una determinada integritat és rebuda, fragmentada, reorganitzada i incorporada segons les estructures cognitives de qui la rep. Les formulacions pertanyen a contextos i propòsits diferents, i precisament aquesta diversitat resulta significativa: la refracció reapareix quan diferents autors necessiten explicar que el coneixement, en passar d’un objecte o una idea cap a una consciència que l’interpreta, adquireix una configuració relacionada amb l’estructura que el rep.
La imatge física ajuda a comprendre la força de la metàfora. Quan un feix de llum travessa un prisma, la llum interactua amb les propietats del medi que travessa i emergeix transformada en la seva manifestació. Allò que percebem després del prisma conserva una relació precisa amb allò que hi ha entrat i, alhora, ens permet distingir dimensions que abans arribaven conjuntament als nostres ulls. Traslladat al coneixement, l’objecte ocupa el lloc de la llum i l’estructura conceptual ocupa el lloc del prisma. Una determinada manera de pensar selecciona relacions, estableix jerarquies, connecta causes i conseqüències, situa els elements en el temps i fa emergir dimensions que adquireixen significació des d’aquella perspectiva. L’objecte continua proporcionant la matèria sobre la qual pensem; el prisma participa en la forma cognitiva amb què aquesta matèria esdevé accessible.
És en aquest sentit que utilitzem aquí l’expressió Refracció Cognitiva. La concebem com el procés mitjançant el qual un objecte és observat a través d’una Arquitectura de Pensament determinada i produeix un nou objecte cognitivament refractat, vinculat a l’original i enriquit per les relacions que aquella arquitectura permet fer emergir. La Refracció Cognitiva converteix així la perspectiva en una part explícita del procés: podem identificar l’objecte de partida, identificar el prisma conceptual utilitzat i observar el resultat que sorgeix de la seva interacció. Allò que habitualment succeeix incorporat a la nostra pròpia manera de pensar pot començar a ser contemplat, descrit i estudiat com una operació cognitiva.
Aquí apareix el punt que ens interessa especialment. Els antecedents que acabem de recórrer ens ajuden a comprendre la refracció com una propietat de la relació entre coneixement, experiència i estructura conceptual; les Arquitectures de Pensament permeten donar una forma explícita al prisma. Quan una AP està documentada amb prou precisió —els seus conceptes, les relacions que estableix, els criteris que utilitza, les preguntes que formula i els horitzons des dels quals observa— podem aplicar-la conscientment a un objecte determinat. La refracció passa aleshores a oferir una possibilitat addicional: podem escollir el prisma, conservar-ne la identitat i estudiar què es fa visible quan el mateix objecte travessa arquitectures diferents.
Aquesta possibilitat modifica subtilment la pregunta amb què havíem començat. Ja sabem que substituir Artificial per Super pot reorganitzar les relacions conceptuals que envolten una tecnologia. Ara podem anar més lluny. Si una sola paraula és capaç de desplaçar la nostra mirada, una Arquitectura de Pensament completa pot actuar com un prisma molt més ric, format per nombrosos conceptes i relacions que treballen conjuntament. La qüestió passa, doncs, de la força d’un nom a la capacitat d’una arquitectura sencera per fer emergir dimensions diferents d’una mateixa realitat. I és aquí, precisament, on la metàfora comença a convertir-se en un instrument per pensar.
8. Quan la llum travessa el prisma
La metàfora del prisma ens permet avançar perquè conserva alhora dues idees essencials: la continuïtat de l’objecte i la intervenció de l’estructura que travessa. Quan la llum blanca entra en un prisma, les diferents longituds d’ona es refracten de manera diferent i allò que arribava als nostres ulls aparentment unit es desplega en un espectre. El prisma permet que determinades propietats es manifestin d’una manera nova i perceptible. Aquesta imatge ofereix una correspondència fecunda amb el coneixement: davant nostre tenim un objecte complex, format per fets, relacions, antecedents, conseqüències i possibilitats que difícilment podem contemplar simultàniament amb la mateixa intensitat. Una Arquitectura de Pensament actua sobre aquesta complexitat proporcionant una estructura des de la qual unes relacions adquireixen rellevància, unes connexions es fan visibles i unes dimensions poden ser observades dins d’un conjunt que els dona sentit.
Podem representar aquest procés, en la seva forma més elemental, com el pas d’un objecte O a través d’una Arquitectura de Pensament P, del qual emergeix un objecte refractat O′. La formulació —O → P → O′— serveix aquí com una notació mínima d’un procés molt més ric. O pot ser un text, un esdeveniment històric, una tecnologia, una empresa, una decisió, una institució o qualsevol altra realitat susceptible de ser interrogada. P és l’arquitectura que utilitzem com a prisma: el conjunt articulat de conceptes, relacions, criteris i horitzons que orienta l’observació. O′ és el resultat d’aquesta trobada, un objecte que manté la seva genealogia respecte d’O i que incorpora les relacions que P ha permès fer emergir. La traçabilitat entre els tres moments resulta essencial perquè permet saber sempre quin era l’objecte de partida, des de quina arquitectura ha estat observat i quina configuració cognitiva n’ha resultat.
Aquesta manera d’entendre la refracció concedeix una importància particular a la riquesa de l’objecte original. Cada realitat conté moltes més relacions potencials de les que una sola mirada acostuma a activar simultàniament. Un procés industrial pot ser observat des de l’eficiència econòmica, des del consum energètic, des de l’organització del treball, des de l’impacte ambiental, des de la distribució del poder o des de l’horitzó temporal de les decisions que el sostenen. Cada perspectiva treballa sobre el mateix objecte i fa emergir una configuració diferent de relacions significatives. La refracció permet conservar aquesta pluralitat ordenant-la: cada resultat pot ser reconduït al prisma que l’ha produït i cada prisma pot ser examinat segons la seva pròpia arquitectura.
Això converteix l’Arquitectura de Pensament en alguna cosa més que una perspectiva genèrica. Perquè pugui actuar com a prisma cognitiu, la seva estructura necessita consistència: conceptes identificables, relacions definides, principis recognoscibles, preguntes que derivin de la seva pròpia lògica i una genealogia que permeti comprendre d’on procedeixen. Una AP construïda a partir d’un autor, per exemple, ha de preservar el pensament documentat d’aquell autor; una arquitectura procedent d’una tradició filosòfica ha de conservar-ne els conceptes i les relacions fonamentals; ATP, quan actua com a prisma, ha de fer-ho des del seu propi corpus i des de les relacions que aquest ha desenvolupat. La qualitat de la refracció depèn, en bona mesura, de la fidelitat amb què el prisma conserva l’arquitectura que representa.
Aquí apareix una diferència decisiva entre acumular opinions i refractar cognitivament un objecte. Una col·lecció d’opinions ens ofereix respostes diverses; la Refracció Cognitiva ens permet conèixer també l’arquitectura que ha produït cadascuna de les mirades. Aquesta genealogia converteix la pluralitat en coneixement comparable. Davant d’un mateix objecte podem observar què emergeix des d’una arquitectura determinada, quines relacions adquireixen centralitat, quins horitzons temporals apareixen i quines noves preguntes s’obren. El resultat conserva així dues històries inseparables: la història de l’objecte que ha entrat al prisma i la història intel·lectual del prisma que l’ha refractat.
La possibilitat més interessant apareix quan aquesta operació esdevé deliberada. Habitualment portem amb nosaltres les nostres arquitectures implícites i contemplem el món des d’elles amb la naturalitat amb què mirem a través d’una finestra. Identificar una AP permet convertir aquesta condició habitual del pensament en una elecció cognitiva: podem decidir quin prisma utilitzem per observar un objecte i, més endavant, substituir-lo per un altre i contemplar què emergeix. La pregunta «què veig?» incorpora aleshores una segona dimensió: «des d’on ho estic veient?». Quan totes dues preguntes es mantenen unides, la perspectiva passa a formar part explícita del coneixement que construïm.
Ara ja disposem de l’instrument conceptual necessari per tornar al punt de partida. A Nova York havíem observat una substitució aparentment mínima: Artificial per Super. Podem contemplar-la ara com un experiment elemental de refracció. Conservem l’objecte tecnològic i modifiquem una peça significativa del prisma a través del qual el presentem. El que emergeix a l’altra banda continua referint-se a les mateixes màquines, als mateixos algoritmes i als mateixos sistemes, mentre les relacions que aquests estableixen amb nosaltres comencen a ordenar-se d’una altra manera. És hora, doncs, de fer passar Artificial Intelligence i Super Intelligence pel prisma i observar què apareix a l’altra banda..
9. Artificial Intelligence → Super Intelligence: l’experiment
Tornem, doncs, al mateix objecte tecnològic i observem què succeeix quan el fem passar successivament per les dues denominacions. En el primer recorregut tenim O → P(AI) → O′; en el segon, O → P(SI) → O″. La notació ens ajuda a mantenir estable allò que volem observar: O representa el conjunt de tecnologies de partida, mentre que P(AI) i P(SI) introdueixen dues configuracions conceptuals diferents. L’interès de l’experiment resideix precisament en aquesta permanència de l’objecte. Podem conservar els mateixos models, els mateixos algoritmes, la mateixa infraestructura computacional i les mateixes capacitats disponibles, i observar com la substitució d’una sola paraula modifica les relacions que espontàniament establim amb tot aquest conjunt.
Quan el prisma conté l’expressió Artificial Intelligence, la primera relació que apareix és genealògica. L’adjectiu situa aquesta intel·ligència dins del món de les coses produïdes per l’ésser humà i ens convida a relacionar-la amb la intel·ligència que coneixem a través de la nostra pròpia experiència. D’aquí sorgeixen preguntes sobre semblança, imitació, aprenentatge, raonament, llenguatge o creativitat. La denominació conserva també implícitament la presència del creador: allò artificial remet a una acció humana anterior que ho ha concebut, construït i posat en funcionament. Dins d’aquest paisatge conceptual, la tecnologia apareix vinculada a una genealogia i la relació entre l’ésser humà i la màquina s’organitza inicialment al voltant de la procedència.
Fem passar ara el mateix objecte per Super Intelligence. El centre de gravetat es desplaça. Super introdueix una magnitud relativa i convida a buscar immediatament el terme de comparació. En el cas de la intel·ligència, aquest terme apareix amb facilitat: nosaltres. La pregunta sobre l’origen cedeix protagonisme a la pregunta sobre la capacitat. Quant sap? Quant raona? Quant pot arribar a fer? En quins àmbits ens supera? Fins on pot ampliar aquesta superioritat? La mateixa tecnologia que sota el primer prisma mantenia en primer pla la seva condició d’artefacte apareix ara situada dins d’una escala en què la intel·ligència humana pot convertir-se en unitat de mesura.
Podem comprovar la refracció observant les preguntes que cadascuna de les expressions desperta en nosaltres. Artificial Intelligence pot portar-nos a preguntar com s’ha construït, amb quines dades ha après, quines funcions automatitza, quina part de l’activitat humana reprodueix o amplia i quina relació manté amb els seus creadors. Super Intelligence facilita preguntes sobre superioritat, autonomia, velocitat, poder, control, confiança i capacitat futura. També transforma la dimensió temporal: artificial descriu una condició de l’objecte en el present, mentre super pot incorporar fàcilment una trajectòria, perquè allò que avui supera una determinada capacitat pot superar-ne demà moltes més. La paraula comença així a projectar sobre l’objecte un horitzó.
Aquest últim desplaçament és especialment revelador des d’ATP. Quan una tecnologia queda situada dins d’una narració de capacitat creixent, el futur entra en la percepció del present. Comencem a relacionar-nos amb allò que la tecnologia pot arribar a ser, i aquesta expectativa participa en les decisions que prenem avui: inversions, infraestructures, educació, regulació, estratègia empresarial, recerca o defensa poden incorporar anticipacions sobre capacitats que encara estan en desenvolupament. El nom ajuda a determinar l’horitzó temporal des del qual contemplem l’objecte, i aquest horitzó pot modificar la distribució d’atenció, recursos i poder al seu voltant. Una paraula que descriu una tecnologia participa així també en la construcció del futur des del qual aquella tecnologia és interpretada en el present.
El lector pot fer ara un experiment senzill amb si mateix. Pot pronunciar mentalment, una darrere l’altra, les dues expressions: Intel·ligència Artificial. Superintel·ligència. I observar què apareix. Quina de les dues expressions suggereix més autonomia? Quina activa amb més facilitat una relació de superioritat? Quina projecta més poder? Quina obre un horitzó temporal més llarg? Quina genera confiança, admiració, inquietud o expectativa? Les respostes variaran segons la persona perquè cadascú aporta també la seva pròpia arquitectura, i aquesta variació forma part de l’experiment. Allò significatiu és que el canvi d’una sola paraula proporciona material suficient perquè apareguin relacions diferents al voltant d’un mateix objecte.
La Refracció Cognitiva es fa visible precisament en aquesta diferència. O′ i O″ conserven la genealogia d’O i ofereixen configuracions diferents de significat. Podem tornar sempre a l’objecte inicial, contrastar les interpretacions amb els seus fets i identificar quin prisma ha contribuït a fer emergir cada relació. Aquesta traçabilitat preserva l’objecte mentre ens permet explorar la pluralitat de les seves lectures. La refracció es converteix així en una manera d’ampliar el camp cognitiu mantenint sempre visible el camí que ens retorna al punt de partida.
Arribats aquí, l’experiment d’Artificial Intelligence i Super Intelligence comença a quedar petit. Hem modificat una paraula i ja hem obtingut dues configuracions perceptives prou diferents per poder observar-les. Una Arquitectura de Pensament conté molt més: conceptes articulats, relacions, criteris, causalitats, jerarquies i horitzons que poden actuar conjuntament sobre l’objecte. La pregunta següent apareix gairebé sola: què podem arribar a descobrir si, en lloc de canviar una paraula del prisma, canviem deliberadament el prisma sencer?
10. I si canviem deliberadament el prisma?
Fins aquí hem observat una operació mínima. Hem mantingut l’objecte i hem modificat una paraula capaç d’alterar algunes de les relacions conceptuals que establim amb ell. El resultat ja ens ha permès comprovar que una mateixa realitat tecnològica pot adquirir configuracions perceptives diferents segons el lloc des del qual la contemplem. Ara podem ampliar l’experiment. Podem prendre una Arquitectura de Pensament completa, amb els seus conceptes, les seves relacions, els seus criteris i els seus horitzons, i convertir-la deliberadament en el prisma a través del qual fem passar l’objecte. El moviment adquireix aleshores una nova profunditat: passem d’una refracció produïda per una variació terminològica a una refracció estructurada per una manera articulada de pensar.
Imaginem un mateix objecte observat successivament des de diverses Arquitectures de Pensament. Una arquitectura econòmica pot fer emergir incentius, costos, recursos escassos, productivitat i distribució de beneficis; una arquitectura ecològica pot situar en primer terme fluxos materials, energia, límits físics, externalitats i sostenibilitat; una arquitectura filosòfica pot interrogar els pressupòsits sobre coneixement, llibertat, responsabilitat o naturalesa humana; una tradició religiosa pot incorporar-hi transcendència, dignitat, deure o sentit; una arquitectura construïda a partir del pensament d’un autor determinat formularà les preguntes que deriven dels seus conceptes i de les relacions que aquell autor va establir entre ells. ATP, per la seva banda, dirigirà particularment l’atenció cap a les relacions entre temps, poder i horitzons d’acció. Cada prisma treballa sobre el mateix objecte i contribueix a desplegar dimensions que adquireixen significació dins de la seva pròpia estructura.
Podem representar aquesta pluralitat de manera elemental: O → P₁ → O₁′; O → P₂ → O₂′; O → P₃ → O₃′. La notació expressa una idea senzilla: mantenim identificable l’objecte de partida i variem conscientment l’arquitectura utilitzada per observar-lo. Els resultats poden llegir-se individualment i també posar-se en relació. Allò que una arquitectura situa al centre pot aparèixer en una posició diferent en una altra; una relació causal que adquireix una gran importància des d’un prisma pot quedar integrada en una cadena més extensa quan l’objecte travessa un altre. Aquesta diversitat ofereix una cartografia progressivament més rica perquè cada refracció conserva la seva procedència i pot ser contrastada amb les altres.
La possibilitat de comparar els resultats introdueix una dimensió especialment fecunda. Davant de diverses refraccions d’un mateix objecte podem observar convergències, divergències, complementarietats i tensions. Quan arquitectures construïdes des de tradicions independents fan emergir una mateixa relació, aquesta coincidència mereix atenció; quan arriben a interpretacions diferents, la discrepància ens permet investigar quins conceptes, criteris o horitzons han conduït a cadascun dels resultats. La diferència es converteix així en material de coneixement. Podem recórrer el camí invers, des del resultat fins al prisma, i comprendre per què aquella determinada arquitectura ha fet visible aquella determinada configuració.
Aquest recorregut també permet contemplar les Arquitectures de Pensament d’una manera nova. Una AP pot ser llegida, estudiada i transmesa com a cos de coneixement, i pot actuar alhora com un instrument cognitiu aplicable. El pensament d’un autor, una escola o una tradició adquireix així una segona vida: a més d’explicar què va pensar sobre els problemes del seu temps, pot proporcionar una estructura des de la qual interrogar objectes que aquell pensador mai no va conèixer. Les preguntes de Munger sobre els mecanismes que condicionen el judici, per exemple, poden aplicar-se a una decisió contemporània; una arquitectura derivada d’un pensador clàssic pot refractar una tecnologia del segle XXI; una AP concebuda avui podrà ser aplicada demà a realitats que encara no existeixen. L’arquitectura preserva una manera de relacionar conceptes i aquesta manera de relacionar-los pot continuar produint coneixement davant d’objectes nous.
Aquí apareix també una dimensió temporal que mereix atenció. Durant mil·lennis, una part essencial de la transmissió del pensament ha consistit a conservar textos perquè generacions posteriors poguessin llegir-los i interpretar-los. La possibilitat d’identificar Arquitectures de Pensament afegeix una capa a aquesta transmissió: podem conservar també les relacions estructurades des de les quals aquells textos pensaven. El coneixement heretat esdevé així, a més d’una biblioteca de respostes, una biblioteca de prismes. Cada arquitectura preservada amplia el nombre de llocs des dels quals podem contemplar els problemes del present.
La Refracció Cognitiva adquireix en aquest punt una dimensió deliberada. Podem escollir el prisma en funció de l’objecte i de les preguntes que volem explorar; podem aplicar-ne diversos successivament; podem conservar els resultats i comparar-los; podem tornar a l’objecte original i comprovar quines dimensions provenen dels seus fets i quines relacions han estat activades per cada arquitectura. Aquest procés transforma la pluralitat de perspectives en una pràctica cognitiva ordenada i traçable. I obre una pregunta que les capacitats tecnològiques actuals permeten començar a formular també en termes operatius: podem convertir aquesta capacitat humana de refractar una realitat a través de diferents arquitectures en un procés explícit, sistemàtic, reproduïble, comparable i traçable?
La resposta a aquesta pregunta mereixerà un desenvolupament propi. Aquí ens interessa deixar oberta la porta que crea, perquè el nostre recorregut encara ha de tornar al problema que el va originar. Si les Arquitectures de Pensament determinen quines relacions es fan visibles, quines preguntes apareixen i quins horitzons entren en consideració, aleshores l’elecció del prisma té conseqüències que arriben molt més enllà del coneixement abstracte. Les societats decideixen després d’haver interpretat; trien entre alternatives que abans han hagut de concebre; distribueixen recursos entre futurs que prèviament han estat capaços d’imaginar. El poder que executa una decisió conviu, per tant, amb un territori anterior: el poder que participa en la construcció de les realitats entre les quals podrem decidir.
11. El poder que precedeix la decisió
Acostumem a reconèixer el poder quan es manifesta en els seus efectes més visibles: una llei que entra en vigor, un pressupost que distribueix recursos, una empresa que decideix una inversió, un govern que fixa una prioritat, una institució que estableix una norma o una persona que disposa de la capacitat d’orientar l’acció d’altres persones. En tots aquests casos el poder apareix associat a la decisió i a la possibilitat de convertir-la en realitat. Aquesta manifestació visible s’inscriu, però, dins d’un procés més extens, que comença en el lloc on es construeixen les categories amb què interpretarem el problema, les relacions que considerarem significatives, els futurs que serem capaços d’imaginar i les alternatives entre les quals, finalment, podrem escollir. La decisió constitueix així un moment dins d’un recorregut més llarg; el poder comença també en la configuració de l’espai cognitiu dins del qual una determinada decisió arribarà a semblar possible, convenient, urgent o necessària.
Una societat decideix a partir de les realitats que és capaç de concebre. Les categories amb què ordena el món participen en la definició dels problemes i contribueixen, alhora, a delimitar el camp de les respostes. Quan una qüestió és interpretada principalment com un problema econòmic, determinades variables adquireixen centralitat; quan és percebuda com una qüestió de seguretat, apareixen altres prioritats; quan entra en el territori dels drets, de l’energia, de la demografia o de la tecnologia, cadascun d’aquests marcs activa relacions i horitzons diferents. Les decisions que arribaran després es construeixen sobre aquest primer ordre de significats. Per això el poder de determinar les categories d’una conversa col·lectiva pot arribar a ser tan profund: participa en la construcció del mapa sobre el qual després discutirem quin camí volem seguir.
ATP incorpora aquí una dimensió addicional: el temps. Cada arquitectura situa també els problemes dins d’un horitzó temporal. Una decisió pot ser contemplada des de l’urgència de demà, des del cicle econòmic dels pròxims anys, des d’una generació o des de transformacions que necessitaran dècades per desplegar-se. El mateix objecte adquireix relacions diferents quan canvia la distància temporal des de la qual l’observem. Una infraestructura pot representar un cost en el present i una capacitat estratègica durant cinquanta anys; una tecnologia pot oferir un guany immediat i modificar progressivament una estructura de poder; una decisió eficient dins d’un trimestre pot adquirir un significat diferent quan es contempla des d’una generació. Disposar d’horitzó és també disposar de poder, perquè permet incorporar al present conseqüències que encara es troben lluny i actuar avui en funció d’elles.
Aquesta relació entre temps i poder es fa especialment visible en la transformació tecnològica actual. Els actors que defineixen avui què significa la Intel·ligència Artificial, quines capacitats li atribuïm, quins riscos hi associem i quin futur projectem sobre ella participen també en les decisions que determinaran la seva trajectòria: capital, energia, centres de dades, semiconductors, educació, regulació, recerca, defensa i infraestructures. Una denominació com Super Intelligence incorpora potencialment un horitzó de capacitat superior i, en fer-ho, pot contribuir a situar el present dins d’una narració de desenvolupament que apunta cap endavant. Aquesta narració pot influir en la manera com governs, empreses i ciutadans distribueixen avui recursos i atenció entre futurs possibles. El llenguatge, el temps i el poder apareixen així dins d’una mateixa arquitectura.
La Refracció Cognitiva permet observar aquest procés amb una precisió particular perquè manté visible el prisma. Si una determinada arquitectura presenta una tecnologia principalment com una oportunitat econòmica, podem identificar les relacions que aquella mirada ha activat; si una altra la contempla com una transformació antropològica, podem seguir el seu recorregut conceptual; si una tercera la situa dins d’una competició geopolítica, podem observar quins actors, recursos i horitzons entren en escena. Cadascuna construeix un espai diferent de possibilitats i cadascuna pot conduir cap a decisions diferents. Fer explícita l’arquitectura permet comprendre millor el trajecte que uneix percepció, interpretació i acció, i converteix la procedència de la mirada en una part visible del procés de decisió.
Aquesta perspectiva ens porta a una dimensió del poder que precedeix l’exercici formal de l’autoritat. Qui participa en la construcció de les categories amb què una comunitat interpreta el món participa també en la configuració de les alternatives que aquella comunitat podrà imaginar. Qui amplia l’horitzó temporal amplia el camp de conseqüències que poden entrar en una decisió. Qui introdueix una nova relació conceptual pot fer visible una possibilitat que fins aleshores ocupava una posició perifèrica. El poder apareix així també com a capacitat d’estructurar el camp cognitiu en què les decisions es formen, un poder que circula a través de l’educació, la ciència, els mitjans, les institucions, les empreses, la cultura i el llenguatge.
I aquesta circulació ens retorna al nostre cas inicial. Una paraula pronunciada a Nova York pot iniciar un recorregut que la porti a documents oficials, reunions diplomàtiques, titulars, empreses, universitats i converses quotidianes. A mesura que avança, la paraula transporta també les relacions que conté. Si Super Intelligence amplia la seva circulació, ho farà amb una determinada manera de situar la tecnologia respecte de nosaltres i respecte del futur. El prisma, aleshores, ja ha començat a moure’s.
12. Quan el prisma circula
Els conceptes viatgen. Ho han fet sempre, transportats durant segles per la paraula oral, els llibres, les escoles, les esglésies, les universitats, els governs, els mercats i els mitjans de comunicació. Cada època ha disposat de les seves pròpies xarxes de transmissió i ha determinat amb elles la velocitat i l’abast amb què una determinada manera de veure el món podia passar d’una persona a una comunitat i d’una comunitat a una societat sencera. La nostra època ha multiplicat extraordinàriament aquesta capacitat. Una expressió pronunciada davant d’un micròfon pot entrar en qüestió de minuts en milions de pantalles, ser traduïda a desenes de llengües, comentada per governs i empreses, incorporada a documents, repetida per sistemes automàtics i convertida en matèria primera de noves converses. La circulació contemporània de les paraules és també, per aquesta raó, una circulació accelerada de les estructures conceptuals que les acompanyen.
