Salvador Illa ha decidit que aquest any un dels actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya se celebri a Extremadura i ha anunciat que la seva voluntat és que, en els anys vinents, aquesta celebració vagi passant per diferents territoris d’Espanya. La decisió podria semblar una més de les moltes iniciatives institucionals destinades a demostrar concòrdia, fraternitat i bona voluntat. Però Illa mateix ha explicat el sentit polític que hi vol donar: considera que cal posar l’accent en «allò que ens uneix», davant dels qui insisteixen en «allò que ens diferencia» i busquen raons per separar-nos.
Doncs fem-li cas. Parlem d’allò que ens uneix i també d’allò que ens diferencia. Per fer-ho, però, potser convindria començar recordant què celebrem l’Onze de Setembre, perquè la Diada Nacional de Catalunya no va néixer per celebrar una festa, una unió ni una concòrdia. Commemora l’11 de setembre de 1714, el dia que Barcelona va caure després del setge de les tropes borbòniques.
I fins i tot aquesta manera d’explicar-ho ja pot amagar una part essencial de la història, perquè dir simplement que l’Onze de Setembre commemora «la derrota catalana de 1714» és començar el relat pel final. Abans de la derrota hi hagué una agressió. Les tropes que acabaren ocupant Barcelona no esperaven que els catalans anéssim a combatre-les a Castella. Van venir elles a Catalunya. La guerra es va lliurar aquí, Barcelona va ser assetjada aquí, els catalans van resistir aquí i, finalment, van ser derrotats aquí.
Després de la derrota vingueren les conseqüències: l’ocupació, l’apropiació política del país, la supressió de les Constitucions, les institucions i els drets històrics catalans i la imposició de l’ordenament dels vencedors. Catalunya passava a ser governada com un territori sotmès, com les colònies de l’època. Una subordinació que ha anat canviant de formes, però que arriba fins avui.
Per això convé anar amb compte amb les paraules. Aquells que van guanyar el 1714 no van ser simplement «els vencedors». Abans de ser vencedors havien estat els agressors. Si comencem la història per la derrota, desapareix qui va provocar-la; si comencem per l’agressió, reapareix la causalitat sencera. I ara, tres segles després, el president de Catalunya decideix portar institucionalment la commemoració d’aquells fets a Extremadura i, després, anar-la passejant per Espanya, precisament per remarcar «allò que ens uneix». La història té, de vegades, un sentit de l’humor particular.
Perquè, ja que Illa ens convida a pensar en allò que ens uneix, podríem recordar una de les constants més persistents d’aquesta peculiar relació: la comunicació a través de la violència exercida aquí per ells i rebuda aquí per nosaltres. Illa també ens convida a no insistir tant en «allò que ens diferencia», però aquí també trobem una diferència força persistent: ells han resolt repetidament el conflicte amb Catalunya mitjançant la força i el garrot; nosaltres hem intentat resoldre’l mitjançant la raó, la paraula i el diàleg. Potser és precisament aquesta diferència la que el president preferiria que no remarquéssim gaire.
I si algú considera que estic parlant d’història antiga, només cal recordar el 2017. Tres-cents anys després, davant d’un conflicte polític amb Catalunya, tornen a enviar forces aquí. I mentre venien cap a Catalunya, ciutadans espanyols les acomiadaven al crit d’«A por ellos». No cal tornar ara a l’1 d’Octubre. Les imatges són prou recents i prou clares. El 2017 només ens serveix aquí per recordar que la gramàtica de la força no pertany exclusivament als llibres d’història.
Però tornem a Illa. El problema no és Extremadura. Extremadura només fa especialment visible la paradoxa. El fet políticament important és la voluntat declarada del president de convertir la celebració institucional exterior de la Diada en una commemoració itinerant pels territoris d’Espanya. I aleshores la pregunta deixa de ser on se celebrarà un acte institucional i passa a ser una altra de molt més profunda: què significa convertir progressivament la festa nacional que recorda la pèrdua de les llibertats catalanes en una celebració compartida precisament amb l’Estat que les va suprimir?
Aquí és on apareix el veritable problema. No cal prohibir l’Onze de Setembre, eliminar Rafael Casanova o Pau Claris, amagar les quatre barres ni negar que Barcelona va caure el 1714. Ni tan sols cal falsificar la història. Hi ha una operació molt més subtil i probablement molt més eficaç: conservar els fets, conservar els símbols, conservar la data i continuar celebrant-la, però modificar progressivament el relat que els dona significat.
L’agressió es converteix en derrota. L’ocupació esdevé conseqüència administrativa. La supressió de les institucions pròpies es perd entre els plecs de la història. I, finalment, la commemoració de tot plegat pot acabar convertida en una festa de convivència, fraternitat i celebració d’«allò que ens uneix». Els fets continuen sent-hi. El que desapareix és el seu significat.
Espanya té una llarga tradició en la construcció del relat espanyol de la història de Catalunya. No té res d’extraordinari. Només vint-i-quatre anys després de la caiguda de Barcelona, el mateix Felip V que havia imposat el nou ordre borbònic convertia, el 1738, les reunions d’un grup d’erudits madrilenys en la Real Academia de la Historia, una institució que tenia entre les seves finalitats fundacionals «purificar i netejar» la història d’Espanya. Primer es pot imposar un ordre; després es pot explicar el passat des de l’ordre que s’ha imposat.
Però hi ha una diferència essencial entre 1738 i 2026. Ara no és Felip V. No és un govern instal·lat a Madrid qui decideix què ha de significar la Diada Nacional de Catalunya. És el president de la Generalitat de Catalunya qui proposa utilitzar-la per remarcar «allò que ens uneix» amb Espanya i portar-ne la celebració pels territoris espanyols. I això és molt més greu.
Que Espanya construeixi un relat espanyol de Catalunya forma part de la lògica del poder que exerceix. Que siguin les mateixes institucions catalanes les que contribueixin a diluir el significat nacional de la nostra història és una altra cosa. No cal que Illa suprimeixi la Diada. Pot continuar celebrant-la cada any, fer discursos, penjar senyeres, organitzar actes institucionals i recordar que l’11 de setembre de 1714 Barcelona va caure i, al mateix temps, anar transformant allò que significa recordar-ho.
La seqüència és inquietantment senzilla. El 1714 van venir. Hi hagué agressió, invasió, resistència, derrota, ocupació, apropiació política i supressió de les llibertats i institucions catalanes. El 2017 van tornar a enviar forces a Catalunya i vam recordar, per unes hores, que determinades maneres d’entendre la relació amb Catalunya continuaven ben vives. I el 2026 el president de Catalunya ens proposa portar pels territoris d’Espanya la commemoració d’aquella història per celebrar «allò que ens uneix».
No cal prohibir la memòria d’un poble per destruir-la. Pot ser molt més eficaç conservar-ne les dates, els símbols i les celebracions mentre, lentament, se’n canvia el significat. Potser el perill no és que algun dia deixem de celebrar l’Onze de Setembre. Potser és que continuem celebrant-lo sense recordar ja per què.
Aquí pots continuar llegint el següent capítol: Catalunya davant el nou canvi de paradigma
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya