⌬La nova revolució antropològica

Português   |   ⌬ ATP

La història de la transmissió del pensament humà entra en una nova etapa.

La història de la humanitat acostuma a explicar-se a través de les seves grans civilitzacions, de les guerres que han modificat fronteres, dels imperis que han dominat continents o de les revolucions que han transformat la manera de produir, de governar o de viure. Tanmateix, existeix una altra història molt més silenciosa que travessa totes aquestes etapes i que, probablement, ha tingut una influència encara més profunda sobre el desenvolupament de la nostra espècie. És la història de la transmissió del pensament.

Abans que existissin els primers sistemes d’escriptura, tot el coneixement humà depenia exclusivament de la memòria. Cada descoberta, cada experiència, cada observació i cada reflexió només podien sobreviure si algú era capaç de transmetre-les a una altra persona abans que el temps les esborrés definitivament. El pensament naixia en una ment i només podia continuar existint si trobava una altra ment disposada a acollir-lo. Tot allò que no era transmès desapareixia amb la mort de qui ho havia pensat.

La història de la civilització és també la història de la lluita permanent contra aquest oblit. L’escriptura va permetre conservar el coneixement més enllà de la memòria dels seus autors. Els manuscrits van començar a transportar les idees a través de l’espai i del temps. La impremta va multiplicar extraordinàriament aquesta capacitat, fent possible que un mateix pensament arribés simultàniament a milers de persones. Les universitats, les biblioteques i les editorials van construir les grans infraestructures que han permès preservar el patrimoni intel·lectual de la humanitat. Més recentment, Internet ha reduït gairebé a zero el temps necessari perquè una idea pugui viatjar d’un extrem a l’altre del planeta.

Cada una d’aquestes transformacions va representar molt més que un simple progrés tècnic. Va ampliar la capacitat de la humanitat per conservar i transmetre el seu coneixement. Amb perspectiva històrica, resulta evident que la roda no va canviar només el transport, ni la impremta només la reproducció de llibres, ni Internet únicament la velocitat de les comunicacions. Totes aquestes innovacions van modificar la manera com la civilització acumulava, preservava i compartia el seu patrimoni intel·lectual.

La intel·ligència artificial podria formar part d’aquesta mateixa seqüència històrica. No obstant això, el debat contemporani sembla concentrar-se gairebé exclusivament en les seves manifestacions més visibles. Ens preguntem si escriu millor que una persona, si substituirà determinades professions, si serà capaç de generar obres artístiques, de programar ordinadors o de redactar informes. Són preguntes legítimes, però totes comparteixen una mateixa característica: observen les conseqüències immediates d’una tecnologia sense preguntar-se encara quin canvi més profund podria estar introduint en l’evolució mateixa de la civilització.

Potser la pregunta més important no és què serà capaç de fer la intel·ligència artificial, sinó què permetrà fer als éssers humans que fins ara no podien fer. La diferència és subtil, però transforma completament la perspectiva des de la qual observem aquest fenomen. Deixa de situar la tecnologia en el centre de l’anàlisi i retorna el protagonisme a la persona, que continua essent l’única capaç de pensar, d’experimentar, de dubtar, d’intuir i d’atorgar sentit a la realitat.

Des dels seus orígens, la humanitat no només ha necessitat generar coneixement; també ha necessitat convertir-lo en patrimoni compartit. Aquest procés, tan habitual que sovint passa desapercebut, ha estat condicionat durant mil·lennis per dues grans limitacions. La primera consistia a expressar el propi pensament amb prou claredat perquè pogués ser comprès. La segona, encara més complexa, consistia a transmetre’l. Pensar mai no ha estat suficient. Calia ordenar les idees, trobar les paraules adequades, construir un relat coherent, revisar-lo, corregir-lo, publicar-lo, distribuir-lo i aconseguir que arribés als seus destinataris.

Aquest llarg recorregut ha acabat produint un efecte que poques vegades qüestionem. La civilització ha seleccionat històricament els seus transmissors de pensament, no els seus pensadors. No perquè el pensament fos menys important, sinó perquè només allò que podia ser transmès tenia la possibilitat d’influir sobre la societat. Aquells que posseïen una major capacitat per expressar, comunicar o difondre les seves idees han tingut moltes més possibilitats d’influir sobre la societat que altres persones que, potser, havien desenvolupat reflexions igualment profundes però no disposaven dels recursos, del temps o de les habilitats necessàries per convertir-les en una obra transmissible.

Aquesta observació no disminueix en absolut el valor dels grans escriptors, oradors o professors que han marcat la història. Al contrari. La seva aportació ha estat imprescindible perquè moltes idees poguessin arribar fins a nosaltres. Tanmateix, convé distingir activitats que sovint hem tendit a identificar com si fossin una sola realitat. Pensar, escriure, comunicar, ensenyar o persuadir són capacitats diferents. De vegades coincideixen en una mateixa persona. Moltes altres vegades no. I aquesta diferència podria resultar decisiva per comprendre la transformació que tot just comencem a viure.

La irrupció de la intel·ligència artificial podria representar el següent gran pas dins d’aquesta llarga història. No perquè substitueixi el pensament humà, ni perquè assumeixi el paper dels grans creadors, sinó perquè comença a reduir una barrera que havia acompanyat la civilització des dels seus orígens. Per primera vegada, la dificultat d’expressar i estructurar una idea deixa de dependre exclusivament de les habilitats literàries de qui l’ha concebuda.

Aquest canvi mereix una reflexió serena, perquè afecta una realitat que sovint hem donat per descomptada. La història ens ha acostumat a identificar el pensador amb l’escriptor. Llegim Plató, Montaigne, Voltaire o Ortega y Gasset i, gairebé sense adonar-nos-en, acabem associant la profunditat del seu pensament amb la qualitat extraordinària de la seva escriptura. Però aquestes dues capacitats, encara que en alguns casos hagin coincidit en una mateixa persona, no són la mateixa realitat.

Pensar consisteix a observar, relacionar, qüestionar, construir criteris, formular hipòtesis i intentar comprendre millor el món. Escriure consisteix a transformar aquest pensament en un discurs comprensible per als altres. Comunicar implica encara una altra habilitat: aconseguir que aquest discurs desperti interès, emoció o confiança. Ensenyar exigeix una nova competència: adaptar el coneixement perquè una altra persona el pugui incorporar. I persuadir afegeix encara una dimensió diferent: la capacitat d’influir sobre les decisions dels altres.

Totes aquestes activitats comparteixen un mateix origen —el pensament—, però responen a capacitats diferents. Algunes persones les desenvolupen totes amb un nivell extraordinari. Altres només en dominen una o dues. I això ha estat sempre perfectament natural. La civilització, però, ha tendit a observar únicament el resultat final: aquells que aconseguien transmetre les seves idees. D’aquesta manera, moltes vegades hem acabat confonent la qualitat del pensament amb la qualitat de la seva expressió.

Aquesta confusió ha tingut conseqüències profundes. Al llarg de la història, milions de persones han acumulat durant tota una vida un coneixement immens sobre la realitat que les envoltava. Científics que van dedicar dècades a comprendre un fenomen. Metges que van aprendre molt més del que mai no van arribar a publicar. Mestres que van desenvolupar una extraordinària comprensió de l’aprenentatge. Empresaris que van descobrir mecanismes complexos sobre l’organització, el lideratge o la presa de decisions. Enginyers, investigadors, juristes, agricultors, artesans… persones que van construir una manera pròpia d’entendre el seu món.

Una part d’aquest coneixement va arribar fins a nosaltres. Però una altra part, probablement molt més gran, es va perdre per sempre. No perquè aquelles persones no haguessin pensat. Ni perquè les seves idees fossin irrellevants. Simplement, perquè mai no van disposar dels mitjans necessaris per convertir aquell capital intel·lectual acumulat durant anys en una obra capaç de transcendir-les.

Potser aquesta és la gran barrera que la intel·ligència artificial comença a reduir.

La seva aportació principal no consisteix a pensar en lloc de les persones. Consisteix a actuar com una infraestructura intel·lectual capaç d’acompanyar el procés de transformació del pensament en coneixement compartit. Ajuda a ordenar idees, a detectar incoherències, a explorar enfocaments alternatius, a revisar textos, a traduir-los, a adaptar-los a diferents llenguatges i a facilitar enormement una tasca que fins ara exigia un esforç immens o equips humans especialitzats.

Per això, potser la pregunta adequada no és si la intel·ligència artificial escriu millor o pitjor que una persona. Aquesta és una pregunta tècnica. La qüestió real és una altra molt més profunda.

Quantes persones que durant tota la història haurien vist desaparèixer el seu pensament amb la seva pròpia vida disposen avui, per primera vegada, dels mitjans necessaris per convertir-lo en una aportació compartida?

És aquí on la naturalesa del debat canvia completament.

La intel·ligència artificial no democratitza el pensament. El pensament continua essent una construcció profundament humana, nascuda de l’experiència, de la curiositat, de la responsabilitat i de la capacitat d’interpretar la realitat. Allò que la intel·ligència artificial democratitza és la possibilitat de transmetre aquest pensament amb una qualitat i una eficàcia que, fins fa molt poc, només estaven a l’abast d’una minoria.

Si aquesta interpretació és correcta, les conseqüències poden anar molt més enllà de la manera com escrivim llibres, redactem informes o preparem classes. El veritable canvi podria afectar la mateixa manera com la humanitat construeix el seu patrimoni intel·lectual. Durant mil·lennis, una part molt important del pensament humà s’ha perdut simplement perquè mai no va arribar a transformar-se en coneixement compartit. No es tractava d’una manca d’intel·ligència, ni de creativitat, ni d’experiència. Es tractava, sovint, de no disposar dels mitjans necessaris per donar forma a tota una vida de reflexió i fer-la arribar als altres.

La humanitat no ha construït la seva civilització sobre tot el coneixement que ha existit, sinó sobre la petita part que cada època ha estat capaç de conservar i transmetre. Igual que la nostra visió del passat depèn dels testimonis que han arribat fins a nosaltres, el patrimoni intel·lectual de la civilització també s’ha edificat sobre una informació inevitablement incompleta. Una part immensa del pensament humà mai no va desaparèixer perquè fos errònia o irrellevant, sinó simplement perquè no va trobar els mitjans necessaris per sobreviure als seus autors.

Per primera vegada en la història, aquesta realitat podria començar a canviar. La intel·ligència artificial no amplia únicament les eines disponibles per escriure. Amplia la possibilitat que moltes persones puguin convertir el capital intel·lectual acumulat durant tota una vida en una aportació útil per als altres. Allò que abans acostumava a desaparèixer silenciosament amb la mort de cada individu podria començar a formar part d’un patrimoni col·lectiu molt més ric, molt més divers i molt més representatiu de la capacitat de pensar de la nostra espècie.

La intel·ligència artificial ja no només facilita escriure millor. Pot modificar la quantitat de pensament que una civilització és capaç de conservar de si mateixa. Si aquesta possibilitat arriba a consolidar-se, la seva aportació no consistirà únicament a augmentar la productivitat o millorar la comunicació. Consistirà a ampliar el patrimoni intel·lectual que cada generació podrà transmetre a les següents.

Aquest és, probablement, el veritable sentit de la revolució que estem començant a viure. No consisteix a substituir el pensament humà, sinó a multiplicar les possibilitats que aquest pensament arribi a existir socialment. Durant segles, la història ha estat escrita principalment per aquells que, a més de pensar, posseïen les capacitats necessàries per expressar les seves idees i transmetre-les. A partir d’ara, aquest equilibri podria començar a modificar-se. La civilització podria incorporar al seu patrimoni intel·lectual les aportacions de moltes persones que, fins avui, haurien quedat inevitablement fora d’aquest procés.

No sabem encara fins a quin punt aquesta transformació modificarà l’evolució de les societats. Potser serà limitada. Potser serà molt més profunda del que avui som capaços d’imaginar. Però la pregunta ja no gira al voltant de la qualitat dels textos que una intel·ligència artificial és capaç de generar. La qüestió fonamental és una altra: què passa quan milions de persones adquireixen, per primera vegada, la possibilitat real de compartir amb el món una vida sencera d’experiència, d’intuïcions, de coneixement i de reflexió?

Aquesta pregunta transcendeix la tecnologia. Interpel·la directament la nostra concepció de la civilització. Si cada generació ha intentat construir mecanismes per conservar una part cada vegada més gran del coneixement humà, és legítim preguntar-nos si ens trobem davant d’un nou pas dins d’aquest llarg procés històric. Potser la intel·ligència artificial no representa només una nova eina. Potser representa una nova infraestructura per a la transmissió del pensament humà.

Aquesta possibilitat obre encara una altra reflexió, probablement encara més profunda. Si avui aquestes eines comencen a facilitar la transmissió del pensament de les persones que són vives, què succeirà quan permetin preservar, organitzar i donar continuïtat als grans llegats intel·lectuals de la humanitat? Què passarà quan un sistema de pensament deixi de dependre exclusivament de la vida del seu autor per continuar dialogant amb una realitat que no deixa mai de transformar-se?

Encara no tenim resposta per a aquestes preguntes. Potser és massa aviat. Però tota gran transformació històrica comença precisament així: quan les preguntes correctes apareixen abans que les respostes. I potser aquesta és la més important de totes. No si la intel·ligència artificial arribarà a pensar com els humans, sinó com canviarà la humanitat quan moltes més persones puguin, finalment, compartir el seu pensament amb el món.

Potser aquesta és la veritable revolució antropològica que tot just comencem a entreveure. No perquè la intel·ligència artificial arribi algun dia a pensar com els humans, sinó perquè pot permetre que una part molt més gran del pensament humà sobrevisqui al temps. I si la història de la civilització és també la història del coneixement que cada generació ha estat capaç de conservar, aleshores aquesta transformació podria modificar profundament la manera com la humanitat construeix el seu propi futur.

Aquí pots continuar llegint:   ⌬ Què és l’Arquitectura del Temps i del Poder?

  |   ⌬ ATP   |   🪞 Destruens   |   🌀 Fonsfera   |   🪔 Ganesha   |   🧨 Col·lapse   |   ⬛ BSE   |   🌞 Sunthereum   |   🕸 Labyrinthus   |   ◯ GO XXI   |   🤫 Silentivm   |   🧭Govolution   |   ⏳ KRoNoS   |   🏛 Ekklesia XXI   |   𓂀 Memorivm   |   🗨️ O meu amigo Brasil   |   𓅓BennuCatalunya