El recorregut de Super Intelligence permet observar les primeres etapes d’aquest procés gairebé mentre es produeixen. La denominació apareix públicament en el discurs del president dels Estats Units, comença a incorporar-se al llenguatge d’una part de l’Administració nord-americana i arriba després a la conversa entre Donald Trump i Xi Jinping. La resposta pública del Ministeri d’Afers Exteriors xinès, expressada en termes de respecte per l’elecció terminològica nord-americana, introdueix el concepte en un nou espai: el de la relació entre les dues potències que avui concentren una part decisiva de la competició mundial al voltant d’aquestes tecnologies. El terme adquireix així una trajectòria pròpia. Ha passat de la paraula individual a la institució i de la institució a la interlocució entre Estats, cadascun dels quals conserva la seva llengua, els seus conceptes, els seus interessos i la seva pròpia manera d’interpretar la transformació tecnològica.
Aquesta seqüència ens interessa perquè permet distingir entre l’origen d’un concepte i el poder que pot adquirir mitjançant la circulació. Una denominació pot néixer en un lloc determinat i, a mesura que altres actors la reconeixen, la tradueixen, l’adopten, l’adapten o hi responen, entrar en arquitectures diferents de la que li va donar origen. Cada nova incorporació amplia la seva presència i pot modificar-ne també el significat. Els mitjans poden convertir-la en titular; les empreses, transformar-la en relat corporatiu; les universitats, discutir-ne la precisió; les institucions, utilitzar-la per ordenar programes i polítiques; els ciutadans, incorporar-la al vocabulari quotidià. En cadascun d’aquests espais el concepte trobarà estructures prèvies amb les quals relacionar-se, i d’aquesta trobada sorgiran noves refraccions.
La circulació del prisma es converteix així en un fenomen de poder perquè la repetició proporciona familiaritat, la institucionalització proporciona continuïtat i la difusió proporciona escala. Quan una determinada arquitectura conceptual aconsegueix una presència extensa, les seves categories comencen a formar part del repertori amb què una societat pensa espontàniament. Les persones poden adoptar-les, transformar-les, combinar-les amb altres o discutir-les, i totes aquestes operacions parteixen ja de l’existència del concepte dins de l’espai compartit. El poder d’una arquitectura es manifesta també en aquesta capacitat de proporcionar les paraules i les relacions amb què formularem les preguntes següents.
En el cas que ens ocupa, aquesta circulació té una característica particular: el canvi proposat afecta la manera d’anomenar una tecnologia que ja participa activament en la producció i distribució del coneixement. Els sistemes que agrupem sota el terme Intel·ligència Artificial intervenen cada vegada més en la cerca d’informació, la redacció, la traducció, l’educació, la programació, la investigació i la conversa quotidiana. Això significa que l’objecte denominat participa també en la propagació de les denominacions que utilitzem per descriure’l. Una nova expressió pot ser llegida, processada, traduïda i reproduïda pels mateixos sistemes als quals fa referència. El prisma circula a través d’una infraestructura que forma part de l’objecte refractat, una característica singular de la transformació cognitiva que estem vivint.
Arribats aquí, la pregunta inicial ha canviat de dimensió. Ja podem contemplar Super Intelligence com alguna cosa més que la preferència terminològica d’un president. El cas ens ha permès seguir el recorregut d’una denominació des de la paraula fins a la institució, de la institució fins a les relacions internacionals i d’allà cap a l’espai social on els conceptes competeixen, es combinen i sedimenten. La qüestió que emergeix és més àmplia i més duradora: com circulen i adquireixen poder les arquitectures amb què interpretem la realitat?
Aquesta pregunta ens retorna al lloc on va començar el recorregut. A la tribuna de les Nacions Unides, entre discursos sobre guerres, economia, fronteres, energia i poder, van canviar dues paraules. Ara podem tornar a aquell instant amb una mirada diferent. El trajecte que hem fet entre llenguatge, Arquitectures de Pensament, Refracció Cognitiva, temps i poder ens permet veure que, mentre les màquines continuaven exactament al seu lloc, alguna cosa ja havia començat a moure’s en el territori des del qual les pensem.
13. Tornem a Nova York
Tornem, doncs, al 22 de setembre de 2026. Tornem a la tribuna de l’Assemblea General de les Nacions Unides i a aquell instant en què Donald Trump proposa substituir Artificial Intelligence per Super Intelligence. Després del recorregut que hem fet, l’escena conserva els mateixos protagonistes i les mateixes paraules, però nosaltres ja la contemplem des d’un altre lloc. Podem veure simultàniament la tecnologia que continua funcionant als centres de dades, els sistemes que continuen executant els seus processos i una modificació que s’està produint en un territori diferent: el de les categories amb què aquesta tecnologia serà pensada. El canvi d’un adjectiu apareix ara com una petita intervenció sobre una arquitectura conceptual molt més extensa.
Artificial situava aquella intel·ligència respecte del seu origen; super la situa potencialment respecte de nosaltres. Entre totes dues paraules hi ha un desplaçament des de la procedència cap a la posició, des de la naturalesa de l’objecte cap a l’escala de les seves capacitats. Aquest moviment pot semblar minúscul quan el contemplem dins d’una frase i considerable quan observem les relacions que activa. La intel·ligència humana entra més fàcilment en escena com a referència; la superioritat apareix com a possibilitat; el futur s’acosta al present perquè una escala convida a imaginar fins on pot continuar creixent; i el poder entra en la conversa perquè tota capacitat superior suscita immediatament preguntes sobre qui la posseeix, qui la dirigeix, qui hi accedeix i durant quant de temps podrà conservar-ne l’avantatge.
Hem arribat així des d’una paraula fins a una Arquitectura de Pensament. El recorregut ens ha permès veure que les denominacions formen part de sistemes més amplis de conceptes, relacions, criteris i horitzons des dels quals fem intel·ligible la realitat. També ens ha permès observar que aquestes arquitectures poden identificar-se, explicitar-se i convertir-se deliberadament en prismes d’observació. La Refracció Cognitiva dona forma a aquest moviment: un objecte travessa una arquitectura determinada i emergeix desplegat segons les relacions que aquella arquitectura permet fer visibles. El prisma es converteix així en una manera d’interrogar el coneixement.
Aquesta possibilitat adquireix una dimensió particular en el moment històric que vivim. Durant segles hem heretat les Arquitectures de Pensament principalment a través dels textos, de les institucions i de les persones capaces de transmetre-les. Avui disposem també d’eines capaces de treballar amb grans corpus, reconstruir relacions conceptuals, contrastar perspectives i conservar la genealogia dels resultats. Això obre un territori en què una arquitectura pot ser estudiada també per la seva capacitat d’actuar sobre objectes nous, de dialogar amb altres arquitectures i d’oferir refraccions comparables d’una mateixa realitat. El patrimoni del pensament humà pot començar a ser contemplat, a més de com una immensa biblioteca del que hem pensat, com una biblioteca dels llocs des d’on podem pensar.
I aquesta transformació ens retorna al poder. Una societat exerceix poder quan decideix, distribueix recursos i construeix institucions; també construeix poder quan amplia els horitzons des dels quals pot comprendre el present i imaginar el futur. Les Arquitectures de Pensament participen en aquesta capacitat perquè fan visibles relacions, obren preguntes i incorporen conseqüències procedents de perspectives diferents. Poder observar un mateix objecte des de diverses arquitectures amplia el camp de possibilitats abans de la decisió i, amb ell, la llibertat cognitiva des de la qual aquesta decisió pot arribar a prendre’s. La pluralitat de prismes es converteix així en una forma d’ampliació de l’horitzó.
Potser aquesta és la dimensió més reveladora del petit episodi amb què hem començat. El futur decidirà quina fortuna tindrà l’expressió Super Intelligence. Pot incorporar-se al vocabulari internacional, conviure amb Artificial Intelligence, adquirir un significat especialitzat o seguir qualsevol altre dels camins que recorren les paraules quan entren en la història. El que ja podem observar és el mecanisme: una nova denominació ha estat introduïda en el llenguatge d’un Estat, ha començat a circular entre institucions i pot modificar les relacions conceptuals mitjançant les quals milions de persones situen una tecnologia dins del seu món.
A Nova York semblava que havien canviat dues paraules. Se’ns oferia, al mateix temps, l’oportunitat de contemplar una cosa molt més antiga: la capacitat humana de construir els marcs des dels quals la realitat adquireix sentit. Avui podem començar també a identificar aquests marcs, preservar-los, comparar-los i escollir conscientment des de quin d’ells volem mirar. Entre l’objecte i la nostra comprensió hi ha un territori immens, fet de llenguatge, memòria, conceptes, temps, experiència i relacions. És allí on habiten les Arquitectures de Pensament. És allí on actua la Refracció Cognitiva. I és allí, molt abans que una decisió arribi a executar-se, on comença a prendre forma una part essencial del poder.
El poder de posar nom a les coses és considerable. El poder de determinar l’arquitectura des de la qual les pensem és encara més gran.