Português
|
English
|
⌬ ATP
Escrivim aquestes línies en un moment singular de la història contemporània. Els Estats Units continuen essent una potència formidable. Disposen de la força militar més poderosa del planeta, el dòlar continua ocupant el centre del sistema monetari internacional, les seves empreses lideren alguns dels sectors tecnològics més avançats, els seus mercats financers continuen atraient capitals d’arreu del món i la seva capacitat d’influència política, econòmica i cultural continua sense tenir gairebé equivalent. Si observéssim només aquesta fotografia, parlar de la caiguda de l’imperi americà podria semblar prematur i, fins i tot, contradictori.
Però la història no s’entén observant fotografies. S’entén observant trajectòries. I quan ampliem l’horitzó temporal, el que apareix davant nostre és un moviment molt més profund que una simple competició entre els Estats Units i alguna altra gran potència. El món que va emergir de la Segona Guerra Mundial, que va consolidar l’hegemonia nord-americana després de la desaparició de la Unió Soviètica i que durant unes dècades va semblar convertir els Estats Units en el centre gairebé indiscutible de l’ordre mundial, està transformant-se. No sabem encara quina arquitectura acabarà substituint-lo, però sí que podem observar una tendència cada vegada més clara: una part creixent del món està construint la capacitat de prendre decisions, comerciar, finançar-se, garantir la seva seguretat, desenvolupar tecnologia i establir aliances sense que els Estats Units hagin de ser necessàriament al centre de cadascun d’aquests processos.
Aquest canvi té una característica particularment significativa: molts dels països que avancen en aquesta direcció no s’estan convertint en enemics dels Estats Units. Continuen comerciant-hi, mantenen relacions diplomàtiques, compren tecnologia nord-americana, alguns acullen bases militars o formen part de les seves aliances tradicionals. El canvi consisteix precisament en una altra cosa: progressivament poden relacionar-se amb Washington sense dependre exclusivament de Washington. Poden mantenir una aliança militar amb els Estats Units i simultàniament ampliar les seves relacions econòmiques amb la Xina; poden utilitzar el dòlar i desenvolupar al mateix temps mecanismes alternatius de pagament; poden conservar els seus vincles tradicionals i reunir-se, negociar o arribar a acords regionals sense la presència nord-americana. El món no necessita trencar amb els Estats Units per començar a viure, quan li convé, d’esquena als Estats Units.
Una part important d’aquest procés ha estat afavorida per la mateixa manera com Washington ha administrat la seva hegemonia. Durant dècades, els avantatges derivats de trobar-se al centre del sistema internacional han proporcionat als Estats Units uns rendiments extraordinaris i, progressivament, la temptació d’utilitzar aquesta posició per preservar i ampliar aquests mateixos avantatges ha augmentat. Sancions econòmiques, extraterritorialitat jurídica i financera, pressions comercials, control tecnològic, intervencions militars, exigències als aliats o utilització del sistema monetari i financer com a instrument de política exterior han tingut efectes immediats, però també han creat incentius perquè altres països busquin alternatives. Cada alternativa pot semblar insignificant per separat; acumulades durant dècades, poden acabar modificant l’arquitectura del sistema.
Aquest és el procés que ens interessa observar. No intentarem determinar l’any en què la Xina superarà els Estats Units, ni construir un rànquing de potències, ni anunciar un col·lapse nord-americà imminent. La perspectiva d’aquest article és més llarga. Quan parlem del futur no estem pensant només en els pròxims deu anys, sinó en les dècades que configuraran aquest segle i, allà on sigui possible, en els processos que poden projectar-se encara més enllà. Una potència pot conservar durant molt de temps una extraordinària superioritat material mentre l’ordre internacional que sostenia aquesta superioritat va transformant-se lentament al seu voltant.
La qüestió decisiva tampoc és si una altra potència substituirà els Estats Units en el mateix lloc que aquests han ocupat. Potser això no passarà mai. El món que està emergint podria no necessitar un nou centre únic, sinó múltiples centres de poder, interessos i decisió. En aquest escenari, la decadència de l’hegemonia nord-americana no dependria necessàriament que algú derrotés els Estats Units, sinó que cada vegada més actors disposessin d’alternatives suficients per no necessitar-los. Un imperi pot començar a desaparèixer molt abans de quedar-se sense exèrcits, diners o tecnologia: comença a desaparèixer quan el poder que conserva deixa progressivament de ser imprescindible per als altres.
I aquí apareix la qüestió que realment volem explorar. Els Estats Units poden continuar essent durant moltes dècades una de les societats més riques, avançades i poderoses del planeta. La fi de la seva hegemonia no implica necessàriament la fi dels Estats Units. Però estem parlant d’un país amb menys de tres segles d’història, la trajectòria del qual ha estat marcada, en termes generals, per l’expansió, el creixement i l’acumulació progressiva de poder. Després de generacions construint una part de la seva identitat nacional al voltant de l’excepcionalitat, el lideratge i la convicció que el seu país ocupa una posició singular en la història, queda oberta una pregunta molt diferent: què passarà quan descobreixin que poden continuar essent immensament poderosos i, tanmateix, ja no ser indispensables?
Perquè hi ha una paradoxa en el centre de tot aquest procés. Els Estats Units mai no han reconegut formalment l’existència d’un imperi americà.
L’imperi americà no existeix. Però està caient.
- L’imperi que oficialment mai no va existir
Els Estats Units d’Amèrica no són formalment un imperi. Van néixer com una república després d’una guerra d’independència contra un imperi, no tenen emperador, no han incorporat al seu nom cap pretensió imperial i el seu relat nacional s’ha construït precisament sobre principis aparentment oposats als dels antics imperis colonials. L’expansió de la seva influència exterior s’ha presentat habitualment sota altres conceptes: defensa de la llibertat, democràcia, seguretat, estabilitat, cooperació, aliances, lliure comerç o preservació de l’ordre internacional. Aquesta distància entre la denominació formal i l’exercici real del poder constitueix la primera paradoxa que hem d’assumir per entendre de quin imperi parlem quan afirmem que l’imperi americà està caient.
Un imperi, però, no necessita necessàriament administrar directament territoris llunyans ni convertir-los formalment en colònies. El que defineix funcionalment una estructura imperial és la capacitat d’un centre de poder per projectar de manera sostinguda la seva voluntat molt més enllà de les seves fronteres i condicionar les decisions dels altres. Els Estats Units han disposat durant dècades d’una xarxa mundial de bases i instal·lacions militars, d’una capacitat d’intervenció sense equivalent, d’una moneda situada al centre del sistema financer internacional, d’una influència determinant sobre institucions multilaterals, d’un poder tecnològic, industrial i cultural extraordinari i, sobretot, de la capacitat de convertir tots aquests instruments en normes, incentius, dependències i, quan ha calgut, coerció.
Aquest model ha estat particularment eficaç perquè ha necessitat menys administració territorial directa que els imperis del passat. No cal governar un país per influir decisivament sobre les seves opcions; no cal convertir-lo en colònia si la seva seguretat depèn de la teva protecció, una part substancial del seu comerç utilitza la teva moneda, el seu sistema financer necessita accedir als teus mercats, la seva defensa està integrada en aliances que lideres o el cost de desafiar determinades decisions teves resulta superior al benefici que podria obtenir fent-ho. El poder imperial nord-americà ha residit en bona mesura en aquesta capacitat de convertir la centralitat dels Estats Units en una necessitat per als altres.
Aquesta característica també explica per què la seva eventual decadència pot ser molt diferent de la dels imperis territorials clàssics. No cal esperar una successió d’independències, la pèrdua formal de colònies o una cerimònia que permeti assenyalar en un calendari el dia exacte en què l’imperi va deixar d’existir. Una arquitectura construïda sobre dependències pot començar a desfer-se quan aquestes dependències disminueixen; una hegemonia basada en la centralitat pot retrocedir quan apareixen altres centres; una capacitat d’influència que abans obtenia adhesió gairebé automàtica pot debilitar-se quan necessita recórrer cada vegada més a la pressió per aconseguir els mateixos resultats.
Per això no ens interessa gaire resoldre una discussió terminològica sobre si els Estats Units han estat o no un imperi. Ens interessa observar el sistema de poder que han construït i els mecanismes que l’han mantingut. Des d’aquesta perspectiva, la contradicció desapareix: l’imperi americà no existeix jurídicament, però existeix funcionalment. I és aquest imperi el que està caient.
La seva caiguda tampoc exigeix que els Estats Units deixin de ser poderosos. Pot produir-se mentre continuen disposant d’un enorme exèrcit, d’una economia formidable, d’una moneda dominant, de tecnologia avançada i d’una influència internacional extraordinària. El canvi essencial començarà a fer-se visible en un altre lloc: en la capacitat dels altres de prendre decisions sense comptar necessàriament amb Washington, d’establir relacions que no passin pels Estats Units i de construir alternatives allà on abans gairebé no existien. La decadència d’aquest imperi pot avançar, per tant, sense grans proclamacions i gairebé sense cerimònies, a mesura que es produeixi una transformació molt més senzilla de formular i molt més difícil de revertir: quan el món aprèn progressivament a viure sense ell.
- 1945: construir un món que necessitava els Estats Units
El final de la Segona Guerra Mundial situa els Estats Units en una posició històrica extraordinària. Europa ha quedat devastada, les grans potències europees que durant segles havien disputat el poder mundial surten de la guerra debilitades, el Japó ha estat derrotat i una part considerable de la capacitat industrial del planeta ha estat destruïda o necessita reconstruir-se. Els Estats Units, en canvi, han combatut sense que la guerra hagi arrasat el seu territori continental i disposen d’una enorme capacitat industrial, financera, científica i militar. La Unió Soviètica emergeix també com una gran potència i aviat es convertirà en el seu principal contrapès, però el centre de gravetat del món occidental s’ha desplaçat definitivament a l’altra banda de l’Atlàntic.
L’arquitectura del nou ordre ja havia començat a prendre forma abans que acabés la guerra. Els acords de Bretton Woods de 1944 van establir les bases d’un nou sistema monetari internacional articulat al voltant del dòlar, convertible en or a una paritat determinada, mentre les altres monedes mantenien tipus de canvi vinculats al dòlar. D’aquell sistema sorgiren també institucions com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Després vindrien el Pla Marshall, la reconstrucció d’Europa occidental i del Japó, la consolidació d’un sistema comercial internacional cada vegada més ampli, l’OTAN i una xarxa de presència militar nord-americana que acabaria estenent-se molt més enllà del continent americà. Peces diferents, creades en moments i circumstàncies diferents, però que progressivament configurarien un món en el qual els Estats Units ocupaven una posició central.
Aquell sistema va contribuir decisivament a reconstruir economies destruïdes, proporcionar seguretat als aliats occidentals i crear unes condicions d’estabilitat que afavoriren dècades de creixement. Reduir-lo a una operació de dominació nord-americana seria tan simplista com interpretar-lo exclusivament com un exercici de generositat. Els interessos podien convergir: Europa i el Japó necessitaven reconstrucció, capital, mercats i seguretat; els Estats Units necessitaven aliats estables, economies capaces de comerciar, contenció davant l’expansió soviètica i un ordre internacional compatible amb els seus interessos. La fortalesa d’aquella arquitectura residia precisament en el fet que durant molt de temps va proporcionar beneficis suficients a molts dels qui en formaven part perquè la centralitat nord-americana fos acceptada, i sovint desitjada.
Per als Estats Units, però, els rendiments eren extraordinaris. La seva moneda es convertia en la peça central del sistema, les seves empreses accedien a mercats en expansió, el seu sistema financer guanyava centralitat, la seva capacitat militar es transformava en influència política i la seva influència política contribuïa, al seu torn, a preservar una arquitectura econòmica i estratègica favorable als seus interessos. L’imperi funcional que descrivíem en l’apartat anterior no es va construir únicament perquè els Estats Units poguessin assumir els costos de sostenir-lo; es va potenciar perquè aquesta centralitat produïa enormes rendiments econòmics, monetaris, polítics i estratègics per al mateix centre. Poder i rendiment es reforçaven mútuament.
Durant gairebé mig segle, però, aquest poder va tenir davant seu un límit formidable: la Unió Soviètica. El món estava dividit, existien zones on Washington no podia imposar la seva voluntat i bona part de la política internacional estava condicionada per l’equilibri entre les dues grans potències. Quan l’URSS desapareix el 1991, els Estats Units queden com l’única potència amb capacitat per projectar simultàniament el seu poder militar, monetari, financer, tecnològic i cultural a escala mundial. Comença així el moment unipolar nord-americà, una situació excepcional en la història contemporània que, amb el pas dels anys, acabarà essent percebuda dins dels mateixos Estats Units gairebé com l’ordre natural del món.
És aleshores quan potser es produeix una de les transformacions més importants per entendre el que vindrà després. Una situació excepcional en la història del poder comença a ser percebuda com una condició natural. La centralitat dels Estats Units sembla permanent, el món unipolar sembla haver arribat per quedar-se i el lideratge nord-americà deixa progressivament de ser entès com el resultat d’unes circumstàncies històriques determinades per convertir-se, dins d’una part important de l’imaginari nacional, en una expressió gairebé natural de la mateixa excepcionalitat americana. El poder acumulat durant dècades havia arribat al seu punt culminant; el risc era començar a confondre el cim amb un altiplà sense final.
- 1971: quan la confiança substitueix l’or
L’arquitectura monetària nascuda de Bretton Woods situava el dòlar al centre del sistema internacional i establia una relació fixa entre la moneda nord-americana i l’or: 35 dòlars per unça. Els altres països articulaven les seves monedes al voltant del dòlar i les autoritats monetàries estrangeres podien convertir les seves reserves en dòlars en or. Aquesta estructura atorgava als Estats Units una posició monetària privilegiada i, al mateix temps, vinculava l’emissió de la moneda central del sistema a una referència material situada fora de la mateixa moneda.
Durant les dècades següents, l’expansió de l’economia mundial, la despesa nord-americana i la creixent quantitat de dòlars que circulaven fora dels Estats Units van anar ampliant la distància entre aquests dòlars i les reserves d’or disponibles per sostenir-ne la convertibilitat. El 15 d’agost de 1971, el president Richard Nixon va suspendre la conversió de dòlars en or per a les autoritats monetàries estrangeres. Aquella decisió, inicialment presentada com una mesura temporal, va obrir el procés que conduiria a la desaparició del sistema monetari de Bretton Woods i a un món de monedes fiduciàries.
La transformació proporciona als Estats Units una llibertat monetària extraordinària. A partir d’aleshores, la capacitat d’emetre dòlars i d’endeutar-se en la seva pròpia moneda queda vinculada essencialment a la capacitat de l’economia nord-americana i, sobretot, a la confiança que governs, bancs, empreses, inversors i ciutadans d’arreu del món dipositen en aquella moneda. Els Estats Units poden finançar dèficits, emetre deute denominat en dòlars i trobar una demanda internacional alimentada per una característica excepcional: la mateixa moneda que utilitzen internament és també la principal moneda de reserva, finançament i intercanvi internacional.
Això permet entendre millor l’enorme capacitat d’endeutament que els Estats Units desenvoluparien durant les dècades posteriors. La creació monetària conserva conseqüències econòmiques —inflació, tipus d’interès, tipus de canvi, valor dels actius i confiança—, però la centralitat internacional del dòlar amplia extraordinàriament l’espai de maniobra nord-americà. Una part del món necessita dòlars per comerciar, manté reserves en dòlars, compra actius denominats en dòlars i considera el deute del Tresor nord-americà un dels principals refugis on conservar capital. El privilegi monetari i la projecció mundial dels Estats Units passen així a reforçar-se mútuament.
El 1971, la confiança substitueix progressivament l’or com a fonament últim del sistema del dòlar. Aquesta confiança descansa en la dimensió de l’economia nord-americana, la profunditat dels seus mercats financers, la solidesa de les seves institucions, la seva capacitat militar i política i, especialment, en una realitat que durant dècades s’ha alimentat a si mateixa: el món utilitza el dòlar perquè el món utilitza el dòlar. Aquesta circularitat proporciona una extraordinària resistència al sistema i ajuda a explicar com els Estats Units han pogut acumular dèficits i deute mentre continuaven finançant una projecció global d’una magnitud difícilment accessible per a qualsevol altra potència.
Aquesta arquitectura continua essent una de les grans fortaleses dels Estats Units. Precisament per això, la qüestió decisiva se situa en la seva evolució a llarg termini. La confiança en el dòlar pot continuar essent enorme mentre governs, empreses i economies desenvolupen progressivament altres vies per comerciar, finançar-se o conservar reserves. Cada alternativa amplia l’espai de decisió disponible fora de l’arquitectura nord-americana. I així arribem a una pregunta que recorrerà la resta de l’article: què passa quan la confiança en el dòlar continua essent enorme, però la necessitat en els Estats Units comença a disminuir?
- L’imperi havia de produir rendiments
Una arquitectura de poder d’aquesta dimensió té costos enormes, però la seva lògica històrica s’entén sobretot pels rendiments que genera. La centralitat mundial dels Estats Units facilita l’accés al capital, projecta les seves empreses i la seva tecnologia, amplia la influència sobre les regles del comerç internacional i converteix la dimensió dels seus mercats en un instrument de poder. Al mateix temps, la centralitat del dòlar permet finançar-se en la pròpia moneda i transforma el sistema financer nord-americà en un dels grans centres pels quals circula el capital mundial.
Les diferents dimensions del poder es reforcen entre elles. La capacitat militar protegeix interessos i rutes estratègiques, proporciona seguretat als aliats i genera influència política; aquesta influència contribueix a configurar institucions, normes i relacions econòmiques; la centralitat econòmica i financera reforça el dòlar; i el privilegi monetari amplia, al seu torn, la capacitat dels Estats Units per finançar la seva projecció mundial. El resultat és un circuit en què poder militar, poder polític, poder econòmic i poder monetari s’alimenten mútuament.
Aquesta és una de les claus per entendre la durada de l’hegemonia nord-americana. L’arquitectura imperial va ser construïda i potenciada precisament perquè retornava poder, riquesa i capacitat d’influència al centre. Durant dècades, una part important dels costos necessaris per sostenir aquella arquitectura quedava compensada pels avantatges derivats d’ocupar-ne la posició central. L’imperi podia reproduir les condicions que contribuïen a mantenir-lo.
La naturalesa del problema canvia quan aquest circuit comença a perdre eficàcia. Si conservar determinades posicions exigeix més despesa, més pressió política, més sancions, més proteccionisme o més coerció, mentre els països que formen part del sistema desenvolupen alternatives i redueixen la seva dependència, la relació entre cost, rendiment i poder comença a transformar-se. El senyal de decadència apareix quan conservar una posició de privilegi exigeix progressivament més poder del que aquesta mateixa posició retorna.
- Els Estats Units continuen essent extraordinàriament poderosos
Parlar de la caiguda de l’imperi americà exigeix separar dues realitats que poden evolucionar de manera molt diferent. Els Estats Units continuen disposant d’una economia enorme, unes forces armades d’abast mundial, la moneda central del sistema financer internacional, mercats de capitals d’una profunditat extraordinària, algunes de les empreses tecnològiques més poderoses del planeta, universitats i centres de recerca de primer nivell, una gran capacitat científica, un territori continental immens, recursos naturals abundants, una agricultura extraordinàriament productiva i una posició geogràfica privilegiada entre dos oceans.
Aquesta acumulació de capacitats proporciona al país una enorme resiliència. Els Estats Units disposen dels recursos materials, humans, tecnològics i institucionals necessaris per continuar ocupant durant molt de temps una posició central al món. Fins i tot una reducció considerable del seu poder relatiu els pot deixar entre les grans potències del planeta, amb una capacitat d’influència que la majoria dels estats difícilment podran assolir. La caiguda de l’imperi americà i la caiguda dels Estats Units són processos diferents.
Precisament aquí apareix la distinció que recorrerà la resta de l’article. L’hegemonia descriu alguna cosa més que la quantitat de poder acumulat: descriu la capacitat de convertir aquest poder en centralitat, de configurar les regles del sistema i d’aconseguir que les decisions dels altres s’articulin al voltant dels propis interessos. Els Estats Units poden conservar una enorme quantitat de poder mentre disminueix progressivament aquesta capacitat. Poden continuar essent rics, tecnològicament avançats, militarment formidables i políticament influents mentre el món amplia els seus centres de decisió i aprèn a funcionar amb una dependència menor de Washington.
Això situa la qüestió essencial en un terreny diferent del purament material. Els Estats Units disposen de recursos suficients per continuar essent una gran potència després de l’imperi. La incògnita és com una societat que durant generacions ha associat una part de la seva identitat al creixement del seu poder, al lideratge mundial i a la seva pròpia excepcionalitat viurà el pas d’una posició hegemònica a una posició compartida. La capacitat material per adaptar-s’hi és enorme; la capacitat política, social i psicològica per assumir aquesta transformació constitueix una qüestió molt més oberta.
- La força del present pot ocultar la feblesa del futur
Una part important del poder actual dels Estats Units descansa sobre fortaleses molt reals. L’energia n’és un bon exemple: la capacitat de produir enormes quantitats de petroli i gas proporciona seguretat energètica, activitat econòmica, capacitat exportadora i influència geopolítica. En l’horitzó immediat, disposar abundantment dels recursos sobre els quals encara funciona una part substancial de l’economia mundial constitueix un avantatge considerable. La qüestió canvia quan ampliem l’horitzó temporal.
Aquest article observa processos que es desenvolupen durant dècades i que poden configurar el conjunt del segle XXI. Des d’aquesta perspectiva, la quantitat de petroli o gas que un país pot produir avui explica una part del seu poder present, mentre que la seva capacitat per construir les infraestructures del sistema energètic següent ens diu molt més sobre el poder que podrà exercir demà. Electrificació, generació renovable, energia nuclear, emmagatzematge, xarxes intel·ligents, nous materials, minerals crítics i les tecnologies que encara sorgiran aniran modificant progressivament una arquitectura energètica construïda durant més d’un segle al voltant dels combustibles fòssils.
La mateixa mirada es pot aplicar més enllà de l’energia. La intel·ligència artificial, la robòtica, els semiconductors, l’automatització industrial, els nous materials, la biotecnologia i les infraestructures digitals formen part d’una transformació molt més àmplia de les fonts de poder econòmic i tecnològic. Els Estats Units mantenen posicions extraordinàriament fortes en diversos d’aquests camps i disposen d’una enorme capacitat d’innovació. Al mateix temps, el futur dependrà també de la capacitat de convertir innovació en infraestructura, indústria, producció massiva, cadenes de subministrament i transformació efectiva de l’economia i de la societat.
Aquí apareix una de les paradoxes del poder acumulat. L’abundància dels recursos que han proporcionat prosperitat i influència durant dècades facilita continuar explotant-los amb enorme eficàcia i pot reduir, al mateix temps, la urgència de substituir-los. Una societat pot continuar obtenint grans rendiments del sistema que domina mentre altres actors concentren esforços a construir el sistema següent. Una potència pot semblar extraordinàriament forta perquè domina perfectament el món que està desapareixent.
La capacitat d’adaptació dels Estats Units continua essent enorme i la seva història ofereix múltiples exemples de transformació tecnològica i productiva. Precisament per això, el factor determinant serà la direcció en què aquesta capacitat es desplegui durant les pròximes dècades. El poder del futur es construirà sobre les estructures que vagin substituint les actuals, i la posició que ocupi cada país dependrà de la seva capacitat per anticipar-les, desenvolupar-les i integrar-les. En el temps llarg, la força decisiva pertany a qui construeix el món que arriba.
- L’imperi comença a caure per la perifèria
La transformació d’un sistema hegemònic es pot observar des del centre, mesurant els recursos, la força militar o la capacitat econòmica de la potència que el dirigeix. Però sovint es fa encara més visible observant el comportament dels qui l’envolten. Europa, Orient Mitjà, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina ofereixen avui indicis d’una mateixa evolució: governs que durant dècades havien articulat una part important de la seva política exterior al voltant de la relació amb Washington amplien progressivament els seus marges de decisió i construeixen relacions simultànies amb diferents centres de poder.
Aquest procés adopta formes diverses. Un país pot mantenir una estreta cooperació militar amb els Estats Units i aprofundir al mateix temps les seves relacions comercials amb altres potències; pot continuar utilitzant massivament el dòlar mentre desenvolupa mecanismes de pagament alternatius; pot comprar tecnologia nord-americana i construir simultàniament altres cadenes de subministrament; pot participar en institucions creades sota l’ordre occidental i incorporar-se alhora a nous espais de cooperació política, econòmica o financera. Cadascuna d’aquestes decisions amplia el ventall d’alternatives disponibles i, acumulades, transformen gradualment la naturalesa de la dependència.
Aquesta és una diferència fonamental respecte de la lògica bipolar del segle XX. La multipolaritat permet combinar relacions segons els interessos de cada moment. Un govern pot trobar en Washington el seu principal soci de seguretat, en un altre país el seu principal mercat, en un tercer un proveïdor d’energia i en un quart una font de tecnologia o finançament. La capacitat d’articular aquestes relacions simultàniament proporciona autonomia, i aquesta autonomia converteix l’alineament en una decisió que s’adopta cas per cas. L’automatisme de l’alineament deixa pas progressivament a l’autonomia de l’interès propi.
Aquest canvi té una importància particular perquè pot avançar mentre les aliances formals continuen intactes. Les bases militars poden continuar operant, els tractats poden continuar vigents i les relacions diplomàtiques poden continuar essent excel·lents. La transformació profunda es produeix quan cada país disposa de prou alternatives per decidir fins on acompanya Washington i a partir de quin punt segueix el seu propi camí. El poder nord-americà continua actuant, però ho fa sobre actors amb un marge de decisió progressivament més ampli.
La perifèria d’un imperi funcional tampoc necessita proclamar la seva independència perquè formalment ja és independent. El canvi consisteix a ampliar la seva independència efectiva: diversificar socis, construir capacitats pròpies, repartir dependències i disposar de més d’una porta oberta. Cada nova alternativa redueix el cost de prendre una decisió diferent de la que prefereix Washington i converteix l’hegemonia en una relació cada vegada més negociada.
És aquí on la caiguda de l’imperi americà pot adquirir la seva forma més silenciosa i, alhora, més profunda. Els països poden continuar mantenint relacions estretes amb els Estats Units mentre desenvolupen la capacitat d’actuar al marge seu en un nombre creixent d’àmbits. Aprenen a viure d’esquena als Estats Units quan els convé. I cada vegada que poden fer-ho, el món incorpora una petita part més de l’autonomia que defineix el sistema que està emergint.
- Quan els aliats adquireixen autonomia
Durant dècades, una de les bases més sòlides del poder nord-americà ha estat la seva xarxa d’aliances. Els Estats Units han proporcionat seguretat, capacitat militar, tecnologia, intel·ligència i una estructura de defensa compartida a països que, a canvi, han integrat una part important de la seva política de seguretat dins d’una arquitectura liderada per Washington. Aquesta relació ha multiplicat la capacitat de projecció nord-americana: el poder dels Estats Units s’ha exercit també a través de la suma de territoris, bases, recursos i capacitats dels seus aliats.
Però aquesta mateixa arquitectura està experimentant una transformació interessant. Washington reclama cada vegada amb més insistència que els seus aliats assumeixin una proporció superior de la seva pròpia defensa, augmentin la despesa militar i desenvolupin capacitats pròpies. Des de la perspectiva nord-americana, aquesta evolució permet repartir millor els costos d’un sistema de seguretat construït durant dècades. Des de la perspectiva dels aliats, però, adquirir capacitat pròpia significa també ampliar la capacitat de definir els propis interessos i actuar d’acord amb ells.
L’antic ministre d’Afers Estrangers de Singapur George Yeo ha assenyalat precisament aquesta paradoxa: quan els aliats desenvolupen les seves pròpies capacitats militars, també comencen a pensar de manera més autònoma. La seva observació resulta especialment útil perquè mostra les dues cares d’un mateix procés. Washington necessita aliats més forts per repartir els costos de sostenir l’arquitectura de seguretat; aquests aliats, a mesura que es fan més forts, adquireixen també més autonomia per decidir com, quan i en defensa de quins interessos utilitzen aquesta força.
Europa constitueix un exemple especialment visible. L’augment de la despesa militar, el desenvolupament d’una indústria de defensa pròpia i la voluntat d’ampliar la capacitat estratègica europea poden reforçar l’aliança atlàntica en determinades circumstàncies i, simultàniament, proporcionar als europeus més instruments per formular una política pròpia. La mateixa lògica pot aparèixer, amb característiques diferents, en altres aliats dels Estats Units: la capacitat adquirida per contribuir a una aliança és també capacitat disponible per actuar d’acord amb els interessos propis.
Així, el repartiment del cost de l’hegemonia pot contribuir al mateix temps a transformar-ne la naturalesa. Durant l’etapa de màxima centralitat nord-americana, la dependència en matèria de seguretat facilitava una elevada convergència política. A mesura que els aliats construeixen recursos, indústria, tecnologia i capacitat militar pròpia, la relació evoluciona cap a una negociació entre actors amb més marge de decisió. L’aliat que adquireix capacitat pròpia adquireix també criteri propi; i el criteri propi converteix l’alineament automàtic en una decisió.
- Orient Mitjà: aprendre a decidir sense Washington
Orient Mitjà ofereix un dels exemples més visibles de la transformació que estem descrivint. Durant dècades, els Estats Units han ocupat una posició central en l’arquitectura de seguretat de la regió: aliances amb les monarquies del Golf, presència militar, control de rutes estratègiques, relacions energètiques, intervencions directes i una estreta vinculació amb Israel. Washington disposava així d’una capacitat extraordinària per condicionar els equilibris regionals i es convertia en interlocutor central de gairebé qualsevol reordenació significativa.
Avui els principals actors regionals amplien el seu marge de maniobra. Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Qatar i altres països mantenen relacions importants amb els Estats Units mentre desenvolupen simultàniament vincles econòmics, energètics, tecnològics i diplomàtics amb altres grans potències. També augmenta la capacitat dels mateixos actors regionals per negociar directament entre ells, construir equilibris propis i explorar acords que responen prioritàriament als seus interessos. La relació amb Washington continua essent important; ara conviu amb un ventall més ampli d’alternatives.
Aquesta evolució és especialment significativa perquè durant bona part del segle XX el petroli va contribuir a convertir Orient Mitjà en una peça fonamental de l’arquitectura mundial nord-americana. La seguretat, l’energia, el dòlar i les aliances regionals formaven parts diferents d’un mateix sistema de poder. A mesura que els països del Golf diversifiquen les seves economies, els seus mercats, els seus socis i les seves relacions estratègiques, també augmenta la seva capacitat per determinar quina relació volen mantenir amb cadascun dels grans centres de poder. Washington continua assegut a la taula, però la taula té cada vegada més cadires.
Israel introdueix una altra dimensió en aquesta transformació. El compromís nord-americà amb la seva seguretat ha constituït durant dècades un dels pilars de la política dels Estats Units a Orient Mitjà. Al mateix temps, el grau de suport polític, diplomàtic i militar que Washington manté cap a Israel, especialment davant les conseqüències dels conflictes recents sobre la població palestina i sobre la regió, genera costos creixents en les relacions dels Estats Units amb societats i governs del món àrab i amb una part significativa del Sud Global. Una aliança pot continuar proporcionant valor estratègic i, simultàniament, incrementar el preu polític necessari per sostenir-la.
El que ens interessa aquí és precisament aquesta relació entre poder, rendiment i cost. Durant l’etapa de màxima centralitat nord-americana, molts governs de la regió disposaven d’un marge més reduït per construir alternatives estratègiques comparables i Washington podia compatibilitzar compromisos diferents des d’una posició de força excepcional. L’ampliació actual de les alternatives permet als actors regionals negociar des d’una autonomia superior i obliga els Estats Units a administrar amb més cura les conseqüències de cadascun dels seus posicionaments.
Orient Mitjà mostra així, en una escala especialment visible, el procés que pot estar avançant en altres parts del món. La transformació arriba quan els actors regionals disposen de prou opcions per construir els seus equilibris segons els seus propis interessos. Els Estats Units continuen essent una potència decisiva a la regió; els països de la regió augmenten, al mateix temps, la seva capacitat de decidir el seu futur sense situar necessàriament els Estats Units al centre de cada decisió.
- El món no necessita un nou imperi
La història dels imperis pot induir-nos a imaginar que la decadència d’una potència hegemònica exigeix necessàriament l’aparició d’una altra disposada a ocupar el seu lloc. Aquesta vegada el procés pot seguir una trajectòria diferent. El món del segle XXI disposa de múltiples centres econòmics, demogràfics, industrials, tecnològics i polítics amb capacitat creixent per establir relacions entre ells. El resultat pot ser una distribució progressivament més àmplia del poder, en què diferents països i regions adquireixin capacitat per defensar els seus interessos i construir les seves pròpies xarxes de relacions. El successor de l’hegemonia americana podria ser, simplement, la multipolaritat.
La Xina contribueix de manera decisiva a fer materialment possible aquesta transformació. La seva dimensió econòmica i industrial, la seva capacitat tecnològica, les infraestructures que construeix i finança, la seva presència comercial i la seva visió estratègica de llarg termini ofereixen als altres països opcions que amplien el seu marge de decisió. Altres potències i agrupacions regionals contribueixen també a multiplicar aquestes alternatives. El fenomen fonamental és la progressiva densitat d’un sistema internacional en què cada vegada existeixen més camins per comerciar, invertir, finançar-se, adquirir tecnologia, garantir subministraments o establir relacions polítiques.
Els mateixos Estats Units han contribuït poderosament a accelerar aquesta recerca d’alternatives. Durant dècades, la centralitat del dòlar, del sistema financer nord-americà, dels seus mercats, de la seva tecnologia i de les seves aliances ha proporcionat a Washington instruments extraordinaris per defensar els seus interessos. L’ús cada vegada més intens d’aquests instruments —sancions econòmiques, extraterritorialitat jurídica i financera, restriccions comercials, controls tecnològics, pressió sobre governs i empreses o condicionament de l’accés a determinats mercats— augmenta, al mateix temps, el valor estratègic que té per als altres disposar d’una alternativa.
Aquí apareix una de les grans paradoxes de l’hegemonia. Com més rendiment extreu una potència de la dependència que els altres mantenen respecte del sistema que controla, més valor té per a aquests reduir aquesta dependència. Cada sanció pot reforçar la disciplina immediata i, al mateix temps, augmentar l’interès per desenvolupar mecanismes capaços d’evitar-ne una de futura; cada restricció tecnològica pot protegir un avantatge present i estimular el desenvolupament d’una cadena tecnològica alternativa; cada utilització del sistema financer com a instrument de pressió pot reforçar la voluntat de disposar de vies de pagament i finançament complementàries. L’explotació intensiva del privilegi crea el seu propi incentiu per a la diversificació.
Això explica per què la transformació del sistema mundial pot avançar sense necessitat d’una gran coalició antiamericana. Els governs poden valorar la relació amb els Estats Units, continuar comerciant-hi, mantenir-hi aliances i considerar convenient preservar molts dels elements de l’ordre existent, mentre incorporen una decisió estratègica perfectament racional: ampliar les opcions disponibles per preservar la pròpia capacitat de decisió. L’objectiu passa a ser poder relacionar-se amb Washington des de l’elecció i disposar simultàniament d’altres vies quan els interessos propis ho requereixin.
Per a un imperi funcional, aquesta evolució és més profunda que l’existència d’adversaris declarats. Un enemic confirma l’existència del centre perquè organitza una part de la seva política en oposició a aquest centre; un món d’actors progressivament autònoms simplement distribueix les seves relacions segons els seus interessos. La transformació decisiva arriba quan els països converteixen la diversificació en una garantia de sobirania i construeixen un món en què la relació amb els Estats Units continua essent valuosa, però la dependència deixa de ser necessària.
- El dòlar: l’última gran muralla
Si alguna peça de l’arquitectura construïda durant el darrer segle expressa encara amb especial claredat la centralitat dels Estats Units, és el dòlar. Continua essent la principal moneda de reserva internacional, ocupa una posició dominant en les transaccions financeres mundials, denomina una part considerable del comerç i dels actius internacionals i proporciona als mercats nord-americans una capacitat extraordinària per atreure capitals. La seva fortalesa continua essent, per tant, una de les grans muralles que sostenen el poder dels Estats Units.
La naturalesa d’aquesta fortalesa, però, és diferent de la d’una muralla construïda amb pedra. Com vèiem en parlar de 1971, el sistema descansa essencialment sobre la confiança i sobre una xarxa de necessitats que es reforcen mútuament. Empreses, bancs, inversors i governs utilitzen el dòlar perquè proporciona liquiditat, seguretat, profunditat financera i acceptació pràcticament universal; aquesta utilització massiva reforça, al seu torn, les mateixes qualitats que el fan atractiu. La centralitat genera més centralitat i proporciona al sistema una extraordinària capacitat de resistència.
La qüestió determinant, per tant, se situa en la diferència entre domini i imprescindibilitat. El dòlar pot continuar ocupant durant molt de temps la primera posició mentre una part creixent de les operacions mundials disposa de vies complementàries. Cada acord comercial denominat en altres monedes, cada sistema de pagaments alternatiu, cada reserva més diversificada, cada mercat financer que guanya profunditat i cada mecanisme que permet operar al marge de la infraestructura nord-americana amplia el nombre d’opcions disponibles. La suma d’aquestes alternatives pot transformar progressivament un sistema construït al voltant d’una moneda imprescindible en un sistema on aquesta mateixa moneda continua essent dominant entre diverses opcions efectivament utilitzables.
Aquesta evolució adquireix una dimensió encara més important quan la relacionem amb el deute dels Estats Units. Durant dècades, la demanda mundial de dòlars i d’actius denominats en dòlars ha proporcionat al Tresor nord-americà unes condicions extraordinàries per finançar dèficits i acumular deute. El món contribueix així a finançar els Estats Units perquè necessita una part important dels instruments financers que els mateixos Estats Units emeten. Aquesta relació ha permès sostenir simultàniament despesa interior, projecció exterior i una capacitat d’endeutament molt superior a la que tindria un país obligat a finançar-se principalment en una moneda controlada per altres.
Per això la magnitud absoluta del deute explica només una part del problema. La qüestió de fons és sobre quina arquitectura de confiança i necessitat mundial descansa la capacitat de continuar acumulant-lo. Mentre la demanda internacional d’actius nord-americans continuï essent extraordinàriament elevada, aquesta arquitectura proporciona un marge immens. A mesura que altres opcions adquireixen dimensió, liquiditat, credibilitat i utilitat, també augmenta la capacitat del món per distribuir una part més gran del seu capital entre alternatives diferents.
El canvi decisiu pot arribar, per tant, molt abans que el dòlar perdi la seva primacia. La seva evolució pot ser gradual: de moneda imprescindible a moneda predominant, de centre gairebé obligatori a principal centre entre diversos, de privilegi excepcional a privilegi progressivament compartit. La muralla pot continuar dempeus mentre al seu voltant es van obrint altres camins. I per als Estats Units, acostumats durant més de mig segle a una arquitectura mundial que converteix la seva moneda en una necessitat dels altres, aquesta transformació tindria conseqüències molt més profundes que una simple variació en les estadístiques monetàries.
- Bizanci: retirar-se per continuar existint
La caiguda d’un imperi pot donar pas a la continuïtat, sota una forma diferent, d’una part substancial del poder que l’havia sostingut. Quan l’Imperi romà d’Occident desapareix al segle V, la seva part oriental, amb capital a Constantinoble i que posteriorment coneixerem com a Imperi bizantí, continua existint durant gairebé mil anys. Una part de Roma sobreviu adaptada a un territori més reduït, a un centre diferent i a unes circumstàncies geopolítiques completament noves. La pèrdua d’una determinada arquitectura imperial dona pas, així, a una altra forma de continuïtat.
George Yeo ha plantejat una possibilitat semblant per als Estats Units: assumir progressivament un paper mundial més limitat, concentrar recursos i capacitats en el seu propi hemisferi i continuar essent durant molt de temps una potència extraordinària. Des d’aquesta perspectiva, el continent americà recupera una centralitat estratègica enorme. Canadà i Groenlàndia al nord; Mèxic, Panamà i el Carib com a espais essencials de connexió i seguretat; Amèrica Llatina com a gran profunditat continental. Protegits per dos oceans i amb dimensions continentals, recursos abundants, una enorme capacitat agrícola, científica, tecnològica, financera i militar, els Estats Units disposen d’una base material excepcional per construir una nova etapa després de l’hegemonia mundial.
Alguns comportaments nord-americans actuals poden adquirir una lectura diferent sota aquesta perspectiva. L’interès reiterat de Donald Trump per Groenlàndia, les seves declaracions sobre el Canadà, l’atenció renovada sobre el canal de Panamà o la voluntat de reafirmar la primacia nord-americana a l’hemisferi occidental poden formar part d’una mirada que torna a situar l’espai geopolític immediat dels Estats Units al centre de les prioritats. Una potència que concentra progressivament la seva atenció sobre el seu propi hemisferi pot continuar projectant una enorme influència mundial mentre adapta l’extensió dels seus compromisos a una nova distribució global del poder.
Aquesta és la força de la hipòtesi de Yeo. Els Estats Units disposen dels elements materials necessaris per transformar una hegemonia planetària en una potència continental extraordinàriament forta. Un replegament ordenat podria permetre concentrar recursos, seleccionar interessos, redefinir compromisos i preservar durant generacions una enorme capacitat d’influència. Però aquesta adaptació podria tenir una conseqüència encara més important que conservar una posició entre les grans potències: podria contribuir a preservar la prosperitat, l’estabilitat i la mateixa cohesió dels Estats Units durant la transició cap a una nova etapa històrica.
Aquí és on la metàfora de Bizanci adquireix el seu significat més profund. Retirar-se pot constituir una estratègia de continuïtat. Acceptar una esfera d’influència més limitada, adaptar les ambicions als recursos disponibles i construir una nova relació amb el món pot proporcionar al país el temps necessari per transformar també els seus equilibris interiors. La pèrdua d’hegemonia, el replegament exterior i les transformacions internes poden formar part d’un procés que es desenvolupi durant moltes dècades, potser durant generacions, perquè els grans cicles de poder segueixen una escala temporal molt més extensa que la dels governs que els administren.
La dificultat decisiva apareix, per tant, en la capacitat dels mateixos Estats Units per assumir aquesta transformació. Una societat que durant tota la seva història ha conegut una trajectòria general d’expansió, creixement i acumulació de poder haurà d’aprendre a construir continuïtat dins d’una fase històrica diferent. Els recursos per fer-ho existeixen. El territori, la riquesa, la tecnologia i la capacitat humana també. La qüestió que queda oberta és com reaccionarà una societat que ha convertit el lideratge mundial en una part de la seva pròpia identitat quan aquest lideratge deixi de definir la seva relació amb el món. Per convertir-se en Bizanci, els americans hauran d’acceptar primer que Roma ha caigut.
- El problema de l’imperi pot acabar essent els mateixos Estats Units
Els Estats Units són un país jove. En menys de tres segles han passat de ser tretze colònies independitzades de l’Imperi britànic a expandir-se fins al Pacífic, convertir-se en una gran potència industrial, intervenir decisivament en els conflictes mundials del segle XX i acabar ocupant el centre de l’ordre internacional. La seva història conté una Guerra Civil devastadora, crisis econòmiques profundes, conflictes socials, derrotes militars i períodes d’enorme tensió política, però la trajectòria secular del país ha seguit una direcció general extraordinàriament persistent: expansió territorial, creixement econòmic, acumulació de poder i augment de la seva influència sobre el món. Generació rere generació, amb avenços i retrocessos, els nord-americans han viscut dins d’un país que ampliava el seu poder.
Aquesta trajectòria ha contribuït a construir una identitat nacional particular. American exceptionalism, American Dream, Manifest Destiny, Leader of the Free World, Greatest Nation on Earth expressen formes diferents d’una mateixa convicció: els Estats Units ocupen un lloc singular en la història i el seu progrés forma part gairebé natural del desenvolupament del món. Durant generacions, aquesta narració ha conviscut amb una realitat que semblava confirmar-la. El país creixia, s’enriquia, ampliava la seva influència i acabava assolint el lideratge mundial. Ser el número u, que inicialment podia entendre’s com el resultat d’una acumulació extraordinària de poder, acaba convertint-se progressivament en una finalitat en si mateixa.
Aquí apareix una diferència essencial entre una crisi i un canvi de cicle. Els Estats Units han conegut moltes crisis i han demostrat una enorme capacitat per superar-les. Una crisi, però, pot desenvolupar-se dins d’una trajectòria general ascendent. El procés que plantegem en aquest article té una naturalesa diferent: la pèrdua progressiva de l’hegemonia introduiria els Estats Units en una fase secular que forma part de la història de totes les grans concentracions de poder i que ells, per la seva joventut històrica, encara no han experimentat. Altres imperis i civilitzacions de llarga durada han incorporat a la seva memòria períodes d’expansió, maduresa, decadència, fragmentació i reconstrucció. Els Estats Units hauran d’aprendre per primera vegada a gestionar una etapa en què la direcció general del seu poder relatiu pot deixar de ser ascendent.
La manera com reaccionin davant aquesta transformació pot accelerar-la o permetre administrar-la. Quan els rendiments, les aliances, la centralitat monetària i les dependències proporcionen els resultats desitjats, l’hegemonia pot reproduir-se amb una elevada proporció de consentiment i interès compartit. A mesura que altres països amplien la seva autonomia, els Estats Units disposen encara d’un conjunt formidable d’instruments per preservar la seva posició: força militar, sancions, aranzels, control financer, restriccions tecnològiques, accés als mercats i pressió diplomàtica. Tots formen part del poder real d’un estat. La qüestió apareix quan la coerció ocupa progressivament l’espai que abans ocupaven la centralitat, la dependència i el rendiment mutu. Els Estats Units poden accelerar la pèrdua del seu imperi precisament si, convençuts que els correspon conservar-lo, intenten retenir mitjançant la força allò que una part creixent del món prefereix decidir per si mateixa.
La pèrdua d’hegemonia pot constituir, aleshores, el primer estadi d’un procés molt més llarg. El replegament cap a un espai geopolític més limitat pot convertir-se progressivament en una resposta a la nova distribució mundial del poder. I aquest replegament pot coincidir amb una tercera transformació: tensions que durant l’etapa expansiva convivien amb una poderosa narració compartida de prosperitat, lideratge i excepcionalitat adquireixen un pes diferent dins de la política interior. Desigualtats territorials, models econòmics diferents, identitats polítiques cada vegada més distants, divergències demogràfiques i conflictes entre els estats i el govern federal poden començar a ser interpretats dins d’un marc nou. Els tres estadis —pèrdua d’hegemonia, replegament i intensificació de les tensions interiors— poden solapar-se i alimentar-se durant dècades, perquè els grans processos històrics rarament esperen que una fase hagi acabat completament per iniciar la següent.
En aquest punt apareix una possibilitat que avui pot semblar extrema i que, en un horitzó de moltes dècades, mereix formar part de la pregunta. Els Estats Units són una federació continental formada per estats amb dimensions econòmiques, estructures productives, cultures polítiques i interessos molt diferents. Califòrnia, per exemple, disposa per si sola d’una economia comparable a la de les grans potències mundials i expressa sovint orientacions polítiques profundament diferents de les d’altres parts de la federació; altres estats presenten, en direccions diferents, una forta consciència dels seus interessos propis. Una acceleració sostinguda dels desequilibris interiors podria modificar amb el temps la manera com algunes d’aquestes societats valoren la relació entre autonomia, pertinença i federació. La cohesió dels Estats Units és també una construcció històrica i, com tota construcció històrica, dependrà de la capacitat de continuar generant prou interessos, projectes i expectatives compartides entre les parts que la formen.
Així, el problema de la caiguda de l’imperi pot acabar traslladant-se del mapa mundial al mapa dels mateixos Estats Units. El procés podria ocupar moltes dècades o més d’un segle, experimentar períodes de recuperació, acceleracions i noves formes d’equilibri. El temps exacte importa menys que la direcció que observem. La qüestió final és fins a quin punt una societat construïda durant gairebé tota la seva història sobre l’expansió sabrà transformar la pèrdua progressiva de centralitat exterior en una nova font de cohesió interior. La continuïtat dels Estats Units després de l’imperi dependrà, en última instància, de la seva capacitat per construir una idea d’Amèrica que continuï tenint sentit quan ser Amèrica ja no signifiqui dirigir el món.
- Superaran els Estats Units la caiguda de l’imperi americà?
Arribem així a la pregunta que ha recorregut tot aquest article. La història de les grans concentracions de poder mostra processos que, amb formes, ritmes i circumstàncies diferents, segueixen trajectòries recognoscibles: neixen, creixen, s’expandeixen, arriben a la maduresa, acumulen contradiccions, transformen les estructures que les havien fet fortes i acaben cedint una part de la seva centralitat a altres actors i a noves formes d’organització del poder. Decadència no significa desaparició. Significa transformació. Roma, els imperis europeus i moltes altres estructures de poder continuen projectant conseqüències molt després d’haver deixat enrere el moment culminant de la seva hegemonia. Els Estats Units formen part de la mateixa història humana.
Per això podem afirmar que la qüestió principal no és si l’hegemonia nord-americana serà eterna. La història ja ens proporciona la resposta. La incertesa resideix en el ritme, la forma i les conseqüències del procés. Pot durar dècades, travessar generacions i estendre’s durant bona part d’aquest segle o més enllà. Pot contenir períodes de recuperació, noves expansions, crisis, replegaments i adaptacions. Els grans cicles històrics rarament dibuixen una línia recta. Però els indicis que hem recorregut apunten en una mateixa direcció: el món amplia els seus centres de poder, els aliats adquireixen autonomia, les regions construeixen equilibris propis, apareixen alternatives monetàries, comercials i tecnològiques i la relació amb els Estats Units es converteix progressivament en una opció que conviu amb altres opcions.
Aquesta transformació pot avançar mentre els Estats Units continuen essent immensament poderosos. Aquesta és, potser, una de les claus per entendre el procés. El dòlar pot continuar dominant, les forces armades nord-americanes poden continuar essent formidables, les seves empreses poden continuar liderant tecnologies decisives i els seus mercats poden continuar atraient capitals d’arreu del món. L’hegemonia es transforma en un altre nivell: en la capacitat dels altres per prendre decisions segons els seus propis interessos. L’imperi comença a retrocedir quan el món desenvolupa prou alternatives per relacionar-se amb els Estats Units des de l’elecció i no des de la necessitat.
La resposta nord-americana determinarà una part important del que vingui després. Els Estats Units poden utilitzar la seva extraordinària base material per adaptar-se a aquesta nova realitat, redefinir les seves prioritats, concentrar recursos, preservar la prosperitat i construir una nova forma de poder compatible amb un món multipolar. Aquesta és la possibilitat que simbolitzàvem amb Bizanci: convertir el replegament en continuïtat. També poden intentar prolongar l’hegemonia utilitzant cada vegada amb més intensitat els instruments de coerció que encara controlen —militars, monetaris, financers, comercials o tecnològics— i accelerar així la construcció d’alternatives per part dels mateixos actors que volen mantenir dins de la seva esfera. La manera com els Estats Units administrin la pèrdua de centralitat formarà part del mateix procés que determinarà la velocitat d’aquesta pèrdua.
A partir d’aquí, el procés pot avançar cap a l’interior. La pèrdua d’hegemonia, el replegament exterior i la intensificació dels desequilibris interns poden constituir estadis successius i solapats d’una mateixa transformació de temps llarg. Una societat acostumada durant gairebé tota la seva història a créixer, expandir-se i acumular poder haurà de construir per primera vegada una identitat col·lectiva capaç de sostenir-se dins d’una trajectòria diferent. I en una federació continental formada per estats amb economies, cultures polítiques, estructures socials i interessos cada vegada més diferenciats, aquesta reconstrucció de la identitat compartida adquirirà una importància decisiva. Califòrnia, Texas o qualsevol altre territori amb una gran dimensió econòmica i una forta personalitat política continuaran formant part de la Unió en la mesura que la pertinença a aquesta Unió continuï proporcionant un projecte compartit prou poderós per integrar les diferències.
Aquí apareix la hipòtesi més profunda d’aquest article. El final de l’imperi americà podria acabar posant a prova alguna cosa molt més important que la posició dels Estats Units en el món: la capacitat dels mateixos Estats Units per continuar existint tal com avui els coneixem. Aquesta possibilitat pot situar-se a finals d’aquest segle, al següent o en un horitzó encara més llunyà; també pot ser administrada mitjançant transformacions institucionals capaces de renovar la cohesió federal. El que importa és reconèixer la naturalesa del procés. Quan disminueix el poder exterior que durant generacions havia alimentat prosperitat, expectatives i una determinada concepció de la pròpia excepcionalitat, els equilibris interiors adquireixen un pes nou i la continuïtat deixa de descansar sobre l’expansió per passar a dependre de la capacitat de construir una nova raó per continuar junts.
Aquesta serà probablement la prova històrica més difícil que haurà afrontat la societat nord-americana des de la Guerra Civil. Durant menys de tres segles, els Estats Units han après a expandir-se, créixer, innovar, acumular riquesa, projectar poder i arribar al cim. Ara comença a dibuixar-se una etapa en què hauran d’aprendre una cosa diferent: continuar essent una societat pròspera i cohesionada mentre comparteixen amb altres el poder que durant unes dècades van arribar a considerar gairebé naturalment seu. La seva enorme capacitat d’adaptació constitueix el principal actiu per aconseguir-ho; la identificació entre excepcionalitat nacional i supremacia mundial constitueix una de les tensions que hauran de resoldre.
Per això, després de tot el recorregut, la pregunta del títol adquireix un significat diferent del que tenia al començament. La caiguda de l’imperi americà pot prolongar-se durant molt de temps, i els Estats Units poden continuar essent una potència extraordinària durant tot aquest procés. La qüestió decisiva és què faran amb aquesta força mentre el món aprèn a organitzar-se al seu voltant d’una manera diferent, i què faran amb ells mateixos quan la direcció secular de la seva història deixi de coincidir amb l’expansió del seu poder.
L’imperi americà no existeix. Però està caient.
La gran pregunta del segle no és només què ocuparà l’espai que vagi deixant. És si els Estats Units seran capaços de travessar la caiguda del seu imperi i continuar existint, units, a l’altra banda.
Aquí pots continuar llegint el següent capítol: Humanita Destruens
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya