Português
|
English
|
⌬ ATP
III. La nova frontera cognitiva
10. El poder d’intermediar el coneixement
Si la Intel·ligència Artificial comença a formar part de les arquitectures mitjançant les quals organitzem, transmetem i accedim al coneixement, aquestes arquitectures adquireixen inevitablement una dimensió de poder. Aquesta conseqüència deriva directament de la posició que la IA està començant a ocupar entre la persona i la immensa quantitat d’informació disponible. Quan formulem una pregunta a un sistema d’Intel·ligència Artificial, habitualment rebem una resposta elaborada, ordenada i aparentment coherent que concentra en uns quants paràgrafs un procés que anteriorment podia exigir hores de recerca, lectura, selecció i comparació. La utilitat d’aquest mecanisme explica una part important de la seva ràpida expansió.
Aquesta capacitat transforma la relació entre la persona i el coneixement. Un cercador tradicional ens presenta principalment camins possibles: documents, pàgines, llibres, articles, vídeos o referències entre els quals nosaltres assumim una part considerable de la selecció. Una Intel·ligència Artificial generativa pot recórrer una part molt més gran del trajecte. Busca o recupera informació, selecciona elements, els relaciona, estableix jerarquies, resumeix, contextualitza, interpreta i finalment formula una resposta. La persona continua decidint què pregunta i què fa amb allò que rep, però una part important del procés que separava la pregunta de la interpretació ja ha estat realitzada abans que la resposta arribi davant dels seus ulls.
Aquest desplaçament resulta extraordinàriament important perquè cadascuna d’aquestes operacions incorpora decisions. Seleccionar significa establir què entra i què queda fora. Jerarquitzar significa decidir què ocupa una posició central i què queda en segon terme. Resumir exigeix determinar què es considera essencial. Relacionar implica construir vincles entre elements diferents. Interpretar significa situar els fets dintre d’un marc que els proporciona significat. I formular una resposta obliga a escollir paraules, conceptes, matisos i estructures argumentals que condicionen la manera com aquell coneixement arriba finalment a la persona. Aquestes operacions formen part inevitable del procés mitjançant el qual una quantitat enorme d’informació es converteix en una resposta comprensible.
A partir d’aquí, preguntes que inicialment podien semblar reservades als especialistes adquireixen una dimensió política i social molt més àmplia. Qui construeix aquests sistemes? Amb quines dades han estat desenvolupats? Quines fonts poden consultar? Quins criteris determinen la selecció i la jerarquització de la informació? Quines legislacions condicionen el seu funcionament? Quins mecanismes d’alineament incorporen? Quines cultures i llengües estan més representades? Quins interessos empresarials intervenen en el seu desenvolupament? Quines exigències poden imposar els estats dintre dels quals operen? Aquestes preguntes afecten les condicions sota les quals una part creixent de la societat arriba al coneixement.
La mateixa resposta obre un segon conjunt de preguntes: Quines perspectives apareixen primer? Quines reben més espai? Quines fonts són considerades fiables? Quines afirmacions exigeixen matisos? Quines interpretacions apareixen com a centrals i quines només emergeixen quan l’usuari les busca expressament? En sistemes consultats quotidianament per centenars de milions de persones, petites regularitats repetides milions de vegades poden adquirir una dimensió cultural extraordinària.
Aquí apareix una diferència essencial respecte de les formes tradicionals de control de la informació. Històricament, el poder ha pogut decidir què es publica, què circula, què s’ensenya o quins canals disposen de més capacitat per arribar a la societat. La Intel·ligència Artificial incorpora una possibilitat diferent: intervenir en el procés que transforma una multitud de fonts potencials en una resposta única, immediata i personalitzada. El centre de gravetat pot desplaçar-se així des del control sobre l’existència de la informació cap a la capacitat d’influir sobre la manera com aquesta informació és seleccionada, combinada, jerarquitzada i presentada.
Aquesta distinció permet comprendre per què la qüestió supera el debat tradicional sobre censura. La informació pot continuar existint i ser accessible, mentre la seva presència dintre de les respostes, el context que l’acompanya o la rellevància que se li atribueix poden variar considerablement. Una societat pot disposar formalment d’una enorme quantitat d’informació i construir, al mateix temps, una part creixent de la seva comprensió de la realitat a través de sistemes que seleccionen quina fracció d’aquesta abundància arriba a cada resposta.
Tota transmissió del coneixement ha necessitat intermediaris. Un professor selecciona què explica. Un periodista decideix quins fets considera rellevants. Un editor escull què publica. Un historiador interpreta documents. Una universitat construeix programes d’estudi. La diferència que introdueix la IA resideix en la combinació d’escala, velocitat, personalització i amplitud temàtica. Un mateix sistema pot intervenir en qüestions científiques, històriques, polítiques, econòmiques, filosòfiques o quotidianes i mantenir simultàniament milions de converses diferents. Cap intermediari humà anterior havia pogut ocupar una posició comparable en tants processos individuals d’accés al coneixement al mateix temps.
La confiança amplifica aquesta capacitat. A mesura que els sistemes milloren i ofereixen respostes més precises, contextualitzades i útils, augmenta racionalment la disposició de les persones a utilitzar-los. Cada experiència satisfactòria redueix la necessitat percebuda de reconstruir per compte propi tot el recorregut que ha produït la resposta. Aquesta confiança constitueix una de les grans aportacions potencials de la tecnologia perquè allibera una quantitat enorme de temps cognitiu. Precisament per això, com més valuós esdevé l’intermediari, més important resulta comprendre l’arquitectura que hi ha al darrere.
És aquí on la competició entre els Estats Units i la Xina adquireix una dimensió que els indicadors tecnològics convencionals difícilment poden mesurar. Si els ecosistemes desenvolupats en tots dos espais incorporen dades, regulacions, criteris d’alineament, cultures institucionals i relacions entre empreses i poder polític diferents, la seva expansió internacional significa també l’expansió de formes diferents d’intermediació. La qüestió ja no consisteix únicament a determinar quin sistema respon millor, raona amb més precisió o costa menys. Comença a importar també des de quina arquitectura arriba la resposta.
Apareix així una forma de poder potencialment més profunda que el control tradicional de la informació: el poder d’intermediar entre la realitat, el coneixement i la persona. Aquest poder no determina mecànicament què pensa cadascú. La persona conserva la capacitat d’acceptar, rebutjar, contrastar, aprofundir i construir criteri propi. Però qui ocupa habitualment l’espai entre la pregunta i una part important de les respostes adquireix una posició privilegiada dintre del procés mitjançant el qual construïm la nostra comprensió del món.
Per això adquireix una transcendència especial que una potència política pretengui condicionar a quines arquitectures d’Intel·ligència Artificial poden accedir altres societats. Si aquestes tecnologies es converteixen progressivament en intermediaris habituals del coneixement, limitar-ne l’accés significa també reduir la pluralitat d’arquitectures des de les quals les persones poden preguntar, comparar i interpretar la realitat. Quan aquesta pluralitat queda condicionada per la confrontació entre grans potències, la frontera geopolítica comença a penetrar en un territori molt més profund: la mateixa arquitectura des de la qual construïm la nostra visió del món.
11. Quan el món cognitiu també es divideix
La confrontació entre els Estats Units i la Xina pot acabar produint una conseqüència molt més profunda que l’existència de dues grans indústries d’Intel·ligència Artificial competint pels mateixos mercats. Quan les infraestructures tecnològiques comencen a ocupar una posició habitual en la relació de les persones amb el coneixement, la divisió adquireix una naturalesa diferent. Allò que inicialment separava empreses, mercats, semiconductors, models o sistemes productius pot començar a separar també els instruments mitjançant els quals diferents societats pregunten, seleccionen, relacionen i interpreten una part creixent de la realitat.
Aquesta possibilitat permet parlar de l’aparició progressiva de dues grans arquitectures cognitives. El concepte no implica que tots els sistemes desenvolupats als Estats Units comparteixin una mateixa visió del món ni que tots els models xinesos responguin de manera uniforme. La qüestió es troba en un altre nivell. Aquests sistemes neixen dintre de contextos polítics, jurídics, empresarials, culturals i lingüístics diferents; estan sotmesos a legislacions concretes, es desenvolupen sobre corpus amb disponibilitats d’informació diferents, incorporen criteris d’alineament i operen dintre de relacions específiques entre empreses, societat i poder polític. Aquest context forma part de l’arquitectura dintre de la qual la Intel·ligència Artificial és construïda.
Quan empreses, universitats, escoles, administracions, científics, periodistes, professionals i ciutadans integren aquests sistemes quotidianament en els seus processos de treball i de coneixement, un ecosistema d’Intel·ligència Artificial deixa de ser únicament un conjunt de productes i passa a formar part dels mecanismes mitjançant els quals una societat resol problemes, investiga, aprèn, consulta antecedents, interpreta informació i pren decisions. La tecnologia s’integra progressivament en els processos cognitius col·lectius sense que aquests deixin de ser humans. Precisament perquè continuen essent humans, les eines que utilitzem per desenvolupar-los importen.
Projectada durant anys, aquesta tendència pot adquirir una dimensió extraordinària. Una generació d’estudiants pot acostumar-se a consultar principalment sistemes desenvolupats dintre de l’ecosistema nord-americà, mentre una altra ho fa amb sistemes desenvolupats dintre de l’ecosistema xinès. Empreses poden construir les seves bases de coneixement sobre models diferents; administracions poden incorporar assistents procedents d’arquitectures diferents; universitats poden utilitzar sistemes diferents per explorar hipòtesis o revisar literatura. Cap d’aquests actes determina per si sol una manera de pensar. La seva acumulació durant milions d’interaccions quotidianes, però, pot contribuir a construir entorns cognitius progressivament diferenciats.
Les diferències poden aparèixer de formes molt subtils. Davant d’una mateixa pregunta històrica, un sistema pot considerar centrals uns antecedents i un altre destacar-ne uns altres. Davant d’un conflicte internacional, poden ordenar els actors, els interessos i les responsabilitats de manera diferent. Davant d’un problema social, poden atribuir una rellevància desigual als drets individuals, a l’estabilitat col·lectiva, al mercat, a l’Estat, a la seguretat o a l’autonomia personal. Fins i tot quan els fets bàsics coincideixen, el marc dintre del qual aquests fets són relacionats pot produir interpretacions diferents. I moltes vegades és precisament el marc, més que cadascun dels fets considerats aïlladament, allò que acaba determinant la nostra comprensió d’un fenomen.
Aquesta diferenciació pot arribar també a les preguntes mateixes. Les persones desenvolupem hàbits intel·lectuals a partir de les eines que utilitzem. Aprenem quines preguntes produeixen resultats útils, quins conceptes permeten explorar millor un problema, quins límits trobem i quins camins resulten més naturals. Amb el temps, una eina cognitiva pot contribuir a configurar tant el recorregut que porta cap a les respostes com el repertori de preguntes que considerem possibles, pertinents o productives. Aquesta influència és potencialment més profunda que la simple transmissió d’una informació concreta.
El llenguatge amplia encara més aquesta qüestió. La Intel·ligència Artificial opera sobre llengües que contenen històries, categories, conceptes i maneres diferents d’organitzar l’experiència humana. Els grans models poden actuar com a ponts entre aquests universos i ampliar extraordinàriament la nostra capacitat d’accedir-hi. Però també poden convertir-se en els instruments que seleccionen quina part de cada univers arriba fins a l’altre i sota quins marcs és interpretada. La mateixa tecnologia que pot reduir fronteres lingüístiques pot, si queda atrapada dintre de blocs geopolítics rígids, contribuir a construir noves fronteres cognitives.
Aquesta possibilitat obliga a reconsiderar què significa la fragmentació del món. Una frontera física separa territoris. Una frontera comercial separa mercats. Una frontera tecnològica separa infraestructures. Una frontera cognitiva pot separar progressivament maneres d’accedir, ordenar i interpretar la realitat sense necessitat de ser percebuda quotidianament com una frontera.
Aquesta és una de les conseqüències més importants de l’exigència d’escollir entre ecosistemes. Quan un país adopta una infraestructura ferroviària, energètica o de telecomunicacions, genera dependències tecnològiques que poden durar dècades. Quan adopta una arquitectura d’Intel·ligència Artificial integrada progressivament en l’educació, l’administració, la recerca, les empreses i l’accés al coneixement, aquesta dependència adquireix també una dimensió cognitiva. El país continua pensant per si mateix, però una part de les eines utilitzades per construir aquest pensament pot provenir d’un únic univers tecnològic. La pluralitat d’infraestructures deixa aleshores de ser únicament una qüestió de competència empresarial i es converteix també en una qüestió d’autonomia.
La qüestió no consisteix a imaginar dos mons hermèticament separats. Avui la tecnologia circula, els investigadors cooperen, les empreses competeixen internacionalment i les persones poden utilitzar simultàniament eines procedents de diferents països. Aquesta permeabilitat constitueix precisament una font extraordinària de riquesa intel·lectual i tecnològica. El problema apareix quan les decisions geopolítiques comencen a reduir deliberadament aquesta permeabilitat i converteixen la separació en objectiu polític. Cada restricció pot semblar limitada considerada individualment; la seva acumulació pot acabar construint dos espais progressivament menys comunicats.
