🪞Capítol 9 – La responsabilitat invisible

Hi ha una paradoxa inquietant en la història humana: a mesura que les societats s’han tornat més complexes, la responsabilitat individual s’ha anat tornant més difusa. El Sapiens, capaç de construir sistemes jurídics, institucions polítiques, corporacions econòmiques i organitzacions immenses, ha desenvolupat també una habilitat subtil: la de situar les seves accions dins de marcs col·lectius que dilueixen la culpa. Allò que un individu faria amb dificultat en solitari pot convertir-se en rutina quan es realitza dins d’una estructura. La civilització, que aparentment ordena i protegeix, també crea espais on el pes moral de les decisions es reparteix fins a tornar-se gairebé imperceptible.

Aquesta dilució no és un accident, ni una simple conseqüència inevitable de la complexitat social. És, en gran part, una arquitectura. Al llarg dels segles, els humans han anat construint sistemes que, al mateix temps que organitzen la vida col·lectiva, ofereixen una protecció psicològica contra l’autocrítica. La llei pot convertir-se en refugi, la jerarquia en justificació, la burocràcia en muralla. Quan una acció queda dissolta dins d’un procediment, l’individu ja no actua —“executa”. I quan només s’executa, la responsabilitat sembla desplaçar-se cap a una entitat abstracta: la institució, el sistema, el mercat, la voluntat de la majoria o fins i tot la voluntat divina.

D’aquesta manera sorgeix una forma nova de poder moral: l’anonimat estructural. El “jo” que decideix i respon davant del món és substituït pel “nosaltres” difús d’una organització, d’un estat o d’una corporació. Ningú no és l’autor complet d’una decisió, i al mateix temps tots hi participen. En aquest espai intermedi, entre l’acció individual i la responsabilitat col·lectiva, apareix una zona d’ombra on la culpa es dissol. Les estructures modernes —jurídiques, econòmiques, tecnològiques— no només regulen el comportament; també permeten que els individus s’hi amaguin.

És aquí on el Destruens troba un dels seus mecanismes més refinats. La destrucció ja no necessita odi, ni violència visible, ni voluntats clarament identificables. Pot operar a través de sistemes perfectament legítims, fins i tot admirats, on cada peça compleix la seva funció sense veure el conjunt. La irresponsabilitat es converteix així en una tecnologia social: un dispositiu invisible que permet actuar sense sentir plenament el pes del que es fa. I com més sofisticada esdevé la civilització, més perfeccionada es torna aquesta capacitat de separar l’acció de la consciència.

El pes insuportable de la culpa

La responsabilitat és una de les càrregues més difícils de suportar per un animal conscient. Cap altre ésser viu necessita justificar moralment els seus actes. El llop que caça no es pregunta si ha estat just; el volcà que arrasa una vall no coneix el penediment. La natura actua sense remordiment perquè no té consciència reflexiva. El Sapiens, en canvi, viu sota una llum incòmoda: la de saber què fa. Sap que pot causar dolor, sap que pot destruir, sap que cada decisió deixa una petjada en la vida dels altres. Aquesta lucidesa, que sovint es presenta com el signe més noble de la nostra espècie, és també una font constant d’angoixa moral.

Perquè conèixer el mal no implica necessàriament renunciar-hi. Al llarg de la història humana, els mateixos individus capaços de crear llenguatges, lleis i ideals han estat també capaços d’aixecar imperis sobre la violència, d’explotar pobles sencers o d’organitzar destruccions a una escala que cap altra espècie ha imaginat mai. Aquesta contradicció entre consciència i acció crea una tensió profunda dins de l’ésser humà. I és en aquest punt on apareix una de les formes més subtils d’intel·ligència moralment ambigua: la capacitat de protegir-se del pes de la culpa.

El Sapiens no només ha desenvolupat eines per transformar el món; també ha desenvolupat mecanismes psicològics i culturals per transformar la percepció del que fa. En lloc d’eliminar la destrucció, ha après a reinterpretar-la, a justificar-la, a integrar-la dins d’un relat que li permet continuar actuant sense quedar paralitzat per la responsabilitat. La guerra pot convertir-se en defensa, l’explotació en progrés, la dominació en civilització. Allà on la consciència podria exigir una aturada, el relat ofereix una sortida moral.

És aquí on emergeix la primera ombra del Destruens. No com una força externa, ni com una patologia excepcional, sinó com una adaptació profunda de la ment humana. Si el Sapiens és la criatura capaç de comprendre el bé i el mal, el Destruens és la seva contrapart inevitable: la capacitat d’utilitzar la intel·ligència per esquivar el vertigen moral d’aquesta comprensió. Davant del pes insuportable de la culpa, la ment humana no sempre escull canviar el comportament; sovint escull transformar la manera de veure’l. I en aquest petit desplaçament interior —gairebé imperceptible— comença a construir-se la gran arquitectura de la irresponsabilitat.

La invenció del “nosaltres”

El primer refugi contra la responsabilitat no va ser la llei, ni la religió, ni cap sistema jurídic sofisticat. Va ser molt més antic i molt més elemental: el col·lectiu. Quan els primers humans van aprendre a pronunciar el “nosaltres”, van descobrir també una de les formes més eficaces d’alleujar el pes moral de les seves accions. El “jo” és una figura pesada; el “nosaltres” és lleuger. El “jo” respon davant la seva consciència; el “nosaltres” respon davant una idea. I entre aquestes dues formes de parlar del món s’obre una escletxa on la responsabilitat comença a dissoldre’s.

Aquest mecanisme és antic com les primeres tribus. El caçador que mata sol sap exactament què ha fet. El guerrer que lluita dins del seu clan, en canvi, pot dir-se que no actua en nom propi. Actua per la tribu, pel poble, pels seus avantpassats o pels seus fills. La història humana està plena d’aquesta transició gairebé imperceptible: el gest personal es transforma en decisió col·lectiva. La tribu decideix, el clan actua, el poble es defensa, la nació conquereix. I en aquest desplaçament subtil l’individu deixa de ser autor per convertir-se en peça. El seu acte ja no és seu; és del grup.

El Sapiens, orgullós de la seva capacitat per construir societats complexes, acostuma a presentar aquest pas com un progrés moral. La cooperació, la solidaritat, la identitat compartida: tot això forma part del relat amb què la nostra espècie explica la seva pròpia civilització. Però dins d’aquesta narració optimista hi ha una veritat menys còmoda. Quan el “nosaltres” es converteix en refugi, també es converteix en escut. Allò que cap individu gosaria justificar en solitari pot esdevenir acceptable quan es realitza en nom d’una comunitat. La violència ja no és crueltat; és defensa. La dominació ja no és ambició; és missió històrica.

Així apareix una de les primeres manifestacions de l’Homo Destruens. No es tracta d’un individu excepcionalment malvat, sinó d’un individu que ha après a amagar-se dins del cos col·lectiu. La tribu parla, el poble decideix, la història exigeix. I mentre aquestes paraules circulen amb solemnitat, milers d’individus actuen sense sentir plenament que l’acte és seu. El Destruens no necessita convèncer cada persona que faci el mal; n’hi ha prou que cadascuna cregui que només compleix el seu paper dins d’un moviment més gran.

Aquesta és una de les grans paradoxes de la civilització humana. L’espècie que es defineix com a Sapiens —la que sap— ha après també a construir relats que li permeten no mirar directament el que fa. El progrés, la nació, la revolució, la fe, la seguretat: totes aquestes paraules poden convertir-se en el mateix mecanisme psicològic. El relat és sempre col·lectiu. Però l’acció, en el fons, continua sent individual. Cada guerra, cada persecució, cada acte de destrucció sempre acaba passant per una mà concreta, per una decisió concreta, per una consciència concreta.

I és aquí on el mirall del Destruens es torna incòmode. Perquè el “nosaltres” pot existir, però mai no actua realment. Només actuen individus. El poble no mata; maten persones. Les nacions no destrueixen; destrueixen homes i dones que actuen en nom d’elles. Però mentre el relat col·lectiu es manté intacte, la responsabilitat continua dispersa entre milers de veus, milers de gestos, milers de consciències que prefereixen pensar que només formen part d’una història més gran que elles mateixes.

Aquesta és la primera gran arquitectura de la irresponsabilitat humana: transformar el pes del “jo” en la comoditat del “nosaltres”. I en aquesta transformació —tan antiga com la mateixa idea de tribu— el Sapiens continua alimentant, sovint sense adonar-se’n, la seva ombra persistent: l’Homo Destruens.

La religió i l’absolució vertical

Quan el Sapiens va començar a mirar el cel buscant sentit, no només hi va projectar preguntes; també hi va projectar la possibilitat d’alliberar-se del pes de les seves pròpies accions. Les grans religions organitzades van introduir un mecanisme moral extraordinàriament poderós: l’absolució vertical. Ja no era necessari que l’individu carregués sol amb la responsabilitat del que feia si existia una instància superior —invisible, transcendent, eterna— capaç de jutjar-lo, perdonar-lo o condemnar-lo. La consciència humana, que fins aleshores havia estat un diàleg interior incòmode, trobava així un nou interlocutor. I amb ell, una possible escapada.

La idea del pecat va introduir una novetat profunda en la història moral de la humanitat. El mal ja no era només una acció amb conseqüències visibles; era una falta davant d’un ordre superior. Però aquesta mateixa estructura obria també una porta inesperada: si el pecat podia ser confessat, també podia ser absolt. La culpa deixava de ser una càrrega estrictament interior per convertir-se en part d’un procés ritualitzat. L’individu podia errar, penedir-se, sotmetre’s al ritual de purificació i continuar caminant. El problema moral no desapareixia, però quedava inscrit dins d’un sistema que prometia redempció.

Això va transformar profundament la relació entre l’individu i la seva pròpia responsabilitat. Allà on abans hi havia una consciència solitària obligada a confrontar-se amb els seus actes, apareixia ara una estructura vertical que absorbia part del conflicte moral. El pecador no quedava abandonat davant del seu propi judici; podia dirigir-se cap amunt, cap a una autoritat divina que escoltava, jutjava i —en molts casos— perdonava. La responsabilitat deixava de ser exclusivament personal per convertir-se en un diàleg amb una instància superior.

El Sapiens ha presentat aquesta arquitectura espiritual com una de les seves grans conquestes civilitzadores. Les religions han proporcionat consol, comunitat, esperança davant del sofriment i un llenguatge per parlar del bé i del mal. Tot això forma part del relat moral que acompanya la idea de progrés. Però dins d’aquesta mateixa estructura també s’hi amaga una altra possibilitat menys noble. Si el perdó pot arribar des de dalt, l’individu pot aprendre a conviure amb els seus actes sense afrontar completament la seva responsabilitat. La consciència ja no és l’únic tribunal; existeix una instància superior que, en última instància, pot resoldre el conflicte.

És aquí on el Destruens troba una nova escletxa. No perquè la religió generi necessàriament destrucció, sinó perquè pot oferir un refugi psicològic davant del vertigen moral. L’individu pot continuar participant en accions que sap que fan mal —guerres sagrades, persecucions, dominacions legitimades per la fe— mentre manté la convicció que el seu comportament s’inscriu dins d’un ordre superior. El mal ja no és només una decisió personal; pot convertir-se en part d’un designi més gran.

I així es produeix una de les formes més subtils de desplaçament moral. L’ésser humà continua actuant, continua decidint, continua exercint el seu poder sobre altres humans o sobre el món. Però el pes últim del judici sembla haver estat traslladat a un altre lloc. Algú, en algun nivell superior de la realitat, ja s’encarregarà de valorar-ho tot. L’individu pot continuar avançant dins del relat de la seva pròpia vida —i dins de la gran narració del progrés humà— amb la tranquil·litat que la balança definitiva no està a les seves mans.

En aquest punt la imatge del llibre es torna incòmode. Perquè, malgrat totes les estructures simbòliques que el Sapiens ha construït per explicar-se a si mateix, els actes continuen tenint un origen concret. No és Déu qui mata, ni qui conquereix, ni qui imposa una doctrina. Són individus. Homes i dones que actuen, decideixen i executen. El Destruens no apareix com una figura demoníaca que s’oposa al Sapiens; emergeix dins d’ell, en el moment precís en què l’individu utilitza la seva intel·ligència per transformar la responsabilitat personal en una qüestió delegada.

D’aquesta manera, l’absolució vertical es converteix en un altre capítol de la gran arquitectura humana per suportar la seva pròpia consciència. El Sapiens mira cap al cel buscant sentit i consol, mentre el Destruens —silenciós— aprèn a viure dins d’aquest mateix gest, convertint el perdó possible en una nova forma de distància entre l’acció i la responsabilitat. Perquè, al final, cap instància superior pot substituir completament el moment en què un individu es troba sol davant del seu propi mirall. I és en aquest instant —incòmode, inevitable— on la ficció moral del progrés i la veritat nua del Destruens tornen a trobar-se cara a cara.

El dret i la fragmentació de la culpa

Amb el naixement dels estats organitzats i l’aparició del dret modern, la responsabilitat humana entra en una nova fase de sofisticació. La civilització jurídica es presenta com una de les grans conquestes del Sapiens: la substitució de la venjança per la llei, de l’arbitrarietat per la norma, de la força bruta per un sistema racional capaç de distingir entre innocència i culpabilitat. Aquesta arquitectura institucional és sovint presentada com un dels pilars del progrés humà. Però, com tantes altres creacions de la nostra espècie, el dret no només ordena el món; també el transforma. I en aquest procés, la culpa deixa de ser una experiència moral directa per convertir-se en un objecte d’anàlisi.

En el sistema jurídic modern, el crim ja no és únicament un acte que un individu reconeix davant la seva consciència. És un cas, un expedient, un procés. El fet concret que una persona ha comès es transforma en una estructura de categories: responsabilitat directa, indirecta, atenuants, agreujants, intencionalitat, negligència, circumstàncies personals, context social. El que abans era un gest carregat de significat moral es descompon en múltiples elements que han de ser examinats, interpretats i classificats. La culpa no desapareix, però es fragmenta.

Aquest procés té una funció evident: evitar la injustícia simplista, impedir que els humans siguin jutjats només per l’emoció o la venjança. Però també produeix un efecte menys visible. Quan la responsabilitat es divideix en peces cada vegada més petites, el seu pes es dispersa. L’individu que ha actuat ja no és l’únic centre del judici; al seu voltant apareixen experts, advocats, fiscals, procediments, tecnicismes, normes interpretatives. El que ha passat és analitzat fins al detall, i en aquesta dissecció la responsabilitat moral comença a desplaçar-se cap al llenguatge del sistema.

Així, el dret modern crea una forma nova de distància entre l’acció i la consciència. L’individu ja no s’enfronta només a la pregunta simple —“què he fet?”— sinó a una xarxa de qüestions tècniques: què es pot provar, què es pot demostrar, quina part de l’acte és atribuïble, quina part correspon a altres factors. El procés jurídic es converteix en una màquina d’anàlisi que examina cada fragment de la realitat. I en aquesta dissecció meticulosa sovint apareixen escletxes: zones d’ambigüitat on la responsabilitat ja no és clara, on el gest inicial es dissol entre interpretacions possibles.

El Sapiens acostuma a veure en aquest refinament legal un signe inequívoc del seu progrés moral. Les societats que disposen de lleis complexes es consideren més civilitzades, més justes, més capaces de protegir els individus contra l’arbitrarietat. Però aquesta mateixa complexitat també pot convertir-se en un refugi. Quan la responsabilitat queda distribuïda entre múltiples factors i múltiples actors, l’individu pot sentir que el seu acte ja no li pertany completament. El sistema parlarà per ell, decidirà per ell, delimitarà el grau exacte de la seva culpa.

En aquest punt apareix, de nou, la figura discreta del Destruens. No com un enemic del dret, sinó com la seva ombra possible. L’Homo Destruens no necessita abolir la llei; pot habitar-la. Pot aprendre a moure’s dins de les seves categories, a aprofitar els seus matisos, a convertir la complexitat jurídica en una forma de distància moral. L’acte continua sent individual —sempre hi ha una persona que decideix, que actua, que causa un dany— però el relat que l’envolta esdevé cada vegada més impersonal.

Així, mentre el Sapiens continua explicant la seva història com el camí cap a societats cada vegada més justes i més regulades, l’evidencia del Destruens revela una altra dimensió del mateix procés. Les estructures que protegeixen la convivència també poden convertir-se en mecanismes que absorbeixen la responsabilitat. La culpa no desapareix, però queda distribuïda dins del sistema fins a tornar-se menys visible. I en aquest espai intermedi —entre l’acte concret i la seva traducció jurídica— el pes moral de l’acció humana es fa, un cop més, sorprenentment lleuger.

La burocràcia: l’art de no decidir

Si el dret fragmenta la culpa, la burocràcia la dispersa fins a fer-la gairebé irreconeixible. La burocràcia és una de les grans creacions del Sapiens civilitzat: una estructura destinada a ordenar la complexitat del món modern, a convertir el caos social en procediments, formularis, protocols i jerarquies. En el relat del progrés, la burocràcia apareix com una eina racional que garanteix l’equitat, evita l’arbitrarietat i assegura que les decisions siguin previsibles i impersonals. Però precisament en aquesta impersonalitat s’hi amaga una de les formes més refinades de distància moral.

En una administració complexa, les decisions rarament tenen un autor visible. L’individu que ocupa una taula concreta dins del sistema no actua en nom propi; aplica una norma. El funcionari que signa un document no és l’autor de la decisió; executa un procediment establert. El superior jeràrquic que valida el procés tampoc no és l’origen de l’ordre; respon a directrius que provenen d’un altre nivell. I així, pas a pas, la responsabilitat es desplaça cap amunt o cap avall dins de la cadena administrativa fins a diluir-se en un conjunt abstracte anomenat “l’organització”.

Però dins d’aquesta estructura sempre hi ha individus. Hi ha persones que arriben al seu lloc de treball cada matí, que revisen expedients, que signen documents, que decideixen si un procediment continua o s’atura. Cada acte aparentment trivial —un segell, una aprovació, una negativa— té conseqüències reals en la vida d’algú. Tanmateix, el sistema està dissenyat de manera que cadascun d’aquests individus pugui dir-se, amb una certa honestedat interior, que ell només compleix la seva funció. No decideix: aplica. No crea la norma: la segueix.

Aquesta és la gran alquímia moral de la burocràcia. El poder d’afectar la vida dels altres continua existint, però queda repartit entre moltes mans que operen dins d’un mateix mecanisme. L’organització actua com un organisme sense rostre. Les decisions semblen emergir d’un sistema autònom, gairebé natural, com si la maquinària administrativa tingués una voluntat pròpia. Però aquesta voluntat no existeix realment. Darrere de cada procés hi ha una successió d’individus que executen petites parts d’una decisió més gran.

El Sapiens acostuma a veure en aquesta estructura un altre signe del seu progrés institucional. Les societats modernes confien en la burocràcia perquè creuen que la racionalització dels procediments protegeix els ciutadans contra l’arbitrarietat del poder personal. I en molts casos això és cert. Però la mateixa arquitectura que protegeix també crea una nova forma d’ombra moral. Quan ningú no pren una decisió completa, ningú no se sent completament responsable.

És aquí on el Destruens troba un terreny especialment fèrtil. No necessita convèncer els individus que actuïn amb crueltat o amb malícia. N’hi ha prou que cadascun faci la seva part dins del sistema. El funcionari que aplica una norma pot dir que la norma no és seva. El superior que supervisa pot dir que només garanteix que el procediment es compleixi. I l’organització, en conjunt, pot presentar el resultat final com la conseqüència inevitable d’un mecanisme administratiu.

Així es construeix una de les formes més eficients de distància entre l’acció i la consciència. El dany pot produir-se sense que cap individu senti plenament que és l’autor del que ha passat. L’Homo Sapiens continua parlant de racionalització, d’eficiència institucional, de modernització administrativa. Però quan el mirall del Destruens es posa davant d’aquesta arquitectura, revela una veritat incòmoda: el sistema només funciona perquè milions d’individus accepten actuar dins d’ell sense reclamar la responsabilitat completa de les seves decisions.

I així, dins de la cadena burocràtica, es perfecciona un art silenciós: l’art de no decidir. Un art que permet al Sapiens continuar avançant dins de la seva narrativa de progrés mentre el Destruens —discret, metòdic— aprèn a operar a través de procediments, formularis i signatures que, en aparença, no pertanyen a ningú.

La corporació i la responsabilitat limitada

Amb l’arribada del capitalisme modern, el Sapiens va crear una de les seves institucions més poderoses i alhora més paradoxals: la corporació. En el relat del progrés econòmic, aquesta figura apareix com una eina extraordinària per organitzar la producció, impulsar la innovació i mobilitzar recursos a una escala que cap individu podria assolir per si sol. Les empreses modernes han construït ciutats, han connectat continents, han transformat la vida quotidiana de milions de persones. Tot això forma part de la narració optimista amb què el Sapiens explica l’expansió del seu món. Però en el cor d’aquesta arquitectura també s’hi amaga una de les tecnologies morals més refinades de la història humana: la responsabilitat limitada.

La corporació és, jurídicament, una persona. Però és una persona sense consciència, sense memòria moral i sense experiència del dolor que pot causar. Existeix sobre el paper, dins d’un conjunt de normes que li permeten actuar, posseir béns, contractar treballadors i prendre decisions amb conseqüències enormes sobre la societat i el planeta. Però quan aquestes decisions produeixen dany —una contaminació massiva, una explotació laboral, una crisi econòmica que arrasa comunitats senceres— la responsabilitat no recau sobre una consciència concreta. Es dispersa dins de l’estructura.

L’individu que compra accions d’una empresa participa en les seves decisions econòmiques sense tocar mai la realitat concreta de les seves conseqüències. L’executiu que dirigeix la corporació pot prendre decisions amb impactes immensos sense ser-ne realment el propietari. El treballador que executa una ordre dins de l’organització sovint ignora el conjunt del sistema del qual forma part. Cada persona ocupa una posició específica dins d’un engranatge immens, i aquesta posició ofereix una forma subtil de distància. L’accionista pot dir que només inverteix. L’executiu pot dir que només gestiona. L’empleat pot dir que només compleix la seva feina.

I així, entre aquests nivells, la responsabilitat es dissol. Quan el dany es fa visible, el sistema ofereix una resposta estructural: la corporació respon. Però la corporació, en realitat, no és una consciència capaç de sentir culpa. És una entitat jurídica que absorbeix la responsabilitat com una mena de contenidor abstracte. Les sancions poden arribar, les indemnitzacions poden pagar-se, els procediments poden activar-se. Però el pes moral del que ha passat rarament recau sobre un individu concret amb la mateixa intensitat que si l’acte hagués estat personal.

Aquest mecanisme és una de les grans paradoxes del progrés econòmic modern. El Sapiens celebra la seva capacitat per crear institucions capaces de produir riquesa i transformar el món. Però aquestes mateixes institucions permeten actuar a gran escala sense que la responsabilitat moral creixi en la mateixa proporció. L’acció es multiplica; la consciència queda fragmentada. El sistema funciona perquè milers d’individus participen en ell sense sentir-se plenament autors del resultat final.

Aquí, una vegada més, apareix la figura silenciosa del Destruens. No com una força externa que s’oposa a l’activitat econòmica, sinó com una possibilitat latent dins de la mateixa estructura corporativa. El Destruens no necessita dominar la ment de cada individu; n’hi ha prou que cadascun ocupi el seu lloc dins de la maquinària sense reclamar la responsabilitat completa de les seves decisions. El sistema avança, creix, produeix, genera beneficis. Però quan les conseqüències es tornen incòmodes, la culpa queda atrapada dins d’un edifici administratiu que no té rostre ni consciència.

I, tanmateix, darrere d’aquest edifici sempre hi ha persones. Homes i dones que decideixen invertir, dirigir, produir, signar contractes o aplicar estratègies. La prova que aquest llibre sosté davant del Sapiens revela precisament aquest punt incòmode: cap corporació actua realment per si sola. Les estructures poden ser impersonals, però les decisions continuen passant per individus concrets. Quan el progrés econòmic es converteix en una narració que justifica qualsevol resultat, el Destruens troba una nova manera d’habitar el món: no com un enemic visible de la civilització, sinó com la seva ombra silenciosa, amagada dins de les institucions que el Sapiens ha creat per avançar sense haver de mirar sempre les conseqüències del seu propi poder.

El sistema financer i l’abstracció total

Amb el desenvolupament del sistema financer global, el procés de distanciament entre acció i responsabilitat arriba a un nivell d’abstracció gairebé total. Si la burocràcia dilueix la decisió i la corporació fragmenta la responsabilitat, les finances modernes aconsegueixen una cosa encara més radical: transformar les conseqüències reals en moviments invisibles dins d’un llenguatge tècnic que gairebé ningú no entén completament. En el relat del progrés econòmic, aquest sistema apareix com una eina sofisticada per mobilitzar capital, impulsar el creixement i connectar economies d’arreu del planeta. Però dins d’aquesta mateixa arquitectura s’hi produeix un fenomen inquietant: el dany deixa de tenir un autor recognoscible.

En el món financer, una decisió individual rarament es presenta com una decisió moral. El gestor que mou milers de milions d’unitats monetàries en una pantalla no veu els efectes directes de les seves operacions. El seu llenguatge és tècnic: rendibilitat, risc, volatilitat, optimització de portafolis, ajustos de mercat. Darrere d’aquest vocabulari aparentment neutre hi ha, sovint, conseqüències profundes sobre societats senceres. Una inversió retirada pot col·lapsar una economia local. Una aposta especulativa pot provocar l’ensorrament d’una moneda. Una crisi financera pot destruir el treball i els estalvis de milions de persones. Però aquests resultats rarament es perceben com el fruit d’una decisió concreta presa per un individu.

El sistema mateix crea una forma d’abstracció que transforma els actes humans en processos impersonals. Quan els mercats s’enfonsen, el llenguatge habitual no parla d’individus que han actuat; parla de forces estructurals. “El mercat reacciona.” “Els inversors perden confiança.” “El sistema s’ajusta.” Aquestes expressions tenen una particularitat inquietant: descriuen conseqüències enormes sense identificar mai un subjecte responsable. El que en altres àmbits seria un acte concret es converteix aquí en un moviment gairebé natural, com si les finances globals fossin una mena de fenomen climàtic que ningú no pot controlar.

Però darrere d’aquest univers abstracte hi continua havent persones. Hi ha individus que dissenyen models matemàtics, que creen productes financers, que decideixen vendre o comprar en determinats moments. Hi ha analistes que recomanen estratègies, directius que aproven operacions i inversors que assumeixen riscos calculats. Cada una d’aquestes decisions pot semblar petita dins del sistema global, però totes formen part d’una xarxa d’accions que, acumulades, poden transformar la realitat de milions de vides.

El Sapiens acostuma a veure aquesta sofisticació financera com una expressió del seu progrés intel·lectual. La capacitat de convertir el valor en símbols, de moure capital instantàniament entre continents, de crear instruments complexos que multipliquen la circulació de la riquesa és presentada com un triomf de la racionalitat econòmica. Però el mirall del Destruens revela una altra dimensió d’aquest mateix sistema. Com més abstracte es torna l’activitat financera, més fàcil és separar l’acció de la seva conseqüència humana.

Aquesta separació crea una forma extrema de distància moral. L’individu que opera dins del sistema pot sentir que no fa res més que participar en un mecanisme immens que funciona segons les seves pròpies regles. Les crisis no semblen decisions; semblen fenòmens inevitables. Les devastacions econòmiques no apareixen com el resultat d’una voluntat humana, sinó com una reacció automàtica d’un sistema complex.

És aquí on el Destruens adquireix una de les seves formes més invisibles. No cal violència visible ni dominació directa. N’hi ha prou amb una arquitectura financera capaç de transformar decisions humanes en moviments impersonals del mercat. L’Homo Sapiens continua explicant aquesta evolució com un pas més en la seva història de progrés i sofisticació econòmica. Però el Destruens —silenciós, gairebé intangible— habita aquest mateix sistema convertint l’abstracció en una forma perfecta d’ocultar la responsabilitat.

I, tanmateix, el mirall torna sempre al mateix punt. El mercat no pensa, no decideix, no actua. Les forces estructurals no tenen voluntat. Darrere de cada moviment hi ha individus que prenen decisions concretes, encara que aquestes decisions quedin amagades dins d’un llenguatge tècnic i d’una arquitectura global tan complexa que sembla no tenir autor. El progrés econòmic continua avançant sobre aquesta abstracció. Però sota la seva superfície, el Destruens troba un dels seus refugis més sofisticats: un món on les conseqüències són immensament reals mentre la responsabilitat es torna gairebé invisible.

Els algoritmes: l’última frontera de la irresponsabilitat

Durant segles el Sapiens ha perfeccionat un art subtil: actuar sobre el món sense haver d’assumir plenament el pes moral de les seves accions. Aquesta habilitat no és nova. Ja apareixia en les guerres conduïdes des de palaus llunyans del camp de batalla, en les decisions econòmiques preses en salons elegants mentre la misèria s’estenia pels carrers, en les estructures corporatives que permetien que el dany es dissolgués dins d’un entramat administratiu. Però amb l’arribada dels algoritmes i de la intel·ligència artificial, aquesta antiga inclinació humana ha trobat una nova dimensió, potser la més refinada de totes.

Perquè l’algoritme representa una mutació profunda en la forma com el Sapiens exerceix el seu poder. Fins fa poc, tota decisió tenia almenys un rostre visible. Un jutge dictava una sentència. Un banquer aprovava un crèdit. Un editor decidia quina informació arribava al públic. La responsabilitat podia dispersar-se, sí, però encara existia una figura humana a qui es podia assenyalar. L’algoritme trenca aquest últim fil que connectava l’acció amb la consciència.

Avui, cada vegada més decisions crucials són delegades a sistemes automàtics. Un model matemàtic decideix si una persona és prou fiable per rebre un préstec. Un sistema de puntuació determina si pot accedir a una assegurança, a una feina o fins i tot a una vivenda. Un algoritme invisible selecciona quines notícies apareixeran davant dels seus ulls i quines quedaran enterrades en el silenci digital. Altres sistemes decideixen quins missatges es difondran massivament i quins desapareixeran sense deixar rastre.

Quan aquestes decisions produeixen resultats injustos —quan una persona és exclosa, quan una comunitat és discriminada, quan una informació falsa es propaga amb velocitat devastadora— la resposta del sistema és sempre la mateixa: ha estat l’algoritme.

Aquesta frase, aparentment tècnica i neutral, és en realitat una de les expressions més sofisticades de la irresponsabilitat moderna. Perquè l’algoritme no és una entitat autònoma que emergeix espontàniament de la natura. Darrere de cada línia de codi hi ha una ment humana. Darrere de cada model matemàtic hi ha decisions preses per persones concretes: quines dades s’utilitzen, quins criteris s’apliquen, quins objectius es prioritzen. Però un cop el sistema entra en funcionament, aquestes decisions desapareixen darrere d’un llenguatge tècnic que converteix l’elecció humana en un fenomen aparentment inevitable.

Aquí el Sapiens porta fins a l’extrem la seva ficció moral preferida: la del progrés. Els algoritmes es presenten com una evolució natural de la intel·ligència humana, com una forma superior de racionalitat capaç de superar els errors, els prejudicis i les limitacions de l’individu. El relat és seductor: les màquines no tenen emocions, no tenen interessos ocults, no es deixen portar per la corrupció ni per la passió. Són fredes, precises, objectives. En la narrativa del progrés, l’algoritme apareix com una eina de purificació moral del món.

Però el mirall que aquest llibre sosté davant del Sapiens revela una veritat menys confortable. L’algoritme no elimina els biaixos humans; simplement els amaga dins d’una estructura més complexa. No elimina el poder; el concentra. No elimina la responsabilitat; la dilueix fins a fer-la gairebé invisible.

Imaginem l’individu que escriu el codi d’un sistema de selecció laboral. Treballa davant d’una pantalla, potser en una oficina moderna, potser en silenci a casa seva. El seu objectiu és optimitzar un procés, millorar una eficiència, reduir un cost. No veu els rostres de les persones que el seu sistema exclourà. No coneix les històries individuals que quedaran fora del procés. El seu món és una successió de variables, percentatges i patrons estadístics. En aquest univers abstracte, la decisió sembla purament tècnica.

Imaginem també l’executiu que aprova la implementació d’aquest sistema. El seu llenguatge és el de la competitivitat, l’eficiència, la innovació. L’empresa ha de ser més ràpida, més eficient, més precisa. L’algoritme promet exactament això. Des del seu punt de vista, la decisió és lògica, fins i tot inevitable. El progrés, una vegada més, sembla justificar el pas següent.

I finalment hi ha l’individu que pateix el resultat. Una persona que no rep el crèdit que necessita per iniciar un projecte, una família que queda fora d’un sistema d’ajuda social, un professional que mai arriba a ser entrevistat perquè el seu perfil no encaixa amb el patró estadístic del model. Quan aquesta persona pregunta què ha passat, la resposta és gairebé sempre la mateixa: ha estat el sistema.

En aquest punt, el Destruens apareix amb una elegància inquietant. No necessita imposar-se amb violència ni amb crueltat visible. Només necessita que el Sapiens delegui les seves decisions en estructures cada vegada més opaques. L’algoritme es converteix així en la forma perfecta d’irresponsabilitat: els efectes són profundament reals, però el responsable es dissol dins d’una arquitectura tècnica que sembla inevitable.

El somni tecnològic del Sapiens arriba així a una paradoxa inesperada. Després de mil·lennis construint institucions per regular el poder, l’ésser humà ha creat un sistema on les decisions més importants poden produir-se sense que ningú se senti plenament autor d’elles. El món continua sent modelat per la voluntat humana, però aquesta voluntat s’amaga darrere d’una capa de codi, dades i automatització.

I tanmateix, el mirall continua allà, silenciós, implacable.

Perquè darrere de cada algoritme hi ha sempre un individu que va escriure la primera línia de codi. Un altre que va decidir utilitzar-lo. Un altre que va acceptar els seus resultats sense qüestionar-los. El sistema pot semblar autònom, però la seva existència és el resultat d’una cadena contínua de decisions humanes.

El Destruens no viu dins de les màquines. No habita els circuits ni els servidors. Habita en aquell moment precís en què el Sapiens decideix que la responsabilitat pot delegar-se en una estructura impersonal. Habita en la comoditat moral que neix quan el dany pot atribuir-se a una fórmula matemàtica en lloc de mirar directament el rostre de qui ha pres la decisió.

I així, sota la llum brillant del progrés tecnològic, el Sapiens pot continuar creient que avança cap a un món més racional, més eficient, més just.

Mentre el Destruens, discret i pacient, aprèn a parlar el llenguatge dels algoritmes.

La immunitat moral del Destruens

Si observem amb una certa distància els mecanismes que hem anat recorrent —les religions que ofereixen absolució, les lleis que dilueixen la culpa dins de procediments, les burocràcies que fragmenten les decisions, les corporacions que transformen l’acció en una entitat jurídica, els sistemes financers que converteixen el dany en una abstracció matemàtica, o els algoritmes que oculten la decisió humana darrere d’una arquitectura tècnica— apareix lentament una evidència incòmoda. No són peces independents d’un trencaclosques dispers. Formen una mateixa arquitectura.

És una arquitectura civilitzatòria extraordinàriament sofisticada. Tan sofisticada que sovint passa desapercebuda fins i tot per aquells que la construeixen i l’habiten. El Sapiens la percep com el resultat natural del progrés: institucions cada vegada més complexes per gestionar societats cada vegada més grans. Administracions que ordenen el món. Sistemes econòmics que mobilitzen recursos. Tecnologies que amplifiquen la nostra capacitat d’actuar. Tot això forma part del relat que el Sapiens explica sobre si mateix: la història d’una espècie que aprèn a organitzar el caos.

Però la imatge que aquest llibre sosté davant del lector mostra també una altra cara d’aquesta arquitectura. Una cara menys visible, menys heroica. Perquè aquestes mateixes estructures tenen un efecte secundari profund: permeten que les accions amb conseqüències devastadores es produeixin sense que ningú se senti plenament responsable d’elles.

Això és el que podem anomenar la immunitat moral del Destruens.

El Destruens no és simplement la capacitat humana de destruir. Aquesta capacitat ha existit sempre. Els primers humans que van cremar boscos per expandir el seu territori ja en són un exemple. El Destruens és una cosa més subtil: és la capacitat de fer-ho sense experimentar plenament el pes moral de l’acte. És la possibilitat que el dany es produeixi mentre la consciència individual roman tranquil·la.

Imaginem l’individu que treballa dins d’un sistema complex. Pot ser un funcionari que signa una resolució administrativa que expulsarà una família d’un territori. Pot ser un analista financer que decideix retirar capital d’una economia fràgil sabent que això accelerarà la seva crisi. Pot ser un enginyer que optimitza un algoritme que invisiblement discriminarà milers de persones. En cada cas, l’individu pot explicar-se a si mateix que només compleix el seu paper. El funcionari dirà que aplica la llei. L’analista dirà que respon a la lògica del mercat. L’enginyer dirà que només millora l’eficiència d’un sistema.

I en un sentit estricte, tots ells diuen la veritat. Però aquesta veritat és també el mecanisme que protegeix la seva consciència. Cada individu participa només en una petita part del procés. El dany final —la destrucció social, econòmica o ambiental— emergeix del conjunt del sistema, no d’una decisió individual aïllada.

La civilització moderna funciona precisament perquè aquesta fragmentació és possible. Sense ella, molts dels mecanismes que sostenen el món contemporani serien moralment insuportables per a la majoria de les persones. Si cada individu hagués d’assumir directament totes les conseqüències de les seves decisions, moltes estructures simplement deixarien de funcionar.

Així, el progrés —aquesta ficció moral tan estimada pel Sapiens— es construeix també sobre aquesta capacitat de separar l’acció de la responsabilitat emocional que l’acompanya.

En aquest punt, el Destruens no apareix com un monstre exterior a la civilització. No és un enemic que irromp des de fora per destruir-la. És una possibilitat interna del mateix Sapiens, una ombra que es manifesta quan la intel·ligència humana construeix sistemes capaços de multiplicar l’acció sense multiplicar la consciència.

El Destruens és, en aquest sentit, profundament racional. No necessita odi ni crueltat per operar. Només necessita estructures que permetin a cada individu dir-se a si mateix que el que passa no depèn realment d’ell. El funcionari dorm tranquil perquè la llei l’empara. L’executiu dorm tranquil perquè el mercat ho exigeix. El programador dorm tranquil perquè l’algoritme decideix.

I així, en milions de petites decisions quotidianes, la civilització continua avançant sota el seu relat de progrés. Les ciutats creixen, els sistemes s’expandeixen, les tecnologies es multipliquen. El Sapiens contempla aquest moviment amb orgull i el descriu com la prova de la seva superioritat intel·lectual.

Però el mirall del Destruens ens recorda una veritat menys confortable: aquesta mateixa arquitectura que fa possible la civilització és també la que protegeix la destrucció de la seva pròpia culpa.

El Destruens no és la negació del Sapiens. És la seva immunitat moral.

I mentre aquesta immunitat persisteixi, la destrucció continuarà produint-se amb una serenor sorprenent. No perquè els humans siguin necessàriament cruels, sinó perquè han construït un món on el dany pot existir sense que ningú se senti realment responsable d’ell.

El retorn impossible del jo

Malgrat tota la complexitat dels sistemes que la civilització ha anat construint al llarg dels segles, hi ha una pregunta que cap arquitectura institucional, tecnològica o econòmica aconsegueix eliminar completament. És una pregunta antiga, gairebé elemental, que reapareix sempre que el soroll dels procediments s’atura un instant i el pensament s’atreveix a mirar el mirall amb honestedat. La pregunta és simple, però profundament incòmoda: qui és responsable?

Les societats modernes han desenvolupat una extraordinària habilitat per respondre aquesta qüestió sense respondre-la realment. Les institucions invoquen procediments. Les empreses presenten informes. Els sistemes financers parlen de dinàmiques de mercat. Les plataformes tecnològiques expliquen resultats mitjançant models i algoritmes. El llenguatge de la civilització contemporània està ple d’aquestes explicacions impersonals que transformen l’acció humana en un procés aparentment autònom. Però darrere d’aquest vel conceptual continua existint una realitat que cap discurs pot esborrar completament: en algun punt del procés sempre hi ha un individu.

Algú que autoritza una operació. Algú que valida una decisió. Algú que signa un document o que escriu una línia de codi. La cadena pot ser llarga i complexa, pot travessar institucions, empreses i sistemes tecnològics, però en algun moment inevitable apareix sempre aquest gest concret, discret, gairebé banal: l’acte d’una persona que fa alguna cosa.

La civilització moderna ha après a ocultar aquest moment amb una eficàcia sorprenent. La burocràcia fragmenta les decisions en passos successius. Les organitzacions reparteixen les responsabilitats entre departaments. Els sistemes financers converteixen les conseqüències en abstraccions estadístiques. La tecnologia encapsula l’acció humana dins de processos automàtics. Tot plegat construeix una arquitectura en què el moment exacte de la decisió individual es dilueix fins a tornar-se gairebé invisible.

En aquesta invisibilitat hi ha una de les claus del funcionament de les societats contemporànies. L’individu ja no contempla el conjunt de les conseqüències que sorgeixen de la seva acció. La seva mirada queda limitada al fragment que li correspon dins del mecanisme global. L’administratiu veu un expedient. L’enginyer observa un model matemàtic. L’analista examina una corba de rendiment. El món real que emergeix d’aquestes accions queda fora del seu camp immediat de percepció.

Aquesta fragmentació és sovint presentada com una necessitat inevitable del progrés. El Sapiens explica la complexitat creixent de les seves societats com el resultat natural d’una intel·ligència que s’esforça per organitzar el món amb més eficàcia. Cada nova capa institucional o tecnològica apareix així com un pas endavant en la racionalització de la vida col·lectiva. Però el mirall que aquest llibre sosté davant del lector suggereix una interpretació menys confortable. Potser aquesta fragmentació no és només una conseqüència del progrés, sinó també la condició que permet que el sistema continuï funcionant sense que el pes moral de les seves conseqüències paralitzi els individus que hi participen.

El Sapiens és una espècie extraordinàriament intel·ligent. Ha aconseguit comprendre fenòmens que superen amb escreix la seva escala immediata d’experiència. Ha reconstruït la història de l’univers, ha mesurat la distància de les galàxies i ha enviat instruments més enllà dels límits del sistema solar. Aquesta mateixa intel·ligència és capaç d’imaginar futurs llunyans i d’anticipar escenaris que transcendeixen generacions senceres.

I tanmateix, aquesta capacitat prodigiosa sembla trobar un límit sorprenent quan es tracta d’observar-se a si mateixa. El Sapiens pot analitzar amb precisió el moviment dels astres, però sovint és incapaç de reconèixer el moment exacte en què participa en una cadena d’accions que produeixen destrucció. No perquè li manqui la capacitat intel·lectual de fer-ho, sinó perquè tota l’arquitectura de la civilització moderna està orientada a evitar aquest reconeixement directe.

Aquí emergeix una paradoxa profunda de la condició humana contemporània. Mai abans l’individu havia disposat d’un poder tan gran per influir en el món. Una decisió presa en un despatx pot alterar la vida de milions de persones. Una línia de codi pot modificar el flux global d’informació. Una operació financera pot sacsejar economies senceres. El poder d’acció del Sapiens s’ha multiplicat d’una manera extraordinària.

Però al mateix temps, la percepció moral d’aquest poder s’ha reduït. L’individu actua dins de sistemes tan extensos i complexos que la seva pròpia responsabilitat es dissol dins del funcionament general del mecanisme. El retorn del jo, el moment en què una persona reconeix plenament la seva participació dins del conjunt de conseqüències que contribueix a produir, esdevé així cada vegada més difícil.

No perquè el jo hagi desaparegut, sinó perquè ha quedat immers dins d’una arquitectura que el fa gairebé invisible.

En aquest espai d’invisibilitat prospera el Destruens. No com una força externa que irromp des de fora de la civilització, sinó com una possibilitat interna del mateix Sapiens. El Destruens emergeix quan la intel·ligència humana construeix sistemes tan sofisticats que permeten actuar sense veure completament el que es fa. No necessita odi ni crueltat per manifestar-se. Només necessita que el relat del progrés continuï avançant sense que l’individu s’aturi massa temps davant del mirall.

Però la imatge continua existint, silenciós i obstinat. I cada vegada que algú s’atreveix a mirar-lo amb lucidesa reapareix la mateixa pregunta que cap sistema pot eliminar del tot: si el món està format per decisions humanes, fins a quin punt és possible afirmar que ningú no n’és responsable?

Potser aquesta és la paradoxa final del Sapiens. Una espècie capaç de contemplar l’univers amb una precisió extraordinària, però que ha construït una civilització on la seva pròpia responsabilitat pot quedar amagada darrere de la complexitat dels seus sistemes.

El Destruens no és un enemic exterior. No és una desviació ocasional de la història. És el moment en què l’individu deixa de reconèixer-se dins de l’acte que executa. I mentre aquest moment continuï essent invisible, el retorn del jo continuarà sent, per al Sapiens, gairebé impossible.

Aquest és el punt on la pregunta ja no és només moral, sinó estructural: què és, exactament, la civilització quan ningú no se’n reconeix autor?

La civilització sovint es presenta com una entitat abstracta, gairebé com una força de la natura que evoluciona segons les seves pròpies lleis. Parlem de sistemes, d’institucions, de mercats, de tecnologies, com si tots aquests elements existissin independentment de les persones que els construeixen i els alimenten. Però sota aquesta aparença impersonal hi continua havent la mateixa realitat elemental que ha acompanyat la història humana des del principi: la civilització és una suma d’actes individuals.

Cap sistema signa un document. Cap mercat prem un botó. Cap algoritme decideix existir per si mateix. Sempre hi ha algú que valida, que autoritza, que implementa, que accepta. La complexitat moderna no elimina aquest fet; simplement el recobreix amb una capa cada vegada més espessa d’abstracció.

Per això el relat del progrés és tan necessari per al Sapiens. No només perquè ofereix esperança en el futur, sinó perquè permet interpretar aquesta complexitat com una evolució inevitable. Si tot forma part d’un moviment històric que avança cap a formes superiors d’organització, llavors el pes moral de cada decisió individual es dilueix dins d’una narrativa més gran.

Però l’evidencia que aquest llibre proposa no permet aquesta fugida. No acusa, ni condemna, ni assenyala enemics exteriors. Simplement mostra una possibilitat inquietant: que el Destruens no sigui una anomalia de la civilització, sinó una ombra constant que apareix cada vegada que el Sapiens deixa de veure’s a si mateix dins del que fa.

I potser aquesta és, en última instància, la pregunta més difícil que aquest mirall pot plantejar: si la intel·ligència humana ha arribat tan lluny en la comprensió de l’univers, per què li costa tant veure’s a si mateix en l’acte de destruir.