◯ La Xina construeix el segle XXII mentre Occident encara no sap què fer en el segle XXI

Demografia, indústria, poder i continuïtat històrica: la diferència entre preparar el futur i administrar el present.

1. Un 4,5% que explica molt més del que sembla

El 19 d’octubre de 2026, la Xina ha anunciat que la seva economia havia crescut un 4,5% interanual durant el tercer trimestre de l’any. Una xifra que, observada aïlladament, podria semblar una dada econòmica més, destinada a alimentar durant unes hores les anàlisis dels mercats financers, les valoracions dels economistes i les habituals discussions sobre la fortalesa o la feblesa de l’economia xinesa. Però darrere d’aquest percentatge s’amaga una transformació de dimensions històriques que difícilment es pot comprendre examinant únicament els resultats d’un trimestre.

Les dades presenten una combinació aparentment contradictòria. Mentre la indústria tecnològica i la fabricació d’equipaments avançats continuen expandint-se, el sector immobiliari experimenta una contracció profunda i el consum interior mostra un dinamisme limitat. Durant els primers nou mesos de l’any, la producció de les indústries d’alta tecnologia ha augmentat un 14,3%, mentre que la inversió immobiliària ha disminuït un 20,6%. La producció de robots industrials, per la seva banda, ha crescut un 29,1%. Són moviments de magnitud considerable que es produeixen simultàniament dins d’una mateixa economia.

La lectura econòmica convencional tendeix a examinar aquests fenòmens com un conjunt de desequilibris. La debilitat immobiliària constitueix un problema; la moderació del consum interior, un altre; la fortalesa industrial i exportadora, un factor que permet compensar-los. Des d’aquesta perspectiva, la qüestió principal consisteix a determinar durant quant de temps podrà mantenir-se el creixement i quines mesures haurà d’adoptar el govern per corregir les dificultats detectades.

Aquesta interpretació, seguint els paràmetres tradicionals occidentals, té la seva utilitat per comprendre la conjuntura. Però hi ha una altra manera d’examinar els mateixos fenòmens: situar-los dins d’un horitzó temporal que comprengui diverses generacions i preguntar-se si les transformacions observades responen, almenys parcialment, a una orientació estratègica que transcendeix les necessitats immediates de l’economia.

La pregunta canvia radicalment quan deixem d’observar exclusivament el creixement d’avui i comencem a considerar les condicions que determinaran la capacitat productiva, la prosperitat i l’estabilitat de la Xina d’aquí a trenta, cinquanta o vuitanta anys. Una reducció de l’activitat immobiliària pot adquirir un significat diferent quan es contempla des de la perspectiva d’una població que disminuirà profundament durant el segle XXI. Una expansió extraordinària de la robòtica industrial pot interpretar-se d’una altra manera quan es relaciona amb la reducció futura de la població en edat de treballar. I una política persistent de desenvolupament tecnològic pot revelar una ambició molt més extensa que la simple voluntat de guanyar mercats internacionals.

Fa anys que les projeccions demogràfiques permeten anticipar una transformació extraordinària de la societat xinesa. La seva població disminuirà i envellirà, però el fenomen més transcendent serà la modificació de les proporcions entre les generacions. La població en edat potencialment activa es reduirà intensament, mentre que les generacions joves que hauran de substituir-la seran progressivament menys nombroses i la població sènior representarà una proporció creixent del conjunt de la societat. Aquesta transformació, coneguda amb dècades d’antelació, planteja un desafiament estructural que cap política econòmica conjuntural pot resoldre per si sola.

Preparar una societat per a aquest futur exigeix transformar els fonaments de la seva capacitat productiva i, simultàniament, desenvolupar els instruments que permetran atendre una població envellida sense absorbir una proporció creixent dels recursos humans disponibles. La intel·ligència artificial, la robòtica, l’automatització industrial i les tecnologies assistencials adquireixen així una dimensió que supera àmpliament la competència empresarial. Es converteixen en instruments potencials per preservar la capacitat econòmica, l’autonomia personal i la qualitat de vida d’una societat que experimentarà una transformació demogràfica sense precedents en la seva història moderna.

Aquesta perspectiva també obliga a reconsiderar la relació entre les decisions econòmiques presents i les seves conseqüències futures. Les projeccions no descriuen un destí inevitable. Mostren trajectòries condicionades per les circumstàncies conegudes i pels supòsits utilitzats per calcular-les. Les decisions que una societat adopta avui poden modificar les condicions que determinaran el seu futur. La planificació estratègica consisteix precisament a identificar aquestes trajectòries, anticipar-ne les conseqüències i actuar amb prou temps perquè les transformacions necessàries puguin desplegar-se.

És des d’aquesta perspectiva que proposem examinar la Xina contemporània. Les seves decisions industrials, tecnològiques, demogràfiques, energètiques i geopolítiques poden estudiar-se individualment, però també poden interpretar-se com a components interrelacionats d’una orientació històrica més àmplia. Aquesta és la hipòtesi central que desenvolupem: la Xina està construint les condicions que considera necessàries per preservar la seva autonomia, la seva prosperitat i la seva continuïtat com a gran civilització durant les pròximes generacions.

El contrast amb Occident apareix quan ens preguntem quins projectes de futur orienten les decisions de les grans potències actuals. Els Estats Units i Europa disposen de recursos econòmics, científics, tecnològics i humans extraordinaris. La qüestió és fins a quin punt aquests recursos s’articulen al voltant de finalitats estratègiques persistents, capaces de transcendir els cicles electorals, les oscil·lacions dels mercats i les urgències polítiques del moment.

Per comprendre aquesta diferència cal abandonar, per uns instants, la mirada que mesura la història en trimestres i començar a observar-la en generacions.

Perquè el 4,5% de creixement anunciat avui és una dada del present. La qüestió que realment ens interessa és què està construint la Xina per al futur. I segur que està construint quelcom que ja té definit.

2. La Xina ja sap on vol arribar

Una de les diferències més profundes entre la Xina i les grans potències occidentals es troba en la manera de concebre el temps. Mentre bona part de la política occidental es desenvolupa dins d’horitzons condicionats pels cicles electorals, els resultats econòmics immediats i les urgències conjunturals, la Xina manté una orientació estratègica que es projecta durant dècades i que, en la seva dimensió més profunda, es relaciona amb la continuïtat històrica d’una civilització mil·lenària. Aquesta diferència no significa que la Xina conegui el futur ni que les seves decisions siguin sempre encertades. Significa que disposa d’una concepció del seu propi destí que permet situar les decisions presents dins d’un projecte de transformació de llarg recorregut.

La Xina contemporània és el resultat d’una successió de transformacions extraordinàries. Des de les reformes impulsades per Deng Xiaoping a finals dels anys setanta, el país ha passat d’una economia predominantment rural, amb enormes limitacions materials i tecnològiques, a convertir-se en una de les principals potències industrials, comercials i científiques del planeta. Aquesta transformació ha requerit inversions massives en infraestructures, educació, capacitat productiva, tecnologia i organització institucional. També ha comportat contradiccions, desequilibris i costos socials considerables. Però, observada en conjunt, revela una capacitat de mobilització i transformació que difícilment es pot explicar com una simple successió de decisions conjunturals.

Els plans quinquennals constitueixen una de les expressions més visibles d’aquesta orientació. Cada període estableix prioritats, objectius i instruments que orienten l’actuació de les administracions, les empreses públiques i una part important del sistema econòmic. Tanmateix, el seu significat va més enllà de la planificació de cinc anys. Les successives etapes s’articulen amb objectius de desenvolupament que es projecten durant dècades, com els establerts per al 2035 i per a mitjan segle XXI. El que resulta especialment significatiu és la possibilitat de modificar profundament les polítiques econòmiques sense abandonar necessàriament les finalitats estratègiques que les orienten.

La Xina de Deng Xiaoping va obrir progressivament la seva economia a la inversió estrangera, al comerç internacional i als mecanismes de mercat. La Xina de les dècades posteriors va desenvolupar una capacitat manufacturera extraordinària, es va integrar en les cadenes globals de producció i va construir infraestructures que van transformar el territori. La Xina actual dedica una atenció creixent a l’autonomia tecnològica, la robotització, la intel·ligència artificial, les energies avançades, la seguretat dels recursos estratègics i el desenvolupament aeroespacial. Aquest últim àmbit mereix una atenció particular: la Xina investiga des de fa dècades la possibilitat de generar energia solar a l’espai i transmetre-la sense fils a la Terra, una tecnologia encara en desenvolupament que, si arriba a ser viable industrialment i econòmicament, podria transformar profundament les condicions de disponibilitat energètica durant els pròxims segles. Els instruments han canviat perquè les necessitats del país també han canviat. La continuïtat es manifesta en la voluntat de reforçar la seva capacitat de desenvolupament i reduir les dependències que podrien comprometre el seu futur.

Aquesta distinció entre finalitats i instruments és fonamental. Una política econòmica pot ser adequada durant una etapa històrica i deixar de ser-ho quan les circumstàncies es transformen. La construcció massiva d’habitatges, per exemple, pot respondre a necessitats extraordinàries durant un procés accelerat d’urbanització, però perdre part de la seva justificació quan el creixement demogràfic s’atura i les necessitats residencials evolucionen. Una indústria intensiva en treball humà pot constituir un instrument eficaç de desenvolupament durant dècades i necessitar posteriorment una transformació radical davant l’envelliment de la població. La capacitat estratègica consisteix a reconèixer aquests canvis i reorganitzar els instruments sense perdre de vista les finalitats.

Per això, la continuïtat històrica no s’ha de confondre amb la immobilitat. Una societat que aspira a preservar-se durant generacions necessita transformar-se constantment. Ha de ser capaç d’abandonar activitats que han perdut la seva funció, desenvolupar capacitats que encara no necessita plenament i assumir costos presents per evitar dependències futures. En aquest sentit, la planificació de llarg termini constitueix una forma d’anticipació: permet començar avui transformacions els resultats principals de les quals potser només seran visibles d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys.

La dimensió històrica xinesa introdueix, a més, un element que transcendeix l’economia. La Xina es reconeix com a hereva d’una civilització amb una continuïtat cultural i una identitat pròpia que s’estenen durant mil·lennis. Aquesta continuïtat ha travessat dinasties, guerres, fragmentacions territorials, invasions, revolucions i transformacions institucionals profundes. L’Estat xinès actual és una construcció política contemporània, però la seva concepció de la identitat nacional incorpora aquesta memòria històrica. La preservació de la unitat territorial, l’autonomia davant les potències estrangeres i la recuperació d’una posició central en els afers internacionals formen part d’un relat nacional que condiciona profundament les prioritats polítiques.

Des d’aquesta perspectiva, la potència econòmica, militar i tecnològica adquireix un significat que va més enllà de la competició internacional. La seva funció pot interpretar-se com la construcció de les condicions que permetin a la Xina continuar sent la Xina, determinar el seu propi destí i evitar que decisions adoptades fora de les seves fronteres comprometin la seva estabilitat. Aquesta és la interpretació que proposem com a eix de l’article: la finalitat superior de l’estratègia xinesa seria preservar la continuïtat, la cohesió i la prosperitat de la seva civilització durant els pròxims segles. No es tracta d’atribuir a cada decisió governamental una intencionalitat mil·lenària explícita, sinó d’examinar si les seves grans orientacions resulten coherents amb aquesta finalitat històrica.

Aquesta interpretació també ajuda a comprendre determinats trets del comportament internacional xinès. La seva projecció exterior es manifesta intensament a través del comerç, la inversió, el finançament d’infraestructures, la participació en cadenes de subministrament i l’establiment de relacions econòmiques duradores. Aquestes relacions poden generar beneficis compartits, però també dependències, asimetries de poder i capacitat de pressió política. La Xina defensa els seus interessos amb determinació i manté disputes territorials i estratègiques importants, especialment al seu entorn regional. Tanmateix, la seva expansió econòmica mundial no ha adoptat, de manera general, la forma d’una política de conquesta territorial ultramarina. La seva capacitat d’influència es construeix principalment mitjançant la presència econòmica, tecnològica i diplomàtica, encara que aquesta pugui anar acompanyada de pressió i coerció.

La diferència és rellevant perquè permet distingir entre dues possibles concepcions del poder. Una consisteix a considerar la supremacia sobre els altres com una finalitat que cal preservar permanentment. L’altra consisteix a desenvolupar el poder necessari per garantir la pròpia continuïtat, autonomia i capacitat de decisió. En la pràctica, aquestes dues concepcions poden coexistir i generar tensions. Però la nostra hipòtesi és que la continuïtat històrica ocupa un lloc especialment important en la manera com la Xina interpreta els seus interessos estratègics.

Aquesta orientació pot contribuir a explicar una característica que podríem denominar tranquil·litat estratègica: la capacitat de mantenir un rumb de llarg termini sense permetre que cada crisi internacional, cada oscil·lació econòmica o cada confrontació política alteri les finalitats essencials. Aquesta tranquil·litat no implica indiferència davant els esdeveniments ni absència de conflictes. Implica disposar d’una jerarquia de prioritats que permeti distingir allò que afecta realment el futur del país d’allò que constitueix una pertorbació conjuntural. És una capacitat que depèn tant de la claredat dels objectius com de la confiança en els instruments disponibles per assolir-los.

Naturalment, una orientació estratègica persistent també comporta riscos. La concentració de les decisions pot facilitar l’execució de grans projectes, però també pot prolongar errors, reduir els mecanismes de correcció i dificultar l’expressió de discrepàncies. La planificació pot anticipar transformacions estructurals, però cap sistema polític disposa d’informació perfecta ni pot eliminar la incertesa. La continuïtat d’un projecte tampoc garanteix que totes les seves finalitats siguin compatibles entre si. L’estabilitat, la prosperitat, la seguretat i el control polític poden entrar en tensió. Comprendre l’estratègia xinesa exigeix tenir presents aquestes limitacions, perquè una interpretació rigorosa ha de distingir entre la coherència d’un projecte i l’èxit efectiu de les seves decisions.

El contrast amb Occident, per tant, no consisteix a afirmar que uns planifiquen i els altres no. Els Estats Units i Europa disposen d’institucions científiques extraordinàries, empreses capaces d’impulsar transformacions tecnològiques mundials i administracions que també desenvolupen polítiques de llarg termini. La diferència que ens interessa examinar és la capacitat d’articular aquestes iniciatives dins d’una orientació estratègica compartida, persistent i suficientment estable per sobreviure als canvis polítics. Quan les prioritats nacionals es redefineixen constantment, els projectes que necessiten dècades per madurar poden quedar condicionats per decisions adoptades amb horitzons molt més curts.

La qüestió decisiva és, doncs, la relació entre el temps de la política i el temps de les transformacions històriques. La demografia evoluciona durant generacions. La formació de científics i enginyers exigeix dècades. La construcció de capacitats industrials complexes necessita inversions sostingudes, acumulació de coneixement i continuïtat institucional. La seguretat energètica i l’autonomia tecnològica difícilment es poden improvisar quan apareix una crisi. Les societats que disposen d’horitzons estratègics suficientment amplis poden començar a actuar abans que aquestes necessitats es converteixin en urgències.

Aquesta és la perspectiva des de la qual examinarem les transformacions demogràfiques i industrials de la Xina. Les decisions presents adquireixen un significat diferent quan les relacionem amb les condicions que el país haurà d’afrontar durant la segona meitat del segle XXI i, més enllà, en el segle XXII. La pregunta ja no és únicament quines dificultats està resolent avui, sinó quines capacitats està construint per afrontar problemes que encara no s’han manifestat plenament.

Perquè saber on es vol arribar no significa conèixer tots els obstacles del camí. Significa disposar d’una finalitat prou persistent per continuar avançant, transformant els instruments cada vegada que la realitat ho exigeix.

3. La demografia: el futur que ja es podia veure fa dècades

Hi ha transformacions històriques que es produeixen de manera sobtada, alterant en qüestió de dies o mesos les condicions polítiques, econòmiques i socials d’un país. N’hi ha d’altres que avancen lentament, durant dècades, gairebé imperceptibles per a una societat acostumada a interpretar la realitat a través dels esdeveniments immediats. La demografia pertany a aquesta segona categoria. Els seus moviments són lents, però les seves conseqüències poden arribar a ser extraordinàriament profundes, perquè modifiquen progressivament els fonaments humans sobre els quals descansen l’economia, les institucions i la continuïtat mateixa d’una societat.

La Xina coneix des de fa molts anys una de les transformacions demogràfiques més importants de la seva història moderna. Les projeccions de les Nacions Unides, disponibles des de fa dècades i revisades periòdicament, ja permetien anticipar una reducció molt considerable de la seva població durant el segle XXI. Però la magnitud d’aquesta disminució, per impressionant que pugui semblar, constitueix només una part del fenomen. La transformació més profunda es troba en la modificació de l’estructura generacional: la relació entre els joves que encara no han arribat a l’edat de treballar, els adults que constitueixen la població potencialment activa i les persones grans que han superat aquesta etapa de la vida.

Per comprendre’n les conseqüències, podem considerar tres grans grups demogràfics: els joves de zero a dinou anys, els adults de vint a seixanta-nou anys i la població sènior de setanta anys o més. Aquesta classificació, que utilitzem en el nostre estudi de l’evolució demogràfica, permet observar una realitat que les xifres globals de població sovint amaguen. Una societat pot disminuir moderadament el seu nombre total d’habitants mentre experimenta una reducció molt més intensa de les generacions que constitueixen la base potencial de la seva activitat productiva.

Les projeccions demogràfiques elaborades abans de la pandèmia de 2020 ja mostraven clarament aquesta tendència a la Xina. A partir d’una població total d’aproximadament 1.425 milions d’habitants, els escenaris centrals de les Nacions Unides apuntaven a una disminució molt considerable durant les dècades següents, que podia situar-la per sota dels 800 milions cap a finals del segle XXI. La població adulta, però, presentava una trajectòria encara més significativa: dels aproximadament 980 milions de persones en edat potencialment activa al començament del període, podia passar a menys de 400 milions a finals de segle. Més enllà de la precisió d’aquestes xifres, condicionades pels supòsits de cada projecció, la direcció del procés era inequívoca: la Xina s’encaminava cap a una societat amb molts menys habitants i, proporcionalment, amb encara menys persones en edat de treballar.

Tanmateix, el fenomen més revelador apareix quan desglossem la població que es troba fora de les edats habitualment considerades actives. Aquesta població comprèn dos grups amb significats temporals profundament diferents. Els joves representen les generacions que, durant els anys següents, s’incorporaran progressivament a la població adulta. Els sèniors representen les generacions que, majoritàriament, ja han completat la seva etapa laboral. Agrupar-los sota una única categoria de població dependent pot resultar útil per calcular determinades relacions econòmiques, però amaga una diferència essencial: uns constitueixen la renovació futura de la població activa, mentre que els altres generen necessitats creixents de pensions, assistència sanitària, atenció personal i serveis adaptats a l’envelliment.

La importància d’aquesta transformació es fa especialment visible quan observem l’evolució del pes relatiu de la població activa i passiva sobre el conjunt de la societat xinesa. Les projeccions demogràfiques mostren com, durant el segle XXI, les proporcions d’aquests dos grans grups tendeixen a aproximar-se fins a arribar pràcticament a l’equilibri. El gràfic següent permet visualitzar la magnitud d’aquest canvi i, sobretot, la persistència d’una tendència que es desplega durant diverses generacions.

Figura 1. Evolució projectada de la població activa (20–69 anys) i passiva (0–19 i 70 anys o més) a la Xina, 2020–2100. Elaboració pròpia a partir de les projeccions demogràfiques de les Nacions Unides.

És precisament en aquesta relació on les projeccions xineses mostraven una transformació extraordinària. Durant les primeres dècades del segle XXI, el nombre de joves i el de persones grans encara mantenien proporcions relativament pròximes, amb un predomini inicial dels joves. Amb el pas del temps, però, les trajectòries es separaven profundament. La població jove disminuïa, mentre que la població sènior augmentava i passava a representar una part cada vegada més important del conjunt de la societat. Cap a mitjan segle, la diferència entre aquests dos grups ja podia ser molt considerable. La Xina avançava cap a una estructura generacional en què les persones grans serien molt més nombroses que els infants i adolescents que haurien de constituir les generacions productives posteriors.

Figura 2. La transformació generacional de la Xina (2020–2100). Evolució de joves (0–19 anys), adults (20–69 anys) i sèniors (70+). La projecció evidencia la disminució dels joves i l’envelliment de la població.

Aquesta observació modifica substancialment la interpretació del futur demogràfic. El problema no consisteix simplement en el fet que una població activa més reduïda hagi de sostenir una proporció més elevada de persones grans. Consisteix també en el fet que les generacions destinades a renovar aquella població activa seran progressivament menys nombroses. La reducció de la natalitat es transmet a l’estructura productiva amb un retard de dècades, però, un cop iniciada, condiciona la composició de les generacions successives. Una cohort jove reduïda donarà lloc, anys després, a una cohort adulta igualment reduïda, encara que la seva dimensió final també dependrà de la mortalitat i dels moviments migratoris.

La demografia té, per tant, una característica que la converteix en un dels àmbits més importants de la planificació estratègica: una gran part de les seves conseqüències futures ja es troben incorporades a l’estructura de la població actual. Els adults que tindrà un país d’aquí a vint anys són, en una proporció molt elevada, els infants i adolescents que ja hi viuen avui. Les persones que arribaran a la jubilació durant les pròximes dècades també formen part de les generacions actuals. Aquesta realitat proporciona una capacitat d’anticipació que altres fenòmens econòmics o polítics difícilment ofereixen amb tanta claredat.

Les polítiques destinades a modificar les tendències demogràfiques poden tenir efectes importants, però aquests efectes necessiten temps per desplegar-se. Un increment de la natalitat pot començar a modificar immediatament el nombre de naixements, però els nous infants necessitaran aproximadament dues dècades per incorporar-se plenament a l’activitat econòmica. Una transformació significativa de l’estructura generacional pot requerir una o diverses generacions. Per això, una societat que identifica anticipadament una disminució profunda de la seva població activa necessita desenvolupar altres instruments que li permetin sostenir la seva economia durant el llarg període de transició.

Aquí apareix una de les relacions estratègiques més importants de la transformació xinesa: la connexió entre demografia, productivitat i tecnologia. Una economia amb menys persones en edat de treballar pot mantenir o ampliar la seva capacitat productiva si aconsegueix incrementar suficientment la quantitat de valor generat per cada treballador. La mecanització ja havia permès multiplicar la productivitat humana durant les revolucions industrials anteriors. La robotització, la intel·ligència artificial, els sistemes automatitzats de fabricació i les tecnologies de control avançat obren la possibilitat d’una transformació encara més profunda, en què una part creixent de les activitats productives pugui desenvolupar-se amb una intervenció humana directa molt inferior.

La Xina està desenvolupant precisament aquestes capacitats. La seva expansió en robòtica industrial, automatització, intel·ligència artificial i fabricació avançada respon a diversos objectius econòmics i estratègics, entre els quals destaquen la competitivitat, la productivitat i l’autonomia tecnològica. Però, examinada des de la perspectiva demogràfica, aquesta transformació adquireix un significat addicional: contribueix a preparar una estructura productiva capaç de funcionar amb una disponibilitat futura de treball humà considerablement menor. La coincidència entre aquestes dues grans tendències permet plantejar una interpretació que transcendeix la política industrial immediata. La Xina estaria construint anticipadament una part de la resposta tecnològica a una transformació demogràfica que coneix des de fa dècades.

Aquesta resposta tecnològica té, a més, una segona dimensió que resulta especialment important. L’envelliment de la població no solament redueix proporcionalment la disponibilitat de persones en edat activa, sinó que també incrementa les necessitats de serveis sanitaris, assistència personal, mobilitat, rehabilitació i cures de llarga durada. En una societat amb una població sènior molt nombrosa, una part creixent dels recursos humans podria haver de dedicar-se a aquestes activitats. Això planteja una tensió addicional: mentre disminueix la disponibilitat de treballadors, augmenta la demanda de serveis que tradicionalment han necessitat una intervenció humana intensa.

La robòtica i la intel·ligència artificial poden contribuir a transformar també aquesta realitat. Els sistemes de monitoratge intel·ligent, els assistents personals, els dispositius robotitzats de mobilitat, les tecnologies de rehabilitació, l’automatització de determinades tasques sanitàries i, eventualment, els robots humanoides especialitzats poden ampliar extraordinàriament la capacitat d’atenció a les persones grans. Algunes d’aquestes tecnologies ja tenen aplicacions concretes; altres encara necessiten desenvolupament, experimentació i validació. Però la seva orientació és significativa: permeten imaginar una societat en què una població sènior molt més nombrosa pugui conservar una autonomia personal superior i rebre determinats serveis amb una necessitat proporcionalment menor de treball humà directe.

Les conseqüències d’aquesta transformació podrien ser dobles. D’una banda, la tecnologia contribuiria a mantenir i ampliar la capacitat productiva industrial malgrat la disminució de la població activa. De l’altra, permetria incrementar l’eficiència dels serveis assistencials i reduir la pressió que l’envelliment exercirà sobre la disponibilitat de treballadors. Una part de les persones que, en altres circumstàncies, haurien de dedicar-se a tasques repetitives d’assistència podrien orientar la seva activitat cap a altres funcions econòmiques i socials. Al mateix temps, la població sènior podria disposar de més instruments per preservar la seva independència, seguretat i qualitat de vida. La tecnologia actuaria, així, simultàniament sobre la producció i sobre les necessitats derivades de l’envelliment.

Aquesta doble funció permet comprendre que la transformació tecnològica no ha de valorar-se únicament segons la quantitat de treballadors que substitueix o els beneficis que genera a les empreses. La seva importància estratègica resideix també en la capacitat de reorganitzar el conjunt de les activitats econòmiques i socials davant una estructura demogràfica radicalment diferent. Una societat amb menys habitants, menys adults i més persones grans necessita produir, distribuir, assistir i organitzar-se d’una altra manera. La tecnologia pot convertir-se en un instrument fonamental d’aquesta reorganització, sempre que el seu desenvolupament es tradueixi en aplicacions efectives, accessibles i econòmicament sostenibles.

La reducció demogràfica tampoc determina necessàriament una disminució de la prosperitat individual. La producció total d’una economia depèn de la quantitat de treball disponible, però també de la productivitat, del capital, de la tecnologia i de l’organització dels processos productius. Una població inferior pot gaudir d’una renda per habitant més elevada si la capacitat productiva evoluciona favorablement. En termes estrictament matemàtics, mantenir un mateix producte interior brut amb una població menor implica un augment del PIB per habitant. Però la prosperitat real dependrà també de la distribució de la renda, de la disponibilitat de serveis, de les necessitats socials i de la capacitat de transformar els avenços productius en benestar efectiu.

Això obre una perspectiva que sovint queda eclipsada per les interpretacions alarmistes de la disminució demogràfica. La Xina del futur podria disposar d’una població considerablement inferior a l’actual i, al mateix temps, d’una capacitat tecnològica, industrial i econòmica molt superior per habitant. Una societat menys nombrosa, però altament productiva, automatitzada i capaç de proporcionar serveis avançats a la seva població, podria mantenir una influència internacional extraordinària. Aquesta possibilitat no constitueix una predicció inevitable, sinó un escenari coherent amb una transformació tecnològica sostinguda durant diverses generacions.

Hi ha encara una altra variable que mereix ser considerada, encara que no constitueixi el centre d’aquesta reflexió: la mobilitat internacional del capital humà. Durant dècades, nombrosos ciutadans xinesos i descendents de famílies d’origen xinès han desenvolupat les seves trajectòries professionals, científiques i empresarials en altres països. Si la transformació econòmica i tecnològica de la Xina genera oportunitats creixents, una part d’aquest talent podria trobar incentius per establir-s’hi o retornar-hi. Aquesta possibilitat inclou tant professionals nascuts a la Xina com membres de generacions posteriors de comunitats xineses establertes a l’estranger. La magnitud i les conseqüències d’aquests moviments dependran de factors econòmics, socials, polítics i personals, però constitueixen una via addicional d’adaptació a les necessitats futures de capital humà qualificat.

El que resulta especialment revelador de tot aquest procés és la seva dimensió temporal. Les transformacions demogràfiques que condicionaran profundament la Xina durant la segona meitat del segle XXI ja podien identificar-se molts anys abans. Les tecnologies que poden contribuir a afrontar-les necessiten, al seu torn, dècades de recerca, inversió, desenvolupament industrial i implantació social. La relació entre totes dues realitats és, per tant, una qüestió d’anticipació estratègica. Preparar les capacitats que una societat necessitarà d’aquí a cinquanta anys exigeix començar a construir-les quan encara no semblen imprescindibles.

Aquesta és una de les claus per interpretar l’orientació xinesa. La disminució de la població, l’envelliment, la reducció de les generacions joves i la transformació de les necessitats socials constitueixen processos que es desplegaran durant moltes dècades. La robotització, la intel·ligència artificial, la reorganització industrial i les tecnologies assistencials poden formar part de la resposta a aquests processos. El seu desenvolupament actual pot contribuir a determinar les condicions de prosperitat i estabilitat de les generacions que viuran durant la segona meitat del segle XXI i les primeres dècades del XXII.

La demografia ens mostra, en definitiva, una característica fonamental del temps històric: moltes de les condicions que determinaran el futur ja existeixen, encara que les seves conseqüències no siguin immediatament visibles. Les societats que saben identificar-les disposen de l’oportunitat d’actuar abans que es converteixin en problemes urgents.

I la Xina fa dècades que coneix la transformació demogràfica que té al davant. La qüestió decisiva és com està reorganitzant la seva economia per afrontar-la.

4. El sector immobiliari: la diferència entre construir i especular

Durant dècades, la construcció ha estat un dels grans motors de la transformació econòmica xinesa. El desenvolupament industrial, la urbanització accelerada i el desplaçament de centenars de milions de persones des de les zones rurals cap a les ciutats van generar una demanda extraordinària d’habitatges, infraestructures i equipaments urbans. La construcció de noves ciutats, xarxes de transport, instal·lacions industrials i grans concentracions residencials va contribuir decisivament a transformar l’estructura territorial, econòmica i social del país. Aquella activitat responia a una necessitat històrica concreta: proporcionar les condicions materials que permetessin absorbir una de les transformacions urbanes més grans que ha conegut la humanitat.

Però una activitat que resulta necessària durant una etapa de desenvolupament pot perdre progressivament la seva funció original quan les circumstàncies canvien. La urbanització no pot créixer indefinidament al mateix ritme, les necessitats residencials evolucionen i la construcció acumulada modifica les condicions de la demanda futura. Quan, a més, les projeccions demogràfiques anticipen una disminució profunda de la població durant les dècades següents, la continuïtat d’un model econòmic basat en l’expansió immobiliària permanent planteja interrogants que van molt més enllà de la rendibilitat immediata de les empreses constructores.

Aquesta distinció és fonamental: construir habitatges per satisfer necessitats reals constitueix una activitat productiva amb una funció econòmica i social definida. Construir habitatges principalment perquè el seu preu continuarà augmentant introdueix una lògica diferent, en què l’expectativa de revalorització pot acabar substituint la necessitat d’ús com a principal justificació de la inversió. Quan aquesta dinàmica es combina amb una expansió intensa del crèdit, l’activitat immobiliària pot adquirir dimensions desproporcionades respecte de les necessitats efectives de la societat.

La història econòmica recent ofereix exemples prou coneguts d’aquesta transformació. A Espanya, durant els anys anteriors a la crisi financera de 2008, la construcció residencial i el finançament immobiliari van adquirir una importància extraordinària dins del conjunt de l’economia. L’augment persistent dels preus alimentava les expectatives de noves revaloritzacions, mentre que el crèdit facilitava la continuïtat del procés. La construcció generava activitat, ocupació, ingressos fiscals i beneficis empresarials, però una part creixent d’aquell dinamisme depenia de la possibilitat de continuar expandint el mateix mecanisme. Quan les condicions financeres van canviar i les expectatives es van trencar, les conseqüències van afectar el sistema bancari, les empreses, les administracions i milions de ciutadans.

La Xina presenta característiques institucionals, financeres i econòmiques molt diferents de les espanyoles, però també va experimentar una expansió immobiliària extraordinària. Durant anys, el sector va absorbir quantitats immenses de capital i es va convertir en una peça fonamental de l’activitat econòmica, del finançament dels governs locals i de l’acumulació patrimonial de moltes famílies. L’augment dels preus, l’endeutament dels promotors i la dependència de les vendes futures van contribuir a generar desequilibris que es van fer cada vegada més evidents.

A partir de 2020, les autoritats xineses van introduir restriccions financeres importants sobre les empreses promotores, especialment mitjançant els criteris coneguts com les tres línies vermelles, destinats a limitar determinats indicadors d’endeutament. Aquestes mesures responien a la preocupació pel risc financer acumulat i a la voluntat de reduir la dependència d’un model d’expansió immobiliària sostingut pel crèdit. Les dificultats posteriors de grans promotores, la caiguda de les vendes i la contracció de la inversió van posar de manifest la magnitud dels desequilibris existents i els costos que podia comportar-ne la correcció.

La interpretació habitual d’aquesta crisi se centra en la disminució de l’activitat, la pèrdua de valor dels actius, les dificultats empresarials i les conseqüències sobre el creixement econòmic. Són problemes reals, que afecten les famílies, els creditors, les administracions i el conjunt de l’economia. Però, des d’una perspectiva estratègica de llarg termini, apareix una altra pregunta: quin sentit tindria continuar destinant una proporció extraordinària dels recursos financers i productius d’un país a ampliar indefinidament el seu parc immobiliari quan les seves necessitats demogràfiques i econòmiques estan canviant profundament?

La disminució futura de la població no implica automàticament una reducció proporcional de les necessitats d’habitatge. La dimensió de les llars, l’envelliment, els moviments migratoris interns, la concentració urbana i la distribució territorial poden modificar considerablement la demanda residencial. Algunes regions poden continuar necessitant habitatges nous mentre altres acumulen immobles infrautilitzats. Però la perspectiva d’una població decreixent obliga a abandonar la idea que l’expansió quantitativa de la construcció pugui constituir indefinidament un motor central del desenvolupament econòmic.

És aquí on la política immobiliària xinesa adquireix un possible significat estratègic més ampli. La contenció de l’endeutament, la reducció de l’expansió especulativa i la reorientació de les prioritats econòmiques poden interpretar-se com a parts d’una transformació del model de creixement. El capital, els recursos industrials i les capacitats tecnològiques que durant una etapa històrica van contribuir a construir habitatges i infraestructures poden orientar-se progressivament cap a activitats que resultin més rellevants per a les necessitats futures del país.

Aquesta reorientació coincideix amb el desenvolupament extraordinari de sectors com la fabricació de vehicles elèctrics, la indústria fotovoltaica, les bateries, la robòtica, l’automatització i altres tecnologies avançades. La Xina ha impulsat aquestes activitats mitjançant una combinació de polítiques industrials, inversió pública i privada, desenvolupament tecnològic, finançament i ampliació de la capacitat productiva. No es tracta d’afirmar que els recursos retirats del sector immobiliari hagin estat transferits directament i íntegrament a aquestes indústries, sinó d’observar un canvi en la importància relativa que adquireixen diferents activitats dins de l’orientació econòmica del país.

La diferència entre aquestes dues destinacions del capital és especialment significativa quan les examinem des de la perspectiva del segle XXI. Un habitatge constitueix un bé essencial quan respon a una necessitat residencial, però la construcció indefinida d’habitatges sense demanda suficient pot immobilitzar enormes quantitats de recursos i generar riscos financers. En canvi, el desenvolupament de capacitats industrials avançades pot proporcionar instruments productius que continuïn evolucionant, incorporant coneixement i generant noves aplicacions durant dècades. La fabricació de robots, sistemes energètics, bateries i tecnologies de control no solament produeix béns destinats al mercat actual; també contribueix a construir les capacitats que permetran desenvolupar les generacions tecnològiques posteriors.

Aquesta distinció tampoc significa que tota inversió tecnològica sigui necessàriament eficient o que els sectors industrials avançats estiguin exempts de desequilibris. La sobrecapacitat productiva, les inversions poc rendibles, la competència excessiva i les dificultats comercials poden aparèixer en qualsevol activitat. La diferència estratègica resideix en la funció que aquestes capacitats poden exercir dins d’un projecte de transformació econòmica. Una societat que preveu disposar de menys treballadors durant les pròximes generacions necessita desenvolupar instruments que incrementin la productivitat i redueixin determinades dependències. Les indústries tecnològiques avançades poden contribuir directament a aquesta finalitat.

La política econòmica, observada des d’aquesta perspectiva, deixa de ser únicament un instrument per estimular o moderar l’activitat immediata. Es converteix també en un mecanisme per orientar la distribució dels recursos entre les necessitats del present i les capacitats que seran necessàries en el futur. Aquesta funció exigeix prendre decisions que poden resultar impopulars, assumir costos de transició i acceptar que determinats sectors perdin importància relativa mentre altres necessiten anys d’inversió abans d’assolir la seva plena maduresa.

El cas immobiliari xinès il·lustra les dificultats d’aquesta transformació. La contracció del sector afecta el patrimoni de les famílies, la confiança dels consumidors, la solvència de les empreses i els ingressos de les administracions locals. Aquestes conseqüències condicionen el creixement actual i poden dificultar el mateix procés de reorientació econòmica. Una estratègia de llarg termini no elimina els problemes del present ni garanteix que els instruments escollits siguin els més adequats. La seva característica distintiva és que les decisions poden respondre a una jerarquia de prioritats que incorpora les necessitats futures, encara que això impliqui gestionar tensions immediates.

En aquest sentit, la qüestió central no consisteix a determinar si la crisi immobiliària xinesa és un problema econòmic. Evidentment que ho és. La qüestió és comprendre si, simultàniament, la transformació del sector forma part d’un procés més ampli de reorganització de les bases productives del país. La disminució demogràfica, l’envelliment, la necessitat d’incrementar la productivitat i la voluntat de reforçar l’autonomia tecnològica proporcionen elements suficients per considerar aquesta interpretació.

El contrast amb les economies occidentals apareix quan examinem la dificultat de modificar estructures econòmiques que generen beneficis immediats, ocupació, ingressos fiscals i valoracions financeres, encara que la seva continuïtat pugui incrementar les vulnerabilitats futures. La pressió dels mercats, els interessos sectorials i els horitzons polítics curts poden dificultar les transformacions que necessiten períodes prolongats de transició. Aquesta dificultat no és exclusiva d’Occident, però resulta especialment visible en sistemes en què una part important de les decisions econòmiques es valora segons els seus efectes immediats.

La capacitat de reconèixer que una activitat ha completat una part essencial de la seva funció històrica i que els recursos han de començar a orientar-se cap a noves necessitats constitueix una expressió important de l’anticipació estratègica. Construir habitatges va ser indispensable per transformar la Xina rural en una societat profundament urbanitzada. Desenvolupar capacitats industrials, tecnològiques i energètiques avançades pot resultar igualment indispensable per preparar una societat que haurà de mantenir la seva prosperitat amb una població progressivament menor i més envellida.

La qüestió, en definitiva, és comprendre que les necessitats d’una societat canvien amb el temps i que la continuïtat del seu desenvolupament exigeix transformar els instruments econòmics que utilitza. Allò que va contribuir decisivament a construir la Xina del segle XX pot no ser suficient per sostenir la Xina del segle XXI, i encara menys la del segle XXII.

La construcció del futur comença també quan una societat decideix deixar de construir allò que ja no necessitarà en la mateixa mesura.

5. De la força del treball a la força de la tecnologia

Durant una part considerable de la seva transformació econòmica, la Xina va disposar d’un avantatge extraordinari: una població immensa en edat de treballar, progressivament incorporada a una estructura industrial cada vegada més extensa i sofisticada. La disponibilitat de treball humà, combinada amb inversions massives en infraestructures, capital productiu, educació i organització industrial, va permetre desenvolupar una capacitat manufacturera sense precedents. El país es va convertir en un dels principals centres de producció del planeta, inicialment en activitats intensives en mà d’obra i, progressivament, en sectors de complexitat tecnològica creixent.

Aquell model va respondre a les condicions d’una etapa històrica concreta. Centenars de milions de persones es van incorporar a l’activitat industrial i urbana, mentre les empreses xineses acumulaven experiència productiva, coneixement tecnològic i capacitat organitzativa. La competitivitat es fonamentava en una combinació de costos laborals, escala de producció, infraestructures, integració logística i disponibilitat de proveïdors. Amb el pas del temps, però, l’avantatge competitiu xinès va deixar de dependre principalment del cost del treball. La sofisticació de les cadenes industrials, l’acumulació de coneixement, la qualitat de les infraestructures i la capacitat de fabricar productes cada vegada més complexos van adquirir una importància creixent.

La transformació demogràfica que hem examinat introdueix una nova exigència. Una societat que preveu una disminució profunda de la seva població en edat potencialment activa necessita desenvolupar una estructura productiva capaç de mantenir i ampliar la seva capacitat econòmica amb una disponibilitat progressivament menor de treball humà. Aquesta necessitat no apareix sobtadament quan disminueix el nombre de treballadors. Es pot anticipar dècades abans, perquè les generacions que constituiran la població adulta del futur ja formen part de l’estructura demogràfica actual. La qüestió estratègica consisteix a començar a transformar els instruments productius abans que la reducció del treball disponible es converteixi en una limitació decisiva.

La tecnologia proporciona una resposta potencial a aquesta transformació. La mecanització va permetre multiplicar la força física humana; l’automatització industrial va facilitar la realització de processos repetitius amb una intervenció directa cada vegada menor; la digitalització va transformar la gestió de la informació i la coordinació de les activitats productives. La robòtica avançada i la intel·ligència artificial amplien ara aquestes possibilitats, incorporant capacitats de percepció, adaptació, reconeixement de patrons, optimització i execució de tasques que anteriorment exigien una participació humana més intensa. La transformació no consisteix simplement a substituir treballadors per màquines, sinó a reorganitzar els processos productius al voltant de capacitats tecnològiques que modifiquen profundament la relació entre treball, capital i producció.

La Xina està desenvolupant aquestes capacitats a una escala extraordinària. La robotització industrial, la fabricació avançada, els sistemes automatitzats de producció, la intel·ligència artificial aplicada a la indústria i el desenvolupament de components tecnològics constitueixen àmbits prioritaris de la seva transformació econòmica. La importància d’aquest procés no es limita al nombre de robots instal·lats o al volum de producció de determinades indústries. El que resulta estratègicament significatiu és la construcció d’un sistema industrial capaç de dissenyar, fabricar, desplegar i perfeccionar els instruments que permetran automatitzar activitats productives durant les pròximes dècades.

Aquesta distinció és fonamental. Una economia que compra tecnologia avançada pot incrementar la seva productivitat, però continua depenent, en una mesura determinada, de la capacitat d’altres països per desenvolupar-la, fabricar-la i subministrar-la. Una economia que domina progressivament el disseny i la producció dels seus propis instruments tecnològics adquireix una capacitat addicional: pot orientar-ne l’evolució segons les seves necessitats, integrar-los dins de les seves estructures industrials i reduir dependències que podrien comprometre el seu desenvolupament futur. La tecnologia deixa de ser únicament un factor de productivitat i es converteix també en un instrument d’autonomia estratègica.

La fabricació de robots industrials il·lustra especialment bé aquesta transformació. Un robot no constitueix simplement una màquina que substitueix determinats moviments humans. Forma part d’un sistema que incorpora sensors, motors, sistemes de control, programari, components electrònics, capacitats de comunicació i, progressivament, instruments d’intel·ligència artificial. Desenvolupar una indústria robòtica pròpia implica construir competències en nombrosos àmbits tecnològics interrelacionats. Aquestes competències poden aplicar-se posteriorment a altres sectors, generant una acumulació de coneixement i capacitat productiva que transcendeix la fabricació dels mateixos robots.

La intel·ligència artificial introdueix una dimensió addicional. Durant les primeres etapes de la digitalització, les màquines executaven principalment instruccions definides prèviament. Els sistemes actuals d’intel·ligència artificial poden analitzar grans quantitats d’informació, identificar regularitats, assistir en la presa de decisions i adaptar determinats processos a condicions variables. Integrats en estructures industrials, aquests sistemes poden contribuir a millorar la planificació de la producció, el control de qualitat, el manteniment predictiu, la logística i l’eficiència energètica. La seva importància no resideix únicament en les capacitats dels models més avançats, sinó en la possibilitat d’estendre aquestes capacitats al conjunt de l’economia.

Aquí apareix una diferència estratègica que mereix una reflexió particular. Desenvolupar la intel·ligència artificial més poderosa constitueix un objectiu tecnològic de gran importància, però transformar-la en una capacitat àmpliament distribuïda dins de la indústria, els serveis i les institucions pot generar conseqüències econòmiques i socials igualment profundes. La competició tecnològica internacional no es decidirà necessàriament només per qui desenvolupi primer els sistemes més avançats, sinó també per qui aconsegueixi integrar-los de manera més extensa, eficient i persistent dins de les activitats quotidianes de la seva societat.

La Xina disposa d’una estructura industrial especialment favorable a aquesta integració. La concentració de proveïdors, fabricants, empreses tecnològiques, centres de recerca i infraestructures logístiques facilita la connexió entre el desenvolupament d’una tecnologia i la seva aplicació productiva. Aquesta proximitat pot accelerar els processos d’experimentació, adaptació i industrialització, permetent que una innovació passi de l’entorn de recerca a la fabricació i al mercat amb una rapidesa considerable. La dimensió del mercat interior i la capacitat d’inversió contribueixen també a ampliar l’escala d’aquestes transformacions.

Però la importància de la robotització i de la intel·ligència artificial adquireix una profunditat encara més gran quan recuperem l’evolució demogràfica que hem analitzat. La Xina no solament haurà de produir amb una població potencialment activa inferior, sinó que també haurà d’atendre una població sènior proporcionalment molt més nombrosa. Aquesta doble transformació genera necessitats que afecten simultàniament l’economia productiva i els serveis assistencials. Una part creixent de les activitats econòmiques podria haver de dedicar-se a la salut, la rehabilitació, la mobilitat, l’assistència personal i les cures de llarga durada, precisament quan la disponibilitat relativa de treballadors disminuirà.

La tecnologia pot contribuir a afrontar totes dues necessitats. Els robots industrials, els sistemes automatitzats i la intel·ligència artificial aplicada a la producció poden incrementar la quantitat de béns i serveis generats amb una intervenció humana directa inferior. Paral·lelament, els sistemes intel·ligents d’assistència, els dispositius robotitzats de mobilitat, les tecnologies de rehabilitació, els instruments de monitoratge sanitari i els futurs robots humanoides especialitzats poden ampliar la capacitat d’atenció a les persones grans. La seva implantació efectiva dependrà del desenvolupament tecnològic, dels costos, de la seguretat i de l’acceptació social, però les possibilitats que obren són extraordinàriament significatives.

Aquesta segona funció de la tecnologia mereix una atenció especial perquè sovint queda eclipsada per les aplicacions industrials. Una societat envellida necessita persones que cuidin altres persones, però moltes de les activitats associades a les cures incorporen tasques físiques, repetitives, de vigilància o de suport que poden beneficiar-se de l’assistència tecnològica. Ajudar una persona amb mobilitat reduïda a desplaçar-se, facilitar la rehabilitació, detectar situacions de risc, gestionar determinades rutines quotidianes o proporcionar assistència en activitats domèstiques són exemples d’àmbits en què la robòtica i la intel·ligència artificial poden contribuir a ampliar l’autonomia personal i reduir una part de la càrrega de treball dels cuidadors.

Les conseqüències econòmiques d’aquesta transformació podrien ser profundes. Si determinades necessitats assistencials poden satisfer-se amb una intervenció humana proporcionalment menor, una part dels recursos laborals disponibles podrà dedicar-se a altres activitats productives i socials. Al mateix temps, els professionals de les cures disposaran d’instruments que els permetran concentrar una proporció més elevada del seu temps en les funcions que requereixen judici, sensibilitat, relació humana i atenció personalitzada. La tecnologia no elimina la dimensió humana de les cures; pot contribuir a reforçar-la alliberant temps i capacitat per a les activitats en què aquesta dimensió resulta insubstituïble.

Per tant, la transformació tecnològica pot actuar simultàniament sobre dues variables fonamentals de l’economia futura: la capacitat de produir i la quantitat de treball humà necessària per sostenir determinats serveis. Aquesta doble funció resulta especialment rellevant en una societat en què la població adulta disminuirà mentre augmentarà el pes relatiu de les generacions sèniors. La tecnologia es converteix així en un instrument potencial per reorganitzar l’equilibri entre producció, serveis, dependència demogràfica i qualitat de vida.

La perspectiva de llarg termini també modifica la manera d’avaluar les inversions tecnològiques. El desenvolupament d’una nova indústria pot exigir anys de recerca, experimentació, inversions inicials elevades i períodes prolongats abans d’assolir una rendibilitat satisfactòria. Les capacitats acumulades durant aquest procés poden resultar decisives per a aplicacions que encara no existeixen o que avui només es troben en etapes preliminars de desenvolupament. Una societat que disposa d’un horitzó estratègic de diverses dècades pot valorar aquestes inversions segons la seva contribució a les capacitats futures, més enllà dels resultats financers immediats.

Aquesta orientació no elimina els riscos associats al desenvolupament tecnològic. La inversió excessiva, la duplicació de capacitats, la dependència de components crítics, les dificultats d’integració i la possibilitat d’escollir tecnologies que posteriorment resultin inadequades formen part de qualsevol procés de transformació industrial. La capacitat de planificació no garanteix l’encert de totes les decisions. Però permet articular esforços sostinguts, acumular competències i mantenir una orientació general que transcendeix els cicles econòmics conjunturals.

Hi ha, a més, una conseqüència que sovint passa desapercebuda. La tecnologia no solament permet produir més amb menys persones; també pot modificar la naturalesa del treball humà. L’automatització de determinades activitats pot incrementar la demanda de competències relacionades amb el disseny, la supervisió, el manteniment, la integració de sistemes i el desenvolupament de noves aplicacions. Aquesta transformació exigeix adaptar l’educació, la formació professional i les institucions laborals. La capacitat tecnològica d’una societat depèn, en última instància, tant de les màquines que fabrica com de les persones capaces de desenvolupar-les, utilitzar-les i transformar-les.

La Xina afronta, per tant, una transformació que va molt més enllà de la substitució progressiva de treball humà per sistemes automatitzats. Està desenvolupant les bases d’una estructura productiva en què el coneixement, la tecnologia, la integració industrial i la capacitat d’adaptació poden adquirir una importància creixent respecte de la dimensió absoluta de la població activa. Aquesta orientació resulta coherent amb les necessitats d’una societat que haurà de mantenir la seva prosperitat durant dècades de transformació demogràfica.

La qüestió decisiva no serà simplement quants robots tindrà la Xina ni quina posició ocuparan els seus sistemes d’intel·ligència artificial en les classificacions internacionals. Serà fins a quin punt aquestes capacitats tecnològiques s’hauran integrat en el conjunt de l’economia i hauran contribuït a transformar les condicions materials de vida de la població. La potència tecnològica es manifesta plenament quan el coneixement es converteix en capacitat productiva, autonomia estratègica i benestar social.

Durant una etapa de la seva història recent, la Xina va construir la seva fortalesa econòmica mobilitzant una quantitat extraordinària de treball humà. Durant les pròximes dècades, una part creixent de la seva fortalesa podrà dependre de la capacitat de multiplicar el valor d’aquest treball mitjançant la tecnologia.

La transformació és profunda: de disposar de molts treballadors per produir, a disposar de la tecnologia necessària per continuar produint quan els treballadors siguin menys nombrosos. I, simultàniament, de necessitar cada vegada més persones per atendre una societat envellida, a desenvolupar instruments que permetin proporcionar una atenció millor amb una utilització més eficient dels recursos humans disponibles.

Aquesta és una de les grans transicions que poden definir la Xina del segle XXI i preparar les condicions de la seva continuïtat durant el segle XXII.

6. La Xina exporta capacitat industrial

Durant dècades, una part important de les interpretacions occidentals sobre l’expansió comercial xinesa s’ha construït al voltant d’una explicació aparentment senzilla: la Xina exportava perquè produïa barat. La disponibilitat d’una força laboral immensa, els salaris relativament baixos, els avantatges de costos i la integració progressiva en el comerç internacional van contribuir efectivament a la seva competitivitat durant les primeres etapes de desenvolupament industrial. Però aquesta explicació, que podia resultar parcialment satisfactòria fa quaranta anys, és clarament insuficient per comprendre la capacitat exportadora de la Xina contemporània.

La Xina actual exporta perquè ha construït una estructura industrial d’una amplitud, profunditat i integració extraordinàries. La seva fortalesa no resideix únicament en la capacitat de fabricar grans quantitats de productes, sinó en la concentració de competències, infraestructures, proveïdors, tecnologies i processos que permeten transformar coneixement i recursos materials en béns industrials competitius. Aquesta estructura és el resultat d’una acumulació sostinguda durant dècades i constitueix un dels principals actius estratègics del país.

Per comprendre’n la importància, cal distingir entre disposar d’una fàbrica i disposar d’un sistema industrial. Una fàbrica pot fabricar un producte determinat, però depèn d’una xarxa de subministraments, components, equips, serveis especialitzats, infraestructures i coneixements que fan possible la seva activitat. Quan una part considerable d’aquesta xarxa es troba integrada dins d’un mateix entorn econòmic, les empreses poden reduir costos de coordinació, accelerar el desenvolupament de productes, adaptar processos i incrementar la seva capacitat de resposta davant les necessitats del mercat. La competitivitat deixa de dependre exclusivament de les característiques individuals de cada empresa i passa a reflectir les capacitats acumulades del conjunt del sistema productiu.

La industrialització xinesa ha desenvolupat precisament aquesta mena d’integració. En nombrosos sectors, la proximitat entre fabricants de components, proveïdors de materials, empreses d’enginyeria, centres de desenvolupament, instal·lacions de producció i xarxes logístiques permet una coordinació difícil de reproduir en economies amb estructures industrials més fragmentades. Aquesta concentració facilita la fabricació a gran escala, però també contribueix a reduir els temps necessaris per introduir modificacions, experimentar amb nous processos i industrialitzar tecnologies emergents.

L’escala constitueix una altra dimensió essencial. Produir grans quantitats permet distribuir determinats costos fixos entre un volum superior d’unitats, justificar inversions en automatització, especialitzar processos i acumular experiència productiva. Però l’escala industrial no és simplement una qüestió de dimensions. Quan es combina amb aprenentatge tecnològic, integració de proveïdors i capacitat d’innovació, pot generar avantatges que es reforcen progressivament. Les empreses aprenen fabricant, els proveïdors milloren els seus components, els processos es perfeccionen i les capacitats acumulades faciliten el desenvolupament de productes posteriors.

Aquesta acumulació d’experiència constitueix una forma de coneixement que difícilment es pot adquirir únicament mitjançant la compra de patents o la construcció d’instal·lacions noves. La capacitat industrial incorpora coneixement formal, però també experiència organitzativa, competències professionals, procediments, relacions entre empreses i habilitats adquirides durant anys de producció. Una societat que perd determinades capacitats industrials pot conservar els coneixements científics necessaris per recuperar-les, però reconstruir l’entramat productiu que permet aplicar-los pot exigir molt de temps i recursos.

Aquí apareix una qüestió especialment important per comprendre la transformació de les economies occidentals durant les últimes dècades. La deslocalització industrial va permetre a moltes empreses reduir costos, incrementar marges i concentrar determinades activitats en territoris amb condicions de producció més favorables. Però, quan aquest procés es prolonga i afecta sectors sencers, també pot comportar la pèrdua progressiva de competències productives, xarxes de proveïdors i capacitats d’industrialització. Una economia pot continuar disposant de centres de recerca extraordinaris, empreses tecnològiques capdavanteres i una elevada capacitat financera, mentre veu reduïda la seva autonomia per fabricar determinats productes o components essencials.

La diferència entre inventar una tecnologia i ser capaç d’industrialitzar-la esdevé, així, fonamental. La recerca científica pot generar descobriments extraordinaris, però convertir-los en productes fiables, fabricables a gran escala i econòmicament accessibles exigeix un conjunt addicional de capacitats. Cal desenvolupar processos industrials, garantir subministraments, adaptar materials, construir equips, formar professionals i perfeccionar contínuament la producció. La innovació no conclou quan apareix una invenció; continua durant tot el procés que permet transformar-la en una realitat econòmica i social àmpliament utilitzada.

La Xina ha desenvolupat una capacitat especialment significativa en aquesta segona dimensió. La seva força industrial facilita la transformació de tecnologies en productes disponibles a gran escala, sovint amb una rapidesa i uns costos que resulten difícils d’igualar. Aquesta capacitat es manifesta en sectors molt diversos, des dels equipaments electrònics fins a la maquinària industrial, les infraestructures energètiques, les bateries, els vehicles elèctrics i nombrosos components essencials per a les tecnologies contemporànies.

El cas de la indústria fotovoltaica resulta especialment il·lustratiu. L’aprofitament de l’energia solar mitjançant cèl·lules fotovoltaiques és el resultat d’una llarga evolució científica i tecnològica internacional. Però la reducció extraordinària dels costos dels panells solars durant les últimes dècades està profundament relacionada amb l’expansió de la capacitat manufacturera, la millora dels processos productius i l’escala industrial assolida, especialment a la Xina. La capacitat de fabricar massivament una tecnologia contribueix a transformar-ne les possibilitats d’utilització i pot modificar les condicions econòmiques de sectors sencers.

Una dinàmica semblant es manifesta en les bateries i els vehicles elèctrics. La competitivitat no depèn únicament del disseny del vehicle o de les característiques d’una bateria, sinó de la integració entre materials, components, processos de fabricació, sistemes electrònics, programari, capacitat de producció i xarxes de distribució. Quan aquestes competències es desenvolupen de manera interrelacionada, la capacitat d’innovació i la competitivitat industrial poden reforçar-se mútuament. La Xina ha construït un ecosistema especialment extens en aquests sectors, fet que contribueix a explicar la seva presència creixent en els mercats internacionals.

Aquesta fortalesa industrial també modifica la naturalesa de les relacions comercials. Un país que exporta productes de consum participa en el comerç internacional; un país que subministra maquinària, equips energètics, components electrònics, sistemes industrials i tecnologies essencials contribueix, a més, a determinar les condicions productives d’altres economies. La seva influència es manifesta en les decisions d’inversió, les cadenes de subministrament, els costos de producció i les possibilitats de desenvolupament tecnològic dels seus clients.

La Xina exporta, per tant, molt més que mercaderies. A través dels seus productes industrials, projecta una part de la capacitat productiva que ha acumulat durant dècades. Quan una empresa d’un altre país adquireix maquinària xinesa, instal·la equipaments energètics fabricats a la Xina o incorpora components xinesos als seus processos productius, està utilitzant indirectament una part d’aquesta estructura industrial. Les capacitats desenvolupades dins de l’economia xinesa es converteixen així en instruments que contribueixen al funcionament d’altres economies.

Aquesta projecció genera interdependències. Els països importadors poden beneficiar-se de productes més accessibles, tecnologies disponibles i equipaments que faciliten la seva pròpia activitat econòmica. Al mateix temps, poden desenvolupar dependències respecte de proveïdors, components o tecnologies concentrats en determinats territoris. Per a la Xina, aquestes relacions proporcionen mercats, ingressos, oportunitats d’expansió i capacitat d’influència. La interdependència comercial pot generar beneficis compartits, però també asimetries que adquireixen importància estratègica quan apareixen tensions polítiques o econòmiques.

La capacitat industrial acumulada constitueix, en aquest sentit, una forma de poder que no necessita expressar-se necessàriament mitjançant instruments militars. La disponibilitat de productes, tecnologies i subministraments essencials pot condicionar les decisions d’altres països, especialment quan les alternatives són limitades o exigeixen anys d’inversió per desenvolupar-se. Aquest poder econòmic no garanteix el control sobre les decisions alienes, però amplia la capacitat d’influència i pot contribuir a reforçar la posició internacional d’un país.

La resposta occidental a aquesta transformació s’ha manifestat progressivament en forma de polítiques de reindustrialització, incentius a la producció nacional, restriccions comercials i esforços per diversificar les cadenes de subministrament. Aquestes iniciatives reflecteixen el reconeixement que determinades capacitats industrials tenen una importància estratègica que supera els criteris convencionals de rendibilitat empresarial immediata. Recuperar-les, però, exigeix reconstruir competències, infraestructures i xarxes productives que poden haver necessitat dècades per desenvolupar-se en altres territoris.

Aquí reapareix la dimensió temporal que vertebra la nostra reflexió. La capacitat industrial és un actiu acumulatiu. Es construeix mitjançant inversions, aprenentatge, experiència, desenvolupament tecnològic i continuïtat productiva. Pot deteriorar-se quan aquestes activitats desapareixen o es traslladen, i la seva reconstrucció pot requerir períodes molt superiors als horitzons habituals de les decisions polítiques i empresarials. Per això, la distribució internacional de la capacitat industrial no constitueix únicament una qüestió econòmica del present; condiciona les possibilitats de desenvolupament i autonomia de les societats durant les dècades següents.

La Xina també afronta limitacions i vulnerabilitats dins d’aquest sistema. La seva estructura industrial depèn de mercats internacionals, recursos importats, determinades tecnologies estrangeres i condicions comercials que poden modificar-se. L’expansió de la capacitat productiva pot generar excedents, tensions de preus i dificultats de rendibilitat. Les restriccions comercials i tecnològiques poden limitar l’accés a components essencials o dificultar l’expansió en determinats mercats. La fortalesa industrial no elimina aquestes dependències, però proporciona una base material des de la qual el país pot intentar reduir-les i adaptar-se a les transformacions de l’entorn internacional.

La importància estratègica d’aquesta capacitat productiva es manifesta especialment quan la relacionem amb els desafiaments demogràfics i tecnològics examinats anteriorment. Una societat que haurà de mantenir la seva prosperitat amb menys població potencialment activa necessita disposar d’instruments que multipliquin la productivitat i permetin sostenir una economia tecnològicament avançada. Una indústria capaç de fabricar robots, sistemes automatitzats, equipaments energètics i components tecnològics proporciona una part fonamental d’aquests instruments.

Però també ofereix una capacitat addicional: permet participar en la transformació productiva d’altres societats. A mesura que la robotització, la digitalització i la transició energètica s’estenguin internacionalment, la demanda d’equipaments, components i sistemes industrials avançats pot continuar creixent. Els països que disposin de les capacitats necessàries per fabricar-los ocuparan una posició especialment rellevant dins de les cadenes econòmiques futures.

Aquesta és una de les diferències més profundes entre competir per vendre productes i construir una capacitat industrial destinada a perdurar. La venda d’un producte genera un resultat econòmic immediat. El desenvolupament d’una estructura productiva complexa crea possibilitats de fabricació, innovació i adaptació que poden mantenir-se i evolucionar durant generacions. La seva importància estratègica resideix en aquesta capacitat de continuar produint, transformant-se i responent a necessitats que encara no existeixen plenament.

La Xina ha convertit una part extraordinària de la seva acumulació industrial en capacitat exportadora. Però el seu actiu més important no és necessàriament el volum de mercaderies que ven cada any, sinó el sistema productiu que li permet fabricar-les i que pot continuar transformant-se durant les pròximes dècades.

La Xina exporta productes perquè ha construït capacitat industrial. I aquesta capacitat industrial és, en si mateixa, una forma de poder que es projecta cap al futur.

7. Assegurar els recursos del futur

Una potència industrial necessita molt més que fàbriques, tecnologia i capacitat organitzativa per mantenir la seva activitat durant generacions. Necessita disposar de les matèries primeres, l’energia, els aliments, les infraestructures i els sistemes logístics que permeten sostenir el conjunt de la seva economia. La disponibilitat d’aquests recursos constitueix una condició essencial de la continuïtat productiva i, en conseqüència, de l’autonomia estratègica d’un país. Una societat pot desenvolupar tecnologies extraordinàries i acumular capacitats industrials immenses, però continuar exposada a vulnerabilitats profundes si depèn de subministraments que altres actors poden interrompre o condicionar.

La Xina coneix perfectament aquesta realitat. La seva transformació en una de les principals potències manufactureres del planeta ha multiplicat les necessitats energètiques, minerals i logístiques, mentre que la dimensió de la seva població exigeix garantir un sistema alimentari capaç de proporcionar subministraments estables. La seguretat d’aquests recursos constitueix, per tant, una qüestió que transcendeix el funcionament ordinari dels mercats. Afecta la capacitat de mantenir l’activitat econòmica, afrontar crisis, preservar l’estabilitat social i evitar que determinades dependències externes es converteixin en instruments de pressió política.

Una de les característiques més significatives de l’orientació xinesa és la combinació de diferents instruments per reduir aquestes vulnerabilitats. La producció nacional, les reserves estratègiques, la diversificació de proveïdors, les inversions internacionals, el desenvolupament d’infraestructures i la recerca tecnològica constitueixen components complementaris d’una mateixa necessitat: assegurar que el país disposi dels recursos indispensables per continuar funcionant en circumstàncies que poden ser molt diferents de les actuals. Aquesta combinació permet afrontar simultàniament riscos immediats i transformacions estructurals que es desplegaran durant dècades.

L’energia constitueix probablement l’exemple més evident. Una economia industrial de les dimensions de la xinesa necessita quantitats extraordinàries d’electricitat, combustibles i altres formes d’energia per alimentar les fàbriques, el transport, les infraestructures, les comunicacions i els serveis. La dependència de determinats recursos importats introdueix vulnerabilitats relacionades amb els preus internacionals, les rutes marítimes, els conflictes geopolítics i les decisions dels països productors. La seguretat energètica exigeix, per tant, actuar sobre diferents dimensions: garantir subministraments, diversificar fonts, desenvolupar capacitat de producció pròpia i transformar progressivament les tecnologies que permeten obtenir i utilitzar l’energia.

La política xinesa combina una utilització encara molt important del carbó amb el desenvolupament de l’energia nuclear, la hidroelectricitat, l’energia eòlica, la fotovoltaica i les infraestructures necessàries per integrar-les dins del sistema elèctric. Aquesta combinació reflecteix les exigències d’una economia que necessita mantenir el subministrament actual mentre transforma progressivament la seva estructura energètica. La disponibilitat de recursos propis, la construcció de capacitat de generació i el desenvolupament de tecnologies industrials associades constitueixen instruments per reduir determinades dependències i ampliar les opcions futures.

Les reserves de petroli proporcionen un altre exemple especialment revelador. Durant anys, la Xina ha desenvolupat infraestructures d’emmagatzematge i acumulat reserves destinades a reforçar la seguretat del subministrament. Aquestes existències poden contribuir a amortir interrupcions temporals, tensions comercials i alteracions dels mercats internacionals. La seva importància no resideix únicament en el volum acumulat, sinó en la capacitat d’evitar que una pertorbació immediata obligui el país a adoptar decisions precipitades o comprometi el funcionament de sectors essencials de l’economia.

Aquesta capacitat d’absorbir pertorbacions constitueix una dimensió important de l’autonomia estratègica. Una societat que disposa de reserves, proveïdors alternatius i capacitat de producció pròpia pot afrontar determinades crisis amb un marge de decisió superior al d’una societat que depèn del subministrament immediat. Les reserves estratègiques representen, en aquest sentit, una forma d’anticipació material: recursos acumulats en el present per preservar la capacitat d’actuació davant situacions futures incertes.

Però la seguretat energètica xinesa no es limita a garantir els combustibles que necessita actualment. També incorpora el desenvolupament de tecnologies capaces de transformar les condicions futures de producció, emmagatzematge, distribució i utilització de l’energia. La fabricació de panells fotovoltaics, bateries, equips elèctrics, sistemes de control i altres components energètics constitueix simultàniament una activitat industrial, una font de competitivitat internacional i un instrument potencial d’autonomia. El país no solament incrementa la disponibilitat d’energia; també desenvolupa la capacitat de fabricar una part considerable dels instruments que permetran obtenir-la i gestionar-la.

Aquesta perspectiva adquireix una dimensió encara més extensa quan considerem el desenvolupament aeroespacial. La Xina està construint capacitats pròpies de llançament, exploració, navegació per satèl·lit, operació orbital i recerca espacial. Aquestes tecnologies tenen aplicacions científiques, comercials, industrials i militars, però també obren possibilitats relacionades amb la producció i transmissió d’energia. Entre les línies de recerca que mereixen una atenció especial es troba la generació solar espacial, coneguda internacionalment com a Space-Based Solar Power (SBSP), que estudia la possibilitat de captar energia solar mitjançant instal·lacions situades a l’espai i transmetre-la posteriorment a la Terra.

La transmissió d’energia sense fils, o Wireless Energy Transfer (WET), constitueix una de les tecnologies que podrien fer possible aquest tipus de sistemes. Mitjançant determinades tècniques de transmissió electromagnètica, es planteja la possibilitat de transportar energia des d’instal·lacions orbitals fins a receptors terrestres. Encara existeixen dificultats tecnològiques, econòmiques i operatives considerables, i aquestes aplicacions no constitueixen actualment una alternativa comercial consolidada als sistemes energètics terrestres. Però la seva investigació resulta significativa perquè apunta cap a una possibilitat que, si arriba a desenvolupar-se satisfactòriament, podria modificar profundament les condicions de disponibilitat energètica durant els pròxims segles.

La importància estratègica d’aquestes investigacions resideix precisament en el seu horitzó temporal. Una tecnologia que encara necessita dècades de desenvolupament pot semblar secundària quan s’avalua segons els resultats econòmics immediats. Però si la seva maduració futura pot transformar un sector essencial com l’energia, començar a desenvolupar-la amb molta anticipació pot proporcionar capacitats científiques, industrials i institucionals difícils d’improvisar posteriorment. La recerca aeroespacial, examinada des d’aquesta perspectiva, constitueix també una inversió en opcions futures que encara no es poden valorar plenament.

L’energia és només una part de la qüestió. La transformació tecnològica mundial està incrementant la importància de nombrosos minerals i materials essencials per fabricar bateries, motors elèctrics, equips electrònics, semiconductors, sistemes energètics i altres productes avançats. El liti, el coure, el níquel, el cobalt, el grafit i diversos elements de terres rares constitueixen exemples de recursos que intervenen en diferents etapes d’aquestes cadenes productives. La seva disponibilitat, les capacitats de processament i la concentració geogràfica de determinades activitats poden generar dependències de gran importància estratègica.

La Xina ha desenvolupat una presència especialment rellevant en diverses activitats de processament de minerals, fabricació de components i integració de cadenes industrials relacionades amb aquestes tecnologies. Aquesta capacitat no significa que disposi dins del seu territori de tots els recursos que necessita. Precisament per això, la seva política combina producció nacional, importacions, inversions internacionals i desenvolupament de capacitats de refinament i transformació. El control de determinades etapes industrials pot resultar tan important com la disponibilitat física dels recursos, perquè els minerals només adquireixen utilitat tecnològica quan poden transformar-se en materials i components adequats per a la fabricació.

Aquesta distinció permet comprendre per què la seguretat dels subministraments no es resol únicament acumulant matèries primeres. Una economia necessita també disposar de la capacitat industrial, tecnològica i logística que permet transformar-les i incorporar-les als processos productius. El mineral extret, el material refinat, el component fabricat i el producte final formen part d’una cadena en què cadascuna de les etapes pot generar dependències. La fortalesa estratègica depèn de la capacitat d’identificar aquestes vulnerabilitats i desenvolupar instruments per reduir-les.

La seguretat alimentària introdueix una altra dimensió fonamental. Alimentar una població de dimensions extraordinàries exigeix combinar producció agrícola, disponibilitat de terres, recursos hídrics, tecnologia, emmagatzematge, transport i relacions comercials internacionals. Les alteracions climàtiques, les crisis geopolítiques, les epidèmies animals i les interrupcions logístiques poden afectar la disponibilitat i els preus dels aliments. Per això, la producció nacional de cereals essencials, les reserves alimentàries, la diversificació dels proveïdors i el desenvolupament tecnològic agrícola constitueixen elements importants de l’estabilitat econòmica i social.

Aquesta preocupació adquireix un significat especial quan la relacionem amb la continuïtat històrica. Les crisis alimentàries han tingut conseqüències polítiques i socials profundes al llarg de la història de nombroses civilitzacions, inclosa la xinesa. Garantir el subministrament d’aliments constitueix, per tant, una necessitat material immediata i, al mateix temps, una condició fonamental per preservar l’estabilitat d’una societat durant períodes prolongats. La seguretat alimentària no és únicament una qüestió agrícola; forma part de l’arquitectura general de la seguretat nacional.

Les infraestructures de transport i logística completen aquesta estructura. Ports, ferrocarrils, carreteres, oleoductes, gasoductes, xarxes elèctriques i sistemes de comunicació permeten connectar recursos, centres productius i mercats. La seva disponibilitat i diversificació contribueixen a reduir els riscos associats a la dependència de rutes úniques o punts de pas vulnerables. Les inversions xineses en infraestructures dins i fora del país poden interpretar-se també des d’aquesta perspectiva: ampliar les opcions de transport, reforçar les connexions comercials i incrementar la capacitat de mantenir els fluxos econòmics en circumstàncies variables.

La projecció internacional xinesa adquireix així un significat que va més enllà de la simple expansió comercial. Les inversions en mines, infraestructures, energia, transports i activitats industrials poden contribuir a garantir l’accés a recursos i mercats durant períodes prolongats. Aquestes relacions generen oportunitats econòmiques per als països participants, però també poden crear dependències financeres, tecnològiques o comercials i ampliar la capacitat d’influència xinesa. La seva importància estratègica resideix en la possibilitat de construir vincles duradors que contribueixin a assegurar les necessitats futures del país.

Una de les expressions més significatives d’aquesta orientació és la Belt and Road Initiative (BRI), coneguda també com la Nova Ruta de la Seda, impulsada per la Xina a partir de 2013. Aquesta iniciativa articula inversions, acords de cooperació i projectes d’infraestructures destinats a reforçar les connexions terrestres, marítimes, energètiques i comercials entre la Xina i nombroses regions del món. Més enllà dels beneficis econòmics immediats, la construcció de corredors ferroviaris, ports, xarxes energètiques i connexions logístiques pot contribuir a diversificar les rutes de subministrament, facilitar l’accés a recursos estratègics i consolidar relacions duradores amb països productors i de trànsit. La seva importància resideix també en aquesta dimensió temporal: les infraestructures construïdes avui poden condicionar els fluxos comercials, les dependències econòmiques i les possibilitats de desenvolupament durant diverses generacions. La BRI constitueix, així, un exemple especialment revelador de com la projecció econòmica internacional pot convertir-se en un instrument de continuïtat estratègica.

La diferència entre disposar d’un recurs i disposar d’accés estable a aquest recurs resulta especialment important. Una potència industrial no necessita necessàriament posseir territorialment totes les matèries primeres que utilitza. Pot garantir-ne una part del subministrament mitjançant contractes, participacions empresarials, infraestructures, relacions diplomàtiques i diversificació comercial. Aquestes formes d’accés no eliminen els riscos, però permeten desenvolupar instruments d’influència i seguretat que no depenen exclusivament del control territorial directe.

Aquí reapareix la distinció entre les finalitats estratègiques i els instruments utilitzats per assolir-les. Les reserves de petroli, la fabricació de panells solars, el desenvolupament de tecnologies aeroespacials, les inversions mineres internacionals i la construcció d’infraestructures poden semblar activitats molt diferents quan s’examinen individualment. Però totes poden contribuir, per vies diverses, a una mateixa finalitat: reduir la vulnerabilitat del país davant circumstàncies futures que podrien comprometre la seva capacitat productiva i la seva autonomia de decisió.

Aquesta interpretació no implica que totes les actuacions xineses responguin a un únic pla perfectament coordinat ni que les seves decisions estiguin exemptes de contradiccions. Les empreses, les administracions, els governs territorials i les institucions financeres disposen d’interessos i incentius que poden generar tensions. Les inversions internacionals comporten riscos polítics i econòmics, i les reserves acumulades tenen costos. La diversificació energètica exigeix infraestructures complexes i períodes prolongats d’adaptació. La coherència estratègica d’un conjunt de polítiques no garanteix que cadascuna sigui eficient ni que els resultats previstos s’assoleixin plenament.

Però el que resulta significatiu és la persistència d’una orientació que busca ampliar les opcions futures del país. Una societat que desenvolupa recursos propis, acumula reserves, diversifica proveïdors, construeix infraestructures i investiga tecnologies energètiques avançades incrementa potencialment la seva capacitat d’adaptació davant escenaris diversos. La seva fortalesa no depèn únicament de les condicions favorables del present, sinó també dels instruments que ha preparat per afrontar situacions futures menys favorables.

Aquesta capacitat té conseqüències geopolítiques profundes. Un país que disposa de marges de seguretat energètica, alimentària, industrial i logística pot afrontar determinades tensions internacionals amb una autonomia superior. Pot disposar de més temps per prendre decisions, reduir l’impacte immediat de certes pertorbacions i evitar que les urgències del moment condicionin completament la seva orientació estratègica. La seguretat dels recursos es converteix així en una condició material de la tranquil·litat estratègica que hem introduït anteriorment.

La relació entre recursos i temps és, en definitiva, una de les claus del poder. Disposar d’un recurs avui permet satisfer una necessitat immediata. Disposar de reserves, alternatives i capacitats tecnològiques permet ampliar el període durant el qual una societat pot continuar decidint el seu propi destí davant circumstàncies adverses. Aquesta diferència transforma la seguretat dels subministraments en una qüestió que afecta directament la continuïtat històrica.

La Xina està desenvolupant instruments destinats a garantir les necessitats materials del present i, simultàniament, capacitats que podrien transformar les condicions de disponibilitat dels recursos durant les pròximes generacions. La combinació de reserves convencionals, diversificació energètica, capacitat industrial, inversions internacionals i recerca tecnològica avançada constitueix una expressió significativa d’aquesta orientació.

Perquè una civilització que aspira a perdurar no pot limitar-se a disposar dels recursos que necessita avui. Ha de construir també les condicions que li permetran disposar dels recursos que encara no sap exactament com necessitarà demà.

8. Occident: la política del present permanent

Occident disposa d’una acumulació extraordinària de coneixement científic, capacitat tecnològica, recursos econòmics, institucions i experiència històrica. Els Estats Units i Europa han protagonitzat algunes de les transformacions més profundes de la civilització moderna i continuen ocupant posicions fonamentals en la recerca, la innovació, les finances, la cultura i el desenvolupament industrial. Les seves universitats, empreses i centres científics participen en la construcció de tecnologies que determinaran una part considerable del futur de la humanitat. Aquesta fortalesa constitueix una realitat indiscutible i proporciona a les societats occidentals instruments extraordinaris per afrontar les transformacions del segle XXI.

Però disposar dels instruments necessaris per construir el futur i disposar d’un projecte col·lectiu capaç d’orientar-los durant generacions són dues qüestions diferents. Una societat pot concentrar una part extraordinària del coneixement mundial i, simultàniament, experimentar dificultats creixents per definir les finalitats que haurien de guiar la seva utilització. Pot desenvolupar tecnologies revolucionàries sense disposar d’una estratègia compartida per integrar-les en el conjunt de l’economia. Pot acumular recursos financers immensos mentre les infraestructures, les capacitats industrials i determinats serveis essencials experimenten processos prolongats de deteriorament. La disponibilitat de poder econòmic i tecnològic no garanteix, per si mateixa, la capacitat de transformar-lo en continuïtat estratègica.

Aquí apareix una de les contradiccions més significatives de les societats occidentals contemporànies. Una part considerable de les seves decisions polítiques i econòmiques es desenvolupa dins d’horitzons temporals molt inferiors als que necessiten les transformacions estructurals. Els governs es troben condicionats pels cicles electorals, les empreses cotitzades per les expectatives dels mercats financers, els responsables institucionals pels resultats immediats de les seves decisions i els ciutadans per les conseqüències quotidianes de les polítiques públiques. Cadascun d’aquests condicionants té una justificació pròpia, però la seva combinació pot dificultar la construcció de projectes que necessiten dècades de continuïtat.

La democràcia representativa introdueix mecanismes essencials de participació, control i alternança política. La possibilitat de substituir els governants constitueix una garantia fonamental davant l’acumulació indefinida de poder. Però l’alternança també planteja una exigència institucional: disposar d’objectius estratègics suficientment compartits perquè les transformacions essencials puguin continuar desenvolupant-se independentment dels canvis de govern. Quan cada alternança comporta una redefinició profunda de les prioritats, les polítiques que necessiten vint o trenta anys per madurar poden quedar sotmeses a una successió d’interrupcions, revisions i contradiccions.

Aquesta dificultat es manifesta especialment en àmbits com l’energia, les infraestructures, l’educació, la política industrial, la demografia i la recerca científica. Construir un sistema energètic requereix inversions de llarga durada, desenvolupament tecnològic i estabilitat reguladora. Formar generacions de científics, enginyers i professionals especialitzats exigeix continuïtat educativa i institucional. Recuperar capacitats industrials desaparegudes pot necessitar dècades d’inversió i acumulació de coneixement. Afrontar transformacions demogràfiques requereix anticipar necessitats d’habitatge, serveis, pensions i organització territorial que es manifestaran progressivament durant generacions.

La naturalesa d’aquestes transformacions contrasta amb la temporalitat habitual de la confrontació política. Una decisió que resulta beneficiosa durant els pròxims trenta anys pot generar costos durant els primers quatre. Una inversió indispensable per al futur pot oferir escassos resultats visibles abans de les eleccions següents. Una reforma estructural pot exigir sacrificis immediats a determinats sectors mentre els seus beneficis es distribueixen entre generacions que encara no participen en les decisions polítiques. Aquesta asimetria entre el temps de les decisions i el temps dels resultats constitueix una de les grans dificultats de la governança contemporània.

El problema no resideix necessàriament en la durada dels mandats polítics, sinó en la capacitat de les institucions per construir continuïtats que els transcendeixin. Les societats democràtiques poden desenvolupar estratègies persistents quan existeixen consensos suficientment amplis, institucions estables i mecanismes que protegeixen determinades polítiques de les oscil·lacions conjunturals. La qüestió és fins a quin punt aquestes condicions es mantenen en un entorn caracteritzat per una polarització política creixent, una competència electoral intensa i una fragmentació progressiva dels projectes col·lectius.

Els mercats financers introdueixen una altra dimensió temporal. La valoració contínua dels actius, la publicació periòdica de resultats empresarials i la necessitat de satisfer les expectatives dels inversors contribueixen a orientar una part important de les decisions econòmiques. Aquests mecanismes proporcionen informació, faciliten l’assignació de capital i permeten disciplinar determinades activitats empresarials. Però també poden generar incentius per prioritzar resultats immediats davant inversions que necessiten períodes prolongats de maduració. Quan la valoració d’una empresa depèn intensament de les expectatives del trimestre següent, les decisions que podrien reforçar-ne la capacitat productiva durant les pròximes dècades poden resultar menys atractives.

Aquesta tensió esdevé especialment significativa en sectors tecnològics. La recerca fonamental, la construcció de noves capacitats industrials i el desenvolupament d’infraestructures tecnològiques exigeixen sovint inversions elevades, incertesa i terminis de retorn prolongats. Les empreses occidentals han demostrat repetidament que poden assumir aquests riscos i impulsar transformacions extraordinàries. Però la qüestió estratègica transcendeix les decisions individuals de les empreses: consisteix a determinar si el conjunt del sistema econòmic disposa dels incentius necessaris per convertir aquestes innovacions en capacitats àmpliament distribuïdes i sostingudes durant generacions.

La intel·ligència artificial ofereix un exemple especialment revelador. Els Estats Units concentren algunes de les empreses i institucions que desenvolupen els sistemes més avançats del món. La seva capacitat científica, financera i empresarial constitueix un avantatge extraordinari. Però el desenvolupament d’una tecnologia i la seva integració generalitzada en el conjunt de l’economia són processos diferents. La transformació productiva dependrà també de la capacitat d’incorporar la intel·ligència artificial a les fàbriques, les infraestructures, els serveis, l’educació, la sanitat i les activitats quotidianes de la societat.

Aquesta distinció resulta especialment important quan comparem models de desenvolupament que poden prioritzar objectius diferents. Una economia pot orientar una part considerable dels seus esforços cap al desenvolupament de tecnologies situades a la frontera del coneixement, mentre una altra concentra recursos en la industrialització i la difusió massiva de les tecnologies disponibles. Ambdues estratègies poden generar avantatges importants, però les seves conseqüències socials i econòmiques dependran de la capacitat d’integrar aquestes innovacions en les activitats productives i quotidianes de la societat, i d’articular-les amb les necessitats futures de cada país.

La transformació industrial occidental constitueix un altre exemple d’aquesta qüestió. Durant dècades, la globalització va facilitar el trasllat de nombroses activitats manufactureres cap a territoris amb costos de producció inferiors o condicions industrials més favorables. Aquest procés va permetre reduir preus, ampliar mercats i incrementar la rendibilitat de moltes empreses. Però també va contribuir a concentrar capacitats productives en determinades regions del món i a generar dependències que han adquirit una importància estratègica creixent.

La recuperació d’aquestes capacitats ha tornat a convertir-se en una prioritat política als Estats Units i a Europa. Les iniciatives destinades a reforçar la fabricació de semiconductors, desenvolupar indústries energètiques, assegurar materials crítics i reconstruir determinades cadenes de subministrament reflecteixen un reconeixement progressiu de la importància de la capacitat industrial pròpia. Però reconstruir allò que s’ha anat perdent durant dècades exigeix molt més que anunciar programes d’inversió o aprovar incentius financers. Cal recuperar competències, formar professionals, desenvolupar proveïdors, construir instal·lacions i restablir relacions industrials que necessiten temps per consolidar-se.

Aquesta realitat mostra que les decisions econòmiques poden generar conseqüències molt més duradores que els beneficis immediats que les van justificar. Una deslocalització industrial pot millorar els resultats d’una empresa durant uns anys i, simultàniament, contribuir a modificar l’estructura productiva d’un país durant generacions. Una política energètica pot reduir determinats costos presents mentre crea dependències futures. Una inversió insuficient en educació o infraestructures pot passar relativament desapercebuda durant un mandat polític i manifestar plenament les seves conseqüències dècades després.

La qüestió de fons és la capacitat d’incorporar aquestes conseqüències futures dins dels criteris amb què es prenen les decisions presents. Quan el temps de valoració d’una política és molt inferior al temps necessari perquè es manifestin els seus efectes, una part important de les conseqüències queda fora de l’horitzó dels responsables de decidir. Les generacions futures, que hauran d’assumir una part considerable d’aquests efectes, disposen d’una capacitat molt limitada per intervenir en les decisions actuals.

Europa presenta una complexitat addicional. La Unió Europea reuneix societats amb nivells de desenvolupament elevats, institucions consolidades i capacitats científiques i industrials extraordinàries, però també amb interessos nacionals, estructures econòmiques i prioritats polítiques diferents. La necessitat de coordinar decisions entre múltiples governs i institucions pot enriquir els processos de deliberació i proporcionar legitimitat a les polítiques compartides. Però també pot dificultar la rapidesa d’execució i la continuïtat de determinades transformacions quan els objectius estratègics no disposen d’un consens suficient.

La política energètica europea ha posat de manifest aquestes tensions. Les decisions sobre energia nuclear, combustibles fòssils, renovables, infraestructures elèctriques i dependències exteriors han evolucionat sota la influència de prioritats ambientals, econòmiques, geopolítiques i polítiques que no sempre han estat compatibles. Les crisis energètiques han evidenciat la importància de disposar de fonts diversificades, infraestructures adequades i capacitat d’adaptació. Però també han mostrat que determinades vulnerabilitats acumulades durant anys poden adquirir una transcendència extraordinària quan es produeix una pertorbació internacional.

Els Estats Units presenten una situació diferent. La seva capacitat científica, tecnològica, financera i militar continua sent extraordinària. Disposen d’universitats, empreses, institucions de recerca i instruments d’innovació que els permeten impulsar transformacions mundials. També han demostrat històricament una capacitat considerable per mobilitzar recursos davant objectius estratègics, com va succeir durant la Segona Guerra Mundial, la carrera espacial i diferents etapes del desenvolupament tecnològic contemporani.

Però aquesta capacitat conviu actualment amb una polarització política profunda, tensions institucionals, desigualtats econòmiques i dificultats per mantenir determinades orientacions estratègiques més enllà dels canvis d’administració. Les polítiques comercials, energètiques, industrials i internacionals poden experimentar modificacions significatives segons les prioritats dels governs successius. Aquesta discontinuïtat introdueix incertesa en decisions empresarials i institucionals que necessiten horitzons estables per desenvolupar-se plenament.

La posició internacional nord-americana incorpora, a més, una dimensió que transcendeix l’economia. Durant bona part del segle XX i les primeres dècades del XXI, els Estats Units han exercit una hegemonia extraordinària sobre el sistema internacional. Aquesta posició ha contribuït a configurar les seves institucions, la seva economia, les seves aliances i una part important de la seva identitat nacional. La possibilitat d’una redistribució progressiva del poder mundial planteja, per tant, una qüestió que va més enllà de la competència entre potències: fins a quin punt una societat acostumada a ocupar una posició hegemònica pot adaptar-se a un ordre internacional en què aquesta supremacia deixi de ser indiscutible?

Aquesta pregunta adquireix una importància especial quan considerem les tensions internes de la societat nord-americana. Una transformació profunda de la seva posició internacional podria interactuar amb divisions polítiques, territorials, econòmiques i culturals que ja existeixen. La pèrdua relativa d’hegemonia no determina necessàriament una crisi sistèmica, però pot actuar com un factor que intensifiqui vulnerabilitats preexistents. La capacitat d’adaptació dependrà, en bona mesura, de la fortalesa institucional i de l’existència d’un projecte nacional capaç de redefinir les finalitats col·lectives en unes condicions internacionals diferents.

Aquest és un dels contrastos més profunds que planteja la nostra reflexió. Mentre la Xina sembla orientar una part considerable de les seves transformacions cap a la construcció de capacitats futures i la preservació de la seva continuïtat històrica, els Estats Units afronten el repte de gestionar simultàniament la competició internacional, les tensions internes i la possible transformació de la seva posició hegemònica. La diferència no resideix únicament en la quantitat de poder disponible, sinó en la relació entre aquest poder, les finalitats que el justifiquen i els horitzons temporals dins dels quals es prenen les decisions.

La comparació també obliga a reconèixer que els sistemes polítics disposen de mecanismes diferents per afrontar la incertesa. La concentració del poder pot facilitar la continuïtat d’algunes orientacions estratègiques, però també pot dificultar la correcció d’errors quan els mecanismes de crítica i revisió són insuficients. Els sistemes democràtics poden experimentar discontinuïtats polítiques, però disposen de mecanismes de participació, alternança i control que poden afavorir l’adaptació institucional. La capacitat de planificació i la capacitat de rectificació són dimensions complementàries de la governança, i cap sistema disposa d’una garantia automàtica d’èxit.

Per això, la qüestió que plantegem no consisteix a establir una superioritat universal d’un model polític sobre un altre. Consisteix a examinar com cada societat transforma els recursos disponibles en capacitats futures i fins a quin punt les seves institucions permeten mantenir orientacions estratègiques durant períodes prolongats. La continuïtat, la capacitat d’execució, l’adaptació i la correcció dels errors constitueixen condicions essencials per afrontar transformacions que transcendeixen la durada dels governs i de les generacions.

La història mostra que les grans potències poden acumular recursos extraordinaris i, al mateix temps, experimentar dificultats per adaptar les seves institucions a circumstàncies noves. També mostra que societats amb recursos inicialment més limitats poden transformar profundament la seva posició mitjançant processos prolongats d’aprenentatge, organització i desenvolupament. La distribució del poder internacional no depèn únicament de les capacitats existents en un moment determinat, sinó també de la manera com aquestes capacitats evolucionen al llarg del temps.

La qüestió decisiva del segle XXI podria ser, per tant, la diferència entre les societats que disposen de poder i les societats que estan construint les condicions necessàries per continuar disposant-ne durant les pròximes generacions. Una potència pot dedicar una part considerable dels seus esforços a preservar una posició internacional adquirida, mentre una altra concentra recursos a desenvolupar les capacitats que considera necessàries per al seu futur.

Aquesta diferència d’orientació no determina per si sola el resultat de la competició internacional, però pot condicionar profundament la trajectòria històrica de les societats implicades.

Occident conserva una part extraordinària dels instruments que permeten construir el futur. La pregunta és si serà capaç d’articular-los al voltant d’un projecte estratègic prou persistent per afrontar les transformacions que ja s’estan desplegant.

Perquè el futur no espera que les societats acabin de resoldre les seves disputes sobre el present. Les conseqüències de les decisions actuals continuaran acumulant-se, independentment de la durada dels governs, dels cicles econòmics i de les oscil·lacions dels mercats.

I potser aquesta és una de les diferències més importants entre les potències que administren el poder que han heretat i les que estan construint les condicions del poder que necessitaran demà.

9. L’estabilitat: la finalitat superior

Després d’examinar la transformació demogràfica, la reorganització industrial, el desenvolupament tecnològic, la capacitat exportadora i la política de seguretat dels recursos, apareix una qüestió que transcendeix cadascun d’aquests àmbits: quina és la finalitat que pot donar coherència a un conjunt tan extens de decisions, inversions i transformacions? La resposta habitual acostuma a situar-se en la competència entre potències, la voluntat de lideratge econòmic o la recerca de supremacia tecnològica. Però aquestes interpretacions poden resultar insuficients quan examinem una civilització que es reconeix a si mateixa com a hereva d’una continuïtat històrica de diversos mil·lennis.

La Xina constitueix una realitat històrica singular. Les seves institucions polítiques, les seves fronteres, les seves estructures socials i els seus sistemes econòmics han experimentat transformacions profundes al llarg dels segles. Ha conegut períodes d’expansió i fragmentació, prosperitat i decadència, invasions, guerres, revolucions i reconstruccions. La seva història no és la d’un Estat immutable que hagi mantingut inalterada la mateixa organització política durant cinc mil anys, sinó la d’una civilització que ha conservat i reconstruït formes de continuïtat cultural, identitària i institucional a través de transformacions extraordinàries.

Aquesta distinció és important perquè permet comprendre que la continuïtat històrica no exigeix immobilitat. Al contrari, la capacitat de transformar-se pot constituir una de les condicions essencials de la permanència. Una civilització que pretén perdurar necessita adaptar les seves institucions, els seus instruments econòmics, les seves tecnologies i les seves formes d’organització a circumstàncies que canvien constantment. La preservació de la identitat no implica conservar indefinidament totes les estructures existents, sinó mantenir la capacitat de reconèixer-se i determinar el propi destí mentre aquestes estructures evolucionen.

La Xina contemporània incorpora aquesta dimensió històrica a la seva concepció de si mateixa. El relat de la revitalització nacional, la recuperació de la fortalesa econòmica i tecnològica, la preservació de la unitat territorial i la superació de les experiències de subordinació davant les potències estrangeres constitueixen elements centrals de la seva orientació política. La història ocupa un lloc destacat en la manera com l’Estat xinès defineix les seves prioritats i interpreta la seva posició internacional. Aquesta consciència històrica no determina automàticament totes les decisions, però proporciona un marc de referència que transcendeix els resultats econòmics immediats.

Des d’aquesta perspectiva, plantegem una interpretació que constitueix el nucli de la nostra reflexió: la finalitat superior de l’estratègia xinesa podria consistir a assegurar que la Xina continuï sent la Xina, preservant la seva identitat, la seva autonomia, la seva cohesió i la capacitat de proporcionar prosperitat a la seva població durant els pròxims segles. La potència econòmica, la capacitat industrial, el desenvolupament tecnològic i la fortalesa militar serien, des d’aquesta perspectiva, instruments destinats a garantir aquesta continuïtat, més que finalitats independents que s’hagin de perseguir indefinidament per si mateixes.

Aquesta interpretació introdueix una distinció essencial entre el poder com a finalitat i el poder com a instrument. Una societat pot orientar una part considerable dels seus esforços a assolir una posició de supremacia internacional, convertint la competició amb altres potències en un objectiu permanent. Però també pot considerar el poder com el conjunt de capacitats necessàries per assegurar la seva autonomia, preservar la seva estabilitat i mantenir les condicions materials que permetin desenvolupar el seu propi projecte històric. En aquest segon cas, la importància del poder no es mesura únicament per la posició relativa que s’ocupa respecte dels altres, sinó per la capacitat efectiva de decidir i sostenir el propi futur.

Aquesta diferència pot semblar subtil, però les seves conseqüències estratègiques són profundes. Quan la supremacia constitueix una finalitat en si mateixa, qualsevol transformació de l’equilibri internacional pot interpretar-se com una amenaça que exigeix una resposta immediata. Quan la continuïtat històrica ocupa el centre de les prioritats, els mateixos esdeveniments poden valorar-se segons la seva incidència real sobre la seguretat, l’autonomia i les condicions futures de desenvolupament. La competència internacional continua existint, però queda subordinada, almenys en principi, a una jerarquia de finalitats més extensa.

La Xina no és aliena a les ambicions de poder ni a les disputes geopolítiques. Defensa amb determinació allò que considera els seus interessos essencials i manté reivindicacions territorials que generen tensions importants, especialment en relació amb Taiwan i el mar de la Xina Meridional. La seva actuació internacional incorpora instruments de pressió econòmica, diplomàtica i militar, i les seves decisions poden entrar en conflicte amb els interessos i els drets d’altres societats. Reconèixer aquestes realitats és indispensable per comprendre la seva estratègia sense confondre-la amb una suposada absència d’ambicions o contradiccions.

Però la seva projecció internacional presenta també una característica significativa: una part considerable de la seva influència exterior es construeix mitjançant relacions econòmiques, comercials, financeres, tecnològiques i d’infraestructures. La presència xinesa en nombroses regions del món es manifesta a través de la construcció de ports, ferrocarrils, xarxes energètiques, activitats industrials, inversions mineres i connexions logístiques. Aquestes actuacions poden generar dependències i asimetries de poder, però també permeten establir vincles duradors sense necessitat de recórrer sistemàticament a l’ocupació territorial directa.

La Belt and Road Initiative constitueix una expressió especialment visible d’aquesta orientació. La construcció de corredors comercials, infraestructures i relacions econòmiques que poden perdurar durant dècades contribueix a ampliar les opcions futures de la Xina i a reforçar la seva presència internacional. La seva importància estratègica no es limita al valor de les inversions realitzades o al volum de mercaderies transportades. Resideix també en la capacitat de configurar relacions, dependències i possibilitats de desenvolupament que poden condicionar l’economia internacional durant generacions.

Des d’aquesta perspectiva, podem comprendre millor una característica del comportament xinès que podríem denominar tranquil·litat estratègica. Es tracta de la capacitat de mantenir una orientació de llarg termini sense permetre que cada crisi internacional, cada confrontació diplomàtica o cada alteració dels mercats imposi una redefinició completa de les prioritats. Aquesta tranquil·litat no implica indiferència ni passivitat. Exigeix disposar d’una jerarquia de finalitats, identificar quins esdeveniments afecten realment els interessos essencials i preservar prou capacitat de decisió per evitar que les urgències conjunturals determinin permanentment el rumb del país.

La tranquil·litat estratègica depèn, en bona part, de les capacitats materials que una societat ha construït anticipadament. Un país que disposa de reserves energètiques, alternatives de subministrament, una estructura industrial extensa, capacitat tecnològica pròpia i relacions econòmiques diversificades pot afrontar determinades pertorbacions amb un marge d’actuació superior. La disponibilitat d’aquests instruments proporciona temps per decidir, possibilitats d’adaptació i capacitat de resistència davant pressions externes. La fortalesa estratègica es manifesta, així, no solament en la capacitat d’actuar, sinó també en la capacitat de decidir quan convé actuar i quan és preferible esperar.

Aquesta relació entre recursos, poder i temps constitueix una de les claus de la nostra interpretació. Les reserves acumulades avui poden evitar decisions precipitades demà. Les capacitats industrials desenvolupades durant dècades poden reduir dependències futures. La recerca tecnològica iniciada quan una aplicació encara sembla llunyana pot proporcionar opcions que altres societats no tindran disponibles quan aparegui la necessitat. L’anticipació estratègica consisteix precisament a construir marges de llibertat futura mitjançant decisions presents.

Però l’estabilitat que identifiquem com a finalitat superior necessita una definició més profunda. L’estabilitat no pot reduir-se a l’absència de conflictes, al manteniment de les institucions existents o a la continuïtat d’un determinat sistema polític. Una societat pot mantenir aparentment intactes les seves estructures mentre acumula desequilibris que comprometen el seu futur. També pot experimentar transformacions profundes sense perdre la seva continuïtat essencial. L’estabilitat històrica ha d’entendre’s, per tant, com la capacitat de preservar les condicions fonamentals de cohesió, autonomia i prosperitat mentre la societat evoluciona.

Aquesta concepció introdueix una relació inseparable entre estabilitat i transformació. Les institucions, les polítiques econòmiques i les estructures productives són instruments que han de respondre a necessitats canviants. Quan una activitat perd la seva funció històrica, mantenir-la indefinidament pot convertir-se en una font de vulnerabilitat. Quan apareix una nova necessitat estructural, anticipar-la i desenvolupar els instruments adequats pot reforçar la continuïtat del conjunt. La capacitat de transformar-se constitueix, així, una forma de preservació.

La transformació demogràfica xinesa ofereix un exemple extraordinàriament clar d’aquesta relació. La disminució de la població adulta i l’augment del pes relatiu de les generacions sèniors alteraran profundament les necessitats productives i assistencials del país. Preservar la prosperitat futura exigeix adaptar la tecnologia, la indústria, els serveis i les institucions a una estructura social diferent. La continuïtat de la societat xinesa dependrà, en part, de la seva capacitat de transformar els instruments econòmics que avui la sostenen.

Però aquesta continuïtat no pot justificar-se únicament en nom de les generacions futures. Les persones que viuen avui també constitueixen la societat que es pretén preservar. La qualitat de vida present, les oportunitats econòmiques, la seguretat, els serveis públics i les condicions materials de l’existència formen part de les finalitats que han de donar sentit a qualsevol projecte històric. Una estratègia que sacrifiqués indefinidament el benestar actual en nom d’una prosperitat futura acabaria convertint les persones en instruments d’un objectiu abstracte.

La transformació històrica de la Xina proporciona una perspectiva especialment significativa d’aquesta relació entre continuïtat i qualitat de vida. A començaments del segle XX, el país era una societat predominantment rural, amb una població sotmesa a condicions materials de vida molt precàries, nivells elevats de pobresa, infraestructures insuficients i grans limitacions en l’accés a l’educació, la sanitat i les oportunitats econòmiques. Al llarg del segle XX, i especialment des de les reformes iniciades a finals dels anys setanta, la Xina ha experimentat una transformació extraordinària que l’ha convertida en una societat profundament industrialitzada, urbanitzada i tecnològicament avançada. Centenars de milions de persones han sortit de la pobresa, l’esperança de vida ha augmentat considerablement i les condicions materials d’existència d’una part immensa de la població han millorat fins a nivells que haurien resultat difícils d’imaginar poques generacions enrere. Aquesta transformació, encara desigual entre territoris i grups socials, constitueix una de les expressions més visibles de la capacitat d’un país per modificar profundament les condicions de vida de la seva societat.

Però el significat històric d’aquesta transformació va més enllà dels indicadors econòmics i socials. La Xina ha passat d’una estructura predominantment agrària a una societat industrial complexa, amb grans concentracions urbanes, capacitats científiques i tecnològiques avançades i una participació creixent en la construcció de les tecnologies que definiran les pròximes dècades. Aquesta evolució modifica no solament la manera de produir, sinó també les possibilitats de viure, treballar, formar-se, comunicar-se i desenvolupar projectes personals. La continuïtat històrica adquireix així una dimensió humana essencial: preservar una civilització significa també ampliar les oportunitats i la qualitat de vida de les persones que la constitueixen. I aquesta és una de les qüestions fonamentals per interpretar la transformació xinesa: el país no solament està preparant les condicions materials de la seva existència futura, sinó que està transformant profundament la societat que haurà de viure aquest futur.

La responsabilitat estratègica exigeix, per tant, equilibrar dues dimensions temporals inseparables. D’una banda, proporcionar les millors condicions de vida possibles a les generacions actuals. De l’altra, preservar i desenvolupar les capacitats que permetran a les generacions futures construir les seves pròpies condicions de prosperitat. Aquest equilibri no pot establir-se mitjançant una fórmula universal, perquè les necessitats i les circumstàncies canvien. Però constitueix un criteri essencial per valorar les decisions polítiques i econòmiques: els beneficis immediats no haurien de comprometre injustificadament les oportunitats futures, i les aspiracions de llarg termini no haurien de convertir-se en una justificació permanent del deteriorament de la vida present.

Aquesta qüestió també obliga a distingir entre la continuïtat d’una civilització, la continuïtat d’un Estat i la continuïtat d’un govern. Són realitats relacionades, però no equivalents. Una civilització pot travessar transformacions institucionals profundes i mantenir elements essencials de la seva identitat. Un Estat pot preservar la seva estructura territorial mentre modifica el seu sistema polític. Un govern pot presentar la seva pròpia permanència com una condició de l’estabilitat nacional, però aquesta identificació necessita ser examinada críticament. La continuïtat històrica d’una societat és una qüestió més extensa que la permanència d’una determinada organització del poder.

En el cas xinès, aquesta distinció és especialment important perquè l’Estat contemporani i el Partit Comunista Xinès vinculen explícitament la seva legitimitat a la revitalització nacional, la prosperitat econòmica, l’estabilitat social i la recuperació de la fortalesa del país. Aquest projecte ha contribuït a orientar transformacions extraordinàries, però també planteja interrogants sobre la relació entre control polític, participació social, llibertats individuals i capacitat institucional de corregir errors. La concentració de poder pot facilitar la continuïtat de determinades polítiques, però també pot dificultar la identificació de problemes o la revisió de decisions inadequades. La permanència d’una orientació estratègica constitueix un avantatge només en la mesura que conserva capacitat d’adaptació i correcció.

La nostra interpretació de la finalitat superior xinesa no exigeix considerar que totes les seves decisions siguin encertades ni que les seves institucions representin un model universal. El que ens interessa és identificar una possible coherència entre la consciència històrica del país, la seva orientació estratègica i les transformacions materials que està desenvolupant. La demografia, la indústria, la tecnologia, l’energia, les reserves, les infraestructures i les relacions internacionals poden examinar-se com a components d’un projecte orientat a preservar capacitats futures. Aquesta lectura proporciona una perspectiva que complementa les explicacions econòmiques i geopolítiques convencionals.

També permet reconsiderar la mateixa noció de potència mundial. Ser una gran potència pot significar disposar de capacitat militar, influència diplomàtica, fortalesa econòmica i superioritat tecnològica. Però aquestes capacitats poden orientar-se cap a finalitats diferents. Poden utilitzar-se per intentar imposar un determinat ordre internacional, ampliar espais d’influència o preservar una posició hegemònica. També poden contribuir a garantir que una societat disposi dels instruments necessaris per decidir el seu futur sense quedar subordinada a voluntats externes. En la pràctica, aquestes finalitats poden coexistir, però la seva jerarquia condiciona profundament el comportament estratègic.

La hipòtesi que desenvolupem és que la Xina concedeix una importància extraordinària a aquesta segona dimensió. La seva ambició principal podria expressar-se d’una manera aparentment senzilla: continuar sent ella mateixa, preservar la seva unitat i autonomia, proporcionar prosperitat a la seva població i evitar que altres potències determinin les condicions de la seva existència futura. Aquesta aspiració no elimina les ambicions internacionals ni les tensions territorials, però proporciona una possible explicació de la persistència amb què desenvolupa capacitats econòmiques, industrials, tecnològiques i materials.

La història xinesa no garanteix l’èxit d’aquest projecte. Cap civilització disposa d’una continuïtat assegurada, i la mateixa experiència històrica mostra que els períodes de fortalesa poden donar pas a crisis profundes. Però una societat que interpreta la seva existència dins d’un horitzó de segles pot desenvolupar una relació particular amb el temps. Les dificultats conjunturals poden adquirir una importància relativa diferent quan es comparen amb finalitats que transcendeixen diverses generacions. Les decisions presents poden valorar-se segons la seva capacitat de preservar opcions futures, i la transformació pot entendre’s com una condició necessària de la continuïtat.

Aquesta és, probablement, la dimensió més profunda de la tranquil·litat estratègica: la confiança que proporciona disposar d’una finalitat persistent, combinada amb la capacitat material i institucional de continuar avançant malgrat les pertorbacions. No es tracta de saber exactament com serà el món d’aquí a cent anys, sinó de construir una societat capaç d’afrontar-lo sense perdre la seva autonomia essencial.

La finalitat superior que veiem no és, doncs, una estabilitat immòbil, sinó una continuïtat dinàmica. Una continuïtat que exigeix anticipació, transformació, adaptació i capacitat de preservar les condicions materials i humanes de la prosperitat. Una continuïtat que relaciona el benestar de les persones actuals amb les oportunitats de les generacions futures. Una continuïtat que considera el poder com un instrument per mantenir la capacitat de decidir el propi destí.

I aquesta perspectiva ens condueix a una conclusió que transcendeix la Xina contemporània: la fortalesa històrica d’una societat no es mesura únicament pel poder que acumula en un moment determinat, sinó també per la seva capacitat de construir les condicions que li permetran continuar existint, transformant-se i prosperant durant els segles vinents.

10. La Xina construeix el segle XXII

El 19 d’octubre de 2026, la Xina anunciava un creixement econòmic del 4,5% interanual durant el tercer trimestre. Una dada que, examinada segons els criteris habituals de l’anàlisi econòmica, podia alimentar interpretacions sobre la desacceleració del creixement, les dificultats del sector immobiliari, la feblesa del consum interior o la capacitat de la indústria per sostenir l’activitat econòmica. Però, després del recorregut que hem fet, aquell percentatge adquireix un significat diferent. Continua sent una dada rellevant per comprendre el present, però resulta insuficient per interpretar la transformació històrica que està experimentant la Xina.

Durant les pròximes dècades, el país haurà d’afrontar una de les transformacions demogràfiques més profundes de la seva història moderna. Les projeccions que hem examinat apunten cap a una societat que, a finals del segle XXI, podria tenir aproximadament la meitat dels habitants actuals, amb una estructura generacional radicalment diferent. La població adulta disminuiria intensament, les generacions joves serien considerablement menys nombroses i la població sènior representaria una proporció molt superior a l’actual. La Xina que arribarà al segle XXII podria ser, per tant, una societat molt menys poblada i profundament envellida.

Aquest escenari no constitueix un destí inevitable. Les polítiques de natalitat, les transformacions socials, els moviments migratoris, l’evolució de l’esperança de vida i altres factors poden modificar les trajectòries demogràfiques. Però les decisions adoptades durant les pròximes dècades necessitaran temps per desplegar els seus efectes. Un increment significatiu de la natalitat pot començar a modificar les generacions futures, però no transforma immediatament la població adulta disponible. La demografia es desenvolupa durant generacions, i aquesta característica converteix l’anticipació en una necessitat estratègica.

La qüestió decisiva és com una societat que coneix aquestes tendències prepara les condicions que li permetran continuar prosperant quan la seva estructura humana sigui profundament diferent. La resposta no pot limitar-se a estimular la natalitat o modificar l’edat de jubilació. Exigeix transformar la capacitat productiva, desenvolupar tecnologies que multipliquin el valor del treball humà, reorganitzar els serveis assistencials i construir una economia capaç de sostenir el benestar d’una població envellida amb una disponibilitat proporcionalment menor de persones en edat activa.

La magnitud d’aquesta transformació es pot il·lustrar mitjançant un exercici matemàtic especialment revelador. Si suposem que el producte interior brut real de la Xina es mantingués constant al nivell de 2026 durant la resta del segle, la simple disminució de la població projectada comportaria un increment aproximat del 85% del PIB per habitant l’any 2100. I si considerem, únicament com a exercici hipotètic, un creixement real del PIB total de l’1% anual durant aquest període, l’increment del PIB per habitant s’aproximaria al 287%. Aquestes xifres no constitueixen una previsió econòmica, sinó una demostració de com la transformació demogràfica i l’evolució de la capacitat productiva poden combinar-se per modificar profundament les magnituds econòmiques per habitant.

Figura 3. Evolució projectada de la població xinesa i del PIB real per habitant fins al 2100, sota dos escenaris hipotètics: PIB total constant i creixement anual de l’1%. Elaboració pròpia a partir de les projeccions demogràfiques utilitzades en l’estudi.

És precisament en aquesta direcció que observem una part significativa de les transformacions industrials i tecnològiques xineses. La robotització, l’automatització, la intel·ligència artificial, la fabricació avançada i el desenvolupament de capacitats tecnològiques pròpies contribueixen a construir una estructura productiva que pot dependre progressivament menys de la quantitat absoluta de treball humà disponible. Al mateix temps, aquestes tecnologies obren possibilitats per ampliar l’autonomia de les persones grans, millorar els serveis assistencials i utilitzar de manera més eficient els recursos humans que una societat necessitarà dedicar a les cures.

La importància d’aquesta transformació supera àmpliament la competició per desenvolupar els sistemes tecnològics més avançats. Una tecnologia adquireix tota la seva transcendència econòmica i social quan aconsegueix integrar-se en les activitats quotidianes, transformar els processos productius i millorar les condicions materials de vida. La capacitat d’industrialitzar, distribuir i aplicar àmpliament el coneixement pot resultar tan decisiva com la capacitat de generar-lo. I la Xina ha construït durant dècades una estructura industrial especialment preparada per convertir desenvolupaments tecnològics en capacitats productives a gran escala.

Aquesta estructura constitueix un dels grans actius acumulats del país. La Xina ha passat de competir principalment mitjançant l’abundància de treball humà a disposar d’un sistema industrial complex, capaç de fabricar una part extraordinària dels productes, components i equipaments que necessita l’economia contemporània. La seva competitivitat internacional reflecteix aquesta acumulació de coneixement, experiència, infraestructures, proveïdors i capacitat d’industrialització. Les exportacions constitueixen una manifestació visible d’aquesta fortalesa, però el seu fonament més profund es troba en el sistema productiu que les fa possibles.

La transformació del sector immobiliari adquireix també un significat particular dins d’aquesta perspectiva. Durant dècades, la construcció va contribuir decisivament a urbanitzar i modernitzar el país. Però una societat que anticipa una disminució profunda de la població necessita revisar les seves prioritats d’inversió i orientar progressivament els recursos cap a activitats que contribueixin a sostenir les necessitats futures. La contracció immobiliària comporta problemes econòmics i socials reals, però coincideix amb una transformació industrial que concedeix una importància creixent a la tecnologia, l’automatització i les capacitats productives avançades.

La mateixa orientació es manifesta en la seguretat dels recursos. Una economia industrial de les dimensions de la xinesa necessita garantir energia, aliments, minerals, infraestructures i sistemes logístics durant períodes prolongats. Les reserves estratègiques, la diversificació dels subministraments, el desenvolupament de tecnologies energètiques, les inversions internacionals i les grans connexions comercials contribueixen a ampliar les opcions futures del país. La Nova Ruta de la Seda constitueix una expressió especialment visible d’aquesta construcció de relacions i infraestructures destinades a perdurar durant dècades.

La recerca en tecnologies energètiques avançades, incloses les possibilitats de generació solar espacial i transmissió d’energia sense fils, amplia encara més aquest horitzó. Són tecnologies que necessiten superar dificultats importants abans de convertir-se en alternatives industrials consolidades, però la seva investigació revela la importància de desenvolupar opcions que podrien transformar les condicions energètiques de les generacions futures. La seguretat dels recursos no consisteix únicament a disposar avui de les matèries primeres necessàries, sinó també a construir les capacitats que permetran reduir o transformar les dependències de demà.

Quan examinem conjuntament aquests processos, apareix una coherència estratègica que difícilment es pot apreciar observant cada sector de manera independent. La demografia anticipa necessitats futures. La tecnologia proporciona instruments per afrontar-les. La indústria transforma aquests instruments en capacitats productives. Les infraestructures i els recursos contribueixen a sostenir-ne el funcionament. I les relacions econòmiques internacionals amplien les possibilitats d’accés als elements materials necessaris per mantenir el conjunt.

Aquesta coherència no significa que totes les decisions xineses responguin a un pla únic, immutable i perfectament executat. Les polítiques poden contenir contradiccions, generar desequilibris i produir resultats diferents dels previstos. La mateixa transformació econòmica pot provocar tensions socials, financeres i territorials que exigeixin correccions importants. Però l’existència d’aquestes dificultats no elimina la possibilitat d’identificar una orientació estratègica persistent, capaç d’adaptar els instruments a les circumstàncies sense abandonar les finalitats essencials.

I aquí arribem a la qüestió que dona sentit al conjunt de la nostra reflexió. La Xina no està transformant únicament la seva economia. Està transformant profundament la societat que haurà de viure durant les pròximes generacions. La distància entre la Xina predominantment rural i empobrida de començaments del segle XX i la potència industrial, urbana i tecnològica contemporània és extraordinària. Centenars de milions de persones han experimentat millores profundes en les seves condicions materials d’existència, mentre el país desenvolupava capacitats científiques, productives i institucionals que haurien resultat inimaginables poques generacions enrere.

La Xina que arribarà al segle XXII serà probablement tan diferent de l’actual com la Xina contemporània ho és de la de començaments del segle XX. Però aquesta nova transformació presentarà una característica singular: una part important de les seves necessitats futures ja pot anticipar-se avui. La disminució demogràfica, l’envelliment, la transformació del treball, les necessitats assistencials i les exigències energètiques constitueixen realitats que permeten orientar les decisions presents cap a horitzons molt més amplis que els habituals en l’anàlisi econòmica conjuntural.

Aquesta capacitat d’anticipació adquireix un significat encara més profund quan la relacionem amb la continuïtat històrica. La nostra interpretació és que la Xina no persegueix únicament una posició determinada dins de la jerarquia internacional de les potències. La seva orientació estratègica sembla respondre també a una finalitat més extensa: preservar la seva identitat, la seva cohesió, la seva autonomia i les condicions que permetin a la seva població continuar prosperant durant generacions.

Des d’aquesta perspectiva, el poder econòmic, industrial, tecnològic i militar constitueix un conjunt d’instruments que contribueixen a garantir la capacitat de decidir el propi destí. La supremacia internacional pot proporcionar avantatges importants, però la continuïtat d’una civilització exigeix alguna cosa més profunda que ocupar temporalment el primer lloc en una classificació de potències. Exigeix disposar de les capacitats materials, institucionals i humanes necessàries per adaptar-se a transformacions que encara no coneixem plenament.

Aquesta orientació pot contribuir a explicar una característica significativa del comportament internacional xinès: la capacitat de mantenir una perspectiva de llarg termini mentre altres potències concentren una part considerable dels seus esforços en crisis i confrontacions immediates. La tranquil·litat estratègica que hem identificat no implica absència d’ambicions, conflictes o instruments de pressió. Consisteix en la possibilitat de subordinar les decisions conjunturals a una jerarquia de finalitats persistents i disposar de recursos suficients per evitar que cada pertorbació imposi una alteració completa del rumb.

El contrast amb Occident apareix precisament en aquesta relació amb el temps. Els Estats Units i Europa disposen de recursos científics, econòmics, tecnològics i humans extraordinaris. Però la fragmentació dels projectes col·lectius, la polarització política, els horitzons electorals i la pressió dels resultats financers immediats poden dificultar la continuïtat de transformacions que necessiten dècades per madurar. El problema no resideix en la manca absoluta de capacitat per planificar, sinó en la dificultat d’articular finalitats estratègiques compartides i preservar-les durant períodes suficientment prolongats.

Aquesta diferència té conseqüències que transcendeixen la competició entre potències. Les societats actuals han de respondre a les necessitats de les persones que viuen avui i, simultàniament, preservar les oportunitats de les generacions futures. La prosperitat present constitueix una finalitat legítima i imprescindible, però les decisions que la fan possible poden generar conseqüències que es desplegaran durant dècades. Governar amb responsabilitat exigeix comprendre aquesta continuïtat temporal i evitar que els beneficis immediats comprometin injustificadament les condicions de vida dels qui vindran després.

La Xina tampoc està exempta d’aquesta exigència. La seva capacitat de planificació només adquirirà plenament el significat històric que li atribuïm si les transformacions econòmiques, tecnològiques i socials contribueixen efectivament a millorar les condicions de vida de la població actual i a preservar les possibilitats de prosperitat futura. La continuïtat d’una civilització no pot reduir-se a la permanència de les seves institucions ni a l’acumulació de poder. El seu sentit humà es troba en la capacitat de proporcionar a les persones les condicions materials i socials que els permetin desenvolupar les seves vides.

Per això, la qüestió fonamental del segle XXI potser no serà determinar quina potència aconseguirà imposar-se a les altres en cada confrontació econòmica, tecnològica o geopolítica. La qüestió més profunda serà identificar quines societats estan construint les condicions que els permetran continuar existint, transformar-se i prosperar durant els segles vinents.

La història ens mostra que la possessió del poder en un moment determinat no garanteix la seva continuïtat. Les grans potències han conegut períodes d’expansió, hegemonia i decadència. Les seves institucions, les seves economies i les seves estructures socials han evolucionat, i sovint les transformacions més profundes s’han iniciat molt abans que les seves conseqüències fossin evidents. La capacitat d’anticipar aquests canvis i actuar sobre les seves causes constitueix una dimensió del poder que difícilment es pot mesurar amb els indicadors convencionals.

La Xina sembla haver comprès que la continuïtat històrica exigeix construir anticipadament les condicions del futur. La seva transformació industrial, tecnològica, energètica i social pot interpretar-se com una resposta a necessitats que transcendeixen àmpliament les circumstàncies actuals. Les decisions que pren avui contribuiran a determinar les capacitats de què disposarà quan la seva població sigui molt inferior, la seva estructura generacional sigui profundament diferent i el món hagi experimentat transformacions que encara no podem imaginar completament.

Tornem, finalment, al 4,5% de creixement econòmic que obria aquesta reflexió. Aquell percentatge continuarà ocupant el seu lloc en les estadístiques de 2026, però difícilment explicarà per si sol la transformació històrica que estem observant. La importància de les decisions xineses actuals no resideix únicament en els resultats que produeixen durant aquest trimestre o aquest any, sinó en les capacitats que contribueixen a construir per a les generacions futures.

La Xina del segle XXII podria tenir aproximadament la meitat dels habitants actuals i una població considerablement més envellida. Però també podria disposar d’una capacitat industrial, tecnològica i productiva per habitant molt superior, d’instruments avançats per atendre les necessitats de la seva societat i d’una autonomia estratègica reforçada per dècades d’anticipació i transformació.

Aquest futur no està garantit. Però una part de les seves condicions s’està construint avui.

I aquesta és la diferència que dona sentit al títol d’aquest article: la Xina construeix el segle XXII mentre Occident encara no sap què fer en el segle XXI.

Epíleg — El futur també es construeix

Al llarg d’aquest article hem examinat la transformació de la Xina des d’una perspectiva que transcendeix els indicadors econòmics immediats. Hem relacionat les seves projeccions demogràfiques amb les decisions industrials, tecnològiques, energètiques i estratègiques que està adoptant, i hem desenvolupat una interpretació de la finalitat històrica que podria donar coherència a aquest conjunt de transformacions. La nostra lectura és que la Xina està construint anticipadament les condicions que considera necessàries per preservar la seva autonomia, la seva estabilitat i la prosperitat de la seva població durant les pròximes generacions.

Aquesta interpretació correspon a la realitat particular de la Xina, a la seva història, a la seva estructura demogràfica i a les seves aspiracions com a civilització. Constitueix una manera d’entendre les decisions que observem, fonamentada en les tendències i els processos que hem analitzat. Però la seva importància pot anar més enllà del cas xinès, perquè ens condueix a una qüestió que afecta totes les societats: la necessitat de comprendre les transformacions que condicionaran el seu futur i començar a preparar-se abans que les seves conseqüències esdevinguin inevitables.

Les societats del món no evolucionaran de manera uniforme durant el segle XXI. Algunes experimentaran disminucions profundes de població, altres continuaran creixent i altres mantindran durant un temps una relativa estabilitat demogràfica abans d’iniciar noves etapes de transformació. Les proporcions entre joves, adults i persones grans també evolucionaran de manera diferent, modificant les necessitats productives, assistencials, educatives i socials de cada país. A aquests processos s’afegiran els moviments migratoris, els canvis tecnològics, les transformacions energètiques i altres factors que contribuiran a configurar societats molt diferents de les actuals.

Cada país haurà d’afrontar aquestes transformacions des de les seves pròpies circumstàncies. Les polítiques adequades per a una societat amb una població decreixent i profundament envellida poden ser diferents de les que necessita una altra amb una població jove i en expansió. Les capacitats industrials, els recursos disponibles, les institucions, la cultura i les aspiracions col·lectives també condicionaran les decisions. Per això, la lliçó que podem extreure de la Xina no consisteix a reproduir el seu sistema polític, la seva organització econòmica o les seves prioritats industrials. Consisteix a reconèixer el valor de disposar d’una orientació estratègica pròpia, construïda a partir del coneixement de la realitat i de les necessitats futures de cada societat.

Aquesta orientació exigeix una qüestió prèvia que sovint queda relegada davant les urgències del present: definir què vol arribar a ser un país i quines condicions de vida aspira a proporcionar a les persones que el constitueixen. El creixement econòmic, la capacitat industrial, el desenvolupament tecnològic i la influència internacional poden contribuir a assolir aquestes finalitats, però el seu valor social depèn de la manera com es transformen en prosperitat, autonomia, seguretat i oportunitats per a la població. El poder, en qualsevol de les seves expressions, adquireix el seu sentit més profund quan es converteix en un instrument al servei de la societat.

La planificació de llarg termini tampoc pot desenvolupar-se al marge de les necessitats immediates. Les persones viuen avui, treballen avui, formen famílies, necessiten habitatge, educació, assistència sanitària i oportunitats per desenvolupar els seus projectes personals. Qualsevol estratègia de futur ha de reconèixer aquesta realitat. La responsabilitat dels governs i de les institucions consisteix a procurar les millors condicions de vida possibles a les generacions actuals, preservant simultàniament les capacitats i les oportunitats que necessitaran les generacions futures. El present i el futur formen part d’una mateixa continuïtat, i les decisions que afavoreixen l’un no haurien de comprometre injustificadament l’altre.

Aquesta responsabilitat exigeix horitzons temporals que superin els cicles electorals, les urgències pressupostàries i les expectatives financeres immediates. Les grans transformacions demogràfiques, educatives, industrials, energètiques i territorials necessiten dècades per desplegar-se. Els projectes que han de respondre-hi requereixen continuïtat institucional, capacitat d’adaptació i finalitats col·lectives prou clares per mantenir-se més enllà dels governs que els inicien. La democràcia, la participació ciutadana i la renovació política poden conviure amb aquesta continuïtat quan les institucions disposen dels mecanismes necessaris per preservar els compromisos estratègics compartits i revisar-los quan la realitat ho exigeix.

La gran qüestió, per tant, no és si totes les societats han de seguir el camí de la Xina. És si cadascuna d’elles disposa d’una idea prou clara del seu propi futur i de la voluntat de començar a construir-lo. Les transformacions que avui podem anticipar constitueixen una oportunitat extraordinària per preparar respostes abans que les necessitats es converteixin en crisis. I les decisions que adoptem ara contribuiran a determinar les possibilitats de les persones que viuran d’aquí a trenta, cinquanta o cent anys.

El futur no és simplement allò que ens espera. És també el resultat de les decisions que prenem, de les capacitats que construïm i de les oportunitats que preservem.

Cada societat haurà de trobar el seu propi camí. Però cap societat pot renunciar a construir el seu futur sense acabar deixant-lo, en bona part, en mans dels altres.

Conversa CIATP

@…

Publicar comentari