Português
|
English
|
⌬ ATP
La competència que s’està configurant entre els Estats Units i la Xina al voltant de la Intel·ligència Artificial permet observar una transformació que supera àmpliament la cursa tecnològica entre dues grans potències. Al seu voltant comencen a articular-se infraestructures, energia, capacitat industrial, coneixement, interessos econòmics, estratègies geopolítiques i formes diferents d’exercir i projectar el poder. La possibilitat que aquesta competència evolucioni cap a ecosistemes cada vegada més diferenciats —i que els països, les empreses i finalment les persones puguin veure condicionada la seva capacitat de relacionar-se simultàniament amb tots ells— obre una qüestió especialment transcendent: la Intel·ligència Artificial pot convertir-se també en una nova frontera des de la qual es distribueixi, condicioni i exerceixi el poder.
Aquest informe observa aquesta transformació a través de tres dimensions successives i profundament relacionades. La primera examina la nova frontera del poder, partint de Pax Silica, de les decisions de l’Administració Trump i de les diferents arquitectures amb què els Estats Units i la Xina projecten la seva capacitat tecnològica sobre el món. La segona situa aquesta competició dintre del temps, de les infraestructures i de l’energia que permeten sostenir-la, perquè la cursa no només transforma allò que els seus participants poden fer, sinó també els mateixos participants mentre la recorren. La tercera entra en la nova frontera cognitiva, allà on la Intel·ligència Artificial comença a intermediar la nostra relació amb el coneixement i on la pluralitat d’arquitectures adquireix una relació directa amb la llibertat de pensament. Les tres dimensions convergeixen finalment en una mateixa pregunta: qui conservarà la capacitat de decidir des de quines arquitectures mira, interpreta i comprèn el món?
1. Quan ens obliguen a escollir
El desembre de 2025, l’Administració de Donald Trump va impulsar Pax Silica, una iniciativa internacional presentada com una aliança destinada a construir cadenes de subministrament segures i resilients per a l’era de la Intel·ligència Artificial. Semiconductors, minerals crítics, infraestructures de computació, energia, xarxes i capacitat industrial passaven a formar part d’una mateixa visió estratègica. La dimensió del projecte era considerable i responia a una realitat cada vegada més evident: la Intel·ligència Artificial necessita una infraestructura física, industrial i energètica d’una magnitud extraordinària, i assegurar-la s’ha convertit en una qüestió central per a qualsevol potència que aspiri a ocupar una posició rellevant en el nou paradigma tecnològic. Vista des d’aquesta perspectiva, Pax Silica podia interpretar-se com una gran estratègia nord-americana de cooperació internacional per construir una arquitectura tecnològica capaç de sostenir el desenvolupament de la IA durant les pròximes dècades.
La mateixa amplitud de la iniciativa permetia contemplar-la amb una certa fascinació. El nom evocava deliberadament una nova etapa històrica construïda al voltant del silici i de les tecnologies que aquest havia fet possibles. Després de dècades en què la globalització havia distribuït les diferents fases de producció tecnològica per múltiples continents, Pax Silica proposava coordinar materials, coneixement, capacitat industrial i infraestructures estratègiques davant d’una transformació que tot just començava a mostrar la seva magnitud. Podia semblar, en aquest sentit, gairebé un cant a l’infinit tecnològic que s’obria davant del món. Els Estats Units aportaven una part extraordinària de la innovació, del capital i de les empreses que lideraven aquella transformació, mentre altres països podien aportar recursos, indústria, infraestructures o coneixement especialitzat. La cooperació apareixia com una resposta coherent davant d’un repte que, per la seva pròpia naturalesa, transcendia fronteres.
Vuit mesos després, aquesta lectura necessita incorporar una dada nova. El 14 d’agost de 2026 es va conèixer que el Departament d’Estat de l’Administració Trump havia preparat una directiva destinada a desenes de països que introduïa una condició d’una naturalesa diferent: els països que decidissin participar en el marc internacional d’Intel·ligència Artificial impulsat per la Xina podien quedar exclosos de Pax Silica. La cooperació tecnològica començava així a incorporar una exigència d’alineament geopolític: formar part d’un ecosistema podia significar haver de renunciar a participar simultàniament en l’altre. L’elecció començava a plantejar-se sobre l’ecosistema mateix dintre del qual els països desenvoluparien una part del seu futur tecnològic.
Aquesta successió de fets modifica la manera d’interpretar Pax Silica. Allò que el desembre de 2025 podia observar-se principalment com una arquitectura de cooperació mostra, l’agost de 2026, una segona dimensió: la construcció d’un espai tecnològic delimitat també per l’alineament. Les dues dimensions poden conviure. Els Estats Units poden voler reforçar la seguretat de les seves cadenes de subministrament, protegir tecnologies estratègiques i construir aliances estables amb països que comparteixen determinats interessos. Al mateix temps, quan l’accés a aquesta arquitectura es vincula a la renúncia a participar en una arquitectura alternativa, la cooperació comença a definir-se tant per allò que els seus membres decideixen construir junts com per allò amb què se’ls demana que deixin de relacionar-se.
La importància d’aquesta elecció deriva de la naturalesa de la mateixa Intel·ligència Artificial. Escollir un proveïdor és una decisió comercial. Escollir una tecnologia pot ser una decisió industrial. Escollir una arquitectura tecnològica que tendeix a integrar models, computació, infraestructures, normes, empreses i relacions de dependència constitueix una decisió d’una naturalesa molt més profunda. I quan aquesta elecció comença a ser condicionada des de fora, la qüestió entra directament en el terreny del poder.
El missatge que emergeix de la directiva coneguda el 14 d’agost és, per tant, extraordinàriament clar: alguns països poden arribar a haver d’escollir. Els Estats Units o la Xina. Un ecosistema o l’altre. Aquesta possibilitat introdueix una nova dimensió en una competència que ja es desenvolupa a través de xips, models, centres de dades, inversions i capacitat científica. Ara pot començar a afectar també les relacions que cada país manté amb les diferents arquitectures d’Intel·ligència Artificial que s’estan construint.
És precisament aquí on Pax Silica deixa de ser únicament una iniciativa tecnològica i es converteix en un fenomen que mereix ser observat des de l’arquitectura del poder. Les grans potències sempre han competit per recursos, mercats, infraestructures i tecnologies estratègiques. Ara aquesta competició pot començar a plantejar als altres una elecció sobre les intel·ligències artificials amb què podran relacionar-se i sobre els ecosistemes dintre dels quals construiran una part del seu futur.
A partir d’aquí, la pregunta resulta inevitable i va molt més enllà de Pax Silica, de la Xina o fins i tot de l’actual presidència dels Estats Units: què significa que una gran potència intenti decidir amb quines intel·ligències artificials pot relacionar-se una part del món?
2. Trump no és una anècdota
Donald Trump ha d’aparèixer en aquesta reflexió amb nom i cognoms perquè les decisions polítiques tenen responsables i perquè les arquitectures de poder, per sòlides que semblin, sempre acaben essent operades per persones concretes. Les institucions estableixen normes, distribueixen competències i fixen límits, però les decisions continuen sorgint d’éssers humans que interpreten aquestes normes i exerceixen el poder d’acord amb una determinada manera d’entendre el món. En aquest sentit, Trump representa molt més que el president que ocupa circumstancialment la Casa Blanca mentre es desplega Pax Silica. La seva manera d’exercir la presidència permet observar amb especial nitidesa fins a quin punt la personalitat, la concepció del poder i els objectius d’un governant poden influir sobre la manera com una gran potència utilitza les capacitats que té al seu abast.
La política que comença a dibuixar-se al voltant de Pax Silica resulta especialment reveladora perquè respon a una lògica recurrent en la manera com Trump interpreta les relacions internacionals. El món tendeix a ser observat com un espai de negociació entre actors que disposen de forces desiguals, on la capacitat econòmica, comercial, militar o tecnològica dels Estats Units pot convertir-se en una palanca per obtenir concessions. Dintre d’aquesta concepció, les aliances adquireixen una forta dimensió transaccional: formar part d’un determinat espai comporta assumir determinades condicions, i l’accés als avantatges que ofereix la potència dominant es converteix també en un instrument per exigir alineament. La directiva coneguda aquest agost trasllada aquesta lògica a un territori especialment sensible: l’arquitectura mundial de la Intel·ligència Artificial.
Trump es converteix així en una evidència concreta d’un problema que el transcendeix. Els Estats Units disposen d’una arquitectura institucional construïda durant més de dos segles al voltant de la consciència que el poder necessita límits. La Constitució, la separació de poders, el Congrés, els tribunals, el federalisme i les eleccions periòdiques formen una estructura concebuda per distribuir la capacitat de decisió i impedir que la voluntat d’una sola persona pugui identificar-se fàcilment amb la voluntat de l’Estat. Aquesta arquitectura constitueix una de les aportacions polítiques més influents de la modernitat i ha contribuït decisivament a la fortalesa històrica dels mateixos Estats Units. Precisament per això resulta especialment significatiu observar què succeeix quan, dintre d’aquesta arquitectura, la presidència disposa d’una capacitat efectiva suficient per impulsar decisions que poden condicionar durant dècades les relacions tecnològiques d’altres països.
