Português
|
English
|
⌬ ATP
II. Una cursa sotmesa al temps
7. La IA comprimeix el temps històric
La competició entre els Estats Units i la Xina incorpora una variable especialment important des de la perspectiva de l’Arquitectura del Temps i del Poder: la velocitat amb què la Intel·ligència Artificial modifica el mateix escenari sobre el qual aquesta competició es desenvolupa. Les grans transformacions històriques necessiten temps per desplegar les seves conseqüències. Una innovació apareix, és adoptada, transforma l’economia i acaba modificant estructures socials, institucions i relacions de poder. La Intel·ligència Artificial introdueix una característica singular: participa activament en l’acceleració dels mateixos processos que està transformant.
Aquesta observació permet formular una segona predicció ATP: la IA comprimeix el temps històric, accelerant la transformació de les arquitectures del poder. La compressió del temps històric significa que una quantitat creixent de processos que anteriorment necessitaven períodes molt més llargs poden desenvolupar-se ara dintre d’intervals progressivament més curts. La distància temporal entre una innovació, la seva aplicació, la seva difusió i les conseqüències econòmiques o socials que genera tendeix a reduir-se. Quan aquesta reducció afecta simultàniament múltiples àmbits, la velocitat general de transformació del sistema augmenta.
La investigació científica ofereix una expressió clara d’aquest fenomen. Sistemes d’Intel·ligència Artificial poden contribuir a revisar grans quantitats de literatura, identificar patrons, generar hipòtesis, simular processos i accelerar determinades fases de la descoberta. Els resultats alimenten noves tecnologies, i aquestes proporcionen instruments més potents per continuar investigant. Una millora en la computació facilita models més avançats; aquests models poden contribuir al disseny de nous materials, algoritmes o sistemes; els nous avenços poden permetre construir infraestructures encara més eficients. La innovació adquireix així una estructura progressivament recursiva.
El mateix procés apareix en l’activitat empresarial. La Intel·ligència Artificial permet analitzar mercats, automatitzar processos, desenvolupar productes, personalitzar serveis i reorganitzar estructures amb una velocitat creixent. Les empreses que incorporen aquestes capacitats pressionen les altres perquè facin el mateix. La competència accelera l’adopció, l’adopció genera noves necessitats tecnològiques i aquestes creen mercats que atrauen capital i talent. El canvi tecnològic accelera el canvi econòmic i el canvi econòmic incrementa la demanda de noves transformacions tecnològiques.
Aquest procés arriba inevitablement a la societat. Les transformacions productives modifiquen les competències professionals i les formes d’organitzar el treball; la incorporació de la IA a l’educació modifica maneres d’aprendre i d’accedir al coneixement; la seva entrada en la comunicació altera la producció i circulació de continguts; la seva incorporació a les administracions transforma procediments i capacitats de gestió. Aquestes modificacions generen respostes socials, jurídiques i polítiques que creen, al seu torn, noves demandes sobre la tecnologia.
La seqüència adquireix així una forma circular: les transformacions tecnològiques alimenten transformacions econòmiques; aquestes modifiquen relacions socials i polítiques; les noves condicions generen necessitats tecnològiques diferents; i la tecnologia torna a actuar sobre una societat que ja ha estat transformada per la volta anterior. Cada cicle parteix d’un punt nou i la IA contribueix a reduir el temps que separa una volta de la següent.
La profunditat d’aquest fenomen augmenta perquè la IA arriba a un món que ja disposa d’Internet, computació global, comunicacions instantànies, mercats interconnectats i capacitat de desplegament digital planetària. Les grans transformacions tecnològiques anteriors van necessitar construir progressivament bona part de les infraestructures que permetien la seva expansió. La Intel·ligència Artificial pot aprofitar una infraestructura global prèviament existent. Un nou model pot ser accessible en múltiples continents gairebé immediatament; empreses situades a milers de quilòmetres poden provar-lo, adaptar-lo i incorporar-lo en dies o setmanes; els competidors poden respondre-hi amb rapidesa i els mercats poden reassignar enormes quantitats de capital davant d’una innovació que altera les expectatives d’una indústria. El temps que separa descoberta, difusió, impacte i resposta es comprimeix.
Aquesta acceleració modifica també la naturalesa del poder. Una arquitectura construïda per funcionar en entorns relativament estables pot experimentar dificultats quan les condicions canvien abans que els seus processos de decisió hagin arribat a completar-se. Una arquitectura capaç de respondre amb enorme rapidesa necessita conservar continuïtat suficient per evitar acumular decisions contradictòries. Una arquitectura preparada per mantenir objectius durant dècades necessita, al seu torn, flexibilitat per modificar-los quan una innovació altera les premisses sobre les quals havien estat formulats. La qüestió deixa de ser rapidesa contra lentitud i passa a ser capacitat d’administrar simultàniament diversos horitzons temporals.
Aquí reapareix la diferència entre els Estats Units i la Xina sota una perspectiva nova. La capacitat nord-americana per generar innovació disruptiva, mobilitzar capital i permetre que empreses competeixin intensament pot resultar extraordinàriament poderosa en un paradigma caracteritzat pel canvi accelerat. La capacitat xinesa per coordinar infraestructures, indústria, formació, energia i objectius estratègics durant períodes prolongats pot resultar igualment important quan aquestes innovacions necessiten ser desplegades a gran escala. Totes dues arquitectures disposen d’avantatges temporals diferents. La competició mostrarà fins a quin punt cadascuna és capaç d’incorporar les virtuts temporals de l’altra sense perdre les que li són pròpies.
Aquesta perspectiva obliga a ampliar la unitat d’anàlisi. Saber quin país disposa avui del model amb millor rendiment ofereix una fotografia útil d’un procés que es mou extraordinàriament ràpid. Els lideratges poden canviar; una limitació de maquinari pot estimular innovacions en eficiència; una restricció comercial pot accelerar el desenvolupament d’alternatives; una empresa dominant pot ser desplaçada per una arquitectura tecnològica inesperada. Cada moviment transforma els incentius dels altres actors i modifica el terreny sobre el qual es produeix el següent.
El veritable competidor, per tant, ja no és únicament el model, l’empresa o fins i tot la indústria. És l’arquitectura capaç d’aprendre i adaptar-se al llarg del temps. Una potència situada al davant pot perdre la seva posició si la seva estructura política, econòmica, energètica o industrial dificulta sostenir el ritme de transformació. Una altra pot recuperar terreny si disposa d’una arquitectura capaç d’aprendre més ràpidament, desplegar a més escala o mantenir una estratègia durant més temps. En una competició accelerada, la capacitat d’adaptació acumulativa pot resultar més determinant que qualsevol avantatge puntual.
La compressió del temps històric introdueix així una paradoxa que pot resultar central durant les pròximes dècades: com més ràpid canvia el món, més important esdevé la capacitat de pensar en temps llarg. L’acceleració multiplica les decisions immediates, mentre les infraestructures energètiques, els sistemes educatius, la capacitat industrial, les institucions, la recerca fonamental i les aliances internacionals continuen necessitant anys o dècades per construir-se. La societat que confongui velocitat amb visió pot reaccionar molt ràpidament i avançar en una direcció equivocada. La que sigui capaç de combinar resposta immediata amb continuïtat estratègica disposarà d’un avantatge molt més profund.
Aquesta és una de les proves decisives que la Intel·ligència Artificial imposa a les arquitectures de poder del segle XXI. La pregunta sobre qui disposa avui del model més avançat conserva valor, però queda subordinada a una altra de molt més exigent: quina arquitectura de poder és capaç d’aprendre, corregir, innovar, desplegar i conservar direcció durant dècades en un paradigma que accelera contínuament la seva pròpia transformació?
8. Sense energia no hi ha Intel·ligència Artificial
La Intel·ligència Artificial presenta una aparença gairebé immaterial. La nostra relació quotidiana amb ella es produeix a través de paraules, imatges, sons, dades i coneixement. Escrivim una pregunta i, uns segons després, apareix una resposta. Generem una imatge, traduïm un document o analitzem informació sense percebre directament l’enorme infraestructura material que fa possible cadascuna d’aquestes operacions. Aquesta invisibilitat pot crear la impressió que ens trobem davant d’una revolució essencialment digital. Tanmateix, el seu creixement amplia contínuament la dependència respecte del món físic.
Darrere de cada model hi ha semiconductors, centres de dades, xarxes de telecomunicacions, sistemes de refrigeració, minerals, fàbriques i una cadena industrial extraordinàriament complexa. Cada ampliació de la capacitat de computació necessita equips que han de ser dissenyats, fabricats, transportats, instal·lats, alimentats i refrigerats. La Intel·ligència Artificial pot operar en l’univers del coneixement, però els seus fonaments continuen obeint les lleis més elementals del món material.
Entre aquests fonaments, l’energia ocupa una posició determinant. La capacitat de desenvolupar i desplegar Intel·ligència Artificial a una escala creixent depèn de la disponibilitat d’energia abundant, estable, econòmica i escalable. La qüestió supera l’entrenament dels grans models. A mesura que persones, empreses i institucions incorporen sistemes d’IA a les seves activitats quotidianes, la inferència acumulada, els centres de dades i les infraestructures associades generen una demanda energètica estructural. La competició tecnològica es converteix així també en una competició energètica.
Aquesta relació introdueix una variable de temps llarg especialment important. Un nou model pot desenvolupar-se en mesos; una nova infraestructura energètica necessita anys. Xarxes elèctriques, centrals de generació, interconnexions, sistemes d’emmagatzematge i cadenes industrials exigeixen inversions enormes, planificació continuada i capacitat d’anticipar necessitats futures. La velocitat digital de la Intel·ligència Artificial acaba depenent, per tant, de la velocitat molt més lenta amb què les societats poden transformar la seva infraestructura física.
Els Estats Units i la Xina afronten també aquesta dimensió des de les seves respectives arquitectures de poder. Disposar dels millors algoritmes o dels semiconductors més avançats proporciona un avantatge extraordinari, però aquest avantatge necessita una base energètica capaç de sostenir-ne el desplegament. Durant les pròximes dècades, la posició relativa de totes dues potències dependrà també de la seva capacitat per ampliar generació, modernitzar xarxes, desplegar emmagatzematge i combinar tecnologies capaces de proporcionar electricitat estable i competitiva. Renovables, energia nuclear, emmagatzematge i xarxes intel·ligents passen així a formar part de la mateixa arquitectura estratègica que els models, els xips i els centres de dades.
La mateixa necessitat energètica pot actuar com un accelerador d’innovacions que avui encara ocupen posicions emergents. Una demanda de computació que continuï creixent durant dècades crearà incentius extraordinaris per desenvolupar noves formes de generació, transmissió, emmagatzematge i gestió de l’energia. Algunes prosperaran i altres quedaran pel camí, però la direcció general és significativa: la revolució de la Intel·ligència Artificial pressionarà els sistemes energètics perquè evolucionin al mateix temps que ella.
Aquesta dependència mútua mostra una de les característiques fonamentals del nou paradigma. El coneixement necessita computació; la computació necessita infraestructura; la infraestructura necessita energia; l’energia necessita capital, indústria, recursos i temps; i la capacitat d’articular tots aquests elements genera poder. Al mateix temps, el poder permet orientar recursos cap al coneixement, construir infraestructures i ampliar la capacitat energètica. Allò que sovint analitzem com sectors separats apareix així com un sistema d’interdependències.
Des de la perspectiva ATP, aquesta relació impedeix confondre el caràcter digital de la transformació amb una desaparició dels condicionaments materials. El món emergent pot estar cada vegada més organitzat al voltant de dades, algoritmes i coneixement, però continuarà necessitant electrons, materials, territori, indústria, infraestructures i temps.
La cursa de la Intel·ligència Artificial torna així a mostrar la seva naturalesa sistèmica. Coneixement, energia, infraestructura, temps i poder formen part del mateix sistema. La capacitat de dominar una sola d’aquestes dimensions pot proporcionar avantatges temporals; la capacitat d’integrar-les pot determinar quines arquitectures disposaran de la solidesa necessària per sostenir el nou paradigma durant dècades.
9. Una cursa que transformarà els corredors
La pregunta sobre qui guanyarà la cursa de la Intel·ligència Artificial resulta comprensible perquè les grans competicions acostumen a ser interpretades a través de vencedors i vençuts. Els Estats Units o la Xina? Quin dels dos desenvoluparà els models més avançats, controlarà els semiconductors decisius, atraurà més talent, disposarà de més capacitat de computació o aconseguirà estendre el seu ecosistema sobre una part més gran del planeta? Aquesta manera d’observar el procés permet seguir-ne determinats indicadors, però resulta insuficient davant d’una transformació que probablement es desenvoluparà durant dècades. La qüestió realment important no és només qui ocuparà la primera posició durant aquesta cursa, sinó què serà dels mateixos corredors quan hagin recorregut una part significativa del camí?
Les grans transformacions històriques també transformen els actors que les protagonitzen. La Revolució Industrial no es va limitar a redistribuir poder entre les societats que existien abans de començar; va modificar profundament les seves estructures econòmiques, socials, institucionals i productives. Internet tampoc es va limitar a proporcionar una nova infraestructura de comunicació als estats i empreses preexistents; va alterar mercats, mitjans de comunicació, comportaments polítics, relacions socials i centres de poder. La Intel·ligència Artificial presenta una capacitat de penetració encara més transversal i participa, a més, en l’acceleració de la seva pròpia difusió. Esperar que els Estats Units i la Xina travessin aquesta transformació conservant intactes les arquitectures amb què hi han entrat significaria ignorar la naturalesa mateixa del procés.
La Xina arriba a aquesta etapa des d’una continuïtat civilitzatòria excepcional. Les formes polítiques, les dinasties, els sistemes econòmics, les fronteres i les institucions xineses han experimentat transformacions profundíssimes al llarg de mil·lennis, però la idea de la Xina com a espai civilitzatori ha demostrat una capacitat extraordinària de continuïtat. Aquesta profunditat temporal forma part de la seva arquitectura. La República Popular actual pot projectar determinats objectius sobre horitzons de dècades perquè opera dintre d’una cultura política en què la continuïtat, la planificació i la concepció del desenvolupament nacional a llarg termini ocupen una posició important. La Intel·ligència Artificial entrarà en aquesta arquitectura i també la modificarà.
Aquesta continuïtat pot proporcionar avantatges importants en una transformació que exigeix infraestructures, energia, educació, indústria i recerca sostingudes durant períodes prolongats. Al mateix temps, una societat cada vegada més complexa, tecnificada i intensiva en coneixement pot generar noves tensions entre innovació descentralitzada i direcció política. La mateixa Intel·ligència Artificial que pot ampliar extraordinàriament les capacitats de planificació, administració i coordinació de l’Estat augmenta també la capacitat d’individus i empreses per produir, investigar i organitzar-se. La Xina utilitzarà la IA dintre de la seva arquitectura actual i, simultàniament, haurà d’absorbir les transformacions que aquesta tecnologia introdueixi en ella.
Els Estats Units entren en el mateix procés des d’una posició molt diferent. Disposen d’una concentració extraordinària de capacitat científica, capital, empreses tecnològiques, universitats, talent internacional i poder militar. La seva arquitectura ha demostrat durant més de dos segles una gran capacitat per absorbir innovació, crisis, migracions, transformacions econòmiques i conflictes socials sense perdre la continuïtat essencial de l’Estat federal. La flexibilitat, la iniciativa privada, la competència i la capacitat d’atraure persones procedents de pràcticament qualsevol part del món han constituït fonts extraordinàries de renovació i expliquen una part considerable de l’avantatge amb què els Estats Units han entrat en l’actual revolució de la Intel·ligència Artificial.
Al mateix temps, el país arriba a aquesta transformació amb tensions polítiques, institucionals, territorials, econòmiques i socials que el trumpisme permet observar amb una nitidesa especial. Trump constitueix aquí un símptoma i alhora un accelerador de tensions que ja existien: polarització política, desconfiança envers les institucions, confrontació sobre el significat mateix de la democràcia, divergències territorials i concentracions extraordinàries de riquesa i poder empresarial. La Intel·ligència Artificial penetrarà també en aquest sistema i pot amplificar algunes de les seves fortaleses mentre sotmet altres parts de la seva arquitectura a pressions noves.
Per això convé evitar una premissa que acostuma a introduir-se gairebé inconscientment en moltes projeccions geopolítiques: imaginar el futur a partir dels actors actuals mantenint-los essencialment invariables. Parlem dels Estats Units de 2040, 2050 o 2060 com si la denominació garantís la continuïtat de la mateixa cohesió federal, de les mateixes institucions, de les mateixes relacions entre els estats i Washington i de la mateixa posició dintre del sistema internacional. Aquesta continuïtat és possible, però constitueix un resultat que haurà de ser construït, no una propietat automàtica del futur. La mateixa prudència s’aplica a la Xina: la seva continuïtat civilitzatòria proporciona profunditat històrica, però tampoc converteix la seva arquitectura actual en immutable.
És aquí on la previsió formulada des de l’Arquitectura del Temps i del Poder adquireix el seu significat complet: la cursa per la Intel·ligència Artificial no decidirà només el lideratge tecnològic. Decidirà també quines arquitectures de poder conservaran la capacitat d’adaptar-se al nou paradigma històric. La paraula decisiva és adaptar-se. La permanència dependrà de poder transformar una arquitectura sense perdre la capacitat d’organització que li permet continuar existint. En un paradigma accelerat, la rigidesa pot convertir-se en vulnerabilitat, però la mutació permanent sense continuïtat també pot destruir la capacitat de mantenir una direcció.
Aquesta transformació modifica igualment els instruments a través dels quals mesurem el poder. L’economia, el capital i la força militar continuaran essent decisius, però el nou paradigma incorpora altres factors que poden modificar progressivament el seu pes relatiu. La capacitat de generar i organitzar coneixement, assegurar energia, construir infraestructures, atraure talent, cooperar tecnològicament, mantenir confiança internacional i sostenir estratègies de llarg termini passa a formar part d’una arquitectura del poder molt més complexa.
La confiança mereix aquí una atenció particular. Una potència pot aconseguir obediència mitjançant la força, concessions mitjançant la pressió econòmica i alineaments mitjançant la dependència. La confiança funciona d’una altra manera. Permet que altres actors decideixin cooperar perquè consideren que la relació continuarà essent raonablement estable, que les regles conservaran una certa continuïtat i que els compromisos assumits avui mantindran valor demà. En un món que necessita construir infraestructures tecnològiques destinades a durar dècades, aquesta previsibilitat pot convertir-se en un actiu geopolític de primer ordre.
Aquesta qüestió connecta directament amb Pax Silica. Els Estats Units poden disposar de prou poder per aconseguir que determinats països acceptin una exigència d’alineament. La capacitat d’obtenir aquella decisió constitueix una demostració de poder en el present. La qüestió temporal és diferent: quina mena de relació produeix aquesta decisió durant els anys següents? Un soci que escull un ecosistema perquè confia en ell construeix una relació diferent d’un soci que l’escull perquè el cost de mantenir alternatives ha estat elevat artificialment. La primera relació pot acumular confiança; la segona pot acumular dependència i, simultàniament, incentius per buscar una sortida quan aparegui l’oportunitat. El poder immediat i el poder sostenible poden apuntar en la mateixa direcció, però també poden separar-se.
Aquí pot trobar-se un dels grans aprenentatges de la competició actual. Els instruments que van permetre construir l’hegemonia durant el segle XX poden continuar essent extraordinaris i resultar insuficients per conservar-la durant el XXI. Els diners i la força militar proporcionen capacitats enormes, però una part creixent de la humanitat valorarà també l’accés a tecnologia, infraestructura, energia, mercats, coneixement i espais de decisió propis. Les potències que comprenguin aquesta transformació podran convertir la cooperació en una font acumulativa de poder. Les que interpretin principalment la seva posició a través de la capacitat d’imposar costos poden descobrir que cada victòria immediata modifica silenciosament els incentius de la resta del sistema.
La pregunta sobre qui guanyarà resulta, des d’aquesta perspectiva, cada vegada menys suficient. Poden existir lideratges successius, equilibris variables i avantatges diferents segons el sector o el moment. El procés realment decisiu serà observar quines societats aconsegueixen transformar les seves institucions, infraestructures i formes d’organització amb prou profunditat per continuar essent funcionals dintre del paradigma emergent. Algunes de les potències que avui semblen més fortes poden perdre capacitat relativa; altres poden adquirir-ne; nous actors poden aparèixer. Fins i tot els conceptes amb què avui mesurem l’hegemonia poden haver canviat substancialment quan aquesta transformació hagi avançat prou.
Per això la competició entre la Xina i els Estats Units constitueix molt més que una cursa tecnològica. És una prova històrica sobre la capacitat de dues grans arquitectures de poder per transformar-se mentre intenten conservar i ampliar la seva posició. Cap de les dues arribarà al final exactament com ha començat. La cursa no decidirà simplement qui arriba primer. Transformarà els mateixos corredors mentre corren. I potser el resultat més important no serà saber quin dels dos ha guanyat, sinó descobrir quines arquitectures han après a viure en el món que la mateixa cursa haurà contribuït a crear.
Aquí pots continuar llegint: Caldrà tenir un peu a cada costat (i III)
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya