◯ El desordre global: poder, energia i decisions sense rumb (2026)

El món del 2026 no s’està reorganitzant. S’està desordenant. I en aquest procés, les decisions que haurien de donar estabilitat estan generant exactament el contrari: més conflicte, més tensió i més incertesa.

La guerra que ja s’explica: energia, poder i desordre global (2026)

El març de 2025 descrivia un món en tensió, encara amb una certa aparença d’ordre. Un any després, aquesta aparença s’ha esvaït. El sistema internacional no s’ha reorganitzat; s’ha desordenat. I en aquest desordre hi ha un fil conductor que travessa gairebé tots els escenaris: la capacitat dels Estats Units —i, de manera molt particular, del seu president— d’activar processos amb gran intensitat sense sostenir-los després amb una arquitectura estratègica coherent en el temps. El resultat no és absència de poder, sinó ús intensiu de poder sense direcció estable, amb efectes que s’acumulen i es retroalimenten.

El món del 2026 no és un sistema multipolar estable. És un sistema fragmentat, amb múltiples focus de tensió simultanis, i amb un actor que continua sent central en gairebé tots ells, però sense exercir una funció d’ordenació, sinó més aviat de desestabilització per acumulació d’accions.

Estats Units: acció constant, coherència feble

Els Estats Units continuen sent la principal potència global, però el seu comportament recent reflecteix una concentració de decisions en el lideratge presidencial amb una combinació d’ambició elevada i coherència limitada. Les decisions es prenen, es comuniquen i sovint es modifiquen en períodes curts, generant una dinàmica d’acció contínua sense una línia estratègica clara.

La política aranzelària n’és un exemple evident. L’anunci, retirada i reajustament de tarifes sobre importacions s’ha convertit en una eina habitual de pressió econòmica, aplicada de forma variable segons el context. Aquest patró no transmet planificació, sinó improvisació operativa amb impacte global.

Alhora, la promesa de reduir la implicació en conflictes internacionals no s’ha materialitzat. Els Estats Units continuen presents en múltiples escenaris —Ucraïna, Iran, Orient Mitjà, Amèrica Llatina— ja sigui de manera directa o indirecta. El resultat és una contradicció clara entre discurs i realitat.

En paral·lel, el context intern juga un paper rellevant. L’afer Jeffrey Epstein ha estat un element recurrent en el debat públic, i és observable que en moments d’escalada internacional aquest tipus de qüestions passen a segon pla. No cal establir relacions causals directes per entendre l’efecte polític: quan l’agenda es desplaça cap al conflicte extern, la pressió interna es dilueix, amb un clar efecte polític d’aquest desplaçament.

Iran: de “missió complerta” a guerra oberta

A finals de 2025, els bombardejos dels Estats Units i Israel sobre objectius a l’Iran es van presentar com una acció amb inici i final clars. El relat oficial va ser contundent: la capacitat nuclear iraniana havia quedat neutralitzada. Sis o set mesos després, la realitat ho ha desmentit. La capacitat no havia estat destruïda en els termes anunciats, i l’escenari ha derivat en una nova fase iniciada a finals de febrer de 2026, ja no com a operació limitada sinó com a guerra oberta amb objectius de canvi de règim iranià.

A data d’avui, 15 d’abril de 2026, aquesta guerra continua viva i sense resultat per als seus impulsors. L’Iran no només ha resistit, sinó que ha mantingut capacitats operatives que obliguen a prolongar el conflicte. I aquí apareix el factor decisiu: l’estret d’Ormuz. La tensió sobre aquest pas clau ha traslladat el conflicte al cor del sistema energètic global, amb conseqüències econòmiques que han superat les previsions inicials. El que es va vendre com una acció ràpida s’ha convertit en un focus d’inestabilitat amb impacte mundial. Però després d’aquesta seqüència —bombardeig, declaració de victòria, reescalada i bloqueig— el dubte no és si hi haurà negociació, sinó si hi ha hagut alguna vegada una estratègia real. Avui es parla d’obrir negociacions de pau. El temps dirà si és una sortida real o un altre moviment dins d’una seqüència que ja ha demostrat la seva manca de previsió.

Veneçuela: petroli, poder i apropiació

Veneçuela és central per una raó incontestable: disposa de les majors reserves de petroli conegudes del món. En un context de tensió energètica global, aquest fet no és un detall, és el factor determinant.

L’actuació dels Estats Units no es pot reduir a pressió diplomàtica. Ha inclòs la detenció extraterritorial del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, mitjançant una operació en territori veneçolà, un fet d’una gravetat política i jurídica evident. Però aquest episodi, per si sol, no explica la magnitud del que està passant.

El veritable element clau apareix després. El president dels Estats Units ha afirmat repetidament que Veneçuela “pagarà” i que el petroli del país pot ser utilitzat pels EUA com a compensació, plantejant obertament el control i explotació d’aquests recursos en benefici propi . Això no és retòrica menor. És una declaració explícita d’intencions.

Quan un estat intervé sobre un altre i, posteriorment, planteja quedar-se amb els seus recursos estratègics, ja no estem davant d’un debat sobre democràcia o legitimitat. Estem davant d’una lògica d’apropiació.

La incoherència es fa encara més evident quan es compara amb altres escenaris globals. Els Estats Units mantenen aliances estratègiques sòlides amb països com Aràbia Saudi , Emirats Àrabs Units o Qatar, tots ells sistemes polítics de naturalesa monàrquica, amb limitacions clares en matèria de drets polítics, llibertats civils o igualtat de gènere. Tot i això, no només no són objecte d’intervenció, sinó que formen part del nucli d’aliances estratègiques dels Estats Units, especialment en l’àmbit energètic i militar.

Aquesta comparació no és anecdòtica. És estructural. Quan els recursos són compatibles amb els interessos, els dèficits democràtics es relativitzen. Quan els recursos entren en disputa, es converteixen en argument per intervenir.

I en aquest punt, Veneçuela deixa de ser un cas polític.

És un cas de manual sobre com funcionen els interessos en el sistema internacional.

Groenlàndia: recursos, pressió i ruptura entre aliats

Groenlàndia ha deixat de ser una perifèria per convertir-se en un objectiu central. No pel seu valor territorial, sinó pel que amaga: terres rares, potencial energètic i una posició clau en les noves rutes de l’Àrtic. En un món on els recursos defineixen el poder, aquest territori s’ha convertit en una peça crítica.

Però el que realment defineix el cas no és el recurs, sinó el comportament dels Estats Units —i, en particular, del seu president. Donald Trump no només ha expressat interès per Groenlàndia; ha afirmat obertament que els Estats Units en volen el control “d’una manera o altra” . Aquest posicionament ha anat acompanyat de mesures concretes: amenaces d’aranzels sobre diversos països europeus si Dinamarca no cedia el territori, i fins i tot la negativa a descartar l’ús de la força .

Aquest fet és extraordinari per una raó simple: Groenlàndia pertany a Dinamarca, membre de la Unió Europea i aliat dels Estats Units dins de l’OTAN. És a dir, no estem parlant d’un adversari, sinó d’un soci estratègic. I, malgrat això, la pressió exercida ha estat directa, reiterada i pública.

La reacció europea no s’ha fet esperar. França, Alemanya, Espanya, Polònia, el Regne Unit i la mateixa Dinamarca han hagut de sortir conjuntament a defensar un principi bàsic: la sobirania territorial no es negocia . Fins i tot serveis d’intel·ligència danesos han arribat a considerar els Estats Units com una amenaça potencial en aquest context . El que fa pocs anys hauria estat impensable, avui és una realitat.

Aquest episodi no és aïllat. Forma part d’un patró que es repeteix: Veneçuela pel petroli, Iran per l’energia i la geoestratègia, Groenlàndia pels recursos i el control de l’Àrtic. En tots aquests casos hi ha un denominador comú: decisions impulsades directament pel president dels Estats Units, sovint sense respecte pel dret internacional ni pels interessos dels seus propis aliats.

El missatge implícit és clar: els recursos i el poder immediat passen per davant de qualsevol marc normatiu o aliança. I quan això passa, el sistema deixa de funcionar com un ordre internacional i passa a operar com un espai de pressió constant, on fins i tot els aliats poden convertir-se en objectius.

