⌬La responsabilitat de transmetre

Português

Pensadors, lliurepensadors i una conversa amb el futur

Fa més de cinquanta anys, quan estudiava informàtica, vaig descobrir un nom que, aleshores, no em deia gaire cosa. Era un dels molts autors que apareixien en els llibres i referències que formaven part d’aquell univers nou i fascinant que començava a obrir-se davant meu. Entre aquells noms hi havia Donald Knuth.

Aquells eren anys en què la informàtica encara conservava alguna cosa d’exploració. Moltes de les tecnologies que avui considerem normals tot just començaven a prendre forma. Els ordinadors eren molt diferents dels actuals, les xarxes globals encara pertanyien més al terreny de la imaginació que no pas al de la realitat quotidiana, i conceptes que avui formen part de qualsevol conversa tècnica eren coneguts només per una minoria de professionals i estudiants. En aquell context vaig llegir els primers volums de l’obra de Donald Knuth.

No podia imaginar aleshores que aquell autor acabaria convertint-se en una de les figures més respectades de la història de la informàtica. Per a mi era simplement un professor brillant que explicava idees complexes amb una profunditat que impressionava un estudiant que intentava comprendre un món que avançava a gran velocitat. La vida va continuar. Van arribar els anys de treball, els projectes, les responsabilitats, els encerts i els errors. Van passar dècades. Com passa sovint, molts noms van quedar enrere, associats a una etapa concreta de la vida.

Fa poc, però, vaig tornar a trobar-me amb Donald Knuth. No personalment, és clar. Em vaig assabentar que, amb vuitanta-vuit anys, continua treballant en aquella mateixa obra que havia començat dècades enrere. Continua escrivint. Continua revisant. Continua ordenant coneixement. Continua dialogant amb un futur que probablement ell mateix sap que no arribarà a veure completament.

I va ser llavors quan em vaig adonar que allò que em va cridar l’atenció ja no era la informàtica. Tampoc no era la dimensió extraordinària de la seva obra. Ni tan sols el seu reconegut talent.

La pregunta que em va venir al cap era una altra, molt més simple i alhora molt més profunda. Què empeny una persona a dedicar una part tan important de la seva vida a escriure per a persones que encara no coneix i que potser mai no coneixerà?

Per què algunes persones senten la necessitat de deixar per escrit allò que han après, allò que han observat o allò que han comprès al llarg dels anys? I, sobretot, per què aquesta necessitat sembla intensificar-se precisament quan el temps disponible esdevé cada vegada més valuós?

La pregunta em va continuar acompanyant durant dies. Potser perquè, en realitat, no era una pregunta sobre Donald Knuth. Era una pregunta sobre una característica profundament humana que sovint passa desapercebuda enmig del soroll de la vida quotidiana: pensar. Utilitzem aquesta paraula constantment, però poques vegades ens aturem a considerar què significa realment. Vivim envoltats d’informació. Mai en la història de la humanitat no havíem tingut accés a tantes dades, a tants documents, a tantes opinions i a tantes fonts de coneixement. Paradoxalment, això no significa necessàriament que pensem més. De fet, de vegades sembla que succeeixi just el contrari.

Pensar no és acumular informació. Una biblioteca plena de llibres no pensa. Un ordinador amb milions de dades emmagatzemades no pensa. Una persona capaç de memoritzar centenars de dates, fórmules o estadístiques tampoc no està necessàriament pensant. Tot això pot ser útil, valuós i fins i tot imprescindible, però continua sent una altra cosa.

Pensar tampoc no consisteix a repetir allò que altres han pensat abans. Les ideologies, les doctrines, les creences i fins i tot moltes conviccions personals ofereixen respostes prefabricades a preguntes complexes. Sovint proporcionen seguretat, pertinença i orientació. Però pensar exigeix una cosa diferent. Exigeix la disposició a formular preguntes encara que no disposem de respostes còmodes. Exigeix acceptar la incertesa. Exigeix observar la realitat amb prou honestedat per reconèixer que, moltes vegades, les coses són més complexes del que voldríem.

Pensar és intentar comprendre.

Comprendre el món que ens envolta. Comprendre les persones. Comprendre els processos històrics, les societats, les tecnologies, les institucions, les idees i també les nostres pròpies contradiccions. Comprendre no significa necessàriament arribar a una conclusió definitiva. De vegades significa simplement acostar-se una mica més a una pregunta que continua oberta.

Potser per això la figura del pensador ha estat sovint malinterpretada. Quan sentim aquesta paraula, molts imaginen grans filòsofs, científics famosos, acadèmics prestigiosos o intel·lectuals reconeguts. Però la realitat és molt més humil i molt més interessant alhora.

Un pensador no és una categoria social. No és una professió. No és un títol acadèmic.

És una actitud. És la decisió conscient de no limitar-se a viure els esdeveniments, sinó intentar entendre’ls. És la curiositat persistent davant les coses que succeeixen. És el desig de buscar connexions entre fets aparentment independents. És la voluntat de mirar més enllà de les aparences i preguntar-se per què les coses són com són.

Al llarg de la història han existit grans pensadors els noms dels quals han arribat fins a nosaltres. Però també han existit milions de pensadors anònims. Persones que mai no van publicar un llibre, que mai no van impartir una conferència ni van ocupar una càtedra universitària. Persones que simplement observaven, reflexionaven i intentaven comprendre el petit fragment de món que els havia tocat viure.

Potser aquesta és una de les facultats més extraordinàries de l’ésser humà. No només la capacitat de construir eines, ciutats o tecnologies. No només la capacitat d’adaptar-se o de sobreviure. Sinó aquesta inquietud persistent que, des de fa mil·lennis, empeny alguns individus a formular preguntes sobre la realitat que tenen al davant.

Una inquietud que no busca necessàriament el reconeixement, ni l’èxit, ni tan sols les respostes definitives. Una inquietud que simplement busca comprendre.

Quan observem la història, tendim a fixar-nos en els grans noms. Els llibres estan plens de reis, emperadors, científics, inventors, filòsofs, escriptors i dirigents polítics. És comprensible. La memòria col·lectiva necessita referències. Necessita símbols. Necessita rostres als quals associar determinades idees o determinats moments històrics.

Però aquesta visió conté una simplificació inevitable. La civilització no ha estat construïda per uns quants centenars de noms il·lustres. La civilització ha estat construïda per milions de persones que mai no apareixeran en cap llibre d’història. Persones que van viure, van observar, van reflexionar i van transmetre als qui venien darrere una part del que havien après.

Un mestre que durant quaranta anys intenta ensenyar als seus alumnes alguna cosa més que una matèria acadèmica. Un agricultor que aprèn a llegir els senyals de la terra, del clima i de les estacions. Un artesà que perfecciona el seu ofici al llarg d’una vida sencera. Un metge que acumula experiències que cap manual pot contenir completament. Una mare o un pare que transmeten valors, prudència, coratge o sentit comú als seus fills. Un empresari que ha après a distingir entre el risc i la temeritat. Un treballador que ha vist canviar el seu món diverses vegades al llarg de les dècades.

La major part d’aquest coneixement mai no serà publicat. La major part d’aquestes reflexions mai no arribaran a una universitat. La major part d’aquestes experiències no seran objecte d’estudi. I tanmateix han estat essencials per al progrés de la humanitat.

De vegades imaginem la història com una cadena de grans descobriments, grans decisions i grans personatges. Però la realitat és molt més rica. Sota aquesta superfície visible existeix una immensa xarxa de coneixement acumulat que passa discretament d’una generació a una altra. Una mena de corrent subterrani format per experiències, observacions, intuïcions i lliçons apreses que rarament apareixen als titulars però que sostenen gran part de la vida humana.

Potser la saviesa d’una societat no resideix exclusivament en els seus grans pensadors, sinó també en aquesta multitud silenciosa de persones que, sense pretendre-ho, contribueixen cada dia a ampliar la comprensió col·lectiva del món. La majoria d’elles mai no seran famoses. La majoria d’elles mai no publicaran cap llibre. La majoria d’elles no deixaran monuments ni institucions amb el seu nom. Però això no les converteix en menys importants. Al contrari.

Si els grans pensadors poden veure més lluny és perquè s’aixequen sobre una muntanya de coneixement construïda per generacions senceres de persones anònimes. Cada observació compartida, cada experiència transmesa, cada error explicat i cada encert recordat formen part d’aquest patrimoni invisible que cap societat no podria substituir.

Potser per això la paraula “pensador” no hauria de reservar-se a una minoria selecta. Pensar no és un privilegi. És una capacitat humana. I encara que alguns hi dediquin tota una vida i d’altres només moments ocasionals, la història de la civilització és també la història de milions de persones corrents que es van aturar un instant davant la realitat i van intentar comprendre-la una mica millor. Persones que gairebé ningú no recordarà. Però sense les quals no seríem on som.

Entre aquesta multitud de pensadors anònims existeix una actitud particular amb la qual, personalment, sempre m’he sentit identificat: la del lliurepensador. La paraula no sempre ha gaudit de bona salut. Segons l’època i el lloc, ha estat associada a moviments filosòfics, corrents polítics o fins i tot a determinades posicions ideològiques. Jo, però, l’entenc d’una manera molt més simple i molt més humana.

Per a mi, un lliurepensador és algú que intenta comprendre la realitat sense acceptar d’entrada que les respostes ja han estat escrites per altres. No significa rebutjar el coneixement existent. Al contrari. Significa estudiar-lo, escoltar-lo, valorar-lo i respectar-lo. Però també conservar el dret a formular preguntes pròpies i a arribar, de vegades, a conclusions diferents.

Potser perquè la realitat rarament encaixa completament dins dels límits d’una ideologia, d’una escola de pensament o d’una teoria determinada. La realitat és complexa, contradictòria i sovint incòmoda. Té el costum persistent de desobeir les nostres categories intel·lectuals.

Per això el lliurepensador viu en una certa incomoditat permanent. No disposa d’un refugi ideològic absolut. No té una doctrina capaç de respondre totes les preguntes. No forma part d’un equip que li indiqui quines conclusions són acceptables i quines no. Ha d’assumir el risc de pensar per ell mateix i, amb aquest risc, arriba també la possibilitat d’equivocar-se.

I potser aquí rau una de les seves característiques més importants. Pensar lliurement implica acceptar la possibilitat de l’error.

Qui només repeteix consignes difícilment s’equivocarà respecte al que espera el seu grup. Qui pensa per compte propi, en canvi, sap que pot interpretar malament una situació, que pot extreure conclusions incompletes o que una nova informació pot obligar-lo a revisar allò que considerava cert.

Però aquesta fragilitat és també la seva força. Perquè només qui accepta la possibilitat d’estar equivocat conserva la capacitat d’aprendre.

La curiositat ocupa aquí un lloc central. No la curiositat superficial que busca novetats constants, sinó aquella curiositat més profunda que empeny a preguntar-se per què les coses són com són. La que obliga a mirar més enllà dels titulars, més enllà dels relats oficials, més enllà de les explicacions simplificadores. La que converteix cada resposta en el punt de partida d’una nova pregunta.

Amb els anys he arribat a la conclusió que la curiositat és probablement una de les formes més honestes d’humilitat intel·lectual. Només és veritablement curiós qui reconeix que encara no ho entén tot. Només busca qui accepta que encara hi ha coses per descobrir.

Per això el lliurepensament no és una doctrina. Les doctrines ofereixen respostes. El lliurepensament ofereix preguntes. Les doctrines tendeixen a establir fronteres. El lliurepensament tendeix a travessar-les. Les doctrines acostumen a definir allò que s’ha de creure. El lliurepensament intenta comprendre allò que és.

No sempre ho aconsegueix. Cap ésser humà no està lliure dels seus prejudicis, de les seves limitacions o de les seves pròpies contradiccions. Però l’objectiu no és assolir una objectivitat perfecta, probablement impossible. L’objectiu és mantenir viva la voluntat de buscar, de contrastar, de dubtar i de comprendre.

Potser és precisament aquesta actitud la que ha impulsat tants pensadors al llarg de la història. No la certesa de posseir la veritat, sinó la convicció que la realitat sempre és una mica més profunda, una mica més complexa i una mica més fascinant del que sembla a primera vista.

Potser va ser precisament aquesta idea la que em va portar, amb el pas dels anys, a una reflexió cada vegada més recurrent. Una reflexió que apareix especialment quan observem el pas del temps, quan veiem envellir les persones que ens envolten o quan nosaltres mateixos comencem a acumular dècades d’experiències, encerts i errors.

Què passa amb tot allò que hem après quan desapareixem? No em refereixo als coneixements acadèmics que poden trobar-se en llibres, manuals o universitats. Tampoc a les dades que avui emmagatzemem en ordinadors i servidors repartits arreu del món. Em refereixo a una altra mena de coneixement, molt més difícil de catalogar i de conservar. Parlo de les experiències viscudes. De les intuïcions adquirides després de molts anys d’observació. De les lliçons que només s’aprenen després d’haver-se equivocat diverses vegades. D’aquelles conclusions que no provenen d’un estudi concret, sinó de la suma de centenars o milers de petites observacions acumulades al llarg d’una vida.

Cada persona és portadora d’un univers irrepetible d’experiències. Ningú no ha viscut exactament el mateix recorregut. Ningú no ha vist el món des del mateix lloc ni en el mateix moment històric. Cadascú acumula una combinació única de coneixements, emocions, fracassos, descobertes, dubtes i aprenentatges que no existeix en cap altre ésser humà.

I tanmateix, una part molt important d’aquest patrimoni desapareix silenciosament cada dia. Quan una persona marxa, no desapareix només una biografia. Desapareix també una manera particular d’entendre la realitat. Desapareixen records que mai no havien estat explicats. Desapareixen observacions que ningú més havia formulat. Desapareixen reflexions que potser haurien pogut ajudar algú altre a comprendre millor una situació semblant. Desapareixen errors que podrien haver servit d’advertència. Desapareixen encerts que podrien haver inspirat noves decisions.

La major part d’aquest patrimoni no apareixerà mai als arxius d’una biblioteca ni als registres d’una universitat. És un coneixement discret, quotidià, profundament humà. Un coneixement que acostuma a transmetre’s en converses, en exemples, en records compartits o en paraules dites gairebé de passada.

Per això, de vegades, tinc la sensació que cada persona és una biblioteca invisible. Una biblioteca que es va construint lentament al llarg de tota una vida. Prestatgeria rere prestatgeria. Experiència rere experiència. Reflexió rere reflexió. I quan aquella vida arriba al final, una part considerable d’aquella biblioteca desapareix per sempre.

Pot semblar una idea trista, però en realitat no ho és. Forma part de la naturalesa humana. Sempre ha estat així. Cada generació ha rebut una part del coneixement de l’anterior i n’ha perdut una altra part pel camí. La transmissió mai no ha estat completa.

Però precisament perquè sabem que una part inevitablement es perdrà, adquireix més valor tot allò que aconseguim transmetre. Potser aquí neix una de les motivacions més profundes que poden portar una persona a escriure. No la voluntat de ser recordada. No el desig de deixar una empremta personal. Ni tan sols l’esperança de tenir raó.

Simplement la intuïció que algunes de les coses apreses al llarg del camí podrien ser útils per a algú altre. Com qui rescata uns quants llibres d’una biblioteca que sap que algun dia desapareixerà. No per conservar-ho tot. Això és impossible. Sinó per evitar que es perdi completament allò que encara pot continuar tenint valor per als qui vindran després.

És en aquest punt on apareix una qüestió que probablement separa molts pensadors dels qui decideixen escriure. Pensar i transmetre no són exactament la mateixa cosa.

Hi ha persones que reflexionen profundament durant tota la seva vida i que mai no senten la necessitat de deixar-ne constància. Les seves conclusions les acompanyen en privat. Formen part de la seva manera de veure el món. Les comparteixen amb familiars, amics o companys de camí, però no senten cap impuls especial de fixar-les sobre el paper.

I aquesta opció és tan legítima com qualsevol altra. Però hi ha altres persones per a les quals arriba un moment diferent. No acostuma a produir-se de manera sobtada. No és una revelació. És més aviat una sensació que es va formant lentament, gairebé sense que un mateix se n’adoni. Els anys passen. Les experiències s’acumulen. Les observacions es multipliquen. Les preguntes evolucionen. I un dia apareix una idea senzilla: Potser hi ha alguna cosa de tot això que val la pena deixar escrita.

No perquè sigui extraordinària. No perquè sigui definitiva. No perquè sigui superior a la dels altres. Simplement perquè és el resultat d’una vida viscuda i reflexionada.

Aquesta necessitat és fàcil de malinterpretar. Vivim en una societat acostumada a associar qualsevol acte públic amb la recerca de notorietat. Quan algú escriu, publica o exposa les seves idees, sovint es pressuposa que busca reconeixement, influència o prestigi.

Segurament això és cert en alguns casos. Però no en tots. Existeix també una motivació molt més discreta. Molt menys visible. I probablement molt més antiga. La responsabilitat. No una responsabilitat imposada per ningú. No una obligació moral. No una missió grandiloqüent. Una responsabilitat íntima.

La sensació que les experiències acumulades al llarg d’una vida no pertanyen exclusivament a qui les ha viscut. Que els errors comesos poden ajudar altres persones a evitar-los. Que les preguntes formulades poden estimular noves reflexions. Que les conclusions assolides, encara que siguin parcials o imperfectes, poden aportar algun valor als qui vindran després.

Potser és una forma de gratitud. Al capdavall, nosaltres mateixos som hereus de milers de persones que ens han precedit. Hem rebut coneixements, idees, experiències, llibres, descobriments i reflexions que altres van considerar dignes de ser preservats. Cap de nosaltres no comença des de zero. Cada generació construeix sobre els fonaments deixats per les anteriors.

Potser per això algunes persones arriben a sentir que també tenen alguna cosa a retornar. No al mercat. No a una institució. No a una ideologia. Sinó a aquesta llarga cadena humana de transmissió que travessa els segles.

I és precisament aquí on l’acte d’escriure adquireix un significat diferent. Ja no és una forma de promoció personal. Ja no és una recerca de protagonisme. Es converteix en un acte de responsabilitat envers el futur. Un petit intent de rescatar algunes idees de l’oblit inevitable del temps i dipositar-les, amb tota la seva fragilitat i imperfecció, a les mans de persones que encara no coneixem i que potser mai no arribarem a conèixer.

Va ser enmig d’aquestes reflexions quan vaig tornar a pensar en Donald Knuth. No en el científic. No en el professor. No en una de les figures més influents de la història de la informàtica. Sinó en l’ésser humà. En la persona que, després de més de sis dècades de treball, continua dedicant una part important del seu temps a ordenar coneixement perquè altres persones puguin utilitzar-lo, comprendre’l i, eventualment, anar més enllà d’ell.

Convé deixar clar un aspecte abans de continuar. L’obra de Donald Knuth pertany a una dimensió acadèmica, científica i intel·lectual extraordinària que no admet comparació amb els treballs desenvolupats per l’autor d’aquest article. Els camps són diferents. L’abast és diferent. La transcendència és diferent. I qualsevol intent d’establir paral·lelismes en aquest sentit seria tan injust com innecessari.

Però precisament perquè no estem comparant obres, podem observar una altra cosa. Podem observar una actitud. I és aquesta actitud la que resulta fascinant.

Durant més de mig segle, Donald Knuth ha continuat treballant sobre una mateixa construcció intel·lectual. Generacions senceres d’informàtics han passat per les universitats. Han aparegut nous llenguatges, noves arquitectures, nous paradigmes tecnològics i fins i tot noves formes d’entendre la computació. El món digital ha canviat radicalment diverses vegades mentre ell continuava avançant, pàgina rere pàgina, capítol rere capítol, mantenint un diàleg pacient amb el coneixement.

Vivim en una època que idolatra la velocitat. Els projectes han de produir resultats immediats. Les opinions han de ser instantànies. Els continguts es consumeixen en segons. Tot sembla orientat cap a la urgència.

Potser per això la trajectòria de Knuth resulta tan sorprenent. Perquè representa exactament el contrari. La paciència. La perseverança. La construcció lenta. La convicció que algunes obres requereixen dècades. I, sobretot, la idea que el valor d’un treball no depèn necessàriament de la rapidesa amb què és produït, sinó de la solidesa amb què és construït.

Hi ha quelcom profundament inspirador en veure una persona de vuitanta-vuit anys continuar dedicant temps, energia i atenció a una tasca que va iniciar quan molts dels seus futurs lectors encara no havien nascut.

No perquè busqui reconeixement. Aquest reconeixement ja el va obtenir fa molt temps. No perquè necessiti demostrar res. La seva aportació a la informàtica està fora de qualsevol discussió. Continua perquè considera que la feina encara no està acabada. Continua perquè encara hi ha coneixement per ordenar. Continua perquè encara hi ha alguna cosa que pot ser útil als qui vindran després.

I aquí és on la reflexió deixa de pertànyer exclusivament a la informàtica. Perquè el que resulta admirable no és només el contingut de la seva obra. És la seva relació amb el temps.

En un món obsessionat amb el present immediat, Donald Knuth representa una manera diferent d’entendre la vida intel·lectual. Una manera que accepta que algunes tasques poden ocupar tota una existència. Que algunes preguntes no tenen una resposta definitiva. Que algunes obres no es construeixen per a la pròpia generació, sinó també per a les que encara han de venir.

I va ser precisament observant aquesta actitud quan vaig començar a formular-me una pregunta inesperada. No sobre la informàtica. No sobre els algoritmes. Ni tan sols sobre Donald Knuth. La pregunta era molt més personal. Quina és la responsabilitat de cadascun de nosaltres davant de les experiències, reflexions i aprenentatges que hem acumulat al llarg de la vida?

La pregunta va aparèixer de manera natural, gairebé inevitable. Per què algunes persones continuen escrivint durant dècades? No durant uns anys. No durant una etapa concreta de la seva vida. Durant dècades.

Per què algunes persones senten la necessitat de continuar ordenant idees, formulant preguntes, escrivint reflexions i construint obres que saben que probablement mai no arribaran a veure completament acabades?

La primera resposta sembla evident: perquè encara tenen coses a dir. Però aquesta explicació és insuficient. Tothom té coses a dir. Cada ésser humà acumula experiències, opinions, records i coneixements. El que resulta interessant no és tenir coses a dir. El que resulta interessant és sentir la necessitat de transmetre-les.

Va ser aquí on la figura de Donald Knuth va començar a actuar com un mirall. No perquè hi veiés la meva pròpia realitat reflectida. No perquè existís cap paral·lelisme entre les nostres trajectòries. Sinó perquè la seva perseverança em va obligar a formular-me preguntes sobre mi mateix que fins aleshores mai no havia plantejat d’una manera conscient.

Per què escric? Per què, després de tota una vida dedicada a activitats molt diverses, apareix aquesta necessitat de dedicar tantes hores a ordenar idees, reflexions i observacions? Per què continuar quan ningú no ho exigeix? Per què dedicar temps a qüestions que potser no tindran una resposta definitiva?

Durant molt temps no vaig tenir una resposta clara. Potser perquè les motivacions més profundes acostumen a revelar-se lentament. No apareixen en forma de conclusions immediates. Van emergint a mesura que les observem des de la distància que proporciona el temps.

Amb els anys he arribat a pensar que la resposta no té gaire a veure amb l’escriptura. L’escriptura és només una eina. La qüestió real és una altra. Té a veure amb la relació que cadascú estableix amb allò que ha après al llarg de la vida.

Hi ha persones que acumulen experiències i les viuen intensament. D’altres, a més, senten la necessitat d’ordenar-les, d’interpretar-les i d’intentar comprendre què signifiquen dins d’un marc més ampli. I entre aquestes darreres n’hi ha algunes que acaben fent un pas addicional: intentar transmetre-les. No perquè es considerin dipositàries d’una veritat especial.  No perquè es pensin més savis que els altres.

Potser simplement perquè perceben que el coneixement, les experiències i les reflexions només adquireixen el seu sentit complet quan entren a formar part d’una conversa més gran que nosaltres mateixos. Una conversa que travessa generacions. Una conversa que va començar molt abans que nosaltres naixéssim i que continuarà quan ja no hi siguem.

Vist així, escriure deixa de ser un acte individual. Es converteix en una forma de participació. Una manera modesta d’afegir algunes observacions pròpies a una conversa humana que dura des de fa mil·lennis. Potser és per això que moltes de les persones que escriuen durant dècades no ho fan perquè esperin arribar a una conclusió final. La realitat rarament ofereix conclusions definitives. El món canvia. Les societats evolucionen. Les preguntes es transformen.

El que roman és la voluntat de continuar observant, pensant i compartint allò que es va descobrint al llarg del camí. I va ser precisament en aquest punt quan vaig començar a comprendre que moltes de les reflexions, articles i projectes que havia anat desenvolupant durant els darrers anys potser no eren iniciatives independents, com havia imaginat inicialment. Potser eren diferents expressions d’una mateixa necessitat. La necessitat de comprendre. I, sobretot, la necessitat de transmetre.

Quan vaig començar a observar-les amb perspectiva, vaig descobrir que moltes d’aquelles preguntes no estaven tan separades com havia imaginat. Parlaven de camps diferents, però sovint semblaven conduir cap als mateixos interrogants.

Durant molt temps vaig considerar aquestes reflexions com a projectes independents. Algunes parlaven d’energia. D’altres de democràcia. D’altres de geopolítica, de tecnologia, de poder, de finances, de naturalesa humana o de governança. Cadascuna semblava tenir la seva pròpia identitat, les seves pròpies preguntes i el seu propi camí.

Però amb el pas dels anys vaig començar a adonar-me que potser la realitat era una altra. Potser no estava construint diversos projectes. Potser estava intentant observar una mateixa realitat des de diferents angles. Com qui contempla una muntanya des de diverses valls. El paisatge aparentment canvia, però la muntanya continua sent la mateixa.

Va ser d’aquesta constatació que, de manera gradual i sense cap pla previ, va començar a emergir allò que avui anomeno l’ARQUITECTURA DEL TEMPS I DEL PODER.

No va néixer com un projecte formal. No va ser el resultat d’un document estratègic ni d’un objectiu definit des del principi. Va aparèixer lentament, gairebé com una conseqüència inevitable de molts anys d’observació, de lectura, d’experiència professional, de reflexió i d’escriptura.

No vaig començar a escriure perquè tingués una obra. L’obra va aparèixer perquè vaig continuar escrivint.

L’ARQUITECTURA DEL TEMPS I DEL PODER no pretén oferir una explicació única del món. Tampoc aspira a convertir-se en una teoria global capaç de respondre totes les preguntes. La realitat és massa complexa per a això. Més aviat es tracta d’una obra oberta. Una exploració. Una mirada multidimensional sobre alguns dels grans reptes, tensions i transformacions del nostre temps.

Per aquest motiu, al llarg dels anys han anat apareixent diferents dominis, cadascun amb personalitat pròpia, però connectats per una mateixa inquietud de fons. Col·lapse, a través de Sunthereum i del BSE, observa la relació entre energia, recursos i futur. Destruens dirigeix la mirada cap a la naturalesa humana i les seves contradiccions. Fonsfera explora les estructures financeres que condicionen gran part del món contemporani. Silentivm reflexiona sobre el silenci, la informació i els límits del discurs públic. Ganesha intenta comprendre les dinàmiques del coneixement i de la comprensió. GO XXI observa el moviment del món i les grans transformacions geopolítiques del segle XXI. Govolution reflexiona sobre les formes de governança que podrien emergir en el futur. KRoNoS observa el temps com a factor estructural de les societats i de les civilitzacions. Labyrinthus explora les relacions entre democràcia, poder i organització política.

Vistos des de fora poden semblar àmbits molt diferents. I, en certa manera, ho són. Però vistos des de dins comparteixen una mateixa pregunta de fons. Com funciona realment el món en què vivim? No el món que imaginem. No el món que ens agradaria que existís. Sinó el món real, amb totes les seves complexitats, contradiccions, tensions i possibilitats.

Potser per això prefereixo parlar d’una arquitectura. Perquè una arquitectura no és una única peça. És una estructura formada per molts elements que adquireixen sentit quan es contemplen en conjunt. Algunes parts poden créixer. Altres poden canviar. Algunes poden fins i tot desaparèixer.

L’obra no està tancada. No està acabada. Probablement mai no ho estarà. Però això no constitueix un problema. Al contrari. Forma part de la seva pròpia naturalesa. Perquè l’ARQUITECTURA DEL TEMPS I DEL PODER no és una resposta definitiva. És una conversa oberta amb la realitat. Una conversa que, com tota reflexió autèntica, continua evolucionant a mesura que el temps avança.

Tanmateix, amb el pas del temps vaig descobrir que existien dues realitats que ocupaven un espai especial dins de totes aquestes reflexions. No perquè fossin més importants que les altres, sinó perquè estaven vinculades directament a la meva pròpia experiència vital. Si l’ARQUITECTURA DEL TEMPS I DEL PODER intenta comprendre alguns dels grans processos que afecten les societats humanes, hi ha també dos espais on aquesta mirada esdevé inevitablement més propera, més personal i més arrelada a la vida quotidiana.

Aquests dos espais són BennuCatalunya i O meu amigo Brasil.

No van néixer d’una voluntat d’anàlisi acadèmica ni d’un projecte intel·lectual predefinit. Van néixer, sobretot, de l’afecte. De la necessitat d’observar, comprendre i reflexionar sobre les dues societats que han marcat la meva vida d’una manera més profunda. Catalunya, la terra on vaig néixer, on vaig créixer, on vaig aprendre la llengua, la cultura i una manera determinada d’entendre el món. I el Brasil, la terra que em va acollir fa més de vint anys, on he viscut una part important de la meva vida adulta i des d’on he observat moltes de les transformacions que avui configuren el nostre temps.

BennuCatalunya representa una mirada sobre Catalunya que intenta anar més enllà de l’actualitat immediata. Hi apareixen la llengua, la identitat, la memòria històrica, la cultura, els processos de construcció nacional i les preguntes que tota comunitat humana acaba formulant-se sobre els seus orígens, el seu present i el seu futur. No és una mirada neutra, perquè cap mirada sobre la pròpia terra no ho és. Però sí que intenta ser una mirada reflexiva, allunyada del soroll quotidià i orientada a comprendre processos que sovint només es fan visibles quan són observats des de la perspectiva del temps.

O meu amigo Brasil neix d’una motivació semblant, però aplicada a una realitat diferent. Després de més de dues dècades vivint al Brasil, observant la seva societat, les seves contradiccions, les seves fortaleses, els seus desafiaments i les seves extraordinàries possibilitats, va aparèixer la necessitat de compartir algunes reflexions sobre aquest país immens i fascinant. No com qui pretén donar lliçons, sinó com qui intenta entendre una realitat que ha après a estimar. Una realitat complexa, diversa i sovint difícil d’explicar des de les simplificacions amb què acostuma a ser observada des de l’exterior.

Potser, vist en conjunt, BennuCatalunya i O meu amigo Brasil constitueixen una mena de pont entre dues ribes de la mateixa vida. D’una banda, la memòria, les arrels i la terra d’origen. De l’altra, l’experiència adquirida en una terra d’acollida que amb els anys també ha acabat formant part de la pròpia identitat. Entre ambdues no existeix contradicció. Existeix complementarietat. Perquè les persones, igual que les societats, rarament poden explicar-se a través d’una sola geografia.

Si ATP intenta comprendre el món, BennuCatalunya i O meu amigo Brasil intenten comprendre les dues societats que han marcat més profundament la meva vida.

I és precisament aquí on apareix també una altra característica singular de tota aquesta obra: les seves dues llengües. El català, llengua materna, llengua de les primeres lectures, dels primers pensaments i de les arrels culturals. I el portuguès del Brasil, llengua adoptada al llarg dels anys, llengua de convivència quotidiana, de noves experiències, de noves amistats i de noves formes de mirar el món. Lluny de competir entre elles, ambdues llengües conviuen dins d’un mateix projecte perquè reflecteixen també les dues realitats humanes que l’han fet possible.

Al capdavall, tota obra és també el reflex del camí recorregut per qui l’escriu. I en el meu cas, aquest camí no podria entendre’s completament sense Catalunya i sense el Brasil, sense el català i sense el portuguès, sense les arrels que m’han format i sense l’horitzó que m’ha acollit durant una part tan important de la meva vida.

Potser una de les conclusions més difícils d’acceptar per a qualsevol persona que dedica anys, o fins i tot dècades, a construir una obra és que probablement mai no la veurà completament acabada. Durant molt temps tendim a imaginar els projectes com si fossin edificis amb un final clarament definit. Pensem en una meta, en una conclusió, en un darrer capítol que tanca definitivament el recorregut. Però l’experiència acostuma a ensenyar una cosa diferent. Les obres veritablement vives rarament s’acaben. Simplement arriben fins on el temps els permet arribar.

Quan penso en Donald Knuth, una de les coses que més m’impressiona no és la magnitud de la seva contribució a la informàtica. És la naturalitat amb què sembla haver acceptat que la seva gran obra és més gran que la seva pròpia vida. Després de més de seixanta anys de treball, continua avançant, perfeccionant, revisant i ampliant allò que va començar dècades enrere. Potser sap millor que ningú que el coneixement és un territori sense fronteres definitives. Sempre queda alguna cosa per explorar, per ordenar o per comprendre.

Aquesta realitat no és exclusiva de la ciència ni de la tecnologia. Apareix en gairebé totes les grans construccions humanes. Els filòsofs deixen preguntes obertes. Els historiadors deixen investigacions incompletes. Els escriptors deixen idees que haurien volgut desenvolupar. Els artistes deixen esbossos. Els científics deixen hipòtesis pendents. Fins i tot les civilitzacions deixen obres interrompudes que altres generacions continuen o abandonen segons les circumstàncies del seu temps.

Potser perquè tota obra que intenta comprendre una part de la realitat acaba descobrint que la realitat és sempre més gran que l’obra mateixa.

Aquesta constatació, lluny de provocar frustració, ha acabat generant-me una certa serenitat. També l’ARQUITECTURA DEL TEMPS I DEL PODER quedarà inacabada. No perquè falti voluntat. No perquè falti dedicació. Sinó perquè la pròpia naturalesa de l’obra fa impossible arribar a una conclusió definitiva. Mentre existeixin noves preguntes, nous esdeveniments, noves transformacions socials, noves tensions polítiques, noves tecnologies o noves formes de poder, continuarà existint la necessitat de reflexionar sobre elles. I probablement això és exactament el que ha de passar.

Perquè ATP no va néixer per arribar a una conclusió final. Va néixer per observar un món en moviment. I un món en moviment no permet conclusions permanents.

De vegades penso que existeix una diferència profunda entre els projectes i les obres. Un projecte aspira a completar-se. Té un inici, uns objectius definits i un final previst. Una obra, en canvi, especialment quan neix de la reflexió, acostuma a evolucionar de manera molt diferent. Creix. Es transforma. Incorpora noves preguntes. Modifica algunes de les seves conclusions. Descobreix territoris que no estaven previstos al principi. En certa manera, manté una vida pròpia.

Per això crec que les obres més autèntiques no s’acaben mai. S’interrompen.

S’interrompen perquè arriba un moment en què el temps de l’autor s’esgota mentre les preguntes continuen existint. S’interrompen perquè la realitat continua avançant. S’interrompen perquè tota vida humana és limitada mentre que la curiositat, el coneixement i la necessitat de comprendre semblen no tenir límits visibles.

I potser aquesta no és una derrota. Potser és, precisament, el senyal que l’obra era realment viva. Al capdavall, les obres completament tancades acostumen a pertànyer al passat. Les obres obertes, en canvi, continuen dialogant amb el futur. I aquest diàleg, encara que algun dia quedi interromput, és probablement una de les formes més nobles que pot adoptar la voluntat humana de comprendre i de transmetre.

I arribats a aquest punt, potser la reflexió ja no pertany a qui ha escrit aquestes línies. Pertany al lector. Perquè, en realitat, les preguntes que han recorregut aquestes pàgines no estan reservades als escriptors, als científics, als filòsofs, als professors universitaris ni als autors de llibres. Pertanyen a qualsevol persona que hagi viscut prou temps per acumular experiències, observacions i aprenentatges propis.

Què has après al llarg del teu camí? Quines realitats has observat que altres persones potser no han vist? Quins errors has comès que podrien ajudar algú altre a evitar-los? Quines conclusions has extret després de dècades de treball, de família, de responsabilitats, de fracassos i d’èxits? Quines preguntes continues formulant-te avui? I, sobretot, què desapareixerà quan ja no hi siguis si mai no arribes a explicar-ho?

Potser aquestes preguntes resulten incòmodes perquè ens obliguen a mirar el temps d’una manera diferent. Ens recorden que cada vida és limitada i que una part del que sabem, del que hem vist i del que hem comprès desapareixerà inevitablement amb nosaltres. Però també ens recorden una altra cosa: que encara tenim la possibilitat de transmetre una part d’aquest patrimoni humà als qui vindran després. No cal escriure un llibre. No cal construir una gran obra. No cal disposar de títols acadèmics, reconeixement públic o coneixements extraordinaris. N’hi ha prou amb una reflexió honesta. N’hi ha prou amb la voluntat de compartir allò que la vida ens ha ensenyat.

Potser mai no sabrem qui llegirà aquestes paraules. Potser mai no coneixerem les persones que algun dia trobaran un text nostre, una carta, unes memòries, una anotació o una reflexió escrita en un moment de lucidesa. Potser ni tan sols sabrem si allò que hem deixat tindrà alguna utilitat.

I, tanmateix, això és exactament el que han fet milions de persones abans que nosaltres. Han observat. Han pensat. Han intentat comprendre. I han deixat alguna cosa darrere seu. Gràcies a elles hem rebut molt més que coneixements. Hem rebut experiències acumulades, advertiments, intuïcions, preguntes i maneres de mirar el món. Hem heretat una conversa humana que travessa generacions, segles i civilitzacions.

Potser la responsabilitat dels pensadors —i especialment dels pensadors anònims— no consisteix a tenir totes les respostes. Potser consisteix simplement a no deixar perdre les preguntes que consideren importants. Perquè la humanitat no avança només gràcies als grans descobriments, als grans invents o als grans noms que apareixen als llibres d’història. També avança perquè milions de persones transmeten als qui vindran després una petita part del que han après al llarg del camí.

Persones corrents. Pensadors anònims. Homes i dones que un dia van decidir que allò que havien comprès no havia de desaparèixer completament amb ells. Potser, al final, és així com cada generació ajuda a construir el futur. No només deixant als qui vindran un món materialment millor. Sinó deixant-los també una mica més de comprensió sobre el món que hauran d’habitar.

Potser ningú no sap quines idees sobreviuran al pas del temps. Potser moltes de les reflexions escrites al llarg de la història acabaran desapareixent. Però això no disminueix el valor de l’intent. Al contrari. Cada generació rep una herència invisible formada per les preguntes, les experiències i les reflexions de les generacions anteriors. I cada generació decideix, conscientment o no, què afegeix a aquesta herència abans de continuar el camí.

Potser aquesta és, al capdavall, la responsabilitat de transmetre.

Aquí pots continuar llegint:   El camí cap a l’Arquitectura del Temps i del Poder