🪞Capítol 8 – Què vol dir ser civilitzat?

La paraula “civilització” ens reconforta. La pronunciem amb la mateixa serenor amb què algú es declara innocent davant del mirall. Civilitzats som nosaltres; bàrbars, sempre els altres. La història ens ha col·locat —ens diem— en el costat correcte del temps. Hem construït ciutats, codificat drets, redactat constitucions, enviat sondes més enllà del nostre planeta. Tot això sembla prova suficient que hem superat la brutalitat primitiva. Però potser el que hem superat no és la barbàrie, sinó la seva aparença.

El mite del progrés ha estat la narració més poderosa que els sapiens han produït. Una línia ascendent que va de la cova al satèl·lit, de la tribu a l’Estat, de la superstició a la ciència. Aquesta narrativa ens diu que cada pas tècnic és també un pas moral, que cada millora material implica una elevació interior. Però si la capacitat de transformar el món augmenta exponencialment mentre la nostra disposició a autolimitar-nos no creix al mateix ritme, potser no estem davant d’una ascensió, sinó d’una amplificació.

La civilització, llavors, podria no ser la negació de la barbàrie, sinó la seva sofisticació. Allò que abans es feia amb violència directa ara s’executa a través de procediments, lleis, estructures i discursos que neutralitzen la culpa. El dany no desapareix; es distribueix. La responsabilitat no s’assumeix; es fragmenta. I en aquesta fragmentació, l’ésser humà troba el seu refugi més còmode: ningú no es percep com a destructor, però el conjunt continua destruint.

La paraula que ens absol

Hi ha paraules que descriuen el món, i n’hi ha d’altres que protegeixen la consciència. “Civilització” pertany a la segona categoria. Quan el Sapiens es proclama civilitzat, no només afirma un nivell de desenvolupament; es concedeix una absolució. La paraula funciona com un escut moral: si som civilitzats, no podem ser bàrbars. I si actuem amb duresa, serà en nom de l’ordre, del progrés, del bé comú. Mai en nom de la destrucció.

Però aquí s’insinua el mirall. El Sapiens que es defineix com a constructor de ciutats, de lleis i de sistemes és el mateix que, al llarg dels mil·lennis, ha expandit fronteres, extingit espècies, sotmès pobles i explotat recursos amb una eficàcia creixent. El Destruens no és una desviació accidental; és la cara inseparable d’aquesta mateixa intel·ligència. I la paraula “civilització” esdevé el mecanisme subtil que permet al Sapiens mirar només una de les seves dues cares.

La frontera entre “nosaltres” i “els bàrbars” no és només geopolítica; és psicològica. Ens situem dins del cercle de la civilització per expulsar-ne la barbàrie. Però el Destruens no viu fora del cercle; habita al centre mateix del projecte civilitzador. La història mostra que, sovint, les accions més devastadores han estat executades no per pobles que es consideraven salvatges, sinó per societats que es proclamaven portadores de llum, ordre i racionalitat.

Així, la paraula no descriu una realitat objectiva; construeix una identitat autojustificada. El Sapiens necessita creure’s civilitzat per no reconèixer-se com a Destruens. Necessita el relat del progrés per no veure que l’augment de la seva potència tècnica ha multiplicat també la seva capacitat de dany. La civilització es converteix en una narrativa de superioritat moral que permet continuar actuant sense examinar l’ombra.

Aquest mecanisme no és necessàriament conscient. No hi ha un complot deliberat. Hi ha una necessitat psicològica profunda: la de no habitar el costat fosc del propi mirall. El Sapiens crea sistemes, institucions i discursos que confirmen la seva imatge de constructor, i en aquest procés invisibilitza el Destruens que opera en paral·lel. La destrucció es dilueix en termes com desenvolupament, estabilització, creixement, seguretat. El llenguatge suavitza el gest.

Per això la paraula “civilització” és tan poderosa. No només organitza el món exterior; organitza la nostra percepció de nosaltres mateixos. Ens permet sentir-nos part d’un projecte elevat mentre participem, directament o indirectament, en processos que degraden allò que diuen protegir. El Sapiens civilitzat és, sovint, el Destruens més eficient: no actua amb ràbia, sinó amb justificació.

Si el Destruens és la intel·ligència que destrueix, la civilització pot ser la intel·ligència que s’autoabsol. I aquesta és la fissura que cal obrir. Perquè mentre el Sapiens es refugiï en la seva autoimatge civilitzada, el Destruens continuarà operant sense ser reconegut.

Potser la primera condició per ser realment civilitzat no és proclamar-ho, sinó admetre que dins nostre habita també el destructor.

El mite del progrés

Si la paraula “civilització” és l’escut, el progrés n’és el credo. El Sapiens no només es defineix com a civilitzat; es concep com a avançant. La història, segons aquesta narrativa, no és un territori irregular ple de contradiccions, sinó una línia ascendent que va de la foscor a la llum, de la ignorància a la racionalitat, de la precarietat a l’abundància. Tot passat és inferior; tot futur, prometedor. Aquesta estructura mental és tan poderosa que rarament és qüestionada. No és una teoria: és una evidència assumida.

El mite del progrés afirma que cada avenç tècnic implica una millora moral. Si sabem més, serem millors. Si produïm més, viurem millor. Si controlem més la natura, serem més lliures. La potència tecnològica es confon amb maduresa ètica. I així, la capacitat de transformar el món es converteix en prova de superioritat. El Sapiens, orgullós de les seves conquestes científiques, es veu a si mateix com el punt culminant d’una evolució inevitable. Però aquesta associació entre poder i bondat és una inferència, no una demostració.

El progrés s’ha convertit en la nova teologia invisible de la modernitat. Ja no cal invocar déus per justificar el moviment de la història; n’hi ha prou amb invocar el desenvolupament. Allò que expandeix l’economia és bo. Allò que accelera la producció és necessari. Allò que augmenta l’eficiència és indiscutible. El creixement esdevé virtut en si mateixa. I, com tota teologia, el progrés té els seus heretges: aquells que dubten del seu ritme, del seu sentit o dels seus costos.

Però tota fe necessita una ombra que no vol veure. El relat lineal del progrés tendeix a ometre les discontinuïtats, les regressions, les devastacions que acompanyen cada salt endavant. Les guerres industrials, les explotacions colonials, les desigualtats estructurals, les crisis ambientals no són integrades com a conseqüències del model, sinó com a desviacions temporals. El sistema no és qüestionat; només cal perfeccionar-lo. El Sapiens es convenç que qualsevol dany és el preu inevitable d’un bé superior que encara no s’ha desplegat del tot.

Aquesta lògica permet al Destruens operar amb tranquil·litat. Si la història avança inevitablement cap a un estadi millor, qualsevol sacrifici present queda justificat. La destrucció no és vista com a fracàs moral, sinó com a fase intermèdia. El sofriment es converteix en combustible del futur. I així, la intel·ligència que destrueix pot continuar actuant sota la promesa d’una redempció col·lectiva que sempre és imminent, però mai arriba del tot.

El mite del progrés no necessita conspiracions; necessita convicció. Funciona perquè ofereix sentit. Dona coherència al moviment incessant de la societat moderna. Transforma la incertesa en direcció. El Sapiens prefereix creure que avança que admetre que pot estar amplificant la seva pròpia capacitat de dany. I mentre el relat es mantingui intacte, la paraula “progrés” continuarà sent el bàlsam que suavitza la consciència.

Però potser la pregunta que cal formular és més senzilla i més inquietant: què passa si el desenvolupament material no implica desenvolupament interior? Què passa si la línia que anomenem ascendent és només una acceleració? Què passa si l’augment de potència no ha anat acompanyat d’un augment equivalent de consciència?

Aquí no hem desmuntat encara el mecanisme de la irresponsabilitat. Només hem exposat el dogma que el sosté. El Sapiens necessita creure en el progrés per no veure que, en paral·lel a cada avenç, el Destruens ha après a actuar amb més precisió, més eficàcia i menys remordiment.

La fe en el progrés no elimina la barbàrie; la projecta cap endavant.

Civilitzar és dominar?

Si el progrés és el credo, la civilització n’és la missió. El Sapiens no només creu que avança; creu que té el deure d’estendre aquest avanç. Aquí apareix una idea persistent en la història humana: la “missió civilitzadora”. Quan una comunitat es percep a si mateixa com a més desenvolupada, més racional o més ordenada, tendeix a considerar legítim exportar aquest model. El moviment deixa de ser expansió per convertir-se en responsabilitat.

El llenguatge és revelador. No es parla d’imposició, sinó d’elevació. No d’ocupació, sinó d’integració. No de substitució cultural, sinó de modernització. El Sapiens civilitzat es concep com a corrector del caos aliè. I així, el gest de dominar es presenta com un acte pedagògic. Allò que és diferent es redefineix com a incomplet; allò que resisteix, com a endarrerit. El Destruens no apareix com a agressor, sinó com a administrador del progrés.

Aquest mecanisme no és exclusivament geogràfic; és mental. La dominació no sempre necessita exèrcits. Pot expressar-se en la uniformització cultural, en la substitució de llenguatges, en la imposició de valors que es presenten com a universals però que neixen d’un centre concret. Quan el Sapiens identifica la seva manera d’organitzar el món amb la forma correcta d’organitzar-lo, qualsevol altra manera queda subordinada. La pluralitat es tolera mentre no qüestioni el model dominant.

Així, “civilitzar” sovint ha significat reduir la complexitat de l’altre per adaptar-la al propi esquema. La diferència esdevé problema a resoldre. La diversitat, obstacle a harmonitzar. El Destruens actua aquí no amb violència visible, sinó amb convicció estructural: si el nostre sistema és superior, la seva expansió és natural. La dominació esdevé conseqüència lògica, no decisió moral.

La paradoxa és profunda. El mateix Sapiens que es proclama defensor de la llibertat pot justificar la limitació de la llibertat aliena en nom d’un bé superior. La mateixa societat que exalça la dignitat humana pot desconsiderar formes de vida que no encaixen en la seva definició de desenvolupament. La civilització es converteix en criteri d’autoritat. Qui la posseeix, governa; qui no, aprèn.

Però aquesta lògica amaga una confusió essencial: confon complexitat amb superioritat. Que una estructura social sigui més tecnificada no la fa necessàriament més justa. Que un sistema sigui més eficient no el converteix automàticament en més humà. El Sapiens, fascinat per la seva pròpia capacitat organitzativa, oblida preguntar-se si l’expansió del seu model incrementa també la consciència o només amplia el seu abast.

En aquest punt, el mirall es torna incòmode. Potser el Destruens no és només aquell que destrueix físicament, sinó aquell que destrueix formes de vida simbòliques, memòries col·lectives, maneres d’habitar el món. Potser la dominació més profunda no és la que arrasa, sinó la que substitueix sense deixar rastre, convençuda que està millorant.

La pregunta “civilitzar és dominar?” no és retòrica. És estructural. Si la civilització es defineix com la imposició d’un únic model de racionalitat, aleshores la dominació n’és conseqüència inevitable. Si, en canvi, la civilització implica la capacitat de conviure amb la diferència sense necessitat d’absorbir-la, el concepte canvia radicalment.

Però fins ara, el Sapiens ha demostrat una tendència persistent: allò que considera superior, tendeix a expandir-ho. I en aquesta expansió, el Destruens troba una de les seves formes més eficients: la dominació exercida amb la convicció que es tracta d’una millora.

La democràcia com a narcòtic moral

La democràcia és, probablement, el símbol més estimat de la modernitat. S’associa amb llibertat, dignitat, participació, drets. I amb raó: ha representat un avenç respecte a formes de poder despòtiques i arbitràries. Però precisament per aquesta càrrega simbòlica, la democràcia s’ha convertit també en una zona d’intocabilitat moral. Criticar-ne els mecanismes psicològics no és negar-ne el valor; és examinar-ne l’ombra.

El problema no és la democràcia com a ideal, sinó la seva conversió en absolució col·lectiva. Quan una decisió es pren en nom de la majoria, el pes moral sembla dissoldre’s. “Ho ha decidit el poble” es transforma en escut. I darrere d’aquesta fórmula, el Sapiens troba una comoditat profunda: si la voluntat és col·lectiva, la responsabilitat no és de ningú en particular.

El vot, que hauria de ser expressió de consciència, pot esdevenir ritual d’absolució. Dipositem una papereta, deleguem una decisió, i sortim amb la sensació d’haver complert. El gest individual es dilueix en la massa. El resultat —sigui just o injust, prudent o temerari— queda legitimat per la suma. El Destruens no necessita imposar-se; li n’hi ha prou amb esperar que la suma el legitimi.

La representació fragmenta la consciència. El ciutadà delega en un representant; el representant s’escuda en el mandat; el mandat es justifica en la majoria. Cada baula del procés sembla parcialment innocent. Ningú no decideix sol; ningú no assumeix completament. I en aquesta cadena de delegacions, la responsabilitat es dispersa fins a perdre densitat moral.

Aquí apareix una tensió incòmoda: pot la majoria equivocar-se moralment? Si la resposta és afirmativa —i la història suggereix que sí—, llavors la legitimitat numèrica no garanteix rectitud ètica. El Sapiens pot votar amb convicció, pot decidir amb entusiasme, pot celebrar amb orgull, i alhora contribuir a processos que amplifiquen la desigualtat, la violència estructural o la degradació col·lectiva. El fet que una decisió sigui majoritària no la converteix automàticament en justa.

La democràcia pot esdevenir així un narcòtic subtil. No perquè anul·li la llibertat, sinó perquè ofereix una sensació de participació suficient per calmar la consciència. El sistema funciona, les institucions operen, els procediments es compleixen. I mentre el mecanisme gira, el Sapiens pot sentir que viu en una societat civilitzada, encara que els resultats d’aquest mateix sistema generin danys que ningú no assumeix plenament.

El Destruens, en aquest context, no és un tirà visible. És una dinàmica. Opera en la tranquil·litat de la normalitat institucional. No necessita trencar la llei; pot actuar dins d’ella. No necessita imposar-se contra la voluntat col·lectiva; pot emergir de la seva suma. La força ja no és vertical; és distribuïda. I la culpa, amb ella.

No es tracta aquí de negar la democràcia, sinó de formular la pregunta que sovint evitem: pot existir una democràcia sense consciència individual activa? Pot un sistema basat en la majoria sostenir-se moralment si els individus que la conformen deleguen la seva responsabilitat a l’anonimat del nombre?

Aquest interrogant és incòmode perquè desplaça el focus. Ja no es tracta només de millorar institucions, sinó d’examinar la qualitat moral dels subjectes que les habiten. Si la democràcia es converteix en coartada psicològica, el Sapiens pot continuar veient-se com a civilitzat mentre el Destruens opera des de la suma anònima.

Aquí només hem obert la fissura. El mecanisme complet —la tecnologia de la irresponsabilitat— serà examinat amb més profunditat. De moment, n’hi ha prou amb admetre que fins i tot els sistemes que considerem més avançats poden convertir-se en espais on la culpa es fragmenta i la consciència s’alleugereix.

I potser la pregunta més incòmoda és aquesta: quan decidim junts, qui respon?

Cultura i poder: els grans legitimadors

Cap sistema de dominació es manté únicament per la força. Necessita sentit. Necessita relat. Necessita una història que expliqui per què allò que es fa és necessari, just o inevitable. Aquí entren en joc els grans generadors de significat del Sapiens: la política, la religió i la ciència. No com a conspiració, sinó com a arquitectes simbòlics de la realitat compartida.

La política no només administra recursos; interpreta el món. Decideix què és prioritat, què és amenaça, què és progrés. En formular aquests marcs, estableix el llenguatge amb què la societat entén les seves accions. Una intervenció pot anomenar-se protecció; una restricció, seguretat; una imposició, estabilitat. El vocabulari no és accessori: modela la percepció moral dels fets. Quan el relat és convincent, la decisió es percep com a necessària. I allò que sembla necessari deixa de ser qüestionat amb la mateixa intensitat.

La religió, al llarg dels segles, ha proporcionat un altre tipus de legitimitat: la transcendència. Ha situat determinades accions dins d’un marc superior, més enllà del debat immediat. Quan un acte es vincula a un bé sagrat o a una veritat última, adquireix una densitat moral que el protegeix de la crítica ordinària. El sacrifici esdevé virtut; la disciplina, redempció; la renúncia, purificació. El llenguatge espiritual no inventa el poder, però pot conferir-li una aura que el fa més difícil de desafiar.

La ciència, per la seva banda, ha aportat la legitimitat del coneixement. Ha dotat la modernitat d’una confiança extraordinària en la capacitat de comprendre i transformar el món. Però quan el saber es presenta com a neutral i inevitable, les decisions que se’n deriven poden aparèixer com a simples conseqüències lògiques. Allò que és tècnicament possible es transforma fàcilment en tècnicament necessari. I quan una decisió es presenta com a fruit de l’evidència, la seva dimensió moral queda sovint desplaçada.

En tots tres àmbits hi ha un element comú: la invocació d’un bé superior. El bé comú, la salvació, el progrés, la seguretat, el desenvolupament, l’eficiència. Són conceptes amplis, abstractes, carregats de valor positiu. I precisament per la seva abstracció, poden desplaçar l’atenció del dany concret. Quan el bé es formula en termes generals, el mal es percep com a col·lateral, puntual, secundari.

Així, el relat cultural no elimina la destrucció; la reinterpreta. El Destruens no desapareix, però queda envoltat d’una narrativa que en suavitza la percepció. No es tracta de negar els beneficis reals que aquests àmbits han aportat a la humanitat. Es tracta d’admetre que també poden construir una impunitat simbòlica: un espai mental on les conseqüències negatives es dilueixen darrere d’objectius nobles.

El Sapiens no necessita mentir-se de manera deliberada. N’hi ha prou amb habitar el relat dominant. Si el marc cultural afirma que l’acció respon a un bé superior, la consciència individual tendeix a relaxar-se. La pregunta ja no és “és just?”, sinó “és coherent amb el relat?”. I quan el relat és fort, la interrogació es debilita.

En aquest punt, el mirall torna a aparèixer. El Destruens no actua fora de la cultura; actua a través d’ella. No es manifesta només en gestos violents, sinó en discursos que fan acceptable allò que, vist sense paraules protectores, podria resultar inquietant. La cultura no és només expressió del Sapiens creador; és també el seu mecanisme d’autojustificació.

Aquí encara no hem penetrat en l’arquitectura interna dels sistemes —això vindrà després—. Només hem observat la seva funció simbòlica: construir un marc on el poder apareix com a necessari i el dany com a inevitable.

Quan el bé és abstracte, el dany es torna invisible. I allò que no es veu, rarament s’assumeix.

La sofisticació de la barbàrie

Quan pensem en la barbàrie, sovint imaginem violència visible, crits, brutalitat immediata. Imaginem caos. Però aquesta imatge pertany a una etapa primària del Destruens. La modernitat ha produït una forma més refinada: una barbàrie que no necessita soroll. No s’exhibeix; funciona.

La barbàrie moderna és eficient. No es fonamenta en l’impuls, sinó en el procediment. No es presenta com a desordre, sinó com a sistema. El Sapiens contemporani no necessita odi explícit per causar dany; li n’hi ha prou amb seguir protocols. La destrucció pot produir-se dins d’un marc legal, amb informes tècnics, amb segells oficials. I quan tot està formalment justificat, la consciència es relaxa.

Aquí el mirall es fa especialment incòmode. El Destruens no és un enemic exterior que irromp en el projecte civilitzador; és la seva ombra funcional. És la capacitat del mateix Sapiens per separar acció i responsabilitat, efecte i consciència. L’individu no percep el dany com a resultat directe de la seva voluntat, sinó com a conseqüència indirecta d’un sistema que “funciona”.

La legalitat es converteix en tranquil·litzador moral. Si una acció és legal, tendeix a considerar-se legítima. Però la llei no sempre coincideix amb la justícia; només estableix el marc acceptat en un moment determinat. Quan el Destruens opera dins d’aquest marc, la seva presència queda difuminada. No hi ha transgressió visible; hi ha compliment normatiu.

La barbàrie sofisticada no necessita enemics demonitzats. Pot produir-se en la rutina quotidiana, en decisions administratives, en càlculs econòmics que optimitzen resultats sense considerar plenament les conseqüències humanes. No hi ha passió; hi ha eficàcia. No hi ha crueltat explícita; hi ha distància. I aquesta distància és el terreny on el Destruens troba el seu espai més còmode.

El Sapiens, orgullós de la seva capacitat d’organització, tendeix a identificar ordre amb bondat. Si un sistema és estable, si els procediments són clars, si les decisions segueixen un protocol, es pressuposa que tot està sota control. Però el control no és sinònim de consciència. La sofisticació pot augmentar la potència del dany sense augmentar proporcionalment la percepció del mateix.

Aquesta és la paradoxa central: com més complex esdevé el sistema, més fàcil resulta dispersar la responsabilitat. I com més dispersa està la responsabilitat, menys intensament es percep la barbàrie. El Destruens ja no necessita aparèixer amb rostre propi; pot operar en fragments, distribuït entre milers de decisions parcials que, sumades, produeixen efectes profunds.

No es tracta aquí d’assenyalar culpables concrets. Es tracta de reconèixer una dinàmica. El mateix individu que defensa valors de justícia, que es considera part d’una societat civilitzada, pot participar —sense odi, sense intenció directa de fer mal— en processos que degraden o exclouen. No perquè sigui monstruós, sinó perquè el sistema li permet no veure el conjunt.

La barbàrie moderna és, així, una barbàrie sense consciència directa. No neix necessàriament de la maldat individual, sinó de la combinació entre potència tècnica i distància moral. El Sapiens continua veient-se com a constructor, mentre el Destruens actua des de la seva capacitat d’eficiència.

Aquest gir conceptual és decisiu. Si la barbàrie pot operar dins de la civilització, amb procediments legals i discursos legítims, aleshores el problema no és només la forma del sistema, sinó la relació entre sistema i consciència individual.

Aquí ens apropem al centre del mirall. El següent pas no serà examinar el relat, sinó l’arquitectura que permet aquesta dissolució de responsabilitat.

Pot existir civilització sense consciència individual?

Després d’haver recorregut el camí del relat, del progrés, de la missió i de la sofisticació sistèmica, la pregunta ja no pot ajornar-se: pot existir civilització sense consciència individual activa?

Si la civilització és només organització —lleis, institucions, procediments, mecanismes de representació—, llavors podria sostenir-se amb individus que compleixin, però no qüestionin; que obeeixin, però no examinin; que participin, però no assumeixin. Però si la civilització pretén ser alguna cosa més que eficàcia col·lectiva, si aspira a una dimensió moral, llavors no pot prescindir del centre des d’on neixen les decisions: la consciència de cada Sapiens.

El problema no és que els sistemes existeixin. El problema és quan aquests sistemes substitueixen el judici interior. Quan l’individu delega la seva capacitat crítica en el procediment, en la majoria, en l’autoritat tècnica o en el marc legal, la civilització es converteix en engranatge. Funciona, però no pensa. Opera, però no es mira.

Aquí el mirall es torna directe. El Sapiens tendeix a identificar-se amb el rostre ordenat del sistema: amb la llei, amb la institució, amb el consens. Però el Destruens pot operar justament en l’espai on la consciència es relaxa perquè “tot és correcte”. No cal odi; n’hi ha prou amb indiferència. No cal voluntat de fer mal; n’hi ha prou amb absència d’examen.

Una civilització sense consciència individual pot ser estable, pot ser eficient, pot fins i tot ser pròspera. Però serà moralment buida. Perquè la responsabilitat no neix de la suma, sinó del reconeixement interior. La majoria pot decidir; la institució pot validar; la llei pot autoritzar. Però només l’individu pot preguntar-se si allò que fa —o permet— és just.

Quan aquesta pregunta desapareix, la civilització esdevé façana. El Sapiens continua proclamant-se civilitzat mentre el Destruens opera en la normalitat. No hi ha contradicció visible; hi ha dissociació. El rostre públic parla de valors; la pràctica quotidiana els administra.

Potser, doncs, la civilització no és un estat assolit, sinó una tensió permanent. Una vigilància interior que impedeix que el sistema substitueixi la consciència. Quan aquesta tensió s’afebleix, quan l’individu es dissol completament en el “nosaltres”, el Destruens troba el seu terreny més fèrtil: ningú no es veu a si mateix com a origen del dany.

La pregunta no és si tenim institucions avançades. La pregunta és si els individus que les sostenen estan disposats a mirar-se al mirall sense refugi.

Sense aquesta mirada, la civilització pot continuar expandint-se.

Però ho farà buida.

Pont final

Hem recorregut el llenguatge que ens absol, el mite que ens consola, la missió que ens legitima, la majoria que ens tranquil·litza, el relat que ens protegeix i la sofisticació que ens fa eficients. Tot plegat configura el que anomenem civilització. Però en aquest recorregut s’ha anat dibuixant una ombra constant: el Destruens.

No com una figura externa. No com un accident històric. No com una desviació puntual del projecte humà. El Destruens és la capacitat del mateix Sapiens de dissociar poder i consciència, acció i responsabilitat. És la part de nosaltres que aprèn a destruir sense odi, a dominar sense violència explícita, a participar sense assumir plenament les conseqüències.

La civilització, tal com l’hem construïda, no només ens organitza; també ens protegeix de veure’ns. Hem creat escenaris —jurídics, polítics, culturals, tècnics— que fan possible l’acció sense contacte directe amb el seu impacte. Hem sofisticat la distància. I en aquesta distància, el Destruens es torna discret.

No cal negar el bé real que moltes estructures han generat. El problema no és l’existència d’ordre, de coneixement o d’institucions. El problema és quan aquests marcs es converteixen en pantalles que impedeixen l’examen interior. Quan la civilització es transforma en relat protector, el Sapiens pot continuar veient-se com a constructor mentre la seva altra cara actua en silenci.

Destruens no és una patologia d’uns quants; és una possibilitat de tots. No és el contrari de Sapiens; és la seva ombra funcional. Cada vegada que deleguem sense preguntar-nos, cada vegada que ens refugiem en el procediment, cada vegada que invoquem un bé abstracte per no mirar un dany concret, el Destruens opera.

Si hem après a anomenar civilització allò que ens permet destruir amb la consciència tranquil·la…

què som realment?

Potser la resposta no es troba en el relat que expliquem sobre nosaltres mateixos, sinó en el mecanisme que ens permet no sentir el pes complet del que fem.I és en aquest mecanisme —discret, distribuït, estructurat— on el Destruens ha après a tornar-se invisible