Europa: una arquitectura que no decideix

Europa manté institucions, procediments i un discurs de cohesió, però a la pràctica mostra una dificultat creixent per prendre decisions amb impacte real. La Unió Europea funciona com un entramat complex d’estats i òrgans que projecten unitat quan convé, però que actuen de manera descoordinada quan els interessos divergeixen. Aquesta dinàmica no és nova, però el 2026 s’ha fet especialment visible en moments clau.

Un dels exemples més clars ha estat la reacció als aranzels impulsats pels Estats Units. Lluny d’una resposta conjunta i estructurada, la reacció europea ha estat fragmentada. Cada estat ha intentat protegir els seus interessos econòmics particulars, generant una sensació de “campi qui pugui” que ha deixat en evidència la manca d’una política comercial realment comuna. Algunes excepcions puntuals, com Hungary —tradicionalment més alineada amb posicions divergents dins la UE—, han evidenciat encara més aquesta fractura interna, tot i que els canvis polítics recents apunten a possibles reajustaments.

En l’àmbit de la guerra d’Ucraïna, Europa ha assumit progressivament un protagonisme que no li corresponia inicialment, convertint un conflicte extern en una qüestió pròpia sense haver definit mai una estratègia clara de sortida. El resultat és un cost econòmic sostingut —energia, inflació, despesa militar— que està impactant directament sobre els ciutadans europeus, sense que hi hagi una visió compartida sobre com i quan hauria d’acabar el conflicte.

La manca de coherència es fa encara més evident en el cas de Gaza. Les posicions dels estats membres han estat profundament divergents, amb alguns països denunciant obertament l’actuació d’Israel i altres mantenint una línia de suport o silenci. Mentrestant, la realitat sobre el terreny ha estat clara: la destrucció massiva de Gaza per part de Israel s’ha produït sense una resposta efectiva capaç de frenar-la. Europa ha observat, ha debatut, però no ha actuat amb capacitat real d’influència.

Aquesta absència de posicionament coherent no és només una qüestió moral o política, sinó també estratègica. El que es posa en evidència és la incapacitat de la Unió Europea per actuar com un actor global amb veu pròpia, especialment en escenaris on els seus interessos directes es veuen afectats.

El cas de l’Iran afegeix una nova capa d’incertesa. Les conseqüències del conflicte —especialment en l’àmbit energètic— poden impactar directament sobre Europa, però la seva capacitat d’influència és limitada. Un cop més, es troba en una posició reactiva, dependent de decisions preses per altres actors.

El problema de fons no és la manca d’estructura. Europa en té massa. El problema és la manca de direcció. La suma d’interessos nacionals, la complexitat institucional i la por al cost polític han generat una arquitectura que existeix, però que no decideix.

A aquesta situació s’hi afegeix un element sovint silenciat: el pes creixent d’una estructura burocràtica que opera amb una autonomia elevada i amb mecanismes de responsabilitat política molt limitats. Les decisions es dilueixen en processos, els responsables es perden dins l’estructura i la capacitat de rectificació esdevé pràcticament inexistent.

En aquest context, el futur de la Unió Europea com a entitat política coherent es veu progressivament erosionat. Sense capacitat real de decisió ni lideratge clar, el risc no és només la pèrdua d’influència global, sinó una regressió cap al seu origen: un espai de mercat comú, funcional en l’àmbit econòmic, però buit de pes polític real.

I en un món on el poder es defineix cada vegada més per la capacitat d’actuar, limitar-se a existir ja no és suficient.

OTAN: l’aliança que no actua en bloc

Cal començar per un punt jurídic que sovint es passa per alt: l’OTAN no obliga els seus membres a participar en qualsevol conflicte. El compromís d’assistència mútua s’activa en cas d’atac a un membre (Article 5), no quan un aliat decideix, de manera unilateral, iniciar una acció militar contra un tercer estat. Per tant, en escenaris com el de l’Iran, no existeix cap obligació formal que forci la participació conjunta.

Dit això, el que ha passat el 2026 va més enllà de la no-participació. No només diversos membres no s’han sumat a l’operació liderada pels Estats Units, sinó que en casos concrets han limitat l’ús de les seves pròpies infraestructures o espai aeri per a aquesta operativa. Decisions com les restriccions a l’ús de bases o el control del sobrevol —amb exemples com Spain o Italy— marquen un precedent rellevant: aliats que, sense trencar formalment l’aliança, posen límits operatius a una acció impulsada pel principal soci.

Això no havia estat habitual en aquesta escala ni en aquest tipus de conflicte. I el seu significat és clar: l’OTAN continua existint, però ja no funciona com un mecanisme automàtic d’alineament. Els estats membres avaluen cost, legitimitat i impacte intern abans de cedir suport operatiu. La cohesió passa de ser implícita a ser condicionada.

El contrast es reforça si mirem altres escenaris. En el cas de Veneçuela, els posicionaments dins de l’aliança han estat també divergents, amb estats que han evitat validar o secundar determinades accions dels Estats Units. No és una ruptura formal, però sí una distància política creixent.

El resultat és una aliança que es manté en l’estructura, però que ha entrat en una nova fase: cooperació selectiva, suport condicionat i límits operatius explícits. Hi haurà, previsiblement, un abans i un després d’aquest episodi. Perquè quan els aliats comencen a dir “fins aquí” en el terreny pràctic —bases, espai aeri, logística—, el canvi ja no és retòric: és funcional.

ONU: una institució que ja no governa

L’Organització de les Nacions Unides continua existint com a principal estructura formal de govern global, però la realitat del 2026 és que ha deixat de tenir capacitat efectiva per influir en els grans esdeveniments internacionals.

Els principals conflictes actuals —Ucraïna, Gaza, Veneçuela, Iran— s’han desenvolupat al marge de l’ONU. Les resolucions del Consell de Seguretat, quan s’han plantejat, han quedat bloquejades pels interessos creuats de les grans potències amb dret a veto. El resultat és conegut: declaracions, condemnes simbòliques i cap capacitat real d’execució.

Aquest bloqueig no és circumstancial, és estructural. El mateix mecanisme que havia de garantir l’equilibri entre potències és avui el que impedeix qualsevol acció efectiva. Quan els actors clau estan implicats en els conflictes, l’ONU queda automàticament neutralitzada.

Però el problema ja no és només la seva ineficàcia en matèria de seguretat internacional. És la seva progressiva pèrdua de rellevància política. Cada cop més estats participen en l’ONU no com a espai de decisió global, sinó com a plataforma per accedir a programes, ajuts i mecanismes de finançament. L’organització manté utilitat en àmbits humanitaris, sanitaris o de desenvolupament, però ha perdut pes com a centre de govern del sistema internacional.

Aquesta evolució transforma la seva naturalesa. De ser un fòrum pensat per ordenar el món, passa a funcionar principalment com una estructura administrativa i de gestió de recursos. Sense aquest component —ajuts, subvencions, programes— és legítim plantejar fins a quin punt molts estats mantindrien el mateix nivell d’implicació.

El 2026 deixa una conclusió difícil d’evitar: l’ONU continua existint, però no governa. El poder real s’exerceix fora del seu marc, i els conflictes es decideixen sense la seva mediació.

En aquest context, el futur de l’ONU, tal com la coneixem avui, queda obert. Si aquesta tendència es manté, no és descartable una reestructuració profunda en els pròxims anys, o fins i tot una pèrdua de pes tan significativa que la converteixi en una institució residual en l’àmbit polític global.

En un sistema internacional on les institucions no poden actuar, el que queda no és un ordre imperfecte. És un buit de govern.

Tecnologia, IA i indústria armamentista: el nou eix del poder real

La intel·ligència artificial ha deixat de ser una tecnologia emergent per convertir-se en un factor estructural que redefineix el poder en tots els àmbits: militar, econòmic i informatiu. Ja no és una eina més, sinó una infraestructura invisible sobre la qual es construeixen decisions, estratègies i capacitats operatives. Qui domina la IA no només millora els seus sistemes; redefineix les regles del joc.

En l’àmbit militar, aquesta transformació és especialment evident. Sistemes d’anàlisi en temps real, automatització de decisions, guerra cibernètica i capacitat de processament massiu d’informació estan canviant la naturalesa mateixa del conflicte. La guerra ja no és només una qüestió de força física o desplegament territorial; és una qüestió de dades, algoritmes i velocitat de resposta.

En paral·lel, la indústria armamentista viu un creixement sostingut que no respon a un conflicte concret, sinó a un entorn de tensió permanent. Ucraïna, Gaza, Iran, el conjunt d’Orient Mitjà… no són episodis aïllats, sinó parts d’un sistema que genera una demanda contínua de capacitat militar. Aquest context converteix el sector armamentista en un dels grans beneficiaris estructurals del moment actual.

Empreses vinculades a la defensa, especialment als Estats Units, han incrementat de manera significativa contractes, producció i influència. El vincle entre decisió política, intervenció militar i benefici industrial es fa cada vegada més evident. En molts dels escenaris de conflicte actuals, hi ha un denominador comú clar: la presència directa o indirecta dels Estats Units com a actor central, alimentant una dinàmica que reforça el mateix sistema que la sosté.

Aquesta relació entre tecnologia, guerra i indústria obre un nou escenari. El poder ja no es defineix només per la capacitat de desplegar exèrcits, sinó per la capacitat de sostenir sistemes tecnològics complexos i de mantenir una indústria capaç d’alimentar-los de manera continuada.

El resultat és un canvi profund: la guerra deixa de ser una excepció i esdevé un entorn operatiu estable. I en aquest entorn, la tecnologia i la indústria no només hi participen… en depenen.

Espai: dependència real, relat inflat i canvi de paradigma tecnològic

La cursa espacial del 2026 posa en evidència una contradicció cada vegada més difícil d’amagar. D’una banda, es continua projectant un relat d’avenç liderat per institucions estatals, especialment des dels Estats Units. De l’altra, la capacitat operativa real depèn en gran mesura d’actors privats, amb SpaceX com a exemple més clar.

Aquesta dependència no és puntual. En operacions crítiques —transport d’astronautes, manteniment de l’estació espacial o capacitat de llançament— el paper de les empreses privades ha passat de complementari a essencial. El que abans era suport tecnològic és avui infraestructura crítica. I això implica un canvi profund: l’Estat ja no controla plenament l’espai, el comparteix… o en depèn.

Aquest canvi no és només organitzatiu, és tecnològic. En aquest període s’ha consolidat un fet clau: la reutilització de coets i la capacitat d’aterratge vertical ja no són proves experimentals, sinó operacions funcionals i repetibles. Aquesta doble capacitat —recuperar i reutilitzar llançadors, i fer-los aterrar de manera controlada— redueix costos, incrementa la freqüència de llançaments i transforma completament la lògica econòmica de l’accés a l’espai.

I aquest salt no l’ha liderat cap estat. L’ha assolit una empresa privada. Això marca un abans i un després. El que havia estat un domini exclusiu de grans potències es converteix en un entorn on l’avantatge tecnològic pot néixer fora de l’estructura estatal.

Aquest fet contrasta amb el relat institucional. Programes com Artemis II es presenten com grans passos cap al retorn a la Lluna, amb una narrativa de progrés sostingut. Però la realitat és més crua. La necessitat de recórrer a capacitats privades per resoldre operacions bàsiques posa en dubte el nivell real d’autonomia tecnològica dels Estats Units en aquest àmbit.

Mentrestant, la Xina avança amb una estratègia diferent. Sense la mateixa exposició mediàtica, però amb una planificació sostinguda, ha desenvolupat la seva pròpia estació espacial i continua ampliant capacitats de manera progressiva. No busca el titular immediat, sinó la consolidació a llarg termini.

El resultat és un canvi estructural. La cursa espacial ja no és només una competició entre estats. És un espai compartit amb actors privats que disposen de capacitats pròpies i que, en alguns casos, marquen el ritme de la innovació.

I en aquest context, la diferència entre qui explica el progrés i qui el fa realitat esdevé cada vegada més evident.

Energia nuclear: de rebuig ideològic a necessitat silenciosa

Durant dècades, l’energia nuclear va ser objecte d’un rebuig gairebé automàtic en bona part d’Occident. El “nuclear no” es va consolidar com un consens social, polític i mediàtic, associat a riscos, accidents i a una gestió dels residus que mai no s’havia resolt de manera satisfactòria. No era només una posició tècnica; era una posició ideològica.

El 2026, aquest consens s’ha esmicolat. Sense grans debats ni reconeixements explícits, l’energia nuclear ha tornat a l’escenari com una opció pragmàtica davant d’un sistema energètic tensionat. La necessitat de garantir subministrament estable, combinada amb la volatilitat dels combustibles fòssils i les limitacions de les renovables en determinats contextos, ha portat governs i empreses a reconsiderar el que fa poc es descartava.

Els moviments concrets ho evidencien. França, històricament dependent de la nuclear, no només ha frenat el tancament de reactors, sinó que ha reactivat plans per construir-ne de nous, consolidant aquesta font com a pilar del seu sistema energètic. Alemanya, que havia liderat el discurs antinuclear amb el tancament de centrals, es troba ara atrapada en les conseqüències d’aquesta decisió i revisa, de manera indirecta o implícita, el seu model energètic davant la realitat dels costos i la dependència exterior.

Però el canvi més significatiu no ve només dels estats. Apareix un nou actor: les grans empreses tecnològiques. L’augment exponencial de la demanda energètica derivada de la intel·ligència artificial i dels centres de dades està impulsant projectes de generació nuclear distribuïda, amb reactors modulars pensats per alimentar infraestructures concretes. No es tracta només de produir energia, sinó de garantir subministrament constant per a sistemes que no poden fallar.

Aquest model obre un nou escenari. D’una banda, resol un problema immediat: la necessitat d’energia estable per a una economia digital cada vegada més exigent. De l’altra, introdueix riscos nous: la fragmentació de la generació nuclear, la multiplicació de punts sensibles i la gestió descentralitzada d’una tecnologia que, per la seva naturalesa, sempre havia estat altament controlada.

I mentrestant, el debat que havia dominat el segle passat ha desaparegut. El problema dels residus radioactius, que durant anys va ser un dels arguments centrals contra aquesta energia, ha deixat de ser protagonista. No perquè s’hagi resolt, sinó perquè ha deixat de ser prioritari en el relat.

Aquest silenci és revelador. Quan una qüestió estructural deixa de debatre’s sense haver-se solucionat, el que ha canviat no és el problema, sinó la jerarquia de prioritats. La necessitat immediata ha desplaçat el debat de fons.

El gir és clar: el que abans era inacceptable, avui és assumible. No perquè sigui millor, sinó perquè l’alternativa és pitjor.

I en aquest punt, es fa evident una constant que travessa tot l’escenari actual: quan l’energia esdevé crítica, la ideologia retrocedeix, el discurs s’adapta… i els silencis es tornen més eloqüents que les paraules.

Conclusió: un sistema sense centre, amb un actor que desordena

El 2026 no dibuixa un nou ordre mundial. Dibuixa la confirmació que l’ordre anterior ja no existeix. El sistema internacional ha deixat de tenir un centre clar de decisió i funciona com una suma de tensions simultànies, sense coordinació real i amb una capacitat creixent de desestabilització.

En aquest escenari, els Estats Units continuen sent el denominador comú de bona part dels moviments clau —Veneçuela, Iran, Groenlàndia, els aranzels, la pressió sobre aliats— però la seva acció no construeix ordre. El fragmenta. Les decisions es prenen, s’executen i sovint es rectifiquen sense una línia estratègica sostinguda, generant un efecte acumulatiu d’incertesa global.

Europa no lidera, la Xina avança sense necessitat de fer soroll, i Rusia consolida posicions des de la resistència. Mentrestant, les estructures que haurien de sostenir l’equilibri —OTAN, ONU— es mantenen en peu, però han deixat de ser determinants. Existeixen, però no governen.

El poder no ha desaparegut. S’ha desplaçat. Cap a qui controla l’energia, cap a qui domina la tecnologia i cap a qui és capaç d’actuar en múltiples fronts alhora, encara que sigui sense un rumb clar. En aquest context, la guerra deixa de ser una excepció i es converteix en un entorn operatiu, la tecnologia en una infraestructura de poder, i l’energia en el veritable eix de decisió.

El que defineix el moment actual no és la manca de capacitat, sinó la manca de límits. Quan les normes es relativitzen, les aliances es tensionen i els interessos immediats passen per davant de qualsevol marc compartit, el sistema deixa de funcionar com un ordre i passa a funcionar com un espai de pressió constant.

El que el 2025 es podia intuir, el 2026 es veu amb claredat.
I el que es veu no és un món en transició… és un món que ha perdut l’equilibri.