Aquí apareix la distància que pot existir entre l’arquitectura formal del poder i la seva distribució efectiva. Una societat pot disposar de constitució, eleccions, tribunals i separació de poders i, al mateix temps, experimentar processos de concentració política capaços d’atorgar a determinades persones una influència extraordinària sobre decisions de llarg abast. Les institucions continuen existint i els procediments continuen funcionant, però l’equilibri real entre els centres de decisió pot modificar-se. Una democràcia adquireix la seva consistència efectiva quan les institucions que distribueixen el poder conserven també la capacitat real de controlar-lo i limitar-lo quan aquesta funció resulta necessària.
El personatge concret importa, per tant, perquè una mateixa arquitectura institucional pot produir resultats molt diferents segons qui ocupi els seus centres de decisió. La personalitat importa perquè condiciona la manera d’interpretar adversaris, aliats, compromisos i límits. La concepció del poder importa perquè determina si la capacitat d’influència és utilitzada principalment per persuadir, negociar, cooperar, condicionar o imposar. I la qualitat de les institucions importa perquè determina fins a quin punt aquestes diferents maneres d’exercir el poder poden desplegar-se sense alterar els equilibris sobre els quals descansa el sistema.
Per això, reduir el problema a Trump seria tan insuficient com eliminar Trump de l’anàlisi. La qüestió consisteix a comprendre què revela la seva presidència sobre una arquitectura política que durant dècades s’ha presentat com una de les principals referències democràtiques del món. Si un president amb una concepció fortament personalista i transaccional del poder pot utilitzar la capacitat econòmica i tecnològica dels Estats Units per plantejar als altres països una elecció entre ecosistemes d’Intel·ligència Artificial, aquesta possibilitat passa a formar part de la realitat institucional que cal analitzar. La solidesa d’una arquitectura política es manifesta també en la seva capacitat per continuar distribuint i limitant el poder quan qui l’exerceix intenta portar les seves atribucions fins als límits que les circumstàncies li permeten.
Trump és, així, part del problema i al mateix temps l’evidència d’un problema més gran. La lliçó no consisteix a imaginar que els futurs governants actuaran de la mateixa manera, sinó a comprendre que aquesta possibilitat ha quedat demostrada. Avui té un nom: Donald Trump. Demà en pot tenir un altre. I precisament per això la qüestió supera qualsevol judici sobre un president concret: obliga a examinar la capacitat real de les institucions democràtiques per limitar el poder quan aquest disposa d’instruments econòmics, tecnològics i, progressivament, cognitius d’una magnitud extraordinària.
3. En nom de la democràcia, no tot s’hi val
Durant bona part del darrer segle, Occident ha construït una part essencial de la seva legitimitat política sobre un conjunt de principis que han adquirit una força extraordinària en l’imaginari contemporani: democràcia, llibertat, pluralisme, drets individuals, llibertat d’expressió i capacitat d’elecció. Aquests principis han contribuït a construir societats amb nivells de llibertat política i personal difícilment imaginables en altres moments de la història i constitueixen una part valuosa del patrimoni polític desenvolupat durant segles. Precisament perquè tenen aquest valor, mereixen ser preservats en el seu significat més exigent. La democràcia conserva tota la seva força quan funciona com una arquitectura destinada a organitzar, distribuir, legitimar i limitar el poder; quan permet l’alternança, protegeix la discrepància, reconeix la pluralitat i garanteix que cap governant, institució o majoria pugui identificar-se definitivament amb la societat que governa.
Aquesta concepció obliga a observar la democràcia com allò que és: una construcció humana, històrica i institucional que necessita manteniment i capacitat permanent d’autocorrecció. La seva fortalesa prové precisament de la possibilitat d’examinar-la, qüestionar-ne el funcionament i assenyalar les distàncies que poden aparèixer entre els principis proclamats i les pràctiques efectives. Una democràcia capaç de mirar-se críticament reforça els seus propis fonaments, perquè reconeix que la llibertat, la separació de poders, el pluralisme o els drets individuals adquireixen sentit a través del seu exercici real. Aquesta exigència permet distingir entre la democràcia com a arquitectura política i la democràcia convertida en una identitat legitimadora per ella mateixa.
És en aquest segon moviment on apareix una transformació que mereix especial atenció. Quan la democràcia deixa progressivament de ser examinada com una forma concreta d’organització i distribució del poder i passa a funcionar com una categoria moral, comença a adquirir característiques pròpies d’una ideologia. El centre de gravetat es desplaça aleshores des de la pregunta sobre com s’exerceix realment el poder cap a una afirmació identitària molt més simple: nosaltres som les democràcies. Una arquitectura política complexa queda així condensada en una categoria capaç de legitimar no només allò que una societat és, sinó també una part d’allò que fa.
Aquesta transformació conté una paradoxa considerable. Els principis democràtics exigeixen que el poder pugui ser qüestionat, mentre que la democràcia convertida en ideologia pot proporcionar al mateix poder una font addicional de legitimació. Una decisió adoptada per una democràcia pot començar a ser percebuda com a democràtica per raó del seu origen, fins i tot quan els mecanismes utilitzats mereixen ser examinats des dels mateixos principis de llibertat, pluralisme i capacitat d’elecció que aquella democràcia proclama defensar. La paraula deixa aleshores de descriure exclusivament una arquitectura institucional i comença a funcionar com un certificat moral. La coherència democràtica exigeix, precisament, conservar la capacitat de jutjar els actes pel que són i no únicament per la naturalesa del sistema polític que els produeix.
La política internacional ofereix un terreny especialment revelador d’aquesta contradicció. Durant dècades, els Estats Units i altres països occidentals han presentat una part important de la seva actuació exterior com una defensa de l’ordre liberal, de les democràcies i de les llibertats davant de sistemes autoritaris. Aquesta distinció respon a diferències polítiques reals i profundes, però la seva existència no converteix automàticament en democràtics tots els instruments utilitzats per les democràcies. La coherència d’un principi es posa a prova precisament quan limita també l’actuació de qui l’invoca. La llibertat adquireix tot el seu significat quan reconeix espais de decisió que poden produir resultats diferents dels que nosaltres preferiríem; el pluralisme, quan protegeix opcions que no coincideixen amb la nostra; i la democràcia, quan els seus principis continuen essent exigibles també davant del poder que afirma representar-los.
Pax Silica introdueix aquesta antiga tensió en un territori nou. Els Estats Units tenen plena capacitat per construir aliances tecnològiques, definir les condicions sota les quals comparteixen determinades tecnologies, protegir infraestructures estratègiques i intentar convèncer altres països que el seu ecosistema ofereix més seguretat, innovació o oportunitats. La qüestió adquireix una naturalesa diferent quan la pertinença a aquesta arquitectura comença a vincular-se a la renúncia a participar simultàniament en una altra. En aquest moment, la defensa de l’ecosistema propi deixa de descansar únicament sobre la seva capacitat d’atracció i incorpora la capacitat de restringir les alternatives disponibles per als altres.
La contradicció resulta especialment significativa perquè prové d’una potència que ha situat durant dècades la llibertat d’elecció al centre del seu relat polític, econòmic i cultural. Si una part de la fortalesa del model occidental descansa en la capacitat de les persones i de les societats per escollir, experimentar, competir i construir alternatives, aquesta confiança també hauria de reflectir-se en la manera com projecta el seu poder. Una arquitectura convençuda de la seva solidesa pot aspirar a ser escollida perquè ofereix més valor, més confiança o més oportunitats. Quan complementa aquesta capacitat d’atracció amb mecanismes destinats a dificultar l’accés a l’alternativa, apareix una distància que mereix ser examinada entre el principi proclamat i la pràctica exercida.
Aquí apareix una de les qüestions centrals que Labyrinthus planteja en analitzar les democràcies contemporànies: la qualitat d’una arquitectura política es mesura també per la coherència entre els principis que proclama i els límits que aquests principis imposen al seu propi exercici del poder. La democràcia conserva el seu significat quan continua essent un mecanisme per distribuir i limitar poder, també quan aquesta limitació resulta incòmoda. La llibertat conserva el seu significat quan reconeix capacitat d’elecció, també quan l’elecció pot beneficiar un competidor. I el pluralisme conserva el seu significat quan l’existència d’alternatives és considerada una característica valuosa del sistema.
Pax Silica ens obliga així a observar la democràcia occidental davant del mirall dels seus propis principis. La força d’aquests principis es manifesta quan continuen essent aplicats en els moments en què el poder disposa d’incentius per relativitzar-los. Una societat que reivindica la llibertat assumeix una responsabilitat especialment elevada quan disposa de la capacitat necessària per condicionar la llibertat dels altres. I una democràcia que aspira a continuar essent referència necessita preservar la coherència entre allò que defensa i la manera com actua.
En nom de la democràcia, no tot s’hi val. I en nom de la llibertat, tampoc.
4. Dues arquitectures del poder
La cursa per la Intel·ligència Artificial acostuma a presentar-se com una competició tecnològica. Qui disposa dels models més avançats, qui fabrica els millors semiconductors, qui acumula més capacitat de computació, qui concentra més talent científic o qui aconsegueix transformar amb més rapidesa els avenços de la recerca en productes capaços d’arribar al mercat. Tots aquests factors contribueixen a determinar la posició relativa dels Estats Units i la Xina. Observada des d’una perspectiva temporal més àmplia, però, la competició revela una dimensió més profunda: el que està en joc és també la capacitat de dues arquitectures de poder diferents per incorporar una transformació que pot modificar les bases mateixes sobre les quals aquest poder ha estat construït.
Aquesta és una de les reflexions que l’Arquitectura del Temps i del Poder formulava el juliol de 2026: la cursa de la Intel·ligència Artificial no enfronta únicament dues potències tecnològiques. Enfronta dues arquitectures temporals, polítiques i econòmiques del poder. La diferència és important perquè una tecnologia pot ser desenvolupada dintre d’un laboratori o d’una empresa, però la seva capacitat per transformar una societat depèn d’un entramat molt més ampli. Necessita capital, infraestructures, educació, capacitat industrial, institucions, regulació, mercats i polítiques públiques, així com capacitat per coordinar aquests elements durant el temps suficient. La competició tecnològica es converteix així també en una prova sobre la capacitat d’organització de les societats que la protagonitzen.
Els Estats Units arriben a aquesta competició amb actius extraordinaris. Durant dècades han construït un dels ecosistemes d’innovació més poderosos de la història. Les seves universitats, centres de recerca, mercats de capitals, empreses tecnològiques, capacitat d’atracció de talent i cultura empresarial han creat les condicions perquè una part molt important de les transformacions digitals contemporànies hagi sorgit o s’hagi desenvolupat en territori nord-americà. Empreses capaces de mobilitzar quantitats enormes de capital, inversors disposats a assumir riscos extraordinaris, investigadors procedents de tot el món i un mercat amb una gran capacitat d’absorció permeten que una descoberta pugui convertir-se en una indústria global amb una velocitat difícilment reproduïble en altres entorns.
Una part d’aquesta capacitat innovadora sorgeix precisament d’una arquitectura descentralitzada i fortament competitiva. Empreses diferents exploren camins diferents, el capital es desplaça cap a les oportunitats que considera més prometedores, els projectes que fracassen deixen espai a alternatives i els que aconsegueixen resultats poden créixer amb una rapidesa extraordinària. Aquesta dinàmica proporciona flexibilitat, experimentació i capacitat de ruptura. Al mateix temps, incorpora una temporalitat condicionada pels mercats, pels resultats empresarials, per les expectatives dels inversors i per una competència que exigeix demostrar rendiments. La capacitat de construir estratègies de llarg termini conviu així amb una pressió permanent per obtenir resultats en horitzons molt més curts.
La política nord-americana incorpora una altra temporalitat que se superposa a aquesta arquitectura econòmica. La presidència es disputa cada quatre anys, la Cambra de Representants cada dos i una part del Senat queda sotmesa periòdicament a renovació. Aquesta alternança constitueix un element essencial del sistema democràtic perquè permet que la societat modifiqui la direcció política del país. Al mateix temps, obliga les grans estratègies nacionals a conviure amb canvis d’administració, majories parlamentàries diferents i prioritats susceptibles de revisió. Els Estats Units han demostrat moltes vegades que poden formular i sostenir objectius de llarg termini, però aquests objectius necessiten sobreviure a una arquitectura política construïda deliberadament sobre la possibilitat de l’alternança.
La Xina arriba a la mateixa transformació des d’una arquitectura profundament diferent. El seu sistema permet articular amb més continuïtat objectius estatals, política industrial, infraestructures, empreses, universitats, recerca i capacitat financera. Aquesta articulació facilita que determinades prioritats estratègiques puguin mantenir-se durant períodes prolongats i desplegar-se progressivament sobre sectors diferents. Quan una tecnologia és identificada com a rellevant per al desenvolupament nacional, la resposta pot incorporar simultàniament formació, investigació, finançament, capacitat productiva, infraestructures i creació de mercat. Aquesta forma d’organització incorpora costos, tensions i riscos propis, però proporciona una capacitat particular per sostenir determinades direccions durant el temps necessari perquè els resultats apareguin.
La diferència entre totes dues arquitectures es manifesta també en la relació entre interessos públics i privats. Als Estats Units, les grans empreses tecnològiques han acumulat una capacitat econòmica, científica i informacional extraordinària. El govern necessita aquestes empreses per mantenir el lideratge tecnològic, mentre elles depenen alhora de decisions públiques sobre regulació, defensa, comerç internacional, infraestructures o accés als mercats. Poder públic i poder privat cooperen, competeixen i negocien contínuament els seus espais respectius. A la Xina, les empreses poden competir intensament, innovar i desenvolupar tecnologies pròpies, però ho fan dintre d’un marc en què l’Estat conserva una capacitat molt superior per establir direccions estratègiques, mobilitzar recursos i integrar determinades activitats empresarials dintre de prioritats més àmplies. Aquesta major coordinació pot facilitar actuacions sostingudes i simultànies, mentre la concentració de capacitat de decisió amplifica també les conseqüències dels errors. Cap arquitectura obté les seves fortaleses sense incorporar vulnerabilitats pròpies.
Precisament per això resulta insuficient reduir aquesta competició a l’oposició habitual entre democràcia i autoritarisme, o entre mercat i Estat. Aquestes categories expliquen una part de la realitat, però deixen fora una qüestió essencial per comprendre les pròximes dècades: quina relació manté cada arquitectura amb el temps? Una societat pot disposar d’una enorme capacitat d’innovació i experimentar dificultats per mantenir una direcció estratègica; una altra pot disposar d’una gran capacitat de planificació i necessitar preservar prou flexibilitat per corregir errors. La qüestió passa a ser com cadascuna combina innovació i continuïtat, iniciativa i coordinació, experimentació i planificació, adaptació immediata i visió de llarg termini.
Aquesta perspectiva modifica la pregunta habitual sobre qui està guanyant la cursa de la Intel·ligència Artificial. Saber quin país o empresa disposa avui del model més avançat ofereix una fotografia útil, però limitada, d’una competició que es desenvoluparà durant molt més temps. Els lideratges tecnològics poden canviar, empreses avui dominants poden perdre posicions i tecnologies encara marginals poden adquirir una importància decisiva. La perspectiva temporal obliga a observar alguna cosa més profunda que cada avantatge conjuntural: la capacitat de l’arquitectura que hi ha al darrere per aprendre, absorbir errors, mobilitzar recursos i continuar adaptant-se.
Els Estats Units i la Xina representen així dues formes diferents d’organitzar poder davant d’una mateixa transformació. Dues relacions entre Estat i mercat. Dues maneres d’articular interessos públics i privats. Dues estructures institucionals. Dues cultures polítiques. I, sobretot, dues relacions diferents amb el temps.
L’objectiu no és convertir cap de les dues arquitectures en un model moral predeterminat. Les arquitectures de poder es comprenen millor observant els mecanismes que utilitzen, els resultats que produeixen, les llibertats que permeten, les dependències que generen i la seva capacitat d’adaptació. La competició entre els Estats Units i la Xina permet observar aquest procés gairebé en temps real. I és precisament en la manera com totes dues comencen a projectar els seus ecosistemes d’Intel·ligència Artificial més enllà de les seves fronteres on aquestes diferències deixen de ser abstractes i comencen a adquirir conseqüències per a la resta del món.
5. Difusió i adopció; alineament i exclusió
Les diferències entre les arquitectures nord-americana i xinesa adquireixen una forma especialment visible quan observem la manera com cadascuna intenta estendre la seva Intel·ligència Artificial més enllà de les pròpies fronteres. Una tecnologia pot expandir-se perquè els altres la consideren útil, accessible i competitiva, i una potència també pot utilitzar la seva capacitat econòmica, política o tecnològica per afavorir-ne l’adopció i condicionar les alternatives. En la realitat, totes les grans potències combinen aquests mecanismes en proporcions diferents. Tanmateix, la trajectòria que estan seguint actualment la Xina i els Estats Units permet distingir dues lògiques de projecció que, sense ser absolutes ni immutables, expressen maneres diferents d’utilitzar el poder tecnològic.
La Xina està desplegant una part important de la seva Intel·ligència Artificial a través d’una estratègia basada en facilitar-ne l’accés i l’adopció. Models desenvolupats per empreses com DeepSeek, Alibaba, Moonshot AI o Zhipu han contribuït a demostrar que capacitats que fins fa poc semblaven exigir recursos accessibles únicament a un grup molt reduït de grans corporacions poden oferir-se amb costos inferiors, diferents graus d’obertura i una flexibilitat considerable per ser utilitzades, adaptades o integrades per tercers. L’existència de models open-weight, la possibilitat d’executar-ne alguns sobre infraestructures pròpies i la reducció dels costos d’inferència amplien el nombre d’empreses, investigadors, institucions i països que poden experimentar amb aquestes tecnologies.
Aquesta accessibilitat constitueix una forma de poder que funciona principalment a través de l’adopció. Un model que ofereix una relació suficientment bona entre capacitat, cost i facilitat d’integració pot expandir-se perquè cada empresa que l’incorpora, cada desenvolupador que construeix sobre aquella base, cada universitat que l’utilitza i cada administració que l’integra contribueixen a ampliar-ne l’ecosistema. L’expansió es produeix per acumulació: una adopció facilita la següent, la comunitat d’usuaris genera coneixement, apareixen eines i integracions, augmenta la disponibilitat de professionals familiaritzats amb la tecnologia i el mateix ecosistema esdevé progressivament més atractiu.
La Xina coneix bé aquesta lògica perquè ha estat una de les claus de la seva expansió industrial durant les darreres dècades. El patró s’ha pogut observar, amb les particularitats pròpies de cada sector, en la producció fotovoltaica, les bateries i els vehicles elèctrics. L’acumulació de capacitat productiva i coneixement augmenta l’escala; l’escala contribueix a reduir costos; els costos inferiors amplien el mercat; el mercat estimula noves inversions, i aquestes incrementen novament la capacitat productiva i tecnològica. La competitivitat deixa així de dependre exclusivament de disposar de la tecnologia més sofisticada en un moment determinat i passa a dependre també de la capacitat per convertir-la en una tecnologia prou bona, prou barata i prou accessible perquè un nombre creixent d’actors decideixi incorporar-la.
Producció, abaratiment, escalabilitat, difusió i adopció formen una cadena que la indústria xinesa ha demostrat saber utilitzar amb una eficàcia considerable. Aplicada a la Intel·ligència Artificial, aquesta lògica adquireix una potència particular perquè la naturalesa digital dels models permet una velocitat de propagació incomparable amb la d’un vehicle, una bateria o un panell solar. Un model pot arribar a desenvolupadors de desenes de països, ser adaptat a necessitats locals, incorporar-se a productes diferents i generar comunitats que amplifiquen el seu ús. La capacitat d’escalar que la Xina ha desenvolupat en el món industrial troba així en la IA un nou territori de projecció.
Aquesta obertura operativa constitueix al mateix temps una estratègia de poder. La difusió genera familiaritat, estàndards, comunitats de desenvolupadors, inversions i capacitat d’influència. Un país pot ampliar el seu espai aconseguint que altres depenguin d’allò que controla, però també pot fer-ho convertint les seves tecnologies en eines que els altres decideixen utilitzar perquè els resulten convenients. Aquest segon mecanisme pot resultar menys visible i, al mateix temps, extraordinàriament persistent, perquè al voltant de la tecnologia adoptada es construeixen coneixement, infraestructures, hàbits i interessos que tendeixen a donar continuïtat a l’ecosistema.
Els Estats Units continuen disposant, mentrestant, d’un ecosistema d’Intel·ligència Artificial d’una potència excepcional. Una part decisiva dels models més avançats, de la infraestructura de computació, del disseny de semiconductors, del programari i del capital que alimenta aquesta revolució continua concentrada en empreses nord-americanes. Aquesta capacitat proporciona una força d’atracció enorme i explica per què una gran part del món empresarial i científic continua construint sobre tecnologies sorgides d’aquest ecosistema. La diferència que comença a aparèixer sota l’Administració Trump resideix en la manera com aquesta capacitat d’atracció es combina progressivament amb instruments explícits d’alineament geopolític.
Pax Silica constitueix aquí una evidència concreta. Els Estats Units ofereixen accés a una arquitectura que integra tecnologia, capital, semiconductors, infraestructures, cooperació científica i relacions amb algunes de les empreses més avançades del planeta. Aquesta oferta disposa de prou valor per resultar atractiva per ella mateixa. La directiva coneguda l’agost de 2026 introdueix una dimensió addicional: l’accés a aquesta arquitectura pot començar a dependre també de la relació que cada país mantingui amb l’ecosistema competidor. La capacitat d’atracció incorpora així la possibilitat d’utilitzar l’accés com una palanca perquè els altres limitin les seves alternatives.
Aquesta diferència permet formular una tendència que convé observar amb atenció: difusió i adopció davant alineament i exclusió. La formulació descriu dues orientacions avui observables; expressa una direcció, no una essència immutable de cap país. La Xina també protegeix interessos estratègics, estableix condicions i utilitza instruments de poder en les seves relacions internacionals. Els Estats Units també difonen tecnologia perquè milions de persones i empreses l’escullen lliurement per la seva qualitat. El que resulta significatiu és la proporció en què cadascuna d’aquestes lògiques pot acabar definint la seva estratègia internacional d’Intel·ligència Artificial.
Aquesta distinció adquireix una importància especial per als països situats fora dels dos grans centres de poder. Brasil, Índia, Indonèsia, els països africans, bona part d’Amèrica Llatina, el sud-est asiàtic i molts estats europeus tenen interessos propis que difícilment coincideixen de manera perfecta amb els de Washington o Pequín. Per a aquests actors, accedir simultàniament a diferents tecnologies, comparar costos i capacitats, adaptar models a les seves necessitats, preservar dades pròpies i evitar dependències excessives forma part de la seva capacitat de decisió. Una arquitectura internacional que permet combinar opcions amplia aquest marge; una arquitectura que exigeix escollir anticipadament entre blocs el redueix.
És aquí on la competició tecnològica comença a transformar-se en una disputa sobre la forma que adoptarà el sistema internacional. Si la Xina aconsegueix que els seus models siguin utilitzats àmpliament perquè resulten accessibles, adaptables i econòmicament competitius, haurà ampliat la seva influència mitjançant una xarxa d’adopció. Si els Estats Units aconsegueixen que els seus aliats vinculin la seva infraestructura d’Intel·ligència Artificial a l’ecosistema nord-americà i limitin simultàniament la participació en alternatives xineses, hauran construït una xarxa d’alineament. Totes dues produeixen poder, però ho fan mitjançant mecanismes diferents i estableixen relacions diferents entre el centre tecnològic i els actors que hi participen.
La Intel·ligència Artificial està començant així a reproduir una competició que supera àmpliament la pregunta sobre quin país disposa avui del millor model. El que es disputa és la capacitat d’aconseguir que altres societats incorporin una determinada arquitectura tecnològica al seu propi desenvolupament. I en aquesta competició pot resultar tan important la sofisticació de la tecnologia com la manera d’oferir-la al món.
Una potència pot ampliar el seu espai aconseguint que cada vegada més actors vulguin entrar-hi. Una altra pot protegir-lo exigint als qui hi entren que deixin un altre espai enrere. Totes dues estratègies busquen influència i construeixen poder. Però la relació que estableixen amb aquells que han de decidir entre elles és profundament diferent. I aquesta diferència pot acabar determinant tant els ecosistemes d’Intel·ligència Artificial que adoptarà una part important del planeta com l’arquitectura de relacions internacionals que creixerà al seu voltant.
6. La IA és el desllorigador
La Intel·ligència Artificial està adquirint una dimensió que supera progressivament la de qualsevol sector tecnològic concret. La seva capacitat per incorporar-se a activitats molt diferents fa que els seus efectes es propaguin simultàniament sobre l’economia, la ciència, l’administració, la defensa, l’educació, la indústria, la investigació, la comunicació i la vida quotidiana. Cada nova aplicació amplia el seu camp d’acció i genera noves necessitats d’infraestructura, coneixement, energia i capacitat d’adaptació. El resultat és un procés acumulatiu en què la IA passa progressivament a formar part de la infraestructura sobre la qual es desenvolupen activitats cada vegada més diverses.
Aquesta transformació ja ha estat abordada des de perspectives complementàries en reflexions anteriors. L’Arquitectura del Coneixement plantejava el pas des d’un món caracteritzat per l’abundància d’informació cap a la necessitat de construir arquitectures capaces d’organitzar-la i convertir-la en coneixement. La nova revolució antropològica ampliava aquesta perspectiva observant la Intel·ligència Artificial com una nova infraestructura capaç de transformar la transmissió del pensament humà. Totes dues reflexions convergeixen en una mateixa constatació: la transcendència històrica de la IA es troba molt més enllà de les aplicacions concretes que avui concentren la nostra atenció.
Des de la perspectiva de l’Arquitectura del Temps i del Poder, aquesta constatació permet formular una primera predicció: la IA és el desllorigador del nou paradigma global. La seva importància prové de la capacitat d’activar transformacions simultànies en múltiples dimensions de la societat. Una innovació en Intel·ligència Artificial pot modificar processos productius, accelerar descobriments científics, transformar sistemes educatius, ampliar capacitats administratives o militars i canviar la manera com milions de persones accedeixen al coneixement. Aquestes transformacions interactuen entre elles i contribueixen a modificar l’arquitectura general dintre de la qual funcionen les societats.
Això explica per què la competició entre els Estats Units i la Xina supera àmpliament la disputa per una nova indústria. Qui aconsegueixi estendre el seu ecosistema d’Intel·ligència Artificial participarà en la construcció d’una de les infraestructures fonamentals del segle XXI. El valor estratègic resideix tant en la capacitat de desenvolupar tecnologia avançada com en aconseguir que aquesta tecnologia s’integri en les estructures sobre les quals altres societats construeixen el seu futur.
La conseqüència política és directa: quan una tecnologia es converteix en infraestructura del nou paradigma, influir sobre el seu desplegament es converteix també en una forma de poder. La cursa per la Intel·ligència Artificial és, en aquest sentit, una cursa per ocupar una posició dintre de l’arquitectura del món que està naixent.
I aquesta posició adquireix una dimensió encara més profunda quan la infraestructura que s’estén participa també en la manera com les persones accedeixen, relacionen i interpreten una part creixent del coneixement.
Aquí pots continuar llegint: Caldrà tenir un peu a cada costat (II)
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya