🌀Julian Assange i la pregunta prohibida: qui guanya quan la guerra no s’acaba mai?

Ler em português

Quan la pau esdevé un mal negoci

Hi ha moments en què una sola frase aconsegueix resumir una intuïció que milions de persones perceben confusament però que poques vegades s’atreveixen a formular obertament. Són aquelles frases que, sense necessitat de grans teories ni explicacions complexes, obren una esquerda en el relat dominant i obliguen a mirar la realitat des d’un angle diferent. Una d’aquestes frases és la que Julian Assange va pronunciar quan va afirmar que “l’objectiu de determinades guerres modernes no era necessàriament guanyar-les, sinó prolongar-les”. La seva afirmació va ser rebuda amb escepticisme per uns, amb indignació per altres i amb interès per aquells que intuïen que darrere dels conflictes contemporanis hi havia mecanismes més profunds que els habitualment explicats pels governs, els mitjans de comunicació o els analistes convencionals.

A primera vista, la idea sembla exagerada. La guerra ha estat tradicionalment presentada com un instrument destinat a assolir objectius concrets: conquerir territoris, derrotar un enemic, protegir fronteres, garantir recursos estratègics o imposar determinades condicions polítiques. Segons aquesta visió, els conflictes tenen un inici, un desenvolupament i un desenllaç. Poden ser més llargs o més curts, més cruents o menys, però el seu objectiu final continua sent la victòria. La frase d’Assange trenca completament aquest esquema perquè suggereix una possibilitat radicalment diferent: que per a determinats actors la victòria no sigui l’objectiu principal i que el veritable valor del conflicte resideixi precisament en la seva continuïtat.

Aquesta interpretació obliga a replantejar moltes de les preguntes que habitualment ens fem quan observem una guerra. Durant dècades, el debat públic s’ha concentrat a identificar responsables, establir culpabilitats, analitzar estratègies militars o discutir la legitimitat de les intervencions. Són qüestions importants, sens dubte. Però existeix una altra pregunta que gairebé mai ocupa el centre de la conversa i que, tanmateix, pot resultar igual o més reveladora: qui es beneficia de l’existència prolongada del conflicte? No es tracta de preguntar qui guanya una batalla o qui obté una determinada concessió diplomàtica, sinó qui obté avantatges econòmics, polítics o institucionals del simple fet que la guerra continuï existint.

La història contemporània ofereix nombrosos exemples que alimenten aquesta reflexió. Afganistan va durar vint anys. Iraq va transformar tota una regió durant dècades. La guerra contra el terror es va convertir en un concepte gairebé permanent. Ucraïna continua absorbint recursos immensos anys després del seu inici. Gaza ha esdevingut un focus recurrent de tensió internacional. Iran emergeix una vegada més com a nou epicentre d’inestabilitat regional. Els escenaris canvien, els protagonistes canvien i fins i tot els arguments oficials evolucionen amb el temps, però existeix una sensació persistent que el sistema global és extraordinàriament eficaç a l’hora de gestionar conflictes i sorprenentment ineficaç a l’hora de resoldre’ls definitivament.

És precisament aquí on la reflexió d’Assange connecta amb el nucli conceptual de Fonsfera. El propòsit de Fonsfera no és determinar qui dispara el primer tret ni atribuir a un actor concret la responsabilitat exclusiva dels esdeveniments. El seu objectiu és observar les estructures profundes que condicionen el funcionament del sistema contemporani i analitzar com circulen el poder, els recursos i la influència dins d’aquestes estructures. Quan s’observa el món des d’aquesta perspectiva, els conflictes deixen de ser únicament episodis geopolítics i passen a formar part d’una arquitectura molt més àmplia, en la qual la guerra, la seguretat, el finançament, el deute, la indústria, la informació i el poder polític es troben íntimament connectats.

La qüestió fonamental no és si existeix una conspiració centralitzada capaç de dirigir els esdeveniments mundials des d’un despatx ocult. Aquesta és sovint una simplificació que impedeix comprendre la realitat. La qüestió és molt més profunda i alhora molt més inquietant. Què succeeix quan una part significativa de les estructures econòmiques, financeres i institucionals del món obté beneficis directes o indirectes de l’existència d’un entorn permanent d’inseguretat? Què succeeix quan la guerra deixa de ser una excepció i es converteix en una activitat integrada dins del funcionament ordinari del sistema? I què succeeix quan la pau, lluny de representar una oportunitat universal, comença a aparèixer com una amenaça potencial per a determinats fluxos de recursos i determinades estructures de poder?

Aquestes preguntes resulten incòmodes perquè obliguen a desplaçar la mirada. Ens allunyen del camp de batalla i ens apropen als centres de decisió. Ens aparten dels discursos emocionals i ens porten cap als balanços comptables. Ens obliguen a observar no només qui mor, qui pateix o qui resisteix, sinó també qui factura, qui finança, qui inverteix i qui acumula poder mentre els conflictes es prolonguen. Potser per això la reflexió d’Assange continua provocant debat anys després d’haver estat formulada. Perquè, més enllà de la seva exactitud literal, apunta cap a una qüestió que molts prefereixen evitar: la possibilitat que, en el món contemporani, la guerra no sigui només una tragèdia humana, sinó també un extraordinari model de negoci.

QUÈ VOL DIR EXACTAMENT UNA GUERRA SENSE FI

Quan Julian Assange parla de guerres sense fi no descriu necessàriament un món immers en combats permanents ni suggereix que els conflictes hagin de durar eternament. La seva reflexió apunta cap a una realitat molt més subtil i, precisament per això, molt més difícil de percebre. Una guerra sense fi és aquella que mai arriba realment al seu tancament definitiu. Pot canviar de nom, de geografia o de protagonistes, però la seva funció dins del sistema continua essent la mateixa. Els conflictes s’aturen parcialment, es congelen, es transformen o es desplacen, però rarament desapareixen completament. Quan un focus de tensió es redueix, un altre emergeix. Quan un enemic deixa de ser útil, apareix una nova amenaça. Quan una guerra sembla apropar-se a la seva conclusió, una nova crisi internacional ocupa immediatament el seu lloc en l’agenda política, mediàtica i econòmica.

Aquesta dinàmica és especialment visible quan s’observa l’evolució dels conflictes internacionals durant les darreres dècades. El final de la Guerra Freda havia alimentat l’esperança d’un període de major estabilitat global. Molts analistes van arribar a imaginar un món en què la cooperació econòmica substituiria progressivament les grans confrontacions geopolítiques. La realitat ha estat molt diferent. Des dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, el sistema internacional sembla haver entrat en una successió pràcticament ininterrompuda de crisis. Afganistan va donar pas a Iraq. Iraq va derivar cap a Síria. Síria va conviure amb múltiples conflictes regionals. Posteriorment van aparèixer noves tensions a l’est d’Europa amb Ucraïna. Gaza va tornar a ocupar el centre de l’atenció mundial. Iran ha emergit novament com un actor central en les tensions de l’Orient Mitjà. Paral·lelament, continuen existint disputes a l’Àfrica, a l’Àsia-Pacífic i en altres regions estratègiques. El mapa dels conflictes es modifica constantment, però la sensació de viure en un món permanentment tensionat es manté inalterable.

El més revelador és que aquesta situació ja no es percep com una excepció. La inestabilitat ha deixat de ser una anomalia per convertir-se en una normalitat. Les societats occidentals conviuen amb un flux continu de notícies relacionades amb amenaces militars, ciberatacs, riscos terroristes, tensions nuclears, disputes territorials, sancions econòmiques i crisis geopolítiques. Encara que els ciutadans no visquin directament els combats, la sensació de risc permanent forma part de l’entorn informatiu quotidià. El món sembla trobar-se sempre a les portes d’una nova crisi, d’un nou conflicte o d’una nova emergència internacional.

Aquesta transformació és important perquè modifica la pròpia naturalesa de la guerra. Històricament, els conflictes eren episodis excepcionals que interrompien períodes de relativa normalitat. Avui sembla produir-se el fenomen contrari. La normalitat passa a ser la tensió permanent, mentre que la pau completa esdevé una situació cada vegada més escassa i transitòria. No es tracta només de guerres convencionals. També entren en joc les guerres comercials, les guerres tecnològiques, les guerres energètiques, les guerres financeres i les guerres informatives. El conflicte adopta formes diverses, però continua exercint la mateixa funció: mantenir un entorn d’incertesa que justifica determinades decisions polítiques, econòmiques i militars.

Des de la perspectiva de Fonsfera, aquest és un dels canvis més profunds de la nostra època. El sistema contemporani no sembla orientat a construir una estabilitat duradora, sinó a gestionar nivells permanents d’inestabilitat controlada. No es busca necessàriament el col·lapse total, perquè aquest perjudicaria tothom. Però tampoc no es busca una resolució definitiva dels conflictes. El que apareix és una mena d’equilibri inestable en què les tensions es mantenen prou actives per justificar determinades estructures de poder, determinades polítiques públiques i determinats fluxos econòmics, però sense arribar habitualment al punt de destruir completament el sistema que les sosté.

És precisament aquí on la idea d’Assange adquireix tota la seva força. Una guerra sense fi no és una guerra que dura eternament en un mateix lloc. És un model en què el conflicte es converteix en una presència estructural del sistema internacional. Els escenaris canvien, els actors canvien i els relats canvien, però la necessitat d’un entorn permanent de risc continua intacta. La guerra deixa de ser un accident que altera el funcionament del sistema. Es converteix en una de les condicions que permeten el seu funcionament ordinari.

Des d’aquesta perspectiva, la pregunta ja no és per què existeixen tants conflictes simultanis al món. La pregunta és si l’arquitectura política, econòmica i financera contemporània ha arribat a un punt en què necessita la presència constant d’amenaces per continuar operant tal com ho fa. Si aquesta hipòtesi és correcta, la guerra deixa de ser únicament una tragèdia humana o un fracàs diplomàtic. Passa a formar part d’un mecanisme molt més ampli, en què la inseguretat es converteix en un recurs i la tensió permanent en un dels combustibles invisibles que alimenten el sistema.

ELS INCENTIUS ECONÒMICS QUE APAREIXEN AL VOLTANT DELS CONFLICTES

Quan es parla de guerra, la majoria de les persones imaginen soldats, armes, tancs, avions o camps de batalla. És una reacció comprensible perquè són les imatges que ocupen les portades dels diaris i els informatius. Però aquesta visió només mostra la superfície visible del fenomen. Sota aquesta capa existeix una realitat molt més extensa, formada per milions de contractes, transferències financeres, inversions, subvencions, línies de crèdit, programes públics i operacions empresarials que rarament apareixen en els titulars. Des d’una perspectiva econòmica, una guerra moderna no és només un conflicte militar. És també un enorme sistema de mobilització de recursos que pot arribar a moure centenars de milers de milions de dòlars al llarg dels anys.

Cada vegada que esclata una crisi internacional important, s’activa immediatament una complexa cadena econòmica. Els governs aproven nous pressupostos. Els ministeris de defensa amplien les seves adquisicions. Les empreses fabricants d’equipament militar incrementen les seves comandes. Les companyies logístiques assumeixen noves operacions de transport. Els bancs faciliten finançament. Les asseguradores recalculen riscos. Les empreses tecnològiques desenvolupen sistemes de comunicació, vigilància i processament de dades. Els serveis d’intel·ligència amplien les seves estructures. Els centres de recerca obtenen nous recursos. Els contractistes privats multipliquen la seva activitat. Fins i tot sectors aparentment allunyats de la guerra, com l’energia, les matèries primeres o les telecomunicacions, veuen alterats els seus mercats i les seves oportunitats de negoci.

Per aquest motiu resulta insuficient reduir la qüestió a la indústria armamentística. Evidentment, les empreses de defensa constitueixen una peça central d’aquest mecanisme, però estan lluny de ser-ne les úniques beneficiàries. Al voltant de cada conflicte es configura un ecosistema extraordinàriament ampli d’interessos econòmics que abasta sectors molt diversos i que sovint es reforcen mútuament. La inseguretat genera noves necessitats. Les noves necessitats generen nous pressupostos. Els nous pressupostos generen contractes. Els contractes generen beneficis. I aquests beneficis alimenten estructures empresarials que, amb el temps, passen a dependre parcialment de la continuïtat d’aquest flux de recursos.

Aquesta és una realitat que sovint resulta incòmoda perquè qüestiona una de les idees més arrelades en les societats modernes: la creença que totes les estructures econòmiques comparteixen necessàriament un interès natural per la pau. La història demostra que això no sempre és així. Hi ha sectors que prosperen en entorns d’estabilitat, previsibilitat i creixement sostingut. Però també n’hi ha d’altres que obtenen una part significativa dels seus ingressos de l’existència de riscos, amenaces o tensions permanents. La inseguretat no és només un problema que cal gestionar. També és un mercat. I com qualsevol mercat, genera proveïdors, clients, oportunitats de negoci i interessos consolidats.

La guerra moderna presenta, a més, una característica especialment rellevant. A diferència dels conflictes del passat, ja no es limita a la destrucció física. Les guerres contemporànies generen enormes demandes de tecnologia, informació, ciberseguretat, intel·ligència artificial, satèl·lits, sistemes de control, monitorització financera, seguretat energètica i infraestructures digitals. Això amplia considerablement el nombre d’actors que poden obtenir beneficis indirectes de l’existència d’un entorn global tensionat. La frontera entre economia civil i economia de seguretat es torna cada vegada més difusa, fins al punt que moltes de les grans empreses tecnològiques del món mantenen avui relacions directes o indirectes amb programes vinculats a la defensa i a la seguretat nacional.

És en aquest context on la frase d’Assange adquireix una dimensió particularment inquietant. Si un conflicte mobilitza recursos extraordinaris, genera contractes multimilionaris, incrementa pressupostos públics, activa sectors industrials sencers i crea oportunitats de negoci que no existirien en un entorn de normalitat, resulta legítim preguntar-se quins incentius reals existeixen perquè aquest flux desaparegui completament. No es tracta necessàriament que algú vulgui la guerra per motius ideològics o militars. Pot ser suficient que moltes estructures econòmiques hagin incorporat la seva existència als seus models de funcionament i a les seves expectatives de creixement.

La qüestió esdevé encara més rellevant quan s’observa el comportament habitual dels pressupostos públics. Les polítiques relacionades amb la seguretat tendeixen a tenir una característica singular: una vegada creades, rarament desapareixen. Els programes excepcionals es converteixen en permanents. Les estructures provisionals s’institucionalitzen. Les inversions extraordinàries passen a formar part dels pressupostos ordinaris. Cada nova crisi justifica una ampliació addicional dels recursos assignats, mentre que les reduccions posteriors acostumen a ser molt més modestes. Amb el temps, el sistema acumula capes successives de despesa que difícilment tornen als nivells anteriors.

Això condueix a una conclusió que resulta central per entendre la lògica de la guerra permanent. La pau tendeix a reduir necessitats. La guerra tendeix a multiplicar-les. La pau simplifica estructures. La guerra les expandeix. La pau limita determinats fluxos econòmics. La guerra n’obre de nous. I qualsevol activitat capaç de generar ingressos recurrents durant anys o dècades acaba desenvolupant mecanismes, conscients o inconscients, orientats a preservar la seva pròpia continuïtat.

Des de la perspectiva de Fonsfera, aquest és el punt essencial. La guerra no només produeix destrucció. També produeix negoci. No només genera víctimes. També genera beneficiaris. I mentre existeixin estructures econòmiques capaces d’obtenir avantatges significatius de la persistència de la inseguretat global, resultarà difícil sostenir que tots els actors implicats comparteixen exactament el mateix interès en la construcció d’una pau definitiva i duradora.

LA CONCENTRACIÓ DEL CAPITAL EN ELS GRANS FONS I INSTITUCIONS FINANCERES

És en aquest punt on la reflexió de Fonsfera pren una direcció diferent de la majoria d’anàlisis sobre els conflictes internacionals. Les explicacions tradicionals acostumen a concentrar-se en els estats, els governs, els exèrcits o els líders polítics. Són elements importants, sens dubte, però sovint oculten una transformació molt més profunda que s’ha produït durant les darreres dècades: la concentració progressiva del capital global en mans d’un nombre relativament reduït de grans institucions financeres. Aquesta transformació no ha estat sobtada ni visible per a la majoria dels ciutadans. Ha estat lenta, gradual i aparentment natural. Tanmateix, les seves conseqüències són profundes i afecten pràcticament tots els sectors estratègics de l’economia mundial.

Per primera vegada en la història moderna, una part significativa de les grans empreses del planeta comparteixen accionistes institucionals comuns. Els mateixos gestors d’actius apareixen simultàniament en empreses energètiques, bancs, asseguradores, corporacions tecnològiques, grups industrials, mitjans de comunicació, empreses farmacèutiques, infraestructures de telecomunicacions i fabricants d’armament. Allò que aparentment són organitzacions independents que competeixen entre elles en els mercats comparteixen sovint una part dels seus propietaris finals. Aquesta realitat no significa necessàriament que totes aquestes empreses actuïn coordinadament ni que existeixi una direcció central única que determini cada decisió. Però sí que significa que una part creixent dels beneficis generats pels diferents sectors de l’economia acaba convergint en els mateixos centres financers.

Aquest fenomen altera profundament la manera d’entendre les relacions entre economia i poder. Durant gran part del segle XX era relativament senzill identificar grans grups industrials, grans bancs o grans empreses vinculades a sectors específics. Avui la situació és molt més complexa. Els grans gestors d’actius no representen un únic sector econòmic. Participen simultàniament en desenes de sectors diferents. La seva força no prové de controlar una indústria concreta, sinó de trobar-se presents en una gran part de les activitats econòmiques rellevants del planeta. Aquesta posició privilegiada els permet beneficiar-se de múltiples dinàmiques econòmiques al mateix temps, incloent aquelles que emergeixen en períodes d’inestabilitat internacional.

Des de la perspectiva de Fonsfera, aquesta és una de les claus fonamentals per comprendre el món contemporani. La qüestió no consisteix a afirmar que els grans fons d’inversió creen guerres o ordenen conflictes. Aquesta seria una simplificació excessiva d’una realitat molt més complexa. La qüestió és observar què succeeix quan una mateixa arquitectura financera participa simultàniament en sectors que obtenen beneficis de l’existència de tensions geopolítiques persistents. Quan els mateixos centres de capital estan presents en empreses energètiques afectades per les crisis internacionals, en corporacions tecnològiques vinculades a la seguretat, en bancs que financen operacions globals i en empreses relacionades amb la defensa, apareix inevitablement una convergència d’interessos al voltant de la gestió permanent de la inseguretat.

Aquest és un aspecte especialment rellevant perquè trenca amb la visió simplista de la conspiració clàssica. Fonsfera no necessita imaginar una reunió secreta on algú decideixi iniciar una guerra. Tampoc necessita atribuir a un grup reduït de persones la capacitat de controlar tots els esdeveniments mundials. El mecanisme és molt més sofisticat i, precisament per això, molt més potent. El propi sistema genera incentius que afavoreixen la seva reproducció. Quan una estructura econòmica obté beneficis recurrents d’una determinada situació, tendeix a adaptar-se a ella, a incorporar-la a les seves expectatives i, finalment, a considerar-la part del seu funcionament normal.

És aquí on la concentració financera adquireix una dimensió geopolítica. La guerra, les tensions regionals, les disputes energètiques, les crisis de seguretat i les confrontacions tecnològiques deixen de ser únicament episodis polítics. Es converteixen també en factors que influeixen sobre mercats sencers, sobre valoracions borsàries, sobre fluxos de capital i sobre oportunitats de negoci. I quan aquests fluxos acaben alimentant els mateixos centres financers una vegada i una altra, resulta legítim preguntar-se fins a quin punt el sistema conserva incentius reals per afavorir una estabilitat completa i duradora.

La paradoxa és evident. Com més concentrat es troba el capital global, més difusa esdevé la frontera entre sectors aparentment independents. Una crisi energètica pot generar beneficis en un àmbit. Una tensió militar pot impulsar contractes en un altre. Una escalada geopolítica pot justificar noves inversions tecnològiques. Una guerra pot incrementar la despesa pública. I una part significativa dels fluxos econòmics generats per totes aquestes situacions acaba convergint en estructures financeres que participen simultàniament en múltiples sectors. El resultat no és necessàriament una planificació centralitzada, sinó una alineació d’incentius extraordinàriament poderosa.

Per això Fonsfera sosté que la qüestió central no és determinar qui provoca cada conflicte concret. La qüestió és identificar qui es troba en una posició privilegiada per beneficiar-se de la suma de tots ells. Quan s’observa el sistema des d’aquesta perspectiva, la concentració financera deixa de ser simplement un fenomen econòmic. Es converteix en una peça essencial de l’arquitectura global del poder.

La guerra pot començar per motius històrics, territorials, ideològics o geopolítics. Però una vegada iniciada, activa una xarxa d’interessos econòmics que transcendeix els combatents i els governs implicats. És en aquest espai, situat entre els conflictes visibles i els fluxos invisibles de capital, on Fonsfera situa una part substancial de la seva anàlisi. Perquè si les guerres generen beneficiaris recurrents, i si aquests beneficiaris es concentren progressivament en les mateixes estructures financeres globals, la pregunta deixa de ser accessòria. Es converteix en una de les preguntes fonamentals del nostre temps.

LA RELACIÓ ENTRE POR, SEGURETAT I DESPESA PÚBLICA

Si la guerra és el motor visible d’una part important de l’activitat econòmica contemporània, la por n’és el combustible invisible. Sense por, moltes de les dinàmiques descrites en els apartats anteriors serien molt més difícils de sostenir. Sense por, els ciutadans qüestionarien amb molta més intensitat determinades decisions polítiques. Sense por, moltes transferències massives de recursos públics trobarien una resistència considerable. Sense por, bona part de les estructures de seguretat que avui es consideren imprescindibles haurien de justificar la seva existència d’una manera molt més rigorosa. Per això, quan s’analitza el funcionament profund de l’economia de guerra permanent, resulta difícil evitar una conclusió evident: la matèria primera més valuosa del sistema no són les armes, ni el petroli, ni tan sols els diners. És la percepció d’amenaça.

La por ocupa un lloc singular en la conducta humana. És probablement una de les emocions més poderoses de tota la nostra herència evolutiva. Durant centenars de milers d’anys va ser un mecanisme imprescindible per a la supervivència. Els individus que detectaven els perills amb rapidesa tenien més probabilitats de continuar vius que aquells que els ignoraven. Aquesta característica continua formant part de la naturalesa humana actual. El cervell humà reacciona davant les amenaces amb una intensitat molt superior a la que mostra davant les oportunitats. El risc mobilitza més que la tranquil·litat. El perill genera més atenció que l’estabilitat. I la inseguretat té una capacitat extraordinària per modificar comportaments individuals i col·lectius.

Els responsables polítics coneixen perfectament aquesta realitat. També la coneixen els estrategs militars, els serveis d’intel·ligència, els especialistes en comunicació i, en general, qualsevol organització que necessiti mobilitzar recursos a gran escala. Quan una societat percep que existeix una amenaça greu, moltes de les resistències habituals desapareixen. Allò que en circumstàncies normals provocaria debats intensos, oposició política o protestes socials passa a ser acceptat com una necessitat urgent. La por modifica les prioritats. Redefineix les urgències. Reordena les preocupacions col·lectives. I, sobretot, genera una predisposició molt més gran a acceptar decisions excepcionals.

La història recent està plena d’exemples. Després dels atemptats de l’11 de setembre, els Estats Units i molts altres països occidentals van aprovar mesures de seguretat que haurien estat difícils d’imaginar només uns mesos abans. Es van ampliar pressupostos, es van crear noves estructures administratives, es van incrementar les capacitats de vigilància i es van justificar intervencions militars de gran abast. Moltes d’aquestes mesures es van presentar com a excepcionals. No obstant això, una part significativa continua vigent dècades després. El mateix patró es repeteix sovint davant de noves crisis internacionals. L’amenaça genera una resposta immediata. La resposta crea estructures permanents. I aquestes estructures desenvolupen progressivament interessos propis orientats a garantir la seva continuïtat.

Des de la perspectiva de Fonsfera, aquest fenomen resulta especialment rellevant perquè estableix el pont entre la por i els fluxos econòmics. Quan una població accepta que la seva seguretat està en risc, accepta també que cal destinar més recursos a protegir-la. Els governs incrementen la despesa. Els pressupostos públics s’expandeixen. Sovint apareix nou endeutament per finançar aquestes necessitats. Els mercats financers absorbeixen aquest deute. Les empreses contractistes executen els programes aprovats. Els proveïdors ofereixen nous productes i serveis. Els recursos comencen a circular a través de tota una cadena d’interessos econòmics que es beneficia directament de l’existència d’aquesta percepció d’amenaça.

Aquest mecanisme és extraordinàriament potent perquè funciona amb independència de la realitat objectiva del risc. El que mobilitza els recursos no és únicament el perill real, sinó sobretot la percepció social del perill. En termes polítics i econòmics, una amenaça percebuda pot generar efectes pràcticament idèntics als d’una amenaça efectiva. Aquesta característica converteix la gestió de la por en un element central de les societats contemporànies. Els ciutadans reaccionen davant allò que creuen que està succeint. Els governs reaccionen davant les preocupacions dels ciutadans. Els mercats reaccionen davant les decisions dels governs. I tota aquesta cadena acaba transformant-se en moviments de capital, contractes, pressupostos i oportunitats de negoci.

És aquí on la seguretat deixa de ser exclusivament una necessitat legítima de protecció ciutadana i es converteix també en una activitat econòmica de dimensions colossals. La defensa, la vigilància, la ciberseguretat, la intel·ligència, el control de fronteres, les infraestructures crítiques i moltes altres activitats relacionades amb la protecció col·lectiva constitueixen avui sectors econòmics de primera magnitud. Aquesta realitat no és necessàriament negativa en si mateixa. Tota societat necessita protegir-se. El problema apareix quan aquestes estructures depenen, per al seu creixement continuat, de l’existència d’un entorn permanent d’inseguretat.

A partir d’aquest punt emergeix una paradoxa profunda. Com més gran és la percepció d’amenaça, més fàcil resulta justificar noves inversions en seguretat. Com més inversions es realitzen, més grans es tornen les estructures que viuen d’aquestes inversions. I com més grans es tornen aquestes estructures, més difícil resulta reduir-les quan la situació es normalitza. Amb el temps, el sistema desenvolupa una tendència natural a conservar els nivells de despesa assolits i a buscar noves justificacions per mantenir-los o ampliar-los.

La seqüència acaba adquirint una lògica gairebé automàtica. La guerra genera por. La por genera consentiment. El consentiment facilita la despesa pública. La despesa pública activa els mecanismes financers i empresarials que transformen aquesta despesa en activitat econòmica. I aquesta activitat econòmica crea nous actors interessats en la continuïtat del procés. El resultat és una arquitectura que no necessita guerres permanents en tots els fronts, però sí la persistència d’un nivell suficient de tensió global que permeti mantenir viu el flux de recursos.

Des de la perspectiva de Fonsfera, aquesta és una de les claus fonamentals per entendre el món contemporani. La por no és només una emoció humana. És també un actiu polític. És un recurs econòmic. I, en determinades circumstàncies, pot convertir-se en una de les matèries primeres més valuoses de tota l’arquitectura de poder que envolta la guerra permanent.

Si aquesta arquitectura existeix realment, hauria de ser observable en els grans conflictes del nostre temps.

EL MÓN DEL 2026: TRES GUERRES, UNA MATEIXA REALITAT

Mentre aquestes línies són escrites, el món observa simultàniament tres grans conflictes oberts. Rússia continua combatent contra Ucraïna en una guerra que ja ha superat totes les previsions inicials de durada. Israel continua les seves operacions militars sobre Gaza i manté una confrontació oberta amb el Líban. Paral·lelament, els Estats Units i Israel han obert un nou front contra Iran que afegeix un nou factor d’inestabilitat a una de les regions més sensibles del planeta.

Més enllà dels discursos oficials, existeix una realitat objectiva difícil de discutir: cap d’aquests tres conflictes presenta avui una perspectiva clara de resolució definitiva. Els combats continuen. Els pressupostos continuen augmentant. Les estructures militars continuen expandint-se. Els contractes continuen signant-se. Els recursos continuen circulant.

Potser aquesta és la dada més rellevant de totes: No allò que es diu, allò que succeeix.

Perquè si després d’anys de guerra a Ucraïna, després de la destrucció de Gaza per Israel, després de l’extensió del conflicte al Líban i després de l’obertura d’un nou front dels Estats Units contra Iran, el sistema internacional continua incapaç d’imposar una resolució estable i duradora, la pregunta formulada per Julian Assange adquireix una nova dimensió.

Potser el problema no és la manca de discursos sobre la pau.

Potser el problema és que les estructures que obtenen beneficis de la guerra són més sòlides, més permanents i més influents que les estructures encarregades de posar-hi fi.

QUI GUANYA QUAN LA GUERRA NO S’ACABA MAI?

Arribats a aquest punt, la reflexió deixa de ser estrictament geopolítica i es converteix en una qüestió sistèmica. Al llarg de les pàgines anteriors hem observat com els conflictes moderns mobilitzen quantitats immenses de recursos, com la inseguretat genera oportunitats econòmiques, com la concentració financera connecta sectors aparentment independents i com la por facilita transferències de recursos que en altres circumstàncies trobarien una resistència molt més gran. Observades individualment, aquestes dinàmiques podrien semblar fenòmens independents. Observades conjuntament, dibuixen una arquitectura coherent. És aquesta arquitectura la que Fonsfera intenta descriure.

La idea central és senzilla. El sistema contemporani no viu malgrat la guerra. Viu també gràcies a la guerra. No perquè tots els seus actors desitgin conscientment els conflictes ni perquè existeixi una autoritat única capaç de dirigir-los des de les ombres, sinó perquè una part significativa de les estructures econòmiques, financeres, industrials i polítiques han incorporat la inseguretat permanent al seu funcionament ordinari. Amb el temps, el conflicte ha deixat de ser una excepció que interromp el sistema. Ha esdevingut una de les condicions que permeten mantenir-lo en moviment.

Aquest fenomen resulta especialment visible quan s’observa la relació entre els conflictes i els fluxos econòmics que generen. Cada crisi internacional activa mecanismes de despesa pública, endeutament, contractació, inversió, producció industrial i moviment de capitals. Les guerres consumeixen recursos, però també els redistribueixen. Destrueixen riquesa en alguns llocs mentre la generen en altres. Provoquen sofriment en unes regions mentre impulsen negocis en unes altres. La destrucció física visible conviu amb una activitat econòmica extraordinàriament intensa que es desenvolupa lluny dels camps de batalla. Aquesta dualitat constitueix una de les característiques més paradoxals de la guerra moderna.

Des de la perspectiva de Fonsfera, el problema no és simplement que existeixin actors que obtinguin beneficis dels conflictes. Això ha succeït al llarg de tota la història. El problema apareix quan aquests beneficiaris formen part d’una arquitectura financera cada vegada més concentrada i globalitzada. Quan els mateixos centres de capital participen simultàniament en sectors energètics, tecnològics, financers, mediàtics, industrials i de defensa, la inseguretat deixa de ser únicament una tragèdia política. Es converteix també en una variable econòmica amb impacte directe sobre els fluxos de beneficis.

Aquesta realitat transforma la naturalesa mateixa de la pau. Tradicionalment, la pau era considerada un objectiu universalment desitjable. En teoria, tots els actors tenien interès a assolir-la. Però quan una part significativa de l’activitat econòmica depèn de l’existència de riscos, amenaces i tensions permanents, aquesta premissa comença a mostrar esquerdes. La pau continua sent desitjable per als pobles, per als ciutadans i per a les víctimes potencials dels conflictes. Però no necessàriament ho és amb la mateixa intensitat per a totes les estructures que obtenen beneficis de l’existència d’un món permanentment tensionat.

És precisament aquí on la frase de Julian Assange recupera tota la seva força. Potser l’objectiu no és guanyar les guerres. Potser l’objectiu tampoc no és perdre-les. Potser el sistema ha evolucionat fins a un punt en què el conflicte permanent resulta més útil que qualsevol victòria definitiva. Una guerra resolta desapareix. Una amenaça eliminada deixa de justificar pressupostos extraordinaris. Un enemic derrotat deixa de mobilitzar recursos. La tensió permanent, en canvi, manté la maquinària en funcionament.

Per això la pregunta fonamental no és qui guanya cada guerra concreta. Els vencedors i els vençuts acostumen a canviar amb el temps. Els governs cauen. Les fronteres es modifiquen. Els aliats d’avui poden convertir-se en els adversaris de demà. Però hi ha actors que continuen presents independentment del resultat final dels conflictes. Són aquells que es beneficien del moviment constant dels recursos, de l’endeutament públic, de l’expansió dels pressupostos de seguretat, de la necessitat de reconstrucció i de la gestió permanent de la inseguretat global.

Fonsfera sosté que aquest és un dels grans mecanismes ocults del nostre temps. No perquè sigui invisible, sinó perquè rarament s’observa en conjunt. Les peces apareixen disperses davant dels nostres ulls: guerres, pressupostos, deute, contractes, mercats, tecnologia, seguretat, por i poder. Només quan aquestes peces es contemplen simultàniament emergeix la imatge completa.

I la imatge que apareix és inquietant.

La guerra ja no és només una tragèdia humana.

També és una arquitectura econòmica.

També és una arquitectura financera.

També és una arquitectura de poder.

I mentre aquesta arquitectura continuï obtenint beneficis de la persistència de la inseguretat global, la pau completa i definitiva continuarà sent molt més difícil d’assolir del que els discursos oficials acostumen a reconèixer.

O millor dit: impossible.

Perquè cap sistema renuncia voluntàriament a allò que alimenta la seva pròpia existència. I quan la guerra deixa de ser una excepció i es converteix en una font recurrent de beneficis, de poder i de control, la seva desaparició deixa de ser una opció racional per als qui prosperen gràcies a ella.

Aquesta és, probablement, la reflexió més incòmoda que Julian Assange va posar damunt la taula.

I és també una de les conclusions més profundes de Fonsfera.

Potser la pregunta no és qui guanya les guerres. Potser la pregunta és qui necessita que no s’acabin mai.       

Aquí pots continuar llegint el següent capítol:   X – Arquitectura de seguretat i economia de guerra permanent