◯Edgar Morin i la complexitat

Ler em português

Una reflexió des de l’Arquitectura del Temps i del Poder

La mort d’Edgar Morin, el passat 29 de maig de 2026, tanca una de les trajectòries intel·lectuals més llargues i singulars del nostre temps. Arribar als cent quatre anys no és només una dada biogràfica. És haver travessat gairebé tota la història contemporània. Morin va néixer quan Europa encara intentava refer-se de la Primera Guerra Mundial, va viure l’ascens dels totalitarismes, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, la descolonització, la globalització, la revolució digital i els primers símptomes del que avui molts anomenen policrisi global. Pocs pensadors han tingut l’oportunitat de contemplar una extensió tan gran de la història humana des de dins.

La seva desaparició no és simplement la mort d’un filòsof o d’un sociòleg. És també la desaparició d’una manera de mirar el món que sembla cada vegada més necessària. En una època dominada per la fragmentació del coneixement, per l’especialització extrema i per la tendència a reduir qualsevol problema a una única causa, Morin va dedicar la seva vida a defensar una idea aparentment senzilla però profundament revolucionària: la realitat és complexa i només pot ser compresa si observem simultàniament les seves múltiples dimensions.

Edgar Morin va ser un intel·lectual difícil de classificar. Va iniciar la seva trajectòria influït per les idees comunistes, com molts joves europeus de la seva generació marcats per la lluita contra el feixisme i per l’esperança que un món diferent era possible després de la devastació de la guerra. Tanmateix, amb el pas dels anys es va anar allunyant de les ortodòxies ideològiques per construir una obra profundament independent. Va interessar-se per la sociologia, la filosofia, l’antropologia, la política, la biologia, la història i fins i tot les ciències de la naturalesa, no perquè volgués dominar totes aquestes disciplines, sinó perquè considerava impossible comprendre l’ésser humà des d’una sola perspectiva. Aquesta voluntat de travessar fronteres intel·lectuals acabaria cristal·litzant en la seva gran aportació: el pensament complex.

Aquesta afirmació pot semblar òbvia. No ho és. Bona part dels problemes contemporanis neixen precisament de la incapacitat per entendre aquesta complexitat. Les institucions tendeixen a separar allò que en realitat està connectat. Els economistes estudien l’economia. Els polítics estudien la política. Els enginyers estudien la tecnologia. Els ecologistes estudien el medi ambient. Els historiadors estudien el passat. Però la realitat no respecta aquestes fronteres artificials. L’energia condiciona l’economia. L’economia condiciona la política. La política condiciona la tecnologia. La tecnologia transforma la societat. La societat altera el medi ambient. I tot plegat evoluciona al llarg del temps en un procés permanent d’interacció.

Aquest va ser el gran combat intel·lectual de Morin: recordar-nos que el món no està format per peces independents sinó per relacions.

Potser per això moltes de les seves reflexions semblen avui més actuals que mai. Quan Morin advertia sobre la necessitat de comprendre els sistemes globals, el món encara vivia sota la il·lusió que els grans problemes podien ser resolts de forma separada. Avui aquesta il·lusió es va esmicolant davant dels nostres ulls. La crisi energètica influeix sobre la geopolítica. La geopolítica altera les cadenes de subministrament. Les tensions econòmiques afecten l’estabilitat política. Les transformacions tecnològiques modifiquen la manera com les societats s’informen, treballen i es relacionen. Les qüestions mediambientals es converteixen en qüestions estratègiques. I la informació, cada vegada més abundant, no sempre genera més comprensió.

És en aquest context on la figura de Morin adquireix una rellevància especial. No perquè tingués totes les respostes. Probablement desconfiava de qualsevol persona que afirmés tenir-les. La seva aportació principal va ser una altra: ens va proporcionar una forma de formular millor les preguntes.

Des de la perspectiva de l’Arquitectura del Temps i del Poder, aquesta és precisament la primera gran coincidència. L’Arquitectura del Temps i del Poder és el nom que agrupa el conjunt de les meves reflexions sobre les forces que modelen l’evolució de les societats humanes. No és una teoria única ni un sistema tancat. És una obra oberta construïda al llarg dels anys a partir de diferents observacions, preguntes i línies d’investigació que convergeixen en una mateixa inquietud: comprendre com evolucionen les civilitzacions i quins factors condicionen el seu destí.

L’Arquitectura del Temps i del Poder no pretén explicar un únic fenomen. Pretén observar les forces que, de forma visible o invisible, modelen l’evolució de les civilitzacions. Algunes són materials, com l’energia o els recursos. Altres són polítiques, tecnològiques o econòmiques. Altres són culturals, informatives, antropològiques o psicològiques. Però totes interactuen al llarg del temps configurant la realitat que hereta cada generació.

En aquest sentit, la proximitat amb Morin és evident. També ell desconfiava de les explicacions excessivament simples. També ell considerava que la fragmentació del coneixement era un obstacle per comprendre el món real. També ell intuïa que moltes de les crisis contemporànies compartien arrels comunes.

Tanmateix, existeixen diferències importants.

Morin va dedicar bona part de la seva obra a descriure la complexitat. L’Arquitectura del Temps i del Poder intenta fer un pas addicional i preguntar-se quines són les forces que modelen aquesta complexitat al llarg del temps. No només com funcionen els sistemes, sinó també per què evolucionen de la manera que ho fan. No només com interactuen les seves parts, sinó quins factors impulsen, acceleren o degraden la seva evolució.

Aquesta preocupació pel temps llarg constitueix una de les diferències més significatives. L’actualitat tendeix a reduir l’horitzó temporal. Els cicles electorals duren pocs anys. Les notícies duren hores. Les xarxes socials duren minuts. Les tendències digitals duren segons. Però les civilitzacions es mouen a una velocitat diferent. Les grans transformacions històriques sovint requereixen dècades o segles per desplegar totes les seves conseqüències.

És precisament aquesta dimensió temporal la que inspira KRoNoS, una de les dimensions de l’Arquitectura del Temps i del Poder. KRoNoS parteix d’una idea senzilla: molts dels fenòmens que determinaran el futur ja estan en marxa avui, encara que sovint passin desapercebuts perquè operen en escales temporals que superen la nostra percepció immediata.

La mateixa preocupació apareix a GO XXI, on l’observació dels grans moviments globals intenta anar més enllà de l’actualitat per identificar tendències de fons. Apareix també a Col·lapse, que estudia la relació entre energia, límits físics i sostenibilitat civilitzatòria. Apareix a Labyrinthus, quan analitza les contradiccions dels sistemes polítics contemporanis. A Fonsfera, quan observa les estructures profundes de poder i influència. A Govolution, quan reflexiona sobre l’evolució de la governança. A Ganesha, quan explora l’acceleració tecnològica i la dificultat humana per assimilar-ne les conseqüències. A Silentivm, quan analitza la relació entre informació, relat i percepció. I finalment a Destruens, probablement l’obra que més clarament planteja una pregunta que transcendeix la pròpia complexitat.

Perquè comprendre un problema no implica necessàriament resoldre’l. Aquesta és una de les paradoxes més fascinants de la història humana.

Les societats coneixen molts dels riscos que afronten. Coneixen les conseqüències de l’endeutament excessiu. Coneixen els riscos de la degradació ambiental. Coneixen els límits físics dels recursos. Coneixen les conseqüències de la corrupció, de la polarització o de la manipulació informativa. I malgrat això, sovint persisteixen en els mateixos comportaments. Aquí és on apareix Destruens.

No com una resposta definitiva, sinó com una pregunta incòmoda: Per què els humans repeteixen errors coneguts? Per què ignoren advertiments reiterats? Per què la necessitat immediata acostuma a imposar-se sobre la prudència? Per què la visió de curt termini sovint derrota la perspectiva històrica?

Aquestes preguntes no ocupen el centre de l’obra de Morin, però crec que representen una prolongació natural d’algunes de les seves intuïcions. Si la complexitat ens ajuda a entendre millor els sistemes, Destruens intenta entendre per què, fins i tot quan els comprenem, continuem prenent decisions que ens perjudiquen.

Potser aquesta és la gran qüestió del segle XXI. No tant si disposem de coneixement suficient, sinó si serem capaços d’utilitzar-lo.

Quan observem el món actual resulta difícil no reconèixer la vigència del llegat de Morin. Vivim en una època marcada per la convergència de múltiples crisis. Energia, geopolítica, economia, tecnologia, informació, governança i medi ambient interactuen de formes cada vegada més complexes. Les fronteres entre els problemes es difuminen. Les decisions preses en un àmbit generen conseqüències inesperades en altres. La complexitat deixa de ser una teoria per convertir-se en una experiència quotidiana.

Per això la mort d’Edgar Morin mereix alguna cosa més que un recordatori biogràfic. Mereix una reflexió sobre allò que va intentar ensenyar-nos. No sobre una ideologia concreta. No sobre una escola filosòfica determinada. Sinó sobre la necessitat d’aprendre a mirar el món com un conjunt.

Les conclusions de Morin i les de l’Arquitectura del Temps i del Poder no sempre coincideixen. Les preguntes tampoc són exactament les mateixes. Però existeix un punt de trobada fonamental: la convicció que els grans desafiaments del nostre temps no poden ser compresos des de compartiments separats.

Morin va dedicar la seva vida a explicar la complexitat; l’Arquitectura del Temps i del Poder intenta comprendre les forces que la modelen.

Edgar Morin va passar més d’un segle observant el món i intentant entendre les connexions invisibles que uneixen els seus esdeveniments. Va advertir que la realitat era molt més complexa del que sovint volíem admetre i que els grans problemes humans no podien ser resolts des de compartiments separats. El temps li ha donat sovint la raó.

Però si alguna lliçó deixa la seva obra és que comprendre la complexitat no és un destí, sinó una obligació. Entendre és només el primer pas. Després cal decidir què fem amb aquest coneixement.

Potser aquest serà el gran repte del segle XXI. No tant la manca d’informació, de tecnologia o de capacitat, sinó la dificultat de transformar comprensió en acció, visió en responsabilitat i coneixement en futur.

Edgar Morin va dedicar la seva vida a ajudar-nos a veure millor el món. La pregunta que queda oberta és si nosaltres sabrem veure allò que tenim davant dels ulls.

Aquí pots continuar llegint el següent capítol:   Humanita Destruens