Una oportunitat que només podrà aprofitar plenament fora d’Espanya
La Intel·ligència Artificial no només transforma la tecnologia. També obre un nou espai perquè els pobles capaços de crear marcs conceptuals originals puguin adquirir una rellevància mundial que fins ara estava reservada a les grans potències. Catalunya reuneix moltes de les condicions per ser un d’aquests pobles, però aquesta oportunitat exigeix disposar d’una estratègia nacional pròpia.
Fa anys que vinc sostenint que Catalunya s’havia de preparar per a una etapa de grans transformacions. No perquè sigui possible predir el futur, sinó perquè la història ens ensenya que, periòdicament, apareixen canvis de paradigma que alteren profundament les regles del joc. Són moments excepcionals en què alguns pobles saben interpretar abans que els altres el nou escenari que s’està configurant i aconsegueixen reposicionar-se. Uns altres, en canvi, continuen actuant com si el món no hagués canviat.
Aquells canvis que fa uns anys només s’intuïen avui ja són una realitat. La Intel·ligència Artificial n’és el principal catalitzador. Tanmateix, reduir aquest fenomen a una simple revolució tecnològica seria quedar-se a la superfície. La tecnologia és el vehicle visible d’una transformació molt més profunda que afectarà l’economia, la recerca, l’educació, la cultura, la manera de crear coneixement i, en definitiva, la manera com les societats construiran el seu futur durant les properes dècades.
Aquest article no pretén analitzar la Intel·ligència Artificial des d’una perspectiva tecnològica. El seu objectiu és un altre: reflexionar sobre la preparació de Catalunya davant aquest canvi d’època i sobre la capacitat del país per aprofitar les oportunitats que s’obren quan el món entra en un nou paradigma.
La tesi que defensaré és clara. Catalunya disposa de moltes de les condicions necessàries per convertir aquesta transformació en una gran oportunitat històrica. Però també sostinc que el marc polític, econòmic i institucional en què avui es troba integrada limita la seva capacitat de preparar-se i de reaccionar amb la llibertat estratègica que aquest nou paradigma exigeix. I en moments com l’actual, quan les grans transformacions redefineixen la posició relativa dels pobles, perdre la capacitat de decidir el propi camí significa també perdre oportunitats que difícilment tornaran a presentar-se.
Catalunya té moltes de les condicions per aprofitar aquest canvi
Catalunya afronta aquest nou canvi de paradigma amb un conjunt d’actius que molts altres països voldrien tenir. Disposa d’universitats amb una llarga trajectòria, de centres de recerca reconeguts internacionalment, d’un teixit empresarial divers, d’una important tradició industrial i d’una cultura basada en el treball, l’esforç continuat i la iniciativa emprenedora. A aquests elements cal afegir-hi una notable capacitat d’adaptació als canvis, una clara vocació internacional i una creativitat que, al llarg de la seva història, ha estat capaç de generar projectes innovadors molt més enllà de les seves dimensions territorials.
No són qualitats noves ni circumstancials. Formen part de la trajectòria històrica del país. Catalunya ja va demostrar durant la Revolució Industrial que un poble de dimensions reduïdes pot ocupar una posició rellevant quan interpreta correctament el sentit dels grans canvis històrics. No ho va aconseguir perquè disposés de més recursos naturals o d’un mercat més gran, sinó perquè va saber transformar el talent, el coneixement i la capacitat emprenedora en una estratègia de desenvolupament.
Però el canvi de paradigma actual incorpora un element completament nou que encara passa gairebé desapercebut. La Intel·ligència Artificial no només transformarà la manera de produir béns i serveis; també transformarà la manera de crear, estructurar i transmetre el coneixement. I és precisament aquí on Catalunya podria disposar d’un avantatge diferencial especialment valuós.
En els últims temps he defensat que la Intel·ligència Artificial no s’havia d’entendre únicament com una revolució tecnològica, sinó com l’inici d’un nou canvi de paradigma que obriria oportunitats completament noves per als pobles capaços d’interpretar-lo. A mesura que aquesta reflexió ha anat evolucionant, ha anat prenent forma una idea que considero especialment rellevant: la IA no només transformarà la manera de produir coneixement, sinó que ampliarà extraordinàriament el valor de la capacitat de construir i projectar marcs conceptuals originals. Si aquesta intuïció és correcta, aquest podria convertir-se en un dels nous espais estratègics del segle XXI.
Aquest nou escenari obre una oportunitat extraordinària per a aquells pobles que siguin capaços d’aportar idees originals al món. Catalunya reuneix moltes de les condicions necessàries per ocupar aquest espai. No només per la seva tradició científica o empresarial, sinó també per la seva capacitat de generar pensament propi. En el nou paradigma, aquesta pot acabar sent una de les seves aportacions més valuoses i, alhora, un dels seus principals avantatges competitius.
L’eina estratègica que Catalunya no té
Si Catalunya disposa de bona part dels actius necessaris per afrontar aquest canvi de paradigma, la pregunta és inevitable: per què no s’està preparant per aprofitar-lo amb tota la intensitat que el moment històric requereix?
La resposta que plantejo és que existeix un factor determinant que condiciona tots els altres. Catalunya no disposa de la capacitat de definir i executar una estratègia nacional pròpia davant les grans transformacions que està vivint el món. I quan un país no pot establir les seves pròpies prioritats estratègiques, acaba adaptant-se necessàriament a les prioritats definides per altres.
Aquesta limitació no és únicament institucional. També és econòmica, política i cultural. L’important dèficit fiscal que suporta Catalunya redueix els recursos disponibles per impulsar projectes estratègics propis. La manca de sobirania en àmbits fonamentals impedeix dissenyar polítiques adaptades a les necessitats específiques del país. Les grans decisions continuen fortament centralitzades, i les prioritats que orienten aquestes decisions responen a una visió de conjunt que no sempre coincideix amb els interessos ni amb el model de desenvolupament que Catalunya podria voler construir per afrontar aquest nou escenari.
A aquesta realitat s’hi afegeix un altre element que considero especialment rellevant. Els grans canvis de paradigma exigeixen governs capaços de pensar més enllà de la gestió del dia a dia. Exigeixen una mirada de llarg termini, una lectura pròpia del moment històric i la voluntat d’impulsar projectes de país sostinguts durant dècades. Des de la meva perspectiva, l’actual Govern de Catalunya tampoc no està orientant la seva acció en aquesta direcció. Al contrari, forma part d’una dinàmica política que prioritza la integració dins les estratègies definides per l’Estat abans que la construcció d’una estratègia nacional pròpia davant els grans reptes del segle XXI.
Aquesta reflexió va més enllà del debat polític immediat. Els canvis de paradigma no esperen els calendaris electorals ni les alternances de govern. Arriben quan arriben. I els pobles que disposen de les eines necessàries per interpretar-los i actuar amb llibertat poden convertir-los en oportunitats extraordinàries. Els que no les tenen corren el risc de veure com les oportunitats passen davant seu sense poder-les aprofitar plenament.
Per això considero que el gran repte de Catalunya no és la manca de talent, de creativitat o de capacitat emprenedora. El gran repte és disposar de la llibertat estratègica imprescindible perquè tots aquests actius puguin convergir en un projecte nacional capaç de situar el país en una posició rellevant dins del nou paradigma que ja s’està configurant.
La gran oportunitat que gairebé ningú no està veient
Quan avui es parla de la Intel·ligència Artificial, el debat acostuma a girar al voltant de les seves aplicacions més immediates: l’automatització de processos, l’augment de la productivitat, els nous models de negoci, la substitució de determinades professions, el desenvolupament de robots físics i humanoides, els vehicles autònoms o la competència entre les grans empreses tecnològiques. Tot això és important. Però, probablement, representa només la part més visible d’una transformació molt més profunda.
Des de l’Arquitectura del Temps i del Poder (ATP) he anat desenvolupant una mirada complementària sobre aquest procés. Sense negar la transcendència de la revolució tecnològica que estem vivint, considero que la seva conseqüència més profunda és una autèntica Revolució Antropològica. No perquè canviï únicament les eines que utilitzem, sinó perquè modifica alguns dels mecanismes fonamentals a través dels quals la humanitat pensa, crea coneixement, el transmet entre generacions, el conserva i continua desenvolupant-lo.
Un exemple pot ajudar a comprendre millor l’abast d’aquesta transformació. Durant segles, la capacitat de transmetre un sistema de pensament ha depès tant de la qualitat de les idees com de la capacitat d’expressar-les, escriure-les i difondre-les. Probablement, molts pensadors han desenvolupat reflexions de gran valor que mai no han arribat a transcendir perquè no disposaven dels mitjans, de les habilitats d’escriptura o de les oportunitats necessàries per convertir-les en llibres o en obres capaces de sobreviure al pas del temps. En canvi, aquells que, a més de pensar, sabien escriure, comunicar i publicar han estat els qui han pogut transmetre el seu llegat a les generacions posteriors.
Fins i tot en aquests casos, el desenvolupament posterior dels seus sistemes de pensament ha quedat en mans d’altres persones, sovint amb interpretacions parcials, contradictòries o allunyades dels plantejaments originals. La transmissió del coneixement ha depès sempre de la capacitat humana de llegir, interpretar, ensenyar i reconstruir aquell llegat.
La Intel·ligència Artificial introdueix una possibilitat completament nova. Per primera vegada esdevé imaginable preservar no només les obres d’un autor, sinó també l’arquitectura del seu pensament. Això obre la porta a dialogar amb un sistema conceptual, a explorar-ne noves aplicacions, a continuar desenvolupant-lo davant de problemes nous i a fer-ho mantenint la coherència amb els seus principis fonamentals. No es tracta de substituir els autors, sinó d’ampliar extraordinàriament la capacitat de preservar, transmetre i fer evolucionar el coneixement que han construït.
Aquest canvi té conseqüències que van molt més enllà del món acadèmic. Si la Intel·ligència Artificial amplia el valor dels sistemes de pensament coherents, també amplia el valor dels pobles capaços de generar-los. Per primera vegada, la influència internacional podria dependre no només de la capacitat de fabricar la tecnologia, sinó també de la capacitat d’aportar marcs conceptuals originals que ajudin altres societats a interpretar els grans reptes del seu temps.
És precisament aquí on apareix una oportunitat que, al meu entendre, encara està passant gairebé desapercebuda. La Intel·ligència Artificial no només redistribuirà la producció de tecnologia, de riquesa o de serveis. També pot redistribuir la producció de marcs conceptuals amb influència global. Si això acaba confirmant-se, el segle XXI podria oferir una oportunitat inèdita a països que, sense disposar de la dimensió territorial o econòmica de les grans potències, siguin capaços de generar sistemes de pensament originals, coherents i útils per comprendre el nou món.
Des d’aquesta perspectiva, la gran pregunta que Catalunya hauria de formular-se no és quina Intel·ligència Artificial vol utilitzar, sinó quins marcs conceptuals originals pot aportar al món. Aquest és el nou espai que s’obre davant seu. La tecnologia serà imprescindible, però continuarà essent un mitjà. L’autèntic valor diferencial residirà en la capacitat de generar idees capaces d’ajudar a interpretar la realitat, orientar les decisions i construir nous horitzons de futur. Si Catalunya és capaç d’assumir aquest repte, la seva aportació al segle XXI podria ser molt més gran del que permetria imaginar la seva dimensió geogràfica o demogràfica.
Catalunya davant una decisió històrica
La meva conclusió és clara. Catalunya arriba a aquest canvi de paradigma amb prou talent, prou creativitat i prou capacitat per convertir aquesta transformació en una gran oportunitat històrica. Però aquesta oportunitat difícilment podrà desplegar-se mentre Catalunya continuï formant part d’Espanya.
És una qüestió de poder decidir, aprofitant el talent i les capacitats existents a Catalunya. Per això Catalunya necessita disposar de la plena capacitat per definir les seves pròpies prioritats estratègiques, orientar els recursos necessaris, assumir els riscos inherents a qualsevol gran transformació i construir un projecte nacional sostingut durant dècades. Els grans canvis de paradigma exigeixen precisament aquesta capacitat de decisió i aquesta continuïtat estratègica. Avui, però, les grans decisions continuen depenent de l’Estat espanyol i, per tant, Catalunya no disposa d’aquestes condicions. A més una part molt important dels recursos econòmics generats pel país van a parar a l’Estat espanyol, limitant així la capacitat d’impulsar les polítiques, les inversions i els projectes que aquesta transformació requeriria.
El Govern de Catalunya hauria d’estar liderant una estratègia nacional pròpia per preparar el país davant aquest nou canvi de paradigma, definint objectius, mobilitzant recursos i construint una visió de futur coherent amb els interessos de Catalunya. La realitat de l‘actual Govern, es que actua políticament com un reflex del Govern d’Espanya i no manifesta cap voluntat de promoure una estratègia nacional orientada a assolir la plena capacitat de decisió que aquest moment històric exigeix. Per aquest motiu, al meu entendre, no segueix el camí de construir una alternativa nacional que permeti preparar el país per afrontar amb plena llibertat els reptes del segle XXI.
Per aquest motiu considero que Catalunya corre el risc de perdre una de les oportunitats més importants de la seva història contemporània. No perquè li faltin les condicions necessàries per aprofitar-la, sinó perquè continua integrada dins del marc econòmic, polític i institucional de l’Estat espanyol que impedeix desenvolupar plenament el seu potencial i perquè les institucions que avui governen el país no estan orientant la seva acció cap a la construcció d’una estratègia nacional pròpia.
Els canvis de paradigma no esperen. Les finestres d’oportunitat s’obren, transformen el món i, tard o d’hora, es tanquen. La qüestió no és si la Intel·ligència Artificial transformarà el món. Aquest procés ja ha començat.
La qüestió és si Catalunya arribarà preparada al món que la Intel·ligència Artificial està construint o si deixarà passar, una vegada més, una oportunitat històrica que difícilment tornarà. La resposta determinarà el lloc que ocuparà Catalunya durant les properes dècades.
Aquí pots continuar llegint el següent capítol: Decolonitzar Catalunya: el temps de les paraules s’ha acabat
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya