◯ Quan els mitjans esdevenen finalitats

Português   |   English   |   ⌬ ATP

La relativitat entre mitjans i finalitats com a instrument del poder

Bona part de la nostra activitat quotidiana està orientada per finalitats. Prenem decisions, dediquem temps, mobilitzem recursos, adquirim coneixements i utilitzem instruments perquè volem arribar a algun lloc. La finalitat dona direcció a l’acció i permet valorar si allò que fem ens hi aproxima. Entre el punt de partida i l’objectiu apareixen els mitjans: tot allò que posem al servei d’una finalitat i que ens permet avançar cap a ella.

Aquesta relació, aparentment senzilla, conté una característica que sovint passa desapercebuda: mitjà i finalitat no són condicions permanents dels elements que intervenen en la nostra activitat. Allò que en una determinada situació constitueix una finalitat pot actuar com a mitjà en una altra, i allò que inicialment utilitzem com a mitjà pot adquirir progressivament una funció diferent. La condició de mitjà o de finalitat neix, per tant, de la relació que cada element manté amb allò que volem assolir.

Aquesta relativitat adquireix una importància especial quan la relació entre mitjans i finalitats muda mentre continuem actuant. Podem mantenir les mateixes activitats, utilitzar els mateixos instruments i conservar fins i tot la convicció que avancem en la mateixa direcció, mentre la finalitat que originàriament donava sentit a la nostra acció va perdent centralitat. Comprendre com es produeix aquesta transformació permet observar una dimensió particularment subtil del poder: la capacitat d’incidir sobre les nostres finalitats actuant sobre els mitjans que utilitzem per assolir-les.

• Les finalitats donen direcció a l’acció humana

L’acció humana adquireix sentit quan s’orienta cap a una finalitat. Entenem aquí per finalitat l’objectiu que dona sentit i direcció a una acció. Des de les decisions més elementals fins als projectes que ocupen anys de la nostra vida, actuem projectant una situació que volem assolir, preservar o transformar. Aquesta projecció estableix una direcció i organitza la nostra actuació en funció d’allò que volem aconseguir. La finalitat és, en aquest sentit, anterior a l’acció conscient que emprenem per arribar-hi.

Definir una finalitat significa establir un punt de referència des del qual podem ordenar les decisions. Ens permet determinar prioritats, distribuir recursos, assumir determinats costos, renunciar a alternatives i decidir a què dediquem el nostre temps. Una mateixa acció pot adquirir significats diferents segons la finalitat a la qual serveix, perquè és aquesta finalitat la que permet interpretar-ne la funció. La coherència de l’acció depèn, en bona mesura, de la correspondència entre allò que fem i allò que volem aconseguir.

La finalitat també proporciona un criteri d’avaluació. Ens permet preguntar-nos si avancem en la direcció prevista i si el resultat que construïm correspon a l’objectiu que orienta la nostra actuació. Una activitat pot ser intensa, complexa i eficient; és la seva correspondència amb la finalitat la que determina el valor d’aquesta eficiència. L’eficiència descriu la manera com actuem; la finalitat determina cap a on dirigim aquesta capacitat d’actuar.

Existeix, a més, una relació directa entre finalitat i temps. Cada finalitat reclama una part del nostre temps present per construir una determinada realitat futura. Quan decidim perseguir un objectiu establim també, de manera explícita o implícita, una prioritat sobre l’ús del nostre temps. Dedicar temps a una finalitat significa convertir una part limitada de la nostra existència en acció orientada cap a ella. Les finalitats, a més d’ordenar allò que fem, contribueixen així a determinar en què convertim el nostre temps.

Una finalitat reconeguda i present manté la direcció, ofereix criteris per revisar les decisions i permet valorar la correspondència entre l’esforç realitzat i el resultat perseguit. Al seu voltant s’organitzen les accions, els recursos i el temps necessaris per avançar.

Entre aquesta voluntat i la seva realització se situen els instruments que permeten transformar una intenció en acció i l’acció en resultat. Són els mitjans, el segon element de la relació que analitzem.

• Els mitjans fan possibles les finalitats

Una finalitat defineix allò que volem assolir, però la seva realització requereix capacitat d’acció. Entre la situació de partida i aquella que volem construir existeix una distància que recorrem mitjançant decisions, coneixements, recursos, instruments i accions. Tot allò que posem al servei d’aquest recorregut adquireix la funció de mitjà.

La condició de mitjà neix de la funció que un element exerceix respecte d’una finalitat. Un recurs, un coneixement, una tecnologia, una institució o una determinada acció esdevenen mitjans quan els utilitzem per aconseguir alguna cosa. La seva naturalesa pot ser molt diversa; allò que els identifica com a mitjans és la posició que ocupen en la relació entre el subjecte que actua i la finalitat que orienta la seva acció.

Aquesta relació es desenvolupa dins d’un procés, entès aquí en el seu sentit més elemental: el conjunt ordenat d’accions i transformacions que connecten una situació de partida amb una finalitat. El procés proporciona l’espai en què subjecte, finalitat i mitjans es relacionen. Ens interessa en la mesura que fa visible aquesta relació; el nostre objecte d’anàlisi continua essent la vinculació entre els mitjans i les finalitats.

La finalitat proporciona el criteri amb què seleccionem i valorem els mitjans. Escollim un instrument perquè resulta adequat per aconseguir allò que perseguim; adoptem un procediment perquè ens permet avançar; adquirim un coneixement perquè amplia la nostra capacitat d’actuar. La utilitat del mitjà queda així vinculada a la seva contribució a la finalitat. Aquesta vinculació estableix una jerarquia funcional: la finalitat orienta i el mitjà serveix aquesta orientació.

La mateixa jerarquia permet revisar els mitjans durant el desenvolupament de l’acció. Un mitjà conserva la seva utilitat mentre contribueix adequadament a la finalitat i pot ser modificat o substituït quan una altra opció permet servir-la millor. Situar la finalitat al centre permet adaptar els instruments conservant la direcció.

Però la condició de mitjà no resideix permanentment en l’element que utilitzem. Neix de la funció que aquest element exerceix respecte d’una finalitat determinada. Quan canvia aquesta relació, també pot canviar la seva funció.

Arribem així al punt central sobre el qual es construeix aquest article: la condició de mitjà i la condició de finalitat són relatives a la relació en què cadascun d’aquests elements participa.

• La relativitat entre mitjans i finalitats

La distinció entre mitjà i finalitat sembla, en una primera aproximació, prou clara. La finalitat assenyala allò que volem assolir; el mitjà contribueix a fer-ho possible. Aquesta distinció continua essent vàlida mentre observem una relació concreta, però adquireix una dimensió diferent quan considerem que un mateix element pot participar simultàniament o successivament en relacions diferents.

Cap element és, per naturalesa, un mitjà o una finalitat. Aquesta condició depèn de la funció que exerceix en relació amb una determinada finalitat, dins d’un context i un procés concrets.

Mitjà i finalitat són categories funcionals. Defineixen la posició que ocupa un element dins d’una determinada relació, i aquesta posició adquireix sentit respecte d’allò que el subjecte pretén assolir. Quan canvia la finalitat, el subjecte, el context o el procés, també pot canviar la funció que atribuïm al mateix element.

Allò que constitueix una finalitat en una determinada relació pot actuar com a mitjà en una altra. Assolir un objectiu pot proporcionar les condicions necessàries per perseguir-ne un de nou, de manera que una finalitat assolida es converteix en mitjà per a una finalitat posterior. També es produeix el moviment invers: un element incorporat inicialment per la seva utilitat instrumental pot adquirir progressivament valor propi i convertir la seva obtenció, conservació, perfeccionament o expansió en un objectiu.

La relativitat apareix igualment quan diversos subjectes participen en una mateixa realitat. Un element que per a un subjecte constitueix una finalitat pot ser, al mateix temps, un mitjà per a un altre. Tots dos poden compartir accions, recursos o interessos i atribuir, tanmateix, funcions diferents a allò que els relaciona. La coincidència en l’acció no implica coincidència en la finalitat.

Preguntar si alguna cosa és un mitjà o una finalitat resulta, per tant, insuficient si no precisem per a qui, per a què, en quin context i dins de quina relació. La resposta pot ser diferent per a cada subjecte i també pot variar al llarg del temps.

Aquesta dimensió temporal té una importància especial. Una finalitat assolida pot obrir-ne una altra; un mitjà pot adquirir noves funcions; una transformació del context pot modificar les prioritats; i els subjectes poden redefinir allò que volen aconseguir. La relativitat entre mitjans i finalitats té, per tant, una dimensió també temporal i dinàmica.

Aquesta possibilitat de canvi amplia la capacitat humana d’adaptar l’acció a noves circumstàncies. Podem revisar objectius, substituir instruments, incorporar noves capacitats i construir finalitats successives. La relativitat funcional entre mitjans i finalitats proporciona flexibilitat a la nostra acció.

Precisament per aquesta flexibilitat resulta essencial mantenir visible la funció que cada element exerceix. Quan sabem quina és la finalitat, podem valorar els mitjans en relació amb ella. Quan decidim conscientment transformar una finalitat, podem reorganitzar-los d’acord amb la nova direcció.

La qüestió adquireix una naturalesa diferent quan aquesta relació muda sense que el subjecte identifiqui amb claredat la transformació. El mateix element continua present, les activitats poden mantenir una aparença de continuïtat i, tanmateix, la funció que exercia dins de la relació ha començat a canviar.

És en aquesta mutació de la relació on apareix el fenomen que ens interessa comprendre.

• La mutació de la relació entre mitjans i finalitats

La relació entre mitjans i finalitats es construeix inicialment sobre una jerarquia funcional clara: la finalitat orienta l’acció i els mitjans es disposen al seu servei. Però, com tota relació que es desenvolupa en el temps, també aquesta pot mudar.

La mutació pot començar sense modificar formalment la finalitat. Un mitjà que inicialment ocupava una posició instrumental pot requerir progressivament més atenció, coneixement, recursos o temps. Pot adquirir complexitat, generar estructures pròpies, incorporar nous interessos i establir criteris específics per valorar-ne el funcionament. La seva presència creix i, amb ella, la seva capacitat per condicionar el conjunt de l’acció.

Aquest creixement pot formar part del desenvolupament normal d’una activitat. Els mitjans es perfeccionen i les capacitats augmenten. Un mitjà més potent pot ampliar les possibilitats d’assolir una finalitat i permetre arribar-hi de manera més eficient. La seva expansió conserva aleshores la funció que justificava la seva existència: augmentar la nostra capacitat d’actuar en la direcció escollida.

La qüestió essencial es troba en la relació que aquesta expansió manté amb la finalitat. Mentre el desenvolupament del mitjà continua governat per allò que volem aconseguir, la jerarquia funcional es conserva. La finalitat proporciona el criteri amb què decidim fins on convé perfeccionar-lo, quants recursos hi destinem, quant temps li dediquem i quin valor atribuïm als resultats que genera.

La mutació adquireix una altra dimensió quan el mateix mitjà comença a generar criteris propis de valoració. La seva disponibilitat, el seu creixement, la seva sofisticació, la seva eficiència o la seva permanència poden convertir-se progressivament en indicadors d’èxit. Allò que inicialment valoràvem per la seva contribució a una finalitat comença també a ser valorat per les seves pròpies característiques. El centre de gravetat de la relació inicia així un desplaçament.

Aquest desplaçament afecta especialment l’atenció i el temps. Quan una proporció creixent de l’activitat es concentra en desenvolupar, gestionar, conservar, mesurar o perfeccionar els mitjans, aquests passen a influir sobre l’organització de l’acció que inicialment havien de servir.

La transformació pot produir-se gradualment. Cada decisió considerada de manera aïllada pot mantenir una relació raonable amb la finalitat original. És l’acumulació d’aquestes decisions la que modifica la proporció entre els elements. La continuïtat quotidiana facilita que cada nova situació sigui assumida com una extensió natural de l’anterior, mentre la distància respecte del punt de partida augmenta.

Aquesta gradualitat permet que el subjecte conservi la percepció que continua desenvolupant la mateixa activitat i perseguint la mateixa finalitat. Els noms poden mantenir-se, les estructures continuar funcionant i moltes accions continuar essent les mateixes. La transformació es produeix en la funció efectiva que cadascun dels elements exerceix.

Les prioritats efectives permeten observar aquesta mutació. Allò que organitza les decisions, concentra els recursos, absorbeix el temps i determina els criteris d’èxit revela la jerarquia real existent en cada moment.

Arribats a un determinat llindar, el mitjà ja no només facilita l’acció: comença a orientar-la. Ja no només rep recursos perquè serveix una finalitat: la seva pròpia continuïtat, expansió o perfeccionament comencen a justificar l’assignació de nous recursos.

La jerarquia inicial està canviant. El mitjà comença a esdevenir finalitat.

• Quan el mitjà ocupa el lloc de la finalitat

La mutació arriba a un punt determinant quan el mitjà deixa d’ocupar una posició subordinada i passa a organitzar una part creixent de l’acció. La finalitat original pot continuar present i reconeguda, però la jerarquia efectiva ha començat a invertir-se. Allò que havia estat incorporat per permetre arribar a un objectiu adquireix capacitat per determinar què fem, com distribuïm els recursos, a què dediquem el temps i segons quins criteris valorem els resultats.

Aquest canvi introdueix una distinció fonamental entre la finalitat declarada i la finalitat efectiva. La primera expressa allò que afirmem voler assolir. La segona es manifesta en les decisions que realment prenem, en les prioritats que establim i en la distribució concreta del temps, l’atenció i els recursos.

Exerceix la funció de finalitat efectiva allò que determina les prioritats, orienta les decisions i estableix els criteris amb què mesurem l’èxit. Per això, la transformació d’un mitjà en finalitat no necessita cap declaració formal. Es produeix quan el funcionament, la conservació, el creixement o el perfeccionament del mitjà passen a justificar per si mateixos l’activitat.

El mitjà deixa aleshores de ser valorat segons la finalitat que havia de servir i comença a generar la seva pròpia finalitat.

Aquest és el punt de ruptura de la jerarquia inicial. La pregunta «fins a quin punt això ens ajuda a assolir la nostra finalitat?» va cedint centralitat davant dels criteris generats pel mateix mitjà. La seva capacitat per servir deixa de constituir la mesura principal del seu valor; la seva pròpia existència comença a justificar-lo.

Els mitjans, a més, generen activitat. Necessiten ser gestionats, mantinguts, perfeccionats, mesurats i adaptats. Aquesta activitat és real, exigeix esforç i produeix resultats visibles. Precisament aquesta capacitat de generar activitat facilita la percepció de continuïtat: continuem fent coses, prenent decisions, resolent problemes i obtenint resultats.

L’activitat adquireix, però, el seu sentit en relació amb la direcció que serveix. Fer més, fer-ho més ràpidament o amb més eficiència augmenta la nostra capacitat d’actuar; és la finalitat la que determina el valor d’aquesta capacitat. Quan el mitjà assumeix progressivament aquesta funció ordenadora, podem augmentar extraordinàriament l’eficiència d’una activitat mentre disminueix la seva correspondència amb l’objectiu que inicialment la justificava.

És aquí on apareix la dilució de la finalitat. La dilució permet que una finalitat continuï existint mentre perd progressivament capacitat per ordenar l’acció. Una finalitat pot conservar-se durant molt de temps en el llenguatge, en els principis, en les normes o en la memòria col·lectiva mentre perd capacitat per determinar les decisions quotidianes. La seva presència simbòlica pot contribuir fins i tot a mantenir una sensació de continuïtat.

El temps permet observar aquesta transformació amb especial nitidesa. Allò a què dediquem el nostre temps revela què ocupa realment el centre de l’acció. Quan una part creixent del temps disponible es destina a sostenir, administrar o expandir els mitjans, aquesta distribució acaba configurant una nova realitat. El temps que havia estat assignat a construir una finalitat passa a alimentar l’estructura instrumental creada per assolir-la.

Podem arribar així a continuar treballant intensament per una finalitat que conserva tota la seva presència en el nostre discurs mentre la nostra activitat efectiva contribueix progressivament a consolidar-ne una altra.

Aquesta possibilitat adquireix una dimensió nova quan intervenen diversos subjectes. Allò que per a nosaltres constitueix un mitjà pot representar una finalitat per a un altre, i allò que nosaltres considerem la nostra finalitat pot formar part dels mitjans que un altre subjecte utilitza per assolir la seva.

És en aquesta superposició de finalitats, mitjans i subjectes on apareix la possibilitat que la transformació sigui afavorida, orientada o aprofitada per aquells que disposen de capacitat per intervenir sobre les condicions en què desenvolupem la nostra acció.

És aquí on entra el poder.

• La intervenció del poder

El poder es manifesta en la capacitat d’influir sobre les condicions en què altres subjectes prenen decisions, distribueixen recursos, estableixen prioritats i dediquen el seu temps. Aquesta capacitat també pot actuar sobre l’arquitectura que relaciona les finalitats amb els mitjans utilitzats per assolir-les.

Cada subjecte actua des de les seves pròpies finalitats dins d’un entorn compartit amb altres subjectes que també persegueixen les seves. Aquestes finalitats poden coincidir, complementar-se, competir o desenvolupar-se en plans diferents. La mateixa realitat pot ocupar funcions diferents per a cadascun d’ells.

El poder adquireix una posició particular quan disposa de capacitat per configurar els mitjans que altres subjectes necessiten o utilitzen. Qui pot definir les condicions d’accés a un recurs, establir els criteris amb què es valora una activitat, determinar els incentius associats a determinats comportaments, fixar ritmes o concentrar l’atenció disposa d’una capacitat efectiva per intervenir en la relació entre mitjans i finalitats.

Aquesta intervenció pot produir-se mentre es manté formalment la finalitat original. L’acció sobre els mitjans modifica les condicions sota les quals aquella finalitat és perseguida. Quan canvien els incentius, les prioritats, els criteris d’avaluació, els ritmes o els recursos disponibles, també canvia la manera com el subjecte distribueix la seva activitat.

El mecanisme adquireix força perquè treballa sobre elements que formen part legítima de l’acció. Els mitjans són necessaris. Els procediments ordenen. Els incentius orienten comportaments. Els criteris permeten avaluar. Les estructures faciliten continuïtat. Els ritmes coordinen activitats. La qüestió decisiva és quina relació mantenen aquests elements amb la finalitat i qui disposa de capacitat per definir-los.

Quan aquesta capacitat es concentra en un subjecte diferent d’aquell que persegueix la finalitat, apareix una asimetria significativa. Un subjecte conserva la seva finalitat mentre un altre pot intervenir sobre una part dels mitjans que necessita per perseguir-la. La relativitat funcional permet que aquests mateixos mitjans serveixin simultàniament finalitats diferents: la del subjecte que els utilitza i la de qui els configura, proporciona o governa.

Aquesta asimetria permet comprendre una forma subtil d’exercici del poder. Una acció també pot orientar-se configurant les condicions que fan unes opcions més accessibles, valuoses, reconegudes, urgents o costoses que unes altres. El subjecte continua decidint i actuant, però ho fa dins d’una arquitectura de possibilitats que influeix sobre la distribució efectiva de la seva energia.

Els incentius tenen aquí una funció especialment poderosa. Allò que és premiat tendeix a guanyar centralitat; allò que és mesurat tendeix a concentrar atenció; allò que proporciona reconeixement tendeix a orientar comportaments; allò que és percebut com a urgent tendeix a ocupar el temps immediat. Mantinguts al llarg del temps, aquests elements poden modificar la jerarquia entre els mitjans i la finalitat.

El temps ocupa novament una posició central. El poder que incideix sobre allò a què altres dediquen el seu temps intervé sobre un recurs finit. Orientar l’atenció, establir urgències, multiplicar requeriments o definir ritmes significa participar en la distribució del temps dels altres. Mantinguda en el temps, aquesta distribució contribueix a configurar les seves prioritats efectives.

La intervenció sobre els mitjans pot convertir així la mateixa activitat del subjecte en part del mecanisme que transforma la seva finalitat efectiva. El subjecte aporta el seu temps, el seu coneixement, la seva energia i les seves decisions, mentre la configuració dins de la qual actua pot orientar progressivament aquests recursos cap a una finalitat diferent.

Arribem així a una de les conseqüències més importants de la relativitat entre mitjans i finalitats:

El poder pot influir sobre una finalitat sense haver d’actuar directament contra ella: pot intervenir sobre els mitjans, modificar la jerarquia que els relaciona i afavorir que una altra finalitat adquireixi progressivament capacitat per ordenar l’acció.

La profunditat del mecanisme resideix en la continuïtat. El subjecte pot conservar la percepció que segueix el mateix camí perquè moltes de les seves accions continuen essent recognoscibles i la finalitat original continua present com a referència. La pregunta determinant és, però, quina finalitat governa efectivament l’activitat.

Quan la resposta deixa de coincidir amb aquella que havia donat sentit inicialment a l’acció, entrem en la substitució silenciosa de la finalitat.

• La substitució silenciosa de la finalitat

La relació entre mitjans i finalitats arriba a la seva transformació més profunda quan la finalitat que governa efectivament l’acció deixa de coincidir amb aquella que el subjecte continua reconeixent com a pròpia. La finalitat original pot conservar el seu nom i continuar formant part del discurs. Mentrestant, una altra finalitat ha adquirit progressivament la capacitat d’ordenar les decisions, distribuir els recursos i determinar l’ús del temps.

La finalitat declarada expressa allò que el subjecte identifica com el sentit de la seva acció. La finalitat efectiva es manifesta en allò que aquesta acció contribueix realment a construir. La primera pertany al terreny de la consciència, de la intenció i del relat; la segona es revela en la direcció acumulada de les decisions i en els resultats que aquestes produeixen.

La separació entre totes dues pot produir-se gradualment. Cada modificació dels mitjans, cada nou criteri, cada incentiu i cada redistribució del temps introdueixen una variació. La successió d’aquestes variacions construeix una nova jerarquia fins que la suma dels ajustaments configura una direcció diferent.

La continuïtat aparent exerceix aquí una funció essencial. Reconeixem els processos en què participem a través dels seus noms, estructures, rutines, símbols i activitats. Quan aquests elements es mantenen, disposem de nombrosos indicis de continuïtat. Podem continuar fent allò que fèiem, ocupant la mateixa posició i utilitzant els mateixos instruments mentre la relació que donava sentit al conjunt ha mudat.

Per això la substitució pot ser silenciosa. L’acció persisteix i proporciona al subjecte la percepció d’estar avançant. Els mitjans funcionen, les estructures produeixen resultats i el temps continua ocupat. La transformació es troba en la direcció que integra aquestes activitats i en la finalitat a la qual acaben contribuint.

Quan aquesta separació es consolida, el mitjà ha adquirit una nova funció dins de la relació. Ha desenvolupat o serveix una finalitat pròpia que organitza l’activitat al seu voltant. La relativitat entre mitjans i finalitats ha permès que allò que ocupava una determinada posició dins de la relació n’ocupi ara una altra.

Aquesta transformació modifica també el significat del procés. Un procés adquireix identitat per la direcció que connecta les accions que el formen amb una finalitat. Si aquesta finalitat canvia de manera efectiva, també canvia la naturalesa del conjunt, encara que una part important dels seus components continuï essent recognoscible.

Continuem aparentment dins del mateix procés, però estem contribuint a un procés diferent.

La mateixa activitat pot adquirir un significat diferent quan queda integrada en una arquitectura orientada cap a una altra finalitat. La capacitat del poder per orientar els mitjans, els incentius, les prioritats, els ritmes i el temps permet participar en aquesta transformació mantenint la finalitat declarada com a referència mentre una altra exerceix progressivament la funció ordenadora.

El subjecte pot continuar aportant voluntat, energia i temps convençut que aquests recursos serveixen la finalitat que reconeix com a pròpia, mentre la configuració efectiva de la seva activitat els orienta també —o principalment— cap a una finalitat diferent. La força del mecanisme resideix en aquesta participació activa: el subjecte continua essent actor, però la direcció acumulada de la seva actuació ha estat reconfigurada.

Comprendre aquesta realitat permet observar la relació entre poder i llibertat també des de la capacitat de conservar consciència sobre la direcció de la pròpia acció. Reconèixer què ocupa en cada moment la posició de mitjà i què exerceix efectivament la funció de finalitat ens permet valorar conscientment la direcció que construïm amb les nostres decisions.

És des d’aquesta consciència que podem preservar la direcció de la nostra pròpia acció.

• Preservar la consciència de la finalitat

Comprendre la relativitat entre mitjans i finalitats ens proporciona una eina per observar amb més precisió la direcció de la nostra acció. Saber que cap element ocupa permanentment una d’aquestes dues posicions permet revisar la relació que mantenim amb allò que fem, amb els instruments que utilitzem i amb els objectius als quals dediquem el nostre temps.

La consciència de la finalitat actua com un punt de referència. Permet situar cada decisió dins d’una direcció més àmplia i valorar els mitjans segons la seva contribució a allò que volem assolir. Les finalitats poden transformar-se, i aquesta transformació forma part de la nostra capacitat d’escollir noves direccions. Quan el canvi és conscient, podem reorganitzar els mitjans, redistribuir els recursos i orientar el temps d’acord amb la nova finalitat.

Preservar la consciència de la finalitat significa mantenir activa la capacitat de revisar la correspondència entre allò que volem i allò que fem: què volem assolir, quina realitat estem construint amb la nostra activitat i quina relació mantenen els mitjans que utilitzem amb aquesta direcció.

Aquesta revisió adquireix una importància especial en un context d’abundància de mitjans. Disposem d’una capacitat creixent per actuar, comunicar-nos, produir, mesurar, calcular, automatitzar i intervenir sobre la realitat. Cada nova capacitat amplia l’espai de les nostres possibilitats i reclama una decisió sobre la finalitat a la qual volem aplicar-la. Com més potents són els mitjans, més important esdevé la claredat sobre la direcció que els governa.

El temps ofereix un criteri especialment revelador. La seva distribució mostra quines activitats ocupen efectivament la nostra vida i permet contrastar-les amb les finalitats que reconeixem com a pròpies. Preguntar-nos a què dediquem el temps és també preguntar-nos quina realitat contribuïm a construir.

Aquesta mirada amplia igualment la nostra consciència sobre el poder. Participem en estructures compartides, utilitzem mitjans creats o governats per altres i actuem dins de sistemes d’incentius, prioritats i ritmes. Comprendre com aquests elements intervenen en la relació entre mitjans i finalitats ens ajuda a identificar quina direcció efectiva construeixen les nostres accions.

La consciència de la finalitat es converteix així en una forma de consciència sobre el poder. Permet distingir entre la finalitat que reconeixem com a pròpia i les altres finalitats a les quals la nostra activitat pot contribuir, i decidir conscientment quina relació volem mantenir amb els mitjans que les connecten.

La capacitat de redefinir els nostres objectius forma part de la llibertat humana. Una finalitat nova, assumida conscientment, expressa una nova decisió i permet orientar-hi els nostres mitjans i el nostre temps.

Comprendre la relativitat entre mitjans i finalitats ens retorna, per tant, a una pregunta elemental que convé mantenir viva:

Quina finalitat governa realment allò que estem fent?

La resposta es troba en les decisions que prenem, en les prioritats que establim, en els recursos que distribuïm i, sobretot, en el temps que hi dediquem. És allí on la finalitat deixa de ser una declaració i es converteix en direcció efectiva.

Preservar aquesta consciència significa conservar la capacitat de reconèixer cap a on orientem la nostra acció i quines finalitats contribuïm a construir amb ella.

Perquè els mitjans amplien la nostra capacitat d’actuar. La consciència de la finalitat ens permet decidir cap a on.

Aquí pots continuar llegint el següent capítol:   Humanita Destruens

  |   ⌬ ATP   |   🪞 Destruens   |   🌀 Fonsfera   |   🪔 Ganesha   |   🧨 Col·lapse   |   ⬛ BSE   |   🌞 Sunthereum   |   🕸 Labyrinthus   |   ◯ GO XXI   |   🤫 Silentivm   |   🧭Govolution   |   ⏳ KRoNoS   |   🏛 Ekklesia XXI   |   𓂀 Memorivm   |   🗨️ O meu amigo Brasil   |   𓅓BennuCatalunya

Conversa CIATP — PROVA

@…

Publicar comentari