🪞El camí cap el mirall

El lector que arriba a aquestes pàgines no trobarà un manual, ni un discurs per convèncer ningú. El que té a les mans és un mirall: una invitació a mirar de cara la condició humana, sense ornaments ni excuses. No pretenc tenir la veritat —potser només la sospita que alguna cosa essencial s’ha perdut pel camí. El seu objectiu no és ensenyar, sinó acompanyar en la reflexió d’allò que tots intuïm, però poques vegades ens atrevim a pensar amb calma: que potser la nostra espècie, tot i haver conquerit el coneixement, ha perdut el sentit.

Destruens no parla dels humans com si fossin una abstracció; parla de nosaltres, de cadascun. Dels nostres gestos quotidians, de les nostres relacions, dels silencis i les renúncies que acumulen els dies. Parla del món que hem creat i que sovint ja no entenem, i de la paradoxa d’haver convertit el progrés en una nova forma de dependència. La ciència, la política, la fe, la tecnologia —tots aquests instruments que haurien d’alliberar-nos— semblen haver-se convertit en mecanismes que ens empresonen amb més sofisticació.

Aquesta reflexió s’escriu des del present, però amb una mirada que recorre tot el camí del sapiens des dels seus inicis sobre la superfície d’aquest planeta que anomenem Terra. Un planeta que no ens pertany, però del qual som hereus i custodis temporals, amb l’obligació moral de mantenir-lo habitable per als qui vindran després. I tanmateix, durant milers d’anys, l’ésser humà ha actuat com si el món fos un escenari que podia arrasar sense conseqüències: ha destruït altres espècies, altres humans, i finalment el seu propi entorn. La seva història és, en bona part, una successió de destruccions justificades —en nom del déu, de la ciència, del progrés o del poder—, fins al punt que avui ja no distingim entre construir i destruir.

Però hi ha un matís essencial que cal fer des del principi: no és “la humanitat” en bloc qui destrueix. No és un ésser col·lectiu, abstracte i anònim. Són individus concrets, amb noms, amb decisions, amb silencis i amb interessos. Els Destruens s’amaguen dins del col·lectiu dels humans, aprofitant-se d’aquesta massa difusa on la responsabilitat es dilueix fins a desaparèixer. És una de les grans habilitats del sapiens: traspassar la culpa al conjunt per evitar la vergonya individual. “Tots hi participem”, diem —i així ningú n’és culpable.

Aquesta estratègia, tan antiga com subtil, ha permès que el poder, la cobdícia o la indiferència actuïn impunement sota la protecció del grup, de l’empresa, de la nació, de la religió, del sistema o de la història. Però darrere de cada guerra, de cada mentida, de cada destrucció, sempre hi ha una mà concreta, un rostre concret, una consciència concreta que tria callar o actuar.

Amb el pas del temps, aquesta dilució de responsabilitats s’ha perfeccionat. El sapiens ha après a construir estructures per protegir-se de la seva pròpia culpa. Ha inventat conceptes nobles —com el de “justícia” o el de “institució”— que, en la pràctica, sovint serveixen per amagar el pes de les decisions individuals. La justícia que es proclama cega, la burocràcia que reparteix el poder en mil compartiments, les jerarquies que dilueixen la voluntat en protocols… Tot plegat configura un sistema dissenyat per fer possible la destrucció sense que ningú se’n senti autor.

Amb els segles, aquesta estratègia s’ha refinat, s’ha tecnificat i s’ha globalitzat. Les eines que haurien d’haver limitat el mal, l’han fet més eficient. I així, la capacitat de destrucció humana no ha desaparegut: ha crescut, s’ha multiplicat i s’ha revestit de legitimitat.

Per això, Destruens no busca condemnar el col·lectiu, sinó despertar la responsabilitat personal. Només quan cada individu sigui capaç d’assumir la seva part en el món que construeix —o destrueix—, podrem començar a parlar d’humanitat en el sentit més noble del mot.

El propòsit d’aquest llibre és que prenguem consciència d’aquesta inèrcia, d’aquesta idea tan arrelada que cal destruir per construir, com si la ruïna fos el preu inevitable de l’evolució. Ens hem acostumat a pensar que tot naixement exigeix una mort, que tot avenç ha de sorgir de la cendra d’alguna cosa prèvia. Però potser aquest és el nostre error més antic: creure que el món només pot ser transformat a cops.

Els altres éssers vius només destrueixen per sobreviure; nosaltres, en canvi, destruïm per afirmar-nos, per imposar-nos, per sentir-nos dominadors d’un sistema que no hem creat. Potser, després de tot, el nostre concepte de “sobreviure” és profundament diferent del de la resta d’espècies. O potser és que hem oblidat què vol dir realment viure.

Aquest llibre recorre el camí de la destrucció humana no com un acte d’acusació, sinó com un intent de comprensió. La destrucció que hi batega no és només física o ambiental, sinó moral, afectiva, espiritual. És la destrucció del sentit, del respecte, de la capacitat de meravellar-nos davant la vida. El lector hi trobarà reflexions sobre la violència amb què ens relacionem amb la natura, amb els altres i amb nosaltres mateixos; sobre el desig de domini que impregna la nostra història; sobre com la intel·ligència, sense consciència, esdevé una força cega que tot ho arrasa.

A cada capítol, el lector s’endinsarà en una mirada diferent d’aquesta mateixa ferida: la del poder, la de la por, la de l’ambició, la de l’amor convertit en possessió, la del progrés convertit en excusa. No hi ha un ordre dogmàtic ni una tesi per demostrar; hi ha un fil de pensament que serpenteja entre idees, emocions i realitats que tots coneixem. El que es busca no és una conclusió, sinó una presa de consciència: veure amb ulls nous allò que ja sabíem però hem après a ignorar.

En aquestes pàgines, el lector trobarà sovint dos noms: Homo sapiens i Homo destruens. No designen espècies diferents, sinó dues presències dins del mateix ésser. El sapiens és la mà que pensa, el destruens, la mà que actua; el primer contempla el món, el segon el devora. Són el reflex i l’ombra, la raó i la fam, coexistint dins del mateix cos que anomenem humanitat. Quan el sapiens oblida el destruens que porta dins, s’enganya amb el mite del progrés; quan el destruens silencia el sapiens, el món sencer es converteix en matèria d’experiment. Aquesta és la tragèdia i, alhora, la veritat del nostre mirall: que l’ésser capaç de comprendre-ho tot és també l’únic capaç de destruir-ho tot.

Llegir Destruens és com seure una estona a pensar amb algú que no vol tenir raó, sinó comprendre. És una conversa amb el temps, amb l’experiència i amb la memòria col·lectiva dels errors humans. És també un acte d’esperança, perquè si encara podem reflexionar sobre la nostra pròpia destrucció, potser no tot està perdut.

No hi ha respostes fàcils aquí dins, només la necessitat d’una mirada honesta.

I potser això, avui, ja és una forma de resistència.