És aquí on la disputa entre els Estats Units i la Xina deixa de ser una qüestió reservada als governs, als estrategs o a les grans empreses tecnològiques. Si la competició acaba determinant quins sistemes poden utilitzar diferents societats per relacionar-se amb el coneixement, afecta directament una dimensió essencial de la llibertat humana: la possibilitat d’accedir a perspectives diferents abans de construir criteri propi.
Una frontera cognitiva, quan ha arrelat durant anys en la manera com una societat aprèn a observar i interpretar la realitat, pot resultar molt més difícil de travessar que una frontera comercial o tecnològica. I si la confrontació entre les dues grans potències tecnològiques del nostre temps avança en aquesta direcció, preservar la capacitat de continuar mirant des de més d’un costat deixa de ser una simple qüestió de conveniència tecnològica. Es converteix en una qüestió de llibertat intel·lectual.
I és precisament aquí on apareix la resposta del lliurepensador: caldrà tenir un peu a cada costat.
12. Caldrà tenir un peu a cada costat
Davant d’aquesta possibilitat de fragmentació cognitiva, la resposta més coherent per a qui aspira a construir criteri propi consisteix a preservar la capacitat de travessar les fronteres que altres intenten aixecar. Si les grans potències avancen cap a ecosistemes tecnològics diferenciats i aquests ecosistemes incorporen condicionaments, prioritats i marcs interpretatius diferents, disposar d’accés a més d’un deixa de ser una simple comoditat tecnològica. Es converteix en una necessitat intel·lectual. En un món que sembla avançar novament cap a la bipolarització, caldrà tenir un peu a cada costat.
Aquesta posició parteix d’una concepció molt concreta del lliure pensament. Un lliurepensador construeix la seva autonomia ampliant els espais des dels quals pot observar la realitat. Busca fonts diferents, escolta interpretacions que poden contradir-se, examina els arguments abans d’incorporar-los al seu propi pensament i conserva per a ell la responsabilitat de decidir. La llibertat intel·lectual es construeix mitjançant aquesta capacitat de contrast. Una idea adquireix força quan resisteix perspectives diferents; una convicció esdevé més sòlida quan coneix els arguments que poden qüestionar-la; un criteri és realment propi quan resulta d’un procés de discerniment i no de la simple adhesió a una única arquitectura interpretativa.
La Intel·ligència Artificial amplia extraordinàriament aquesta possibilitat. Podem formular exactament la mateixa pregunta a sistemes construïts per empreses diferents, desenvolupats sobre corpus diferents, sotmesos a legislacions diferents i nascuts dintre de contextos polítics i culturals diferents. Podem demanar-los que analitzin el mateix fet, expliquin el mateix episodi històric o interpretin una mateixa decisió política. Les seves respostes poden coincidir àmpliament, divergir en determinats aspectes o revelar diferències subtils en la manera de seleccionar antecedents, establir causalitats, distribuir responsabilitats o formular conclusions. La mateixa diversitat dels sistemes es converteix així en una nova eina per pensar.
Tenir un peu a cada costat significa, abans que res, conèixer. Conèixer els grans models nord-americans i els models xinesos que progressivament adquireixen projecció internacional. Utilitzar-los directament en lloc de construir una opinió exclusivament a partir del relat que cada bloc produeix sobre l’altre. Preguntar-los les mateixes coses. Observar què comparteixen i on divergeixen. Contrastar les fonts quan són accessibles. Identificar els silencis. Detectar els conceptes que apareixen espontàniament i aquells que només emergeixen quan la pregunta els introdueix. Reconèixer els marcs interpretatius dintre dels quals organitzen les respostes i comprendre els condicionaments polítics, culturals, jurídics, empresarials i tecnològics que poden contribuir a explicar-los.
Les coincidències poden resultar tan reveladores com les divergències. Quan sistemes construïts dintre d’arquitectures diferents arriben a conclusions semblants, aquesta convergència constitueix informació valuosa. Quan divergeixen, la divergència també ho és. El contrast permet aleshores formular una segona pregunta: per què? Pot existir una diferència en les dades disponibles, en les fonts consultades, en els criteris d’alineament, en la interpretació dels fets o en els marcs culturals dintre dels quals aquests fets adquireixen significat. La resposta deixa de ser només el producte final que consumim i es converteix també en objecte d’observació.
Aquesta manera d’utilitzar la Intel·ligència Artificial modifica profundament la posició de l’usuari. La persona utilitza diverses intel·ligències per ampliar el material sobre el qual ella mateixa pensa. La IA deixa aleshores d’ocupar la posició d’autoritat cognitiva i assumeix una funció molt més valuosa: proporcionar perspectives, relacions, arguments i contrastos que augmenten la capacitat humana d’anàlisi. Les intel·ligències artificials amplien el camp d’observació; el judici continua essent humà.
Aquesta distinció resulta essencial perquè tenir un peu a cada costat significa també examinar críticament allò que arriba de tots dos. Utilitzar un model xinès no exigeix assumir el sistema polític xinès, de la mateixa manera que utilitzar un model nord-americà no obliga a acceptar les decisions de l’Administració nord-americana, els interessos de les empreses que l’han desenvolupat o els valors predominants dintre de la societat que l’ha produït. Una tecnologia pot ser extraordinàriament útil i continuar contenint condicionaments que mereixen ser examinats. La llibertat consisteix, en bona mesura, a poder separar l’accés a una eina de l’adhesió a l’univers polític o ideològic dintre del qual aquella eina ha nascut.
El lliure pensament conserva, sobretot, la capacitat de jutjar. Pot considerar que una determinada restricció és inacceptable, que un sistema protegeix millor determinades llibertats, que un altre ofereix més obertura tecnològica, que una resposta conté biaixos evidents o que una política concreta representa un exercici abusiu del poder. El contrast amplia la base sobre la qual aquests judicis poden ser formulats. L’objectiu consisteix a arribar al judici després d’haver observat prou realitat.
Per això convé distingir amb precisió independència i equidistància. L’equidistància situa deliberadament l’observador a la mateixa distància de dues posicions, fins i tot quan els fets poden justificar una valoració molt diferent de cadascuna. La independència permet acostar-se a totes dues, examinar-les amb criteris comparables i arribar després a conclusions profundament asimètriques. Un lliurepensador pot considerar millor un argument que un altre, més coherent una política que una altra o més respectuosa amb la llibertat una arquitectura que una altra. Allò que preserva és la capacitat de construir aquesta conclusió sense que una de les parts hagi decidit prèviament quina informació, quines eines o quines perspectives pot consultar.
Aquesta és precisament la raó per la qual l’exigència d’escollir plantejada des del poder resulta tan problemàtica. Quan una potència diu als altres que la participació en el seu ecosistema exigeix limitar la relació amb l’ecosistema rival, redueix l’espai dintre del qual pot produir-se el contrast. Des del punt de vista de la potència poden existir interessos estratègics evidents: protegir tecnologia, evitar dependències, reforçar aliances o impedir que el competidor ampliï la seva influència. Des del punt de vista de qui necessita construir coneixement, la conseqüència és una altra: disminueix el nombre de finestres disponibles per mirar la realitat.
En aquest punt, el lliurepensador i la gran potència operen des de lògiques diferents. La potència busca alineaments perquè els alineaments acumulen capacitat geopolítica. El lliurepensador busca perspectives perquè les perspectives amplien la seva capacitat de comprensió. La potència pot considerar avantatjós que el món s’organitzi en blocs clarament delimitats. El pensament lliure prospera quan pot travessar-los. La primera construeix fronteres per protegir el seu espai; el segon necessita conservar portes obertes per continuar observant què existeix a l’altra banda.
Aquesta tensió adquirirà una importància creixent a mesura que la Intel·ligència Artificial s’integri més profundament en les nostres activitats intel·lectuals. Preservar la pluralitat significarà també poder dialogar amb sistemes construïts des de contextos diferents i utilitzar les seves coincidències i divergències com a material per al nostre propi pensament. La pluralitat d’intel·ligències artificials es converteix així en una extensió contemporània d’un principi molt antic: la millor defensa davant d’una única interpretació del món és conservar la possibilitat de mirar-lo des de més d’un lloc.
Tenir un peu a cada costat significa exactament això. Conservar l’accés. Comparar. Contrastar. Reconèixer els condicionaments dels models nord-americans, dels models xinesos i de qualsevol altra arquitectura que pugui aparèixer. Escoltar abans de jutjar i jutjar després d’haver escoltat. I, sobretot, mantenir en mans de la persona la responsabilitat última sobre allò que accepta, allò que rebutja i allò que continua qüestionant.
Tenir un peu a cada costat no és equidistància. És independència cognitiva. I en un món en què les grans potències poden començar a competir també per determinar les intel·ligències amb què els altres podran relacionar-se, preservar aquesta independència pot acabar convertint-se en una de les formes més elementals —i alhora més exigents— de la llibertat de pensament.
13. Preservar la sobirania cognitiva
La competició entre els Estats Units i la Xina es desenvoluparà sobre dimensions que difícilment poden ser controlades per una persona individual. Les grans potències competiran pels semiconductors, pels models, pels centres de dades, pels minerals, per l’energia, pels mercats, pels estàndards tecnològics i per les aliances internacionals. Les empreses invertiran quantitats extraordinàries de capital, els governs intentaran protegir les seves capacitats estratègiques i els diferents ecosistemes buscaran ampliar la seva presència sobre el món. Davant d’aquesta magnitud, la persona pot semblar un actor insignificant. Tanmateix, conserva una frontera essencial sobre la qual es construeix qualsevol forma autèntica de llibertat intel·lectual: la capacitat de construir criteri propi.
Aquesta capacitat adquireix una importància nova quan una part creixent de la nostra relació amb el coneixement passa a ser intermediada per sistemes d’Intel·ligència Artificial. Durant segles, preservar la llibertat de pensament ha significat poder accedir a llibres diferents, escoltar opinions diferents, consultar fonts diferents i discutir amb persones que sostenien posicions diferents. La pluralitat amplia les possibilitats de contrast i redueix la dependència d’una única interpretació. La llibertat intel·lectual necessita aquesta diversitat perquè el criteri propi difícilment pot construir-se quan totes les finestres ofereixen exactament el mateix paisatge.
La Intel·ligència Artificial amplia aquest principi. Quan un sistema deixa de limitar-se a proporcionar documents i comença a seleccionar, relacionar, sintetitzar i formular coneixement, la pluralitat de fonts continua essent essencial, però apareix una necessitat complementària: la pluralitat d’intel·ligències. Accedir a moltes fonts a través d’un únic intermediari proporciona una enorme riquesa informativa; poder contrastar, a més, la manera com diferents intermediaris les seleccionen i interpreten proporciona una capa addicional de llibertat. La pluralitat ja no afecta únicament allò que podem consultar, sinó també les arquitectures que utilitzem per consultar-ho.
A La nova revolució antropològica es plantejava una distinció que aquí adquireix una conseqüència política directa: la Intel·ligència Artificial no democratitza el pensament. El pensament continua essent una construcció humana. La IA pot ampliar extraordinàriament la capacitat de transmetre’l, conservar-lo, relacionar-lo i fer-lo accessible, però la qualitat d’allò que una persona pensa continua depenent de la seva capacitat per observar, preguntar, dubtar, relacionar, contrastar i construir significat. Aquesta centralitat humana constitueix precisament el punt des del qual es pot respondre a la fragmentació cognitiva que comença a dibuixar-se.
Si el pensament continua essent nostre, també ha de continuar essent nostra la capacitat d’escollir les arquitectures d’intel·ligència que utilitzem per relacionar-nos amb el coneixement. Poder formular la mateixa pregunta a sistemes diferents, comparar les respostes, examinar-ne els arguments, observar les coincidències i comprendre les divergències amplia l’espai dintre del qual construïm criteri. Cap resposta necessita convertir-se automàticament en autoritat. Cada resposta pot transformar-se en material per pensar. I quan els sistemes procedeixen d’ecosistemes polítics, empresarials i culturals diferents, el contrast entre ells pot proporcionar informació que cap resposta considerada aïlladament permetria identificar.
Aquesta capacitat pot definir-se com una forma emergent de sobirania cognitiva. La sobirania, aplicada tradicionalment als estats, expressa la capacitat de decidir dintre d’un determinat àmbit sense quedar sotmès a una autoritat exterior. Traslladada al terreny cognitiu, adquireix un significat específic: conservar la capacitat efectiva d’escollir les fonts i les arquitectures mitjançant les quals ens relacionem amb el coneixement, comprendre els seus condicionaments, contrastar perspectives diferents i reservar-nos la decisió final sobre allò que incorporem al nostre propi pensament. Aquesta sobirania es reforça mitjançant l’obertura, perquè la independència de criteri augmenta quan disposem de més perspectives amb les quals confrontar-lo.
Això implica utilitzar les Intel·ligències Artificials amb consciència de la posició que ocupen dintre del procés. Podem confiar en un sistema perquè ha demostrat ser útil, precís i rigorós en determinats àmbits i continuar contrastant-lo quan la naturalesa de la qüestió ho exigeix. Podem preferir un model per a determinades tasques i utilitzar-ne un altre per explorar una perspectiva diferent. Podem aprofitar les fortaleses de cadascun mantenint en la persona la responsabilitat última de pensar. La sobirania resideix precisament en aquesta capacitat de decidir quan confiar, quan contrastar, quan aprofundir i quan continuar dubtant.
Aquesta concepció transforma també la relació entre persona i Intel·ligència Artificial. Diverses intel·ligències artificials poden ampliar el camp disponible per al pensament humà. Una pot aportar una perspectiva, una altra pot qüestionar-la, una tercera pot identificar fonts diferents, i la persona pot utilitzar totes aquestes aportacions per construir una interpretació que continua essent seva. La pluralitat d’intel·ligències es converteix així en una extensió contemporània de la pluralitat de veus que sempre ha alimentat el coneixement.
Aquesta necessitat de contrast comença també a generar instruments concrets. El desenvolupament del CIATP explora precisament aquesta direcció: confrontar sistemàticament respostes procedents de diferents models i ecosistemes d’Intel·ligència Artificial, observar-ne convergències, divergències, omissions i marcs interpretatius, i convertir aquestes diferències en material útil perquè la decisió final continuï corresponent a la persona. És un exemple inicial d’una possibilitat molt més àmplia que pot adquirir importància a mesura que els ecosistemes d’IA es diversifiquin i la competència entre ells augmenti.
El valor d’aquesta mena d’instruments resideix menys a determinar quina Intel·ligència Artificial té raó que a evitar que una sola resposta tanqui prematurament el procés de pensament. Quan diversos sistemes coincideixen, la convergència mereix ser examinada. Quan divergeixen, la divergència obre una pregunta. Quan un omet allò que un altre considera central, l’omissió es converteix en informació. El contrast transforma així la diferència en coneixement i retorna a la persona una funció que cap arquitectura tecnològica hauria de substituir: decidir què significa allò que està observant.
A mesura que la confrontació entre grans potències intenti delimitar els ecosistemes tecnològics disponibles, preservar aquesta capacitat pot esdevenir una forma cada vegada més important de llibertat. Les fronteres geopolítiques seran definides pels estats. Les infraestructures seran construïdes per governs i empreses. Els models seran desenvolupats dintre de contextos que incorporaran inevitablement interessos, cultures i condicionaments. La persona conserva, però, la possibilitat de mantenir obertes diverses finestres i utilitzar-les per mirar una mateixa realitat des de llocs diferents.
Aquesta és la frontera que convé preservar. La llibertat de pensament sempre ha necessitat pluralitat de fonts; en l’era de la Intel·ligència Artificial necessita també pluralitat d’intel·ligències. La sobirania cognitiva comença precisament aquí: en la capacitat de relacionar-nos amb totes elles, comprendre-les, contrastar-les i conservar, al final del procés, allò que continua essent essencialment nostre: el judici.
14. Tenir un peu a cada costat
Donald Trump planteja als països que pot arribar el moment d’escollir. Pax Silica i la iniciativa coneguda l’agost de 2026 converteixen aquesta possibilitat en alguna cosa més que una especulació geopolítica: mostren fins a quin punt la competició per la Intel·ligència Artificial pot evolucionar cap a una arquitectura de blocs en què participar en un ecosistema impliqui limitar la relació amb l’altre. L’exigència resulta comprensible des de la lògica d’una gran potència que intenta protegir els seus interessos, consolidar aliances i ampliar la seva capacitat d’influència. Precisament per això constitueix també una advertència. Quan la competició deixa de concentrar-se exclusivament en construir la millor tecnologia i comença a condicionar les alternatives que els altres poden utilitzar, la qüestió ja no afecta únicament el poder de qui imposa l’elecció. Afecta la llibertat de qui l’ha de fer.
Les grans potències construiran els seus ecosistemes, els projectaran sobre el món i intentaran aconseguir que altres societats els adoptin. Aquesta competició forma part de la mateixa transformació que la Intel·ligència Artificial està accelerant i pot produir innovació, alternatives i avenços extraordinaris. Els Estats Units intentaran convertir la seva capacitat científica, empresarial, financera i tecnològica en una arquitectura global. La Xina continuarà ampliant la seva pròpia arquitectura mitjançant models, infraestructures, costos, capacitat industrial i mecanismes de difusió diferents. Altres actors poden incorporar-se progressivament a aquesta geografia. La pluralitat d’arquitectures pot convertir-se en una font de riquesa tecnològica i cognitiva mentre continuï existint la possibilitat de relacionar-se amb elles, comparar-les i escollir entre les alternatives que ofereixen.
La frontera decisiva apareix quan aquesta capacitat d’elecció comença a reduir-se. Una potència busca naturalment alineament perquè l’alineament acumula poder. Un lliurepensador necessita perspectiva perquè la perspectiva amplia la seva capacitat de comprendre. La potència busca alineament. El lliurepensador busca perspectiva. Són dues lògiques diferents i, en determinats moments, poden arribar a ser contradictòries. Allò que resulta estratègicament convenient per a una arquitectura de poder pot resultar intel·lectualment empobridor per a qui necessita observar la realitat des de més d’un lloc.
Tenir un peu a cada costat expressa, en aquest context, una decisió conscient. Significa preservar la possibilitat de conèixer les diferents arquitectures sense convertir el coneixement d’una d’elles en adhesió política a la societat que l’ha produïda. Significa poder utilitzar una Intel·ligència Artificial nord-americana i una de xinesa, o qualsevol altra que pugui aparèixer, mantenint la mateixa llibertat per valorar-ne les fortaleses, identificar-ne els condicionaments i qüestionar-ne les respostes. Significa conservar obertes les finestres mentre altres construeixen fronteres. La independència cognitiva necessita aquesta possibilitat perquè el criteri propi es construeix millor quan pot observar abans de decidir.
Aquesta responsabilitat adquireix una importància especial perquè les Intel·ligències Artificials ocuparan una posició cada vegada més pròxima a la nostra relació quotidiana amb el coneixement. Podran ampliar enormement la nostra capacitat d’investigar, comprendre, relacionar i transmetre pensament. Precisament per això, la decisió sobre quines utilitzem i com les contrastem no hauria de convertir-se en una simple derivació dels alineaments geopolítics. Les arquitectures poden ser nord-americanes, xineses o sorgir de qualsevol altre espai; el judici final continua essent humà. Preservar aquesta distinció significa mantenir la tecnologia al servei de la capacitat de pensar, en lloc de permetre que la procedència de la tecnologia delimiti anticipadament el territori dintre del qual podem fer-ho.
Potser aquesta acabarà essent una de les paradoxes més significatives de la nova confrontació que està emergint. Com més poderoses esdevinguin les arquitectures d’Intel·ligència Artificial, més valuosa serà la possibilitat de relacionar-nos amb més d’una. Com més intentin les grans potències delimitar els seus espais tecnològics, més important serà preservar ponts que permetin travessar-los. I com més capacitat adquireixin aquests sistemes per intermediar entre nosaltres i el coneixement, més responsabilitat tindrem de conservar en nosaltres mateixos la facultat de comparar, interpretar i decidir.
La qüestió que obria aquest informe pot respondre’s així des de la perspectiva del lliurepensador. Davant d’un món que pot intentar obligar-nos a escollir entre arquitectures cognitives, la llibertat consisteix també a preservar la possibilitat de conèixer-les abans de fer-ho. Els governs decidiran les seves aliances, les empreses construiran els seus ecosistemes i les grans potències competiran pel poder que proporciona estendre’ls. La persona conserva una decisió anterior i més íntima: des de quins llocs vol observar la realitat abans de construir el seu propi criteri.
Quan algú amb poder pretén decidir amb quina intel·ligència podem mirar el món, tenir un peu a cada costat deixa de ser indecisió. Es converteix en una manera de preservar la llibertat de pensar.
Aquí pots continuar llegint: Caldrà tenir un peu a cada costat ( IV)
| ⌬ ATP | 🪞 Destruens | 🌀 Fonsfera | 🪔 Ganesha | 🧨 Col·lapse | ⬛ BSE | 🌞 Sunthereum | 🕸 Labyrinthus | ◯ GO XXI | 🤫 Silentivm | 🧭Govolution | ⏳ KRoNoS | 🏛 Ekklesia XXI | 𓂀 Memorivm | 🗨️ O meu amigo Brasil | 𓅓BennuCatalunya