Hi ha moments en què l’ésser humà, tot i envoltat de soroll, s’adona que el silenci del món li pesa més que qualsevol paraula. I és en aquest silenci on apareix la pregunta que ho capgira tot: què hem fet amb la nostra intel·ligència?
Vivim en un temps on el coneixement és infinit, però la saviesa escassa; on la tecnologia s’eleva com un déu omnipotent, però la humanitat s’empetiteix sota el seu propi reflex. Ens hem autoanomenat sapiens —els que saben—, però potser aquest nom conté la nostra primera gran mentida. Sabem, sí, però no entenem. Comprenem, però no sentim. Creem, però també destruïm amb la mateixa habilitat, sovint amb més entusiasme per la segona que per la primera.
Aquest mirall que anomeno Destruens neix de la necessitat d’entendre aquesta paradoxa: la d’una espècie que presumeix de raó i consciència, mentre actua com el més cec i impulsiu dels animals. No és una obra acadèmica ni un tractat filosòfic; és una reflexió lliure, nascuda d’una inquietud fonda i antiga. És la mirada d’un home que observa el món i veu una successió d’autodestruccions: guerres sense sentit, fam al costat de l’abundància, fills que no escolten, pares que maltracten els seus propis fills, parelles que es fereixen fins al límit, societats que s’enfonsen mentre aplaudeixen el seu propi espectacle. Cap altra espècie animal mostra una brutalitat tan extrema contra els seus propis —ni contra les seves cries, ni contra aquells amb qui comparteix la vida.
Però potser la clau no és que hàgim esdevingut destructius, sinó que sempre ho hem estat. El que anomenem progrés potser no és més que la forma refinada i ordenada de la mateixa pulsió que un dia va fer servir la pedra com a arma. El sapiens s’ha explicat la seva història com una ascensió, però potser és una història d’ocultacions: darrere de cada victòria hi ha una pèrdua, i sota cada avenç, una ferida. Hem après a anomenar evolució al que sovint és només una manera més sofisticada de destruir.
Aquesta és la mirada que Destruens proposa: no una condemna, sinó una revelació. Aquí no s’acusa el sapiens; se’l despulla. No li diu que hagi canviat, sinó que sempre ha estat el mateix —només que ara el mirall ja no pot trencar-se sense reconèixer-lo. Perquè allò que ell anomena humanitat potser no és més que la màscara que la destrucció ha après a portar amb orgull.
Però hi ha, també, una altra raó que impulsa aquestes pàgines: la consciència que, en algun moment de la vida, arriba l’hora de mirar enrere i transformar l’experiència en llegat. No un llegat material, sinó de visió i consciència. Tot allò viscut —els errors, els encerts, les derrotes i les victòries— es converteix en una mena de capital invisible que només té sentit si es comparteix. Els que hem vist passar molts cicles intuïm que la vida és un moviment en espiral, que els processos es repeteixen amb altres noms i altres cares, i que comprendre’n el patró pot ajudar els qui vindran a evitar sofriments innecessaris.
Transmetre el que hem après no és vanitat, sinó responsabilitat. Perquè, si cada generació hagués escoltat amb atenció les cicatrius de la precedent, potser el món no repetiria tants errors amb tan poca memòria.
No escric per jutjar, sinó per comprendre; no per adoctrinar, sinó per provocar pensament. Destruens és un intent de mirar-nos al mirall sense maquillatge, de reconèixer que potser la nostra grandesa —aquesta intel·ligència que ens diferencia— és també la nostra maledicció. Escric per aquells que han sentit, encara que només un instant, la incomoditat de ser humans; per aquells que han vist massa dolor sense motiu i s’han preguntat, com jo, si realment mereixem l’adjectiu de “sapiens”.
Perquè potser, quan ens atrevim a mirar-nos amb honestedat, descobrim que allò que ens falta no és coneixement, sinó humilitat. I que l’autèntica intel·ligència no és la que domina, sinó la que sap no fer mal.
Aquesta és la raó de ser d’aquest material. No és una denúncia, ni una confessió. És un viatge. I tot viatge comença davant d’un mirall.
Aquesta obra parla en passat perquè el passat és l’únic temps on la veritat pot respirar. El present és massa ple de soroll, i el futur encara no té veu. Escriure en passat és mirar el món des de fora d’ell, com si el relat fos una excavació de la memòria col·lectiva que ens ha portat fins aquí. No és la veu d’un narrador, sinó la d’una consciència que ens observa des de l’altra riba del temps —la riba on les conseqüències ja han madurat. Des d’allí, el mirall no reflecteix el que som, sinó el que hem estat capaços de fer. I potser, només des d’aquest lloc, és possible comprendre que tota història humana és, en el fons, una elegia escrita per la Terra.
Potser aquest mirall que obrim no és només una metàfora, sinó una prova. Perquè el sapiens viu convençut que avança, que crea, que millora. No veu la destrucció que deixa al seu pas, perquè l’anomena progrés. No percep el fum de les seves ruïnes, perquè en diu futur. Però darrere d’aquesta ficció grandiosa hi respira una altra presència, discreta i obstinada: el Destruens. Ell és la veritat que el sapiens s’oculta per poder continuar existint sense culpa. Aquest treball no vol condemnar-lo, sinó despullar-lo. Vol posar-lo davant del mirall on ja no pugui mirar-se sense veure allò que sempre ha estat. Potser només així, quan el sapiens es reconegui en el destruens, començarà el seu veritable procés d’evolució —no com a espècie, sinó com a